5/10/2011 - 11:19h - laMalla.cat

Una mirada des de Catalunya als Estats Units

11sep_2001_fgg


Sorpresa, desconcert, pànic i incredulitat que va deixant pas a una profunda sensació de por irracional. Por a volar, por al món àrab, por com a arma per a polir drets i llibertats en pro d'una major seguretat o, més ben dit, d'una major sensació de seguretat.

Entre els múltiples reportatges que varen commemorar el desè aniversari de la caiguda de les torres bessones de Nova York (11s), val la pena destacar l'ampli reportatge del canal @324cat dirigit per @antonibassas on, en un moment on es demanava opinió a @JordiVaquer (director del CIDOB), aquest va deixar anar una gran veritat: ‘el declivi dels Estats Units com a superpotència no va començar l'11S, però sí en va ser l'evidència’


Però la gran pregunta no és si els americans són encara la primera superpotència al món o està deixant el regnat a Xina, sinó què ha comportat, en una dècada, l'esfondrament del símbol d'una ciutat i d'un país. Tenen (i per expansió, 'tenim') més seguretat? De què han servit les guerres a l'Irak i l'Afganistan? Crec que ningú discuteix (ni ells mateixos) que els errors han anat de dos en dos. Per als països envaïts en pro de la democràcia i la llibertat no només no ha millorat cap d'aquest drets fonamentals sinó que la situació ha empitjorat notablement; i per als yanquis? Tot i que l'industria armamentística va celebrar amb cava la invasió dels dos països, per al poble americà es pot afirmar que només ha portat morts (un detall: ja han mort més soldats que víctimes de l'11S), un endeutament bilionari i greus mancances d'humanitat, ja sigui amb els vols de la CiA o Abu Ghraib (en àrab,
سجن أبو غريب siŷn abū ġurayb).

Només dos punts a favor: controlen una zona estratègica enmig del calder d'orient pròxim i poden utilitzar com a bases militars un territori clau enmig de tres grans potencies (Rússia, Índia i Xina) i d'una nació potencialment perillosa com l'Iran. L'altre punt a favor és l'explotació dels pous de petroli, amb permís dels sabotatges contínuus, òbviament.

Deixant de banda obvietats, també podem mirar l'última dècada de sang i revenja amb una perspectiva totalment diferent: l'actuació dels Estats Units ha servit per plantar la llavor de la mal anomenada 'primavera àrab'? Qui sap, les opinions dels 'experts' en la matèria són totalment contradictòries; la d'un servidor és que el poble es revolta quan s'instiga perquè ho faci, i en això els americans en tenen la mà trencada, falta veure per què han escollit aquest moment.

I justament quan fa 10 anys d'aquell acte terrible contra la nació americana, el seu govern s'apunta la major victòria en dècades: capturar i matar Bin Laden. Però la seva mort, el seu 'enterrament' al fons del mar i el fet que qui ho ordeni sigui un president premiat amb el Nobel de la Pau no ha causat gaire bona impressió. I es que realment, de què ha servit la mort del líder de Al Qaeda?Un alleujament? Tranquil·litat i seguretat pels ciutadans del món? O una simple però cara revenja dels Estats Units? Déu anys, milers de preguntes sense contestar. I moltes llàgrimes, americanes i musulmanes, perquè ambdós pobles són enemics a ulls dels altres; però els morts, i especialment els qui els ploren, no entenen d'ideologies, només de dolor.

26/9/2011 - 12:53h - laMalla.cat

La diàspora dels déus: Capitol VII. L’holocaust palestí

Obama__netanyahu_i_abbas


Israel, assetjada per Hamàs (radicals islamistes que controlen part de la Franja de Gaza) ha anat adoptant posicions cada cop més radicals, si cap. Les seves accions i decisions són cada cop més controvertides i han deixat de tenir el recolzament de molts països i de totes les organitzacions pro drets humans i en defensa de la pau. El fet però, es que a Israel ara mateix ja li és ben igual la seva reputació i imatge arreu del món, així ho ha mostrat públicament en nombrosos fets i, més recentment, amb l'assalt desproporcionat a la flotilla que portava ajuda humanitària. Intenten mantenir la imatge de màrtirs de la IIa Guerra Mundial, pobres bons ciutadans perseguits i víctimes de complots.


Però els mitjans de comunicació cada cop mostren la cara més obscura del verdader monstre. Les presons israelianes, on tenen a milers de palestins tancats en condicions infrahumanes, sense judici, sense cap mena d'atenció, retinguts il·legalment el temps que creguin oportú i les seves tortures són conegudes arreu del món. Els sona Guantánamo? Aquest és el seu germà bessó. Qui aprèn de qui? L'aixecament del Mur de la Vergonya ha deixat patent una vegada més que, o bé Israel no acaba de ser conscient del que fa, o la seva doctrina és una barreja entre la bogeria de Hitler i el tacticisme de Stalin.


El bloqueig que porta a terme sobre la franja de Gaza des de l'any 2006 és, en tots els sentits, inhumà i il·legal. El Dret internacional prohibeix fer un bloqueig sobre un territori per terra, mar i aire. La Franja de Gaza porta quatre anys bloquejada i envoltada, per terra, d'un gran mur de formigó de 8 metres d'alçada; al seu costat, el primer mur de la vergonya que separava les dues alemanyes és cosa de nens. Israel a confinat a més de 2 milions de palestins a un territori de menys de 365 km, i amb una jurisdicció marítima de 3 milles (no podrien pescar en tant poc territori ni per casualitat del destí). A més de tot això, Israel va practicant els atacs selectius, és a ir, assassinats "controlats" de terroristes dins la franja. Aixi mateix ja porta dues incursions a gran escala dins de la Franja. Resultat de tot això: milers de morts civils, tot el territori destruït, sense llum, sense aliments, sense animals, ni cases en condicions, sense medicina... sense res. És la terra de la desesperança. Depenen exclusivament de les ajudes de l'ACNUR i dels túnels clandestins que van de la Franja de Gaza a Egipte. Pels més de 2.000 túnels excavats a mà passa, de contraban, tot el que es pugui imaginar.


El més sorprenent de tot plegat és l'enfermetat que pateix Israel i la tolerància internacional. M'explicaré. Crec fermament que els israelians, en gran part, no son responsables dels seus actes. Són el fruit de com la història els ha tractat, de com han sigut acollits allà on han anat: patalejats, insultats i discriminats fins al punt de voler exterminar-los. Són malalts que no s'han recuperat de l'holocaust nazi, massa recent per a tots ells i que només va sembrar una cosa dins els seus cors: odi.
L'altre part és la tolerància internacional, i això sí que no te excuses, ni perdó. L'argument d'evitar una guerra mundial o nuclear no convenç a ningú ja. Son els interessos econòmics i estratègics de les potencies mundials, especialment els Estats Units. És un estat amb dret a fer el que vulgui sabedor que mai li passarà absolutament res mentre els americans (que sustenta econòmicament i, en conseqüència, domina les Nacions Unides) els continuïn protegint amb els seu paraigua d'hipocresia.


Els fets diaris constaten que Israel ha convertit la Franja de Gaza en una enorme presó que, mica en mica, acabarà sent la tomba de tots els seus habitants. La terra promesa ha passat de ser el paradís terrenal a ser l'infern. Mai s'hauria d'haver creat l'estat D'Israel. No té fonament històric, ni jurídic, ni legal ni, per descomptat, moral o ètic.  

 

És cert que l'holocaust va ser una de les grans barbaritats del segle XX, però més gran va ser l'holocaust de Stalin a Rússia, amb prop de 54 milions de víctimes, i no per això s'ha creat cap estat. És incomprensible que els fills i nets supervivents de la barbaritat nacionalsocialista estiguin fomentant i mantenint un règim del terror com el que viu el poble Palestí.


A les Nacions Unides li hauria que caure la cara de vergonya: en primer lloc per no reconèixer l'error històric que va cometre i, en segon lloc, per mirar cap un altre costat cada cop que Israel insulta i enverina cada lletra de la paraula dret humà. La seva inacció l'està portant a cometre els mateixos errors que la seva predecessora, la Societat de Nacions; i tots sabem com va acabar la cosa. Quants errors volen cometre més? Quantes lliçons d'història necessiten per actuar? Sens dubte aquest òrgan va morir just avui fa 20 anys, quan els Estats Units va passar a ser la única superpotència mundial ambla caiguda de la URSS. I és curiós que la defensora de la democràcia, dels drets humans, sigui alhora l'aliada dels tirans; la pleitesia americana vers els israelians és, si més no, dantesca i digne d'estudi.

La solució al conflicte no és cosa meva, tot i que per a mi és molt clara. El que de moment és urgent és parar l'holocaust del poble palestí. Fins que cada nen i nena que viu a palestina no pugi anar a escola, al metge, al pati a jugar...mentre no pugui una dona donar de menjar cada dia als seus fills, o mentre un ciutadà palestí no pugui circular, pensar, opinar o cridar lliurament, mentre un pescador no pugui feinejar cada dia al mar lliurament; mentre no es respectin els drets que inalianablament pertanyen a una persona humana, el conflicte de l'Orient Mitjà serà impossible de resoldre.


Aquest setembre la ONU i tota la comunitat internacional tenen l'oportunitat de rectificar un error que els actuals líders mundials no varen cometre però que tampoc estan solucionant. En el moment en què es va crear l'estat d'Israel s'hauria d'haver creat el Palestí, amb unes fronteres i garanties de pau sòlides. O tots o ningú. Les decisions aplicades a mig gas no han fet altre cosa que complicar excessivament un conflicte ja de per si extremadament llarg i complicat.

Em quedaré, per acabar aquesta sèrie de capítols sobre el conflicte arabo-israelià, amb una frase d’una pel·licula [‘Kingdom of Heaven’, Ridley Scott, 2005] que sempre m'ha agradat molt sobre la ciutat de Jerusalem, bressol de les grans religions i dels grans conflictes de la humanitat:

 

Que val Jerusalem?

Res!

...

Tot!

 

Aleix Clarió i Herranz

Agost de 2011

 

  • Sèrie de 4 articles publicats entre agost i setembre de 2011 a Telepremsa Girona, Directe!cat, Lamalla.cat i Aragirona.cat

21/9/2011 - 15:28h - laMalla.cat

La diàspora dels déus: de màrtirs a assassins

Obama__netanyahu_i_arafat


L'error de la jove i temperamental Israel va ser la guerra del Líban. Encoratjats per haver aconseguit un estat propi i per les successives victòries en les anteriors guerres, segurs de sí mateixos pel blindatge incondicional dels americans i protegits de l'opinió mundial que encara els veia com els màrtirs de la II Guerra Mundial, Israel es va descobrir al món, per a sorpresa i incredulitat de molts, com uns assassins iguals o pitjors que els seus exterminadors alemanys.


La motivació per invadir el Líban era enfortir el govern, forçar l'evacuació de Síria i de l'exèrcit palestí. Els israelians van ser els pioners en al·legar motius de seguretat per allunyar els enemics de les fronteres, per començar una guerra. Però al Líban hi havia un fort exèrcit Sirià i una bona part armada palestina que va trobar en el Líban un refugi en el seu èxode de 1948. L'exèrcit israelià es va assentar a l'extrem de la franja sud del Líban i va afavorir o ajudar a l'extermini de civils palestins de Sabra i Chatila.


Això els va fer perdre la credibilitat mundial: passaven de ser màrtirs de l'holocaust a assassins dels seus propis germans. Tampoc els va anar gaire bé amb la guerra: no varen aconseguir que es retiressin més d'una petita part dels palestins (els d'Arafat) mentre la resta es quedaren armant-se encara més, juntament amb libanesos xiïtes (els de Jomeini) Drusos, Sunnites...


Després d'això el conflicte arabo-israelià ha passat per fases de tota mena. Izhak Rabin va aconseguir els acords de Washington de 1993 amb Arafat, i el Tractat de pau de Jordània de 1994. Però el conflicte mai ha tingut gaire temps de pau pel mig. Amb Benjamin Netanyahu, el Likud i Ariel Sharon les coses van empitjorar. L'acens al poder dels radicals de Hamàs no va significar altre cosa que donar motius a Israel per radicalitzar-se; li varen donar arguments per seguir fent el que feia. Terroristes anomena l'estat d'Israel als palestins: però qui és aquí el terrorista? I qui crea als terroristes? L'Ascens de Hamàs al poder no és altre cosa que una conseqüència obvia del maltracta Israelià als Palestins. Sembra i recolliràs.

 

En una dècada, el territori palestí a patit dues entifades, en una imatge dantesca enfrontant Palestins armats amb pedres contra tancs Israelians. És un conflicte entre sords, incapaços de deixar diferències de banda per sentar-se a dialogar i trobar el camí de la pau. Tots compten els seus morts, uns preparen la venjança per la mort d'un fill, els altres per la mort d'un soldat; qui val més? Un peix que es mossega la cua des de fa més de 70 anys i que només aporta dia rere dia morts, destrucció i més odi; una olla a pressió que desestabilitza dia a dia tota la zona i que no aporta res a ningú. Però qui opta pel perdó abans que per la revenja? De moment, ningú.

13/9/2011 - 15:07h - laMalla.cat

Comença el nou curs a l’Escola de Música del Gironès

Cantata__foto_aleix_clari__


El curs 2011-2012 va començar ahir a totes les aules de l’EMG, amb 1.120 alumnes repartits en 18 municipis de la comarca del Gironès; un creixement d’un 17% (163 alumnes) respecte el curs anterior.

Aquest curs s’inicia amb tota normalitat, després de les modificacions del nou calendari escolar i amb la propera obertura, el mes d’octubre, d’una nova aula de l’EMG a Sant Gregori, la 19a de l’Escola de Música del Gironès. Tot i els efectes de la crisi econòmica, l’EMG ha tingut un important creixement, amb 200 matriculacions. Aquest fet mostra, un any més, la consolidació del model d’escola arreu de la comarca i l’aposta decidida dels pares i mares per un projecte nascut amb la intenció d’oferir un ensenyament musical de qualitat als nens i nenes de tots els municipis.

El curs s’inicia amb la consolidació de les agrupacions de l’EMG nascudes en els últims dos cursos: la Jove Orquestra del Gironès (JOG) amb seu a Fornells de la Selva; l’Escola de Guitarres del Gironès (EGG) amb seu a Celrà; l’Escola de Cobla i Tradicional (ECOT), amb seu a Sant Julià de Ramis; i les dues seccions de la Coral Interval a Cervià de Ter i Vilablareix.

Per últim, l’EMG continua amb la seva consolidació dins les xarxes socials a Internet, com Twitter, Facebook i Youtube, apropant encara més la música als i les joves i construint una escola 2.0 preparada pels reptes de futur.

2/9/2011 - 15:02h - laMalla.cat

La diàspora dels déus: la caiguda dels vells imperis

Nazi-414310


Schicklgruber més conegut com a Adolf Hilter, va proclamar la doctrina de la culpabilitat global del poble hebreu i en arribar al poder el 1933 a Alemania, va iniciar les persecussions contra els jueus. Com a conseqüència, començaren les emigracions massives cap a Palestina on eren rebuts amb hostilitat per la majoria Àrab. A part d’això, no va afavorir gens la seva entrada quan la Gran Bretanya va començar a aplicar restriccions a l’arribada d’imigrants a partir del 1939.

Mentre els jueus a l’alemania nazi caminaven passivament cap als camps de concentració, a Palestina lluitaven a mort. Es va crear un exèrcit secret (Haganah) que lluitava contra els àrabs i els anglesos mentre per la rereguarda anava introduint nous colons sufragats amb el capital sionista americà i europeu.

Amb la caiguda de Hitler el maig de 1945, els jueus pensaven que tindrien el camí aplanat en descobrir-se les atrocitats dels Nazis. Però Gran Bretanya continuava sent un imperi, i no un qualsevol, sinó un imperi vencedor de la guerra. Tot i els compromisos adquirits abans de la guerra i les reclamacions dels jueus, els britànics estaven interessats en mantenir el control sobre el territori, tant pel petroli com pel control del canal de Suéz. La reacció dels jueus va ser la creació d’exèrcits clandestins que probablament rebien subministrament americà per mirar de donar una última empenta al moribund Imperi britànic.  Es va crear el Irgún Zrai Launei, l’organització militar nacional; i l’Stern, d’esquerres. Era l’inici del terrorisme jueu contra els anglesos.

Davant d’aquesta situació, els britànics van demanar ajuda a les Nacions Unides. Mentre l’Agència jueva reclamava drets històrics (en realitat, molt històrics, doncs són d’época romana), els altres (l’Alt Comitè Àrab) al·legava la raó islàmica i el fet de tenir presència ininterrumpuda des de l’any 637 d.c. Gran Bretanya va cometre un error majúscul al portar el cas davant les Nacions Unides, doncs ja no tenia la força que anys enrere havia tingut, i els Estats Units afavorien dicretament desde feia anys la construcció de l’estat d’Israel.


Capítol V. Neix un estat: Orient mitjà es desestabilitza

El 1947, els Britànics, debilitats i amb un gran pes econòmic a sobre per culpa de la II Guerra Mundial, va manifestar la seva intenció d’abandonar Palestina i les Nacions Unides es va començar a dibuixar el pla de partició entre jueus i àrabs. El 14 de maig de 1948 es va proclamar l’estat d’Israel, reconegut d’immediat per Estats Units i la Unió Soviètica. El problema però va sorgir quan els paisos àrabs no van acceptar la creació d’aquest estat i declaren conjuntament la guerra a Israel.

El naixement d’Israel com estat és sens dubte el truc de màgia més increible que s’ha fet en tota la història contemporània. Es va crear un estat del no res, sense atendre ni tant sols als 5 criteris que marca precisament el dret internacional i creant un estat irreal; les conseqüències de les decisions que es varen pendre aquells dies afecten encara avui dia a aquesta regió.

La història de l’estat d’Israel és molt curta, però és clarament d’un sol color: vermell. El vermell de la quantitat inhumana de sang que s’ha vessat en aquell territori que, irònicament, és considerat sagrat i és benerat per les tres grans religions del món: jueus, cristians i musulmans. Cinc són les guerres que ha provocat Israel: la de 1948 contra els paisos islàmics; la de 1956, quan el conflicte ja va superar les pròpies fronteres i va envoltar Egipte, França, Gran Bertanya, la Unió Soviética, Estats Units, el Líban i Israel. La tercera guerra va ser la de 1967, també mal anomenada Guerra dels set dies, en la qual Ariel Sharon (anys després seria el primer ministre Israelià) va conquerir fàcilment el Alts del Golan a Egipte, fent-se amb l’estratègic control de la font dels rius de tota la zona). La quarta va ser l’anomenada Yon Kippur i la última, la de 1982, la invasió del Líban.

S’havia format així un país de rara psciologia nacional. Sumava els factors de llunyaníssima història, religió i promeses messiàniques a la necessitat de recuperar-se de la vella persecució i de la més recent. Era antic i modern, científic i pastorívol. Destrossat a Europa, atribuia aquesta destrucció a la seva pròpia passivitat, a la mansuetud amb què s’havia deixat matar. Preconitzava violència com una nova reacció, una violència convertida en terrorisme, que li havia donat grans satisfaccions històriques des de la destrucció el Temple i, elevada a exèrcit nacional, havia assegurat les seves fronteres. Unes fronteres móbils per l’irredentisme històric i per la set de conquesta d’altres territoris. Nodrit per aquest factors, va començar una operació inversa: va reduir els palestins àrabs a condicions de servilisme, va reprimir amb cureltat els intents palestins de recuperació o d’estatus, els va conduir paradoxalment a l’èxode. Víctimes de camps de concentració, obrien camps de concentració.

El conflitce acaba superant les fronteres, i deixa de ser un conflicte entre palestins àrabs i jueus: és la revolta del món islàmic per la recuperació de l’identitat perduda, de l’honor i de les condicions de vida possibles. És un conflicte que després de la guerra del Líban agafa unes dimensions inimaginalbles: el món sencer està pendent del que passa a Palestina, l’economia i la estabilitat mundial depén d’un conflicte històric que les pròpies Nacions Unides va alimentar amb decisions equivocades. Però qui pot fer marxa enrere ara? L’error, en majúscules, ja està fet.

29/8/2011 - 10:08h - laMalla.cat

La diàspora dels déus. Sionisme i la declaració Balfour

Herzl


El Sionisme. El creador i impulsor del sionisme modern és Theodor Herzl (1860-1904). Per entendre el Sionisme s’han de tenir clars els 4 principis bàsics sobre els que descansa:Les profecies i llegendes, el manteniment d’una població jueva sense contmainar per les conversions, la manca d’estabilitat en la terra promesa (Palestina) i les persecussions.

Les persecussions cap al poble jueu és una argument que moltes vegades s’ha utilitzat incorrectament per a fins que poc tenien a veure amb el seu poble. S’ha de tenir present que segurament el caracter jueu, les maneres de fer i fins i tot els seus errors són producte d’occident i del tracte que varen rebre per part d’aquests. Les persecussions van desde petites discriminacions a l’holocaust nazi en que varen ser exterminats més de 9 milions de jueus. Però és precisament en les petites descriminacions on es va forgar els dèspotes que avui controlen Israel: al llarg de la història van ser obligats a viure en getos (paraula que segurament ve de l’italià Borghetto, petit burg), la negació d’estudis, títols superirors, la prohibició de formar part de l’exècrit o de contraure matrimoni amb no jueus (cosa que, d’altra banda, va enfortir la tendència a l’endogàmia i a la perpetuació ètnica).

Theodor Herlz va movilitzar els seus correligionaris, comprometent especialment aquells que tenien grans fortunes, diàris, editorials i qualsevol forma de poder. Va ser el visionari jueu, el que va marcar les línies estratègiques que varen fer possible finalment la creació de l’estat Israelià.

El 1897 es va celebrar el primer congres Sionista a Basilea (Suïssa). Allà es va constituir un fons per comprar terres a Palestina (alhesores formava part de l’Imperi Otomà) als àrabs que allà vivien i que venien les terres a un preu irrisori. La primera moció per recuperar la terra promesa era comprar-la. El 1914 ja eren 80.000 i havien fundat Tel Aviv.

Diners i poder: Herzl va ser un pioner en saber canalitzar les forçes latents cap als seus interessos. Va saber arrossegar les grans fortunes dels jueus per comprar les terres a Palestina sota una màxima molt senzilla: Perquè lluitar quan es pot comprar sense vessar sang?

Assegurat el capital econòmic i confiat de la innocència dels àrabs palestins que poc sospitaven d’aquesta estratègia, es va assegurar de fomentar les altres tres bases: els mitjans de comunicació, que començaven a esdevenir com una força tant o més poderosa que els estats; la internacionalització del conflicte, doncs era la època de la descolonització i el món encara estava molt repartit entre grans potències i la guerra freda entre elles era una cosa quotidiana; i la influència interna dins els grans imperis del món. Sobre aquest últim aspecte, és especialment digne d’estudi la influència dels jueus sobre les polítiques dels Estats Units.

 

Capitol III. La declaració Balfour

Durant el periode de la I Guerra Mundial, els jueus prengueren un paper important pel que fa al subministrament econòmic de les potències en guerra. D’altra banda, també va ser l’enfonsament definitiu de l’Imperi britànic en pro d’una superportència mundial: els Estats Units.  El vell món feia aigues i 15 anys després d’iniciar-se el nou segle ja gairabé res era el mateix, i menys després d’acabar-se la Gran Guerra. L’Imperi Otomà, que havia governat hegemònicament el nord d’Àfrica fins a Grècia s’esquinçava. Les derrotes davant els aliats provocaren insurreccions dins del propi imperi, com el de la penisula aràbiga (instigat per Gran Bretanya a través del famós Lawrence d’Arabia –molt recomanable la lectura de The Seven Pillars of Wisdom-). És en aquest context que el territori Palestí va passar a mans dels britànics sota la forma de protectorat (formalment era un mandat).

L’encara Imperi Britànic era conscient que necessitava gran inversions per mantenir la guerra contra Alemanya i els seus aliats. D’aquí que naixes la necessitat de comptar amb les diners dels jueus i els suport d’aquests en la premsa americana controlada pels jueus; a més, introduia una tàctica bèlica ancestral: dividir per poder guanyar. Els jueus americans i europeus podien trencar el front àrab islàmic i així, en unes estudiades paraules, el Ministre Balfour va fer les seguents declaracions:

El govern de la Seva Majestat considera favorable l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i usarà tots els seus esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant clarament entès que res es farà que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no juevas existents a Palestina, o els drets i l’estatus jurídic i polític dels jueus en altres països.

Gran Bertanya en realitat mai va pensar que això fos factible. Promeses com aquestes ja en van fer als Àrabs i finalment no les varen complir, però el problema d’unes declaracions com aquestes és que en Dret internacional és reconegut com a un comopromis adquirit que s’ha de complir.  El 1922, la desgraciàda Societat de Nacions (predecessora de les Nacions Unides) va exigir a la Gran Bretanya el compliment de l’anomenada declaració Balfour en tots els seus termes. Com ja he dit, l’Imperi Britànic mai va creure realment en la possibilitat de crear un estat propi israelià i va anar retrassant les tasques per a la viabilitat d’un nou estat. Però llavors va arribar el colofò final, un esdeveniment amb el que ningú comptava i que va ser, paradoxalment, la consumació per a les aspiracions juevas: Adolf Hilter.

21/8/2011 - 15:23h - laMalla.cat

La diàspora dels déus

Palestina


Aquesta setmana, entre manifestacions contra la visita del Papa a Espanya pels carrers de Madrid, les reunions bilaterals de l’eix francoalemany per mirar de frenar la caiguda en picat de la moneda única i l’ombra d’una nova recessió mundial que ja ha fet perdre milers de milions a tots els parquets bursàtils del món, una nova inestabilitat latent ha tornat a ser portada. Mentre a Síria, el règim de Bashar al-Assad continua reprimint els civils davant la mirada impassible de la ONU, els seus veïns tornen a entrar en una espiral absurda d’atacs en la ja trista dinàmica acció-reacció, l’ull per ull, dent per dent a la que ens tenen acostumats Israelians i Palestins. Les víctimes, els de sempre: els civils. Amb tota la regió desestabilitzada per les revolucions de l’anomenada Primavera Àrab, ja només faltava que el vell conflicte arabo-israelià tornés a prendre forma.

 

Amb els ulls, temors, esperances i estratègies pendents de la propera assemblea de la ONU prevista pel mes de setembre, on el govern Palestí demanarà el reconeixement internacional de Palestina com estat, les tensions es palpen a peu de carrer. Una escalada de violència avantsala del que podria ser una nova gran guerra a l’orient pròxim si finalment Palestina es veu recolzada en les seves aspiracions nacionals, i ho serà en menys o més intensitat depenent de les fronteres que se li reconeguin a aquest hipotètic nou estat; fronteres, siguin les que siguin, que segur que Israel no reconeixerà ni respectarà. Serà doncs, l’inici d’un nou enfrontament? Mirem el passat, font de coneixement per un conflicte tant llarg i complicat.

 

 

Capítol 1. Història per entendre el present

 

Any 3.000 a.c: Abraham, el mateix Abraham del que parla la Bíblia, va conduir un grup de semites exiliats de Mesopotàmia a Palestina, la Terra Promesa per Jahvé. Allà s’inicia la primera guerra: els autoctons, els anomenats Piliateus (d’aquí el nom de Palestina) lluitaren contra els exiliats i famolencs  seguidors d’Abraham. Jacob, fill d’aquest, va rebre el sobrenom d’Israel (significat dubtós pels històriadors: “combat de Déu”, “Govern de Déu”, “El qui veu Déu”. Saül, David i Salomó ampliarien el regne conquerit als piliateus; una mostra del que es pot arribar a heretar de les formes de fer dels avantpassats.

 

Després de Salomó el poble d’Israel començà a dividir-se inexorablament: la primera divisió va ser entre Isarel i Judea (dins la qual i havia Jerusalem). Amb el temps, Assiris, Perses, Grecs i Romans conquistaren el debilitat “poble de Déu”. L’any 70 d.c, tal i com Jesús va predir (segons el Nou Testament), el Gran Temple de Jerusalem va ser destruit per ordre de l’emperador Romà Titus. El seu fill, l’emperador Adrià, ordenà la primera gran matança de jueus. Conseqüéncia d’aquesta matança va ser la diàspora* del poble jueu. Alguns, però, es quedaren.

 

Dos fets marquen la unitat tot i la diàspora:

 

  1. El seu monoteisme, com la força cultural, la lluita per la vida, l’apinyament estat-religió, la raça, els costums i una capacitat extraordinària de transmetre generació rere generació els seus principis
  2. Els seus enemics. Els jueus van ser mal acollits arreu del territori. Asia, Àfrica del Nord i Europa van ser les destinacions de la majoria. La seva exaltació els portava la discriminació allà on anaven, i això va fomentar encara més la seva capacitat per sobreviure, d’ajudar-se mútuament i no perdre la identitat: a més mal, més units. Es podria dir, a grans trets, que els grans mals que s’han comés sobre el poble jueu l’han ajudat, irònicament, a sobreviure al llarg de la història.

 

Separats arreu del poder (aristocràcia, exèrcit, esglèsia) van treballar d’altres especialitats: el comerç, la banca, la invenció, la ciéncia,etc. De la diáspora però, també en va néixer la segona gran divisió dels jueus: per un costat els Sefardites i, per l’altre, els Asquenacies.

 

  1. Els Sefardites (Sefaradim, de Sefarad, nom rebut a Espanya) van ser molt perseguits durant la reconquesta i sobretot per la Inquisició. Al final van fugir al nord d’Àfrica i d’altres poblacions mediterrànies. A l’actual Israel estàn discriminats per l’altre escissió.
  2. Els Asquenacies parlen Yiddish, un idioma originat a partir de l’alemany però amb múltiples influències Hebrees i eslavas. Són la branca dominant.

 

Deixant per un moment la Diáspora i mirant l’evoluació del teriitori palestí post-romà, mai varen tornar a ser un poble sobirà: després de l’Imperi Romà van ser islamitzats, controlats temporalment pels croats occidentals, incorporats definitivament a l’Imperi Otomà  gràcies a Salahadim, governats posteriorment per l’Imperi britànic ( a partir de 1917 sota un Mandat, tot i que a la pràctica era un protectorat) i, finalment, dividits entre jueus i àrabs. La gent que es va quedar després de la matança d’Adrià en època romana són els autoanomenats descendents de Salomó, els que varen decidir no fugir i quedar-se prop dels llocs sagrats. A l’Israel del Segle XXI, però, tenen un poder nul. Aquest és el primer de 7 capítols per repassar el conflicte i analitzar cada un dels aspectes que l'han provocat.

21/7/2011 - 12:41h - laMalla.cat

Tant, en tant poc temps

135_escons


La lacra de la corrupció. Que Espanya és dels països (per darrera, tot i que no gaire, d’Itàlia) amb més corrupció d’Europa ho sap tothom. També és vox populi que aquí els que més gran la fan, menys paguen, ja sigui per la posició de poder que tenen o pel nefast i viciat sistema judicial. El fet, però, de veure en directe la dimissió de tot un president de la Generalitat Valenciana per una presumpta vinculació amb una trama de corrupció és inaudit.

En els propers mesos, ‘l’efecte Camps’ serà digne d’estudi: acusat de rebre suborns en format de vestits, corbates i sabates de luxe dins la ‘trama Gürtel’, ha acabat amb la seva carrera política. Sorprèn que un polític que fa dos mesos va arrasar amb una majoria absolutissima al país Valencià dimiteixi, tot i que veure un president exercint i imputat per corrupció era del tot impensable. Mai, però, uns vestits hauran sortit tant cars, ja sigui perquè és culpable o perquè s’ha ‘sacrificat’ (com diu l’interessat) en pro de la carrera presidencial de Mariano Rajoy.

Amb aquesta sonada notícia d’ahir, el circ mediàtic es va tornar a posar en funcionament. La gran diferència: mentre ‘La Sexta notícias’ utilitzava qualificatius com ‘despreciable’ cap al ja ex-president Camps, el 3/24 oferia simplement els fets tal i com estaven succeint, com ha de ser. I es que, a banda d’això, la major part de mitjans, tertulians, articulistes i llarg etc del món de la comunicació varen tardar molt poc a començar, de nou, a fer de jutges i botxins a la vegada, fent un judici i condemna mediàtica abans del judici ‘real’.

Aquests judicis mediàtics (#perdoneuperòalgúhohaviadedir) és un gran error i una lacra que arrosseguem en el món del periodisme. I si llavors el jurat els declara innocents? Què en fem de les acusacions gratuïtes? Com es restableix el nom i honorabilitat d’aquella persona? Cap problema, després ja ho publicaran en el petit apartat ‘fe d’errades’ [res de portades! Òbviament]. No és una reflexió per defensar a Camps, ni molt menys, sinó una reflexió sobre la ja acostumada perversió dels mitjans.

Comissió bilateral Estat–Generalitat. Aquesta setmana també s’ha celebrat la Comissió bilateral Estat–Generalitat. Des del 27 de juliol de 2009 que no es reunia, i això que eren ‘governs amics’. N’hi ha que ho han qualificat d’una reunió buida de contingut que no ha servit per aconseguir res, i d’altres l’han qualificat de més ‘peix al cove’. Bé, mire-m’ho.

Els acords presos són aquests: Traspas de 150 immobles sanitaris, gestió de les beques, liquidació de l’exercici 2008 amb saldo deutor per part de l’estat de 759 ME en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, presència determinant en l’ens de control de l’aeroport del Prat, permís a l’aeroport d’Alguaire per rebre vols fora de l’espai Schengen, model de gestió autònoma i individualitzada amb presència catalana determinant als aeroports de Girona, Reus i Sabadell, més competéncies en immigració i inspecció de treball, obertura de noves ponències tècniques per l’estudi i negociació de nous acords de traspàs derivats de l’Estatut d’Autonomia. Així mateix, la comissió també ha resolt els assumptes que presentaven conflictivitat constitucional com són el referent al Codi de consum de Catalunya, al Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, a la regulació de les festes tradicionals amb bous, i els assumptes referents als serveis en el mercat interior.

Els qui vulguin auto convences que la reunió no va servir per a res, allà ells; i s’hi d’això en diuen ‘peix al cove’, per mi, benvingut sigui. És cert que, tot i el que s’ha aconseguit, no és per tirar coets, ‘però algo és algo’. Si alguna cosa en podem treure en benefici de Catalunya és ara, amb un govern dèbil que necessita suports per allargar la seva pròpia agonia i que es ven per un plat de llenties, i abans no arribin les eleccions generals, on és possible que el PP aconsegueixi una majoria absoluta que el faci intractable en relació a tots aquests temes.

 

Els Pressupostos del 2011. Ahir es varen aprovar els primers pressupostos que redueixen la despesa respecte del curs anterior, amb una retallada del 10% gràcies als vots a favor de CiU i Joan Laporta, i l’abstenció del PPC. L’import total del pressupost està fixat en 32.000ME amb un sostre del 2,66%, un 1% inferior al curs anterior però un 1% superior al límit fixat per Madrid. Veurem com reaccionen.

La posada en escena. Tristament ahir varem ser testimonis, de nou, de la pantomima parlamentaria. Els grups de l’oposició es varen dedicar a llençar frases buides de contingut i vells recursos de quan estaven, fa 7 anys enrere, a l’oposició; sembla que res ha canviat. Acusen CiU de pactar amb el PP, d’escollir-lo, quan aquest no ha tingut més remei donat que des del primer minut la resta de partits varen tancar tota possibilitat a la negociació. ‘Pressupostos pel rics’, en paraules de Joan Boada (ICV), tornant així al vell discurs comunista i populista que varen perdre tant bon punt van tocar poder. O la frase de ‘els ciutadans n’han de prendre nota sobre els pactes amb el PP’, en boca de Sergi de los Rios (ERC) o Uriel Bertran (SI) recuperant també el discurs de ‘bons i dolents’ i del ‘cuidado que ve el PP’. Com deia, el riu torna a la seva normalitat; però amb un excepció: la irresponsabilitat.

ICV, amb Joan Herrera com a protagonista, es va encarar al President Mas dient-li què en pensava de les variades protestes contra les retallades, si no pensava fer-hi res. La resposta del President va ser encertada: ‘quan hi ha diners és molt fàcil fer hospitals, augmentar plantilles o augmentar sous, i podríem haver continuat fent-ho; podríem haver continuat endeutant-nos. I a què ens hauria portat això? A la ruïna com a País? A la dissolució com a institució? Alguna responsabilitat tindran vostès amb els comptes actuals de la Generalitat, o no?’. Es pot dir més alt però no més clar, i subscric al 100% les paraules del President Mas. La resposta d’ICV va ser lamentable: mostrar pancartes contra les retallades enmig de l’hemicicle, com si fos un circ. A falta d’arguments, només els queda fer espectacle.

‘Omnibus’, part I: OK. Sobre l’aprovació de la primera de les tres parts de la llei ‘Omnibus’, poc es pot dir, més que un ‘ja era hora’. La part que es va aprovar ahir és la que fa referència a la simplificació i millora de la regulació de l’administració, una llei que arriba molt tard i després d’anys i anys de creació desmesurada i desenfrenada de lleis, normatives i decrets que han acabat creant una nebulosa especialment complexa per aquells que, simplement, volen fer un simple tràmit administratiu. És una llei lògica, tant per simplificar el sistema, com per fer-lo més àgil i, alhora, ser una ajuda més per sortir de la crisi. Tots els partits (ja sigui a favor o abstenció) li varen donar suport, excepte un. Segur que sabeu qui és, no cal tornar-ne a parlar.

La ruïna de l’ACA. Que l’Agència Catalana de l’Aigua està en fallida és una realitat que nomes uns pocs ignorants volien fer creure que no era cert. Ja fa temps en vaig parlar dels problemes que Catalunya arrossega com a País en el tema de l’aigua, i l’espectacle que varem viure fa dos o tres anys enrere amb la sequera i els plans per portar aigua amb vaixells des d’Almeria així ho demostra.

Ara, per fi, el govern comença a ficar ordre dins els comptes. I la situació requereix mesures urgents i dràstiques. L’ACA arrossega més de 1.300ME i té parades, des de fa un any, la majoria d’obres, doncs no paga als seus proveïdors (fet que comporta una reacció en cadena d’impagaments). Una de les solucions, és apujar el cànon de l’aigua, i així es va aprovar ahir també: un 8,5% (excepte pels que es poden acollir a l’anomenat ‘bonus social’). El sorprenent d’això és que, un cop més, l’únic suport que va trobar el Govern va ser en el PPC, que, mal em faci dir-ho, últimament té més sentit de País i de la responsabilitat que aquells que es vanten de sagnar per la terra i que són, en gran mesura, responsables d’aquesta greu situació. Però la solució no només passa per pujar el cànon: s’ha de reestructurar el model de l’Agència, s’ha de complir fidelment amb la llei de morositat, s’han d’ajustar les seves funcions i s’ha de fer una planificació hidrològica realista.

La qüestió Palestina. La intensa jornada d’ahir va acabar amb la recepció al Palau de la Generalitat del president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas. Un fet destacat va ser que el President Mas el va rebre amb honors de cap d’estat, cosa que en el comunicat la premsa de la Generalitat ja es va procurar salvar recordant que Palestina no és, encara, un estat; així Israel pot respirar una mica més tranquil·la.

I aquesta és exactament la qüestió que porta el president de la ANP a fer una gira arreu d’Europa: Palestina ho està arriscant tot per aconseguir, el mes de setembre, obtindre el reconeixement com a estat en la 66a Assamblea de les Nacionas Unides. Sens dubte, aquest seria un fet històric i un pas de gegant per començar a solucionar el greu i llarg conflicte al pròxim orient.

Artur Mas va oferir un paper de mediador entre les dues parts, reconeixent la importància de Palestina com estat i alhora allargant la mà al poble ‘amic’ d’Israel. En paraules, això es va traduir en no recolzar directament la proposta palestina sinó en una més estudiada: la de posar-se a treballar per aconseguir un sol posicionament Europeu sobre aquest assumpte i en recolzar la secretaria de la Unió pel Mediterrani, que per fi ha trobat un objectiu clar a la seva existència. La comunitat internacional tindrà doncs, al setembre, la possibilitat de fer un pas endavant; esperem que no decepcionin, perquè la història recordarà i jutjarà el que passi en aquesta assemblea.

15/7/2011 - 11:48h - laMalla.cat

Quan la protesta s'exerceix amb violència

Bo__ruiz_amb_puigdemont


 

Espectacle lamentable i intolerable. Ahir L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va ser agredit quan entrava a l'edifici ‘Caixa Fòrum' per assistir a una conferència del conseller de Salut, Boi Ruiz. La manifestació va ser convocada per CCOO, UGT, el CATAC, els indignats, i representants del sector de metges, infermers i dels treballadors de les ambulàncies per protestar contra les retallades. Quan Puigdemont s'acostava a l'entrada principal, una vintena dels revoltats es van situar davant la porta per impedir-li l'entrada, i amb crits de ‘amb la salut no s'hi juga' o ‘lladres' el varen insultar, colpejar i tirar objectes, un dels quals, una llauna, li va impactar al cap.

La reacció de l'alcalde. ‘Tenen tot el dret a queixar-se, però aquesta agressió desmereix absolutament les seves reivindicacions perquè ha estat un espectacle lamentable', va dir l'alcalde en declaracions a la premsa present a la sala. Puigdemont ha assegurat que no presentarà cap denúncia perquè ‘no és un tema judicial ni policial, sinó de civisme'. En això l'alcalde té tota la raó: l'agressió d'ahir demostra una falta greu de civisme per part dels manifestants, tot i que la policia i els propis sindicats convocants (especialment CCOO, perquè els agressors portaven pegatines seves) haurien de fer una recerca i captura d'aquests impresentables, perquè tot i que parlem d'incivisme, també parlem d'una gressió a una autoritat, i si ho fan un cop i surten impunament dels seus actes, es veuran legitimats a fer-ho cada cop que els hi vingui amb gana.

I la dels partits. A hores d'ara, diria que tots els partis municipals, amb o sense representació, han condemnat els fets d'ahir per una via o altre. El president de la Generalitat, Artur Mas, va fer una reflexió obvia però necessària: ‘els representants elegits pel poble no són només ells mateixos sinó que tenen al darrere tota la gent que els ha escollit i que ha acceptat el resultat democràtic'. Ras i curt, però ben cert. Últimament sembla que uns pocs poden condicionar el que majoritàrimanet a escollit el poble català, i que la única manera per fer-se escoltar és intentant agredir parlamentaris o alcaldes.

Un paper perillós. El més sorpenent sobre les diferents reaccions a sigut la dels propis sindicats: UGT, silenci absolut. Lamentable. I CCOO, ha penjat un comunicat on es treu de sobre les culpes: ‘El sindicat no es fa responsable de les actituds individuals. Ens sembla totalment tendenciós buscar en l'anècdota la vinculció de CCOO'. Així què? Campi qui pugui? És a dir, puc organitzar una manifestació o protesta però em rento les mans si passa alguna cosa? No, si al final resultarà que hi ha més responsabilitats per aquells que fan una barbacoa que per aquells que inciten a caldejar els ànims.

Els ‘Indignats'. Un dels col·lectius que donava suport a la manifestació era el dels autoanomenats ‘indignats'. Tant sols una petita reflexió: es pot saber qui carai són? Indignats? Pero que s'han cregut? Aqui tothom pateix la crisi i no per això ens dediquem a insultar, menystenir i agredir ningú, i menys un càrrec institucional com és un alcalde, sigui quin sigui el seu color polític.

Aquests que ara són tant a la moda, aquests que s'autoanomenen ‘indignats', solen demanar respecte, llibertat per manifestar-se i desenes de drets quan algú els hi diu quelcom; però quan són ells qui es passen de la ratlla el més sorprenen és que et solen vomitar un ‘i no és violència el que fan els polítics i banquers?' ‘hi ha més agressió que deixar la gent sense feina?. Sí senyor, tant protestar per reclamar més democràcia i són els més totalitaris. A Girona, per exemple, de què va servir l'acampada a plaça catalunya? Per deixar una factura de 17.000€ que haurem de pagar entre tots? Com es sol dir al Twitter, #Usfelicitofills. A més a més, resulta sorpenent la falta d'informació de molts manifestants sobre el paper de la gran majoria de polítics, o el que fan o el que cobren; en una era de d'àmplia informació, sorpen la gran quantitat d'ignorància.

El motiu. En principi, la manifestació va ser convocada per la visita del Conseller de Salut, Boí Ruiz, a Tribuna de Girona. A ell no el van agredir perquè va entrar per la porta del darrere, al contrari de l'alcalde, que ho va fer per la principal; i crec que és una decisió encertada: faltaria més que el nostra alcalde hagués d'entrar als llocs per la porta del darrere com si fos un delinquent; no s'ha d'amagar de res. La protesta era, obviament en contra de les retallades en general i en sanitat en particular..

Personalment, penso que les protestes són raonables, tot i que incoherents, és a dir, hom té la llibertat i el dret a manifestar-se i queixar-se, però reclamar que ‘s'aturin les retallades de CiU' com tant els agrada promoure des de sindicats i partits d'esquerra no és res més que una patética estratègia política. Si algú creu que això no és així, poden agafar i mirar la premsa internacional i observar i analitzar com està el panorama: si fins i tot el totpoderós imperi Yanki està al límit de la suspensió de pagaments, què farem nosaltres? Ser més llestos que ells? Perquè obviament som inmunes a la crisi i, per tant, no fan falta ni les retallades ni els ajustaments,no? Això només ha de ser cosa de la resta de països, aquí és un deliri personal de CiU. Clar.

La relliscada d'un regidor. Alguns dels nous regidors de Girona encara no saben ben bé quin és el seu nou rol. En l'anterior article feia referència a les relliscades del portaveu de la CUP, en Jordi Navarro. Vaig parlar-ne de tres; doncs ahir varem tenir la quarta: ell era present en aquella manifestació i, tot i que estic convençut que no va participar en les agressions (faltaria més) queda bastant en entredit el seu paper allà mig doncs, com tants d'altres dirigents de l'esquerra, volen mirar de conduir per on més els hi convingui aquestes manifestacions (ja sigui per les retallades o el moviment dels indignats) que, al final, són de tot menys imparcials i justes.

LA PIULADA:  ‘@KRLS: M'acaben d'insultar i llençar objectes, convocats pels sindicats. He rebut una coça a la cama. Duien adhesius de CCOO.' Carles Puigdemont (Alcalde de Girona)

14/7/2011 - 13:56h - laMalla.cat

Geometria variable

Geometria_variable


Girona ja té, des de dimarts passat, nou cartipàs municipal. El nou govern de Girona va demostrar en Ple de dimarts passat, una gran capacitat al pactar el vots favorables amb PP i PSC i aprovar així, amb una àmplia  majoria, el nou organigrama municipal i, alhora, assegurar-se  tirar endavant diversos projectes per la ciutat

 

Amb la sala plena a vessar, dimarts passat es va celebrar el ple de cartipàs a l’Ajuntament de Girona. Era una imatge esperada per molts: les cadires, amb els seus respectius càrrecs, ja no eren els de sempre. Es va fer fins i tot estrany veure els membres del PSC en el lloc tradicional de CiU i, al mateix temps, veure el portaveu d’ICV, el Sr. Olòriz, en una discreta punta del costat esquerra, i no a la seva cadira de tinent d’alcalde.

Es respirava una aire tens. Al llarg del dia, els diaris digitals varen treure fum amb exclusives: primer, el pacte entre CiU i el PP, el qual, la majoria de diaris van vendre com a ‘salvavides per CiU’, un titular, sens dubte, precipitat. I dic precipitat perquè poc després va sortir, per sorpresa de molts, el pacte al qual també havien arribat el PSC i CiU. Ambdós pactes mereixen una lectura independent.

Com ja és sabut per tothom, CiU ha optat per governar en minoria a l’Ajuntament de Girona. Podria fer un pacte de govern amb el PP que, amb els seus tres regidors, li donaria majoria. Però han preferit la minoria precisament perquè sent el primer govern no socialista després de 32 anys, el que necessiten és ser forts, sòlids, sense fissures; i els pactes comporten fissures, òbviament. Però també han volgut governar amb minoria per aplicar allò que l’actual alcalde va dir fins a la sacietat en campanya: ser un govern de pacte permanent, sense excloure ningú, i el fet de pactar el cartipàs amb les dos principals forces de l’oposició, situades a més, a les antípodes l’una de l’altre, així ho ha demostrat.

La portaveu del PP, Concepció Veray, en la seva primera intervenció ja ho va deixar clar: no és un pacte de govern, només de cartipàs i, alhora, una ajuda a fer realitat un canvi que ells varen estar demanant durant molts anys. La portaveu socialista, Pia Bosch, en va fer una lectura més o menys igual, tot i que més aigualida: pactaven perquè el nou govern de la ciutat es poses en marxa, per no ficar ‘pals a les rodes’ i, alhora, per poder arrencar compromisos del nou govern en àrees que, pel PSC, diuen ser d’especial rellevància. D’altres, com ICV o la CUP, en varen fer una lectura més literal: el PSC ha pactat a canvi de més assessors, ocupar presidències i vicepresidències i obtenir allò que anomenen ‘Cap de l’oposició’; uns venuts, per dir-ho ras i curt. Jo, personalment, no estic d’acord amb aquesta visió.

 

Així doncs, amb uns pactes que ningú s’hauria imaginat, el nou govern de CiU va poder aprovar el cartipàs amb el major recolzament de la història de la ciutat tot i governar, irònicament, amb la major minoria. Durant el Ple també varem tenir oportunitat de sentir un Joan Olòriz ferit, descol·locat. El fet de passar de govern a  oposició ja és de mal pair, però si a sobre els teus vells aliats s’uneixen a última hora amb els vells enemics de tota la vida, això encara fa més mal. I en el seu discurs se li va notar. Alhora, la desaparició d’ERC i l’entrada de la CUP, amb un discurs bel·ligerant i que roba protagonisme al d’ICV, no el va ajudar gaire. El cert és que, tot i no firmar cap pacte amb el nou govern de la ciutat, els de Joan Olòriz van votar a favor o es van abstenir en la major part dels punts que es varen portar a votació; signe inequívoc de la consciència de ciutat que té aquest polític.

Com deia fa un moment, la desaparició d’ERC va resultar, en cert punt, fins i tot incòmode. Que una força política de la ciutat passi de governar a desaparèixer del Ple és un xoc important. Els seus successors, la CUP, van començar amb mal peu la seva estrena al Ple municipal. Ja en el ple d’investidura el seu portaveu, en Jordi Navarro, va fer una relliscada considerable: jurar fidelitat al Rei i la Constitució per accedir al càrrec i, acte seguit, en el seu primer discurs, dir ben alt i clar que acabava de mentir i que no pensava ser fidel a res. Si la teva primera intervenció com a regidor d’un ajuntament és ir que acabes de mentir, vas per molt mal camí.

La segona i tercera relliscada van venir juntes. En primer lloc, ja sigui per novatisme o per idees preconcebudes lluny de la realitat del consistori, perquè la CUP es va quedar totalment fora dels pactes sobre el cartipàs. Mentre totes les forces, amb major o menor mesura, hi varen participar, s’hi van involucrar i varen votar favorablement o es varen abstenir, la CUP va votar sistemàticament no.

La tercera relliscada, i la més greu, va ser en el primer torn de paraula del seu portaveu. Amb un to bel·ligerant, el primer que va fer va ser dirigir-se a l’alcalde i donar-li irònicament les gràcies per pactar amb la dreta espanyolista, la que aplica un genocidi sobre el català, promou la xenofòbia i l’anitcatalanisme i tota una sèrie de barbaritats més. Tot i que la pròpia líder popular ja li va donar la resposta que es mereixia, crec que unes acusacions així no poden quedar tant lleugerament a l’aire, i el Sr. Jordi Navarro hauria de fer un pensament sobre la manera en que diu les coses i la seva manera de fer política; perquè el seu comportament, de moment, no és de polític, sinó de firaire.

El següent que va reclamar va ser més diàleg i més pactes amb l’oposició, no exercir el vell autoritarisme que aplicava el PSC. Puigdemont només li va caldre ensenyar els dos pactes aconseguits: ‘reclama  més diàleg i entesa, i acabem de pactar amb el dos grans partits de l’oposició. El que ha de fer és admetre que el que no li agrada és haver-se quedat fora, i ho han fet perquè han volgut’. Els fets, certament, desmenteixen al portaveu de la CUP i posen de manifest el que Puigdemont tant va predicar en els seus discursos de campanya: geometria variable per pactar cada tema amb qui faci falta. Espero que en els propers plens, la manera de fer d’aquesta formació vagi canviant substancialment, que vagi fent una transició tranquil·la del discurs fàcil de carrer cap a una forma de fer política adequada pel lloc que ocupa i a l’altura de les circumstàncies. Temps al temps.

Ara que el cartipàs està aprovat, el nou ajuntament constituït el dia 1 de juliol ja pot començar a treballar. I cal que ho faci molt bé, fent-ho tot plegat pas a pas, perquè se’ns dubte ara mateix està sent analitzat i seguit amb lupa tant pels partits de l’oposició, com pels mitjans de comunicació i, en menor mesura, per la resta dels ciutadans. I no en deixaran passar ni una.

Espero que la mateixa responsabilitat que la majoria han demostrat tenir no s’esvaeixi en dos dies. Per desgràcia, la primera disputa pública és d’avui mateix, sobre la xifra que Puigdemont va donar al Ple sobre l’estalvi entre el vell i nou govern amb despesa de càrrecs electes i de confiança. Recordo que Pia Bosch va demanar a l’alcalde tenir accés al document perquè les xifres no eren, ni molt menys, les que ells tenien. Però per comptes d’esperar a tenir aquest document, ja han sortir a la premsa exigint no se sap què. Òbviament, tenen tot el dret (ells i tots) a tenir accés a tot el que sol·licitin, però no val la pena, ni que sigui pel cansament dels ciutadans, obrir un debat estèril sobre les xifres de l’Ajuntament a mode d’imitació de l’esperpèntic debat sobre l’estat de les arques de la Generalitat.

Val la pena que comencin a fer una política lluny del circ, i més propera al senat romà; tots ho agraírem.

 

Les frases

‘Tot i el poc temps al càrrec i gobernar amb minoría, se li ha de felicitar perquè aprovarà el cartipàs amb la més àmplia majoria de la historia de la ciutat’ Joan Olòriz (ICV)

‘Porto vuit anys de portaveu en aquest ajuntament, i mai havia participat en una junta de portaveus tant fructífera com la d’ahir’ Concepció Veray (PP)

‘Vol dir que el voldran, al club d'alcaldes independentistes, amb
aquests companys de viatge?’ Jordi Navarro (CUP)

‘El moment complex que vivim i des d'una actitud responsable per afavorir la governabilitat i evitar posar pals a les rodes perquè sí’ Pia Bosch (PSC)

‘Els acords amb el PP i el PSC són una mostra contundent de la política de mà estesa i de diàleg constant i permanent que vol fer el nou govern de la ciutat; ho hem fet aquestes primeres setmanes i ho continuarem fent al llarg de la legislatura’ Carles Puigdemont (Alcalde de Girona, CiU)