16/6/2011 - 10:38h - laMalla.cat

‘Democràcia imperfecta, però democràcia’

_fetsdelparlament


 

Ni respecte pels parlamentaris, ni per la policia, ni pels periodistes, ni per les institucions del nostre País. La jornada d'ahir, els #fetsdelparlament, passaràn a la història com una vergonya nacional

Bloqueig Insòlit. Ahir al matí, el Parlament de Catalunya va patir la situació més anòmala de la seva historia des del restabliment de la democràcia: més de 2.000 persones es varen concentrar davant el parc de la ciutadella per impedir l'entrada dels diputats i diputades. El primer que s'ha de dir sobre els incidents d'ahir, és que els ideòlegs i impulsors de #aturemelparlament se'ls ha de felicitar bàsicament per dos motius: per ignorar la llei (accions com aquestes són delicte al codi penal) i per servir en safata a tots els anarquistes establerts a Barcelona, actual capital d'aquests, un bon camp de batalla. Felicitats.

La idea inicial d'@acampadabcn era paralitzar el Parlament de Catalunya, evitar el Ple d'ahir on es tenien que debatre i aprovar, o no els #pressupostos del 2011. I d'això, iniciativa que ja grinyolava per tots costats, es va acabar convertint en persecucions a diputats, insults, agressions, escopinades, pintades, robatoris... la imatge de veure diputats cridant auxili enmig del carrer, de veure'ls confinats en comissaries i posteriorment conduits dins de furgonetes d'antiavalots fins la porta del Parlament va ser dantesca. I la pitjor imatge: veure el President de la Generalitat, amb d'altres membres de Govern i oposició arribant amb helicòpter. Només una paraula: intolerable. Els que reclamen igualtat, justícia, democràcia 'real', un sistema diferent, impedeixen als representants escollits lliurament pel poble arribar a la cambra de representants? Aquest és el canvi que propugnen? El caos? Malament anem, doncs. Setge al parlament...senyors ideòlegs del moviment: setge és antònim de democràcia.

I és que veure com s'exercia un setge al Parlament de Catalunya em va provocar nàusees. Masses drets i llibertats es concedeixen nanos que, com jo, afortunadament no em viscut una dictadura, o no ens hem tingut que reunir clandestinament. Els fets d'ahir, violents i pacífics, son un insult i un menys-teniment a la memòria d'aquells verdaders Patriotes que varen lluitar de valent, varen ser perseguits, castigats i varen vessar sang i llàgrimes per aconseguir tenir un Parlament; el mateix que ahir volien boicotejar.

Moviment desprestigiat. I Somnis trencats, doncs són molts els que han cregut realment en un veritable moviment social; i ahir el van assassinar. Molts diuen que els incidents no son culpa de tots els que estaven allà; que no tots son iguals. Cert, s'ha de diferenciar els diferents perfils dels participants, ara en parlaré. Però, fent un parèntesi i un matís previ, que algú els hi aclareixi una cosa: 'resistència pacífica', expressió que s'utilitza com dient 'nosaltres no fem res dolent, nomes protestem', continua sent resistència i, pacífica o no, és resistència. I és punible, agradi o no.

No tots els participants son iguals. Sí, cert. Però que ningú intenti convèncer que eren quatre gats: les imatges parlen per si soles, i he tingut l'oportunitat de parlar em varis dels diputats que han patit els fets en pròpia pell, i aquí no hi hagut manipulació de premsa, com alguns volen intentar fer creure... Josep Maria Llop, per exemple, diputat cec de CiU li han intentat robar el gos pigall; a Gerard Figueres li han robat la cartera que portava, a Montserrat Tura l'han pintat, així com a Joan Boada...i un llarg etc. Quatre gats, no senyors, això no cola.

I és que el principal problema de tot això és que s'ha deixat morir en males mans. El moviment va començar bé, va provocar simpatia i comprensió en diferents capes de la societat, va mostrar al món que alguna cosa està fallant al nostre sistema; però això es va estancar, i tot plegat es va enfangar. Fent referencia al terme 'revolució' que alguns utilitzen, sempre he dit el mateix: una 'revolució' no té èxit sense un líder, i un cop més s'ha demostrat. El que va començar com a protesta contra el sistema, contra bancs i polítics, va derivar en protestes contra CiU i el Govern Mas per les retallades; amb propostes vagues i inconcretes, perduts entre bones intencions i d'altres intencionades i molt ben dirigides.

Clarobscurs. De les propostes que han vist la llum, les que tenen un mínim sentit són les proposades per #acampadasol, tot i que són reivindicacions que, per exemple, fa dècades que organismes com el CNJC defensa, i sempre ha estat sol. 'No hi ha ningú que ens defensi' criden molts; mentida. He participat en assemblees, àgores, grups de treball i centenars de reunions de diferents associacions o del propi CNJC; quan des d'aquest organisme convocàvem una reunió, un àmbit o un acte públic, la participació brillava perla seva absència. On eren tots aquests que ara reclamen canvis? Només es desperten quan els hi toca la butxaca?

'Generació Tahrir' en deien alguns mitjans (quan de mal i part de culpa tenen de tot això també els mitjans!), o 'Spanishrevolution' o 'Catalanrevolution'. Massa Matrix han vist alguns. Tahrir? Els hi hauria de caure la cara de vergonya. És un insult als valents Egipcis que varen donar la vida per aconseguir tenir, precisament, un Parlament democràtic. 'Generació'? 'Revolució'? Ni en els millors dies de l'acampada va haver-hi suficient massa crítica per considerar-ho ni una cosa ni l'altre.

Per continuar llegint aquest article, clica aquí

10/6/2011 - 11:32h - laMalla.cat

Presenten la ‘Suite Gironès’ i la cantata ‘Anem a fer migdiada’

Cantata-suite


 

Aquest dimecres es va presentar el cd Suite Gironès, la primera obra musical de la JOG enregistrada als estudis 44.1 d'Aiguaviva, i el conte Anem a fer migdiada, cantata per a una tarda d'estiu, una obra extremadament ben treballada.

Primer es va presentar  el conte Anem a fer migdiada, cantata per a una tarda d'estiu, una obra pensada, inicialment, perquè la interpreti la Jove Orquestra del Gironès i la canti l'alumnat de l'Escola de Música del Gironès. El conte és un text musicat que endinsa el lector en una bonica narració entre un nét i una àvia amb cinc valors com a rerefons estructurada en cinc peces en el marc dels cinc continents del nostre planeta. La composició musical és d'Ultano Gómez, amb text d'Albert Riera, il·lustracións a càrrec de Montse Mayol i maquetació de Rosa Mayol.

A més del conte, també es va presentar un altre gran treball: el cd Suite Gironès, una obra que no deixa indiferent a ningú un cop tens el privilegi d'escoltar-la. A més a més, és una obra amb un valor afegit: tot és de casa. La composició, la lletra, les il·lustracions, l'edició, l'enregistrament, els instrumentistes, els cantants...tot producte del Gironès 100%. És un treball en el qual he pogut participar i viure en directe la implicació, la professionalitat i l'entrega de totes les parts que han col·laborat d'una manera o altre en aquest projecte; és un treball de gegants. És, en altre paraules, la materialització d'un somni, el fruit del treball rigorós de compositors novells de les nostres contrades; un recull de peces inspirades en aspectes etnogràfics de la comarca del Gironès presentat en un extens catàleg de possibilitats musicals adreçat tant als músics com al públic en general. Una obra íntegrament de casa nostre, amb diversitat de composicions que ofereixen un gran ventall d'estils.

El dissabte vinent dia 18 de juny a les 18.30 hores fan l'estrena oficial a l'Auditori Palau de Congressos de Girona (si us interessa assistir mireu aquí), una estrena a càrrec de la Jove Orquestra del Gironès enmig del festival de final de curs de l'EMG. Estic convençut que serà un éxit i, sobretot, ho serà per la nostre terra i pel nostre País.

26/5/2011 - 15:44h - laMalla.cat

Fantasmes del passat

Bosnia_and_herzegovina_schengen_monument


 

El diumenge de Rams un inesperat tancament unilateral francès de l'àrea Schengen va sorprendre polítics i ciutadans, i va aconseguir fer trontollar els ciments de la Unió Europea com feia dècades que no veia. La raó del tancament? L'arribada de 20.000 tunisians amb permisos temporals de residencia expedits pel govern Italià. Sí, davant de l'arribada de tant immigrant conseqüència de la mal anomenada "primavera àrab", i davant de la falta absoluta de sensibilitat i solidaritat dels socis europeus, Silvio Berlusconi i el seu ministre de l'interior, Roberto Maroni, ho varen tenir molt clar: tots cap a França!

Però Nicolas Sarkozy, que serà baixet però no estúpid, va veure perillar de sobte tant l'estabilitat de França, que ja és el país amb el major nombre d'immigrants d'Europa, com la seva reelecció com a President, amb unes eleccions a tocar i perseguit per una extrema dreta de Marine Le Pen a l'alça. I veient que el Directori Europeu preferia mirar cap una altre banda, el president francès va tallar tots els seus futurs mals de cap de soca arrel: la frontera amb Itàlia, tancada unilateralment. És a dir, va agafar un pilar bàsic de la UE i el va llençar a una galleda plena d'àcid; i les cremades són greus.

Les conseqüències d'aquesta barbaritat, però, són estranyes. La Comissió Europea i el mateix Parlament Europeu haurien d'haver posat el crit el cel, sancionar l'estat francès per una acció pressa en calent i a contrapeu, a la vegada que també s'imposés la mateixa i fins i tot més alta sanció al govern italià per expedir permisos de residència com si fossin fulletons parroquials. La Comissió hauria d'haver imposat l'ordre, el seny, el compliment d'un acords firmat i respectat per tothom. Però per contra, els organismes europeus  varen acceptar-ho tot fent una tímida desaprovació des d'un despatx de Brussel·les i acceptant, a sobre, la proposta francoitaliana de revisió dels Acords de Schengen.

De tots els camins que la UE hauria pogut agafar per afrontar la immigració, n'ha escollit un de cancerigen i extremadament perillós. Per qui no sàpiga molt bé de què parlo, els Acords de Schengen (el nom ve d'una petita població luxemburguesa frontera amb França i Alemanya) va néixer ideològicament 25 anys enrere i 16 en la seva verdadera pràctica, per establir la lliure circulació entre tots les països firmants (22 països europeus i 4 extracomunitaris). Aquests acords, bandera de l'entesa europea, de la confiança mútua entre governs i mostra de l'esperit de superació de velles ferides, rancúnies i fantasmes del passat, l'han ferit mortalment.

Que la bandera i orgull del major avenç de la Unió Europea s'hagi fet miques per uns milers de tunisians és que alguna cosa ja no funcionava bé. La por, aquest temor a defensar en èpoques dolentes primer el que és teu i veure l'immigrant com una encarnació del mal que pretén quedar-se amb tot i que és culpable de tot, continua planant sobre la ideologia i la ment de molts europeus; potser fa masses anys que va acabar la II Guerra Mundial i són ja massa pocs els que poden donar testimoni d'aquella masacre que, es vulgui creure o no, es va gestar amb el mateixos virus que ens estan atacant avui dia. De què ens diferenciem, en el fons, de la societat del anys 30?

D'aspirants a Führers, últimament, en surten a per tot arreu: des de Dinamarca amb Pia Kjaersgaard del Partit del Poble Danès (PPD) o el seu ministre de finances Claus Hjunt Frederiksen, passant per eurodiputats com l'Holandès Daniel van der Stoep o el ministre d'interior Roberto Maroni, i acabant amb gent tant propera a casa nostre com Marine Le Pen, el popular García Albiol o l'impresentable de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada.  Mentre Europa, en cadascun dels seus estats membres i en la seva globalitat no deixi de ser una fàbrica d'aberracions polítiques i ideològiques i no recuperi els valors i la filosofia que la va crear de les seves pròpies cendres, estarem abocats, de nou, al precipici.

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

23/5/2011 - 15:49h - laMalla.cat

Les conseqüències d’una mala gestió

Colaix__22m


 

L'endemà de les eleccions municipals a Catalunya i autonòmiques a la resta de l'estat està sent d'una gran felicitat per uns i molt dur per uns altres. Aquestes eleccions passaran als llibres d'història perquè han suposat el major canvi de la història de la democràcia a casa nostre.

Dels resultats electorals arreu de Catalunya se'n poden treure moltes conclusions: la primera de totes, que els partits que varen formar tripartit i els governs socialistes de tota la vida han pagat els plats trencats d'un equilibri de poders fracassat i d'un esgotament de projecte municipal, respectivament. La segona conclusió és que existeix un gran vencedor i un gran perdedor: CiU ha fet història arrabassant el poder a ciutats com Barcelona, Girona i Lleida, i monopolitzant les 4 diputacions provincials; mentre que ERC ha patit la derrota més vergonyosa i humiliant de la seva història al no aconseguir representació a cap capital de província excepte 2 tristos regidors compartits a Barcelona.

Però també en podem fer una lectura d'extrems: a molts consistoris de Catalunya ha entrat, i amb força, la CUP i, alhora, també PxC, que amb prop de 70 regidors deixa patent que el malestar per la crisi que pateix el País fàcilment es pot reconduir en un discurs xenòfob. La CUP, per la seva banda, ha demostrat que l'independentisme ha patit un augment històric a Catalunya i que, en l'Assemblea de Girona de fa 2 anys no la varen encertar quan van decidir no presentar-se al Parlament de Catalunya; se'ns dubte, si ho haguessin fet, no haurien aparegut ni Reagrupament ni Solidaritat i, ara mateix, el vot independentista no estaria tant fragmentat.

Però les conseqüències de la mala gestió seran especialment doloroses per PSC i ERC: els primers perquè en sis mesos ho han perdut absolutament tot i, a nivell espanyol, les autonòmiques celebrades també ahir a tot l'estat han deixat el PP com a gran guanyador; i els segons, perquè avui mateix ja ha dimitit tot l'executiva nacional i, si no refunden aviat i encertadament el partit, és possible que veiem com mor un partit històric com és ERC.

L'últim apunt és pels dos altres grans guanyadors: el PP, que a nivell català s'han consolidat i tenen la clau de la major part dels principals governs municipals i que a nivell estatal han deixat molt clar què pot passar a les generals del 2012; i Bildu, que s'ha convertit de la nit al dia en la major força del País Basc quan no fa ni tres setmanes es parlava de il·legalitzar aquesta formació per ser el braç polític d'ETA; sens dubte, aquest fet mereix un anàlisi amb més profunditat i totalment apart.

La lectura transversal de tot plegat és que la ciutadania vol canvis, vol millores, i han preferit deixar-ho en mans d'uns altres amb un model totalment oposat. Però els qui ara s'aixequen com a grans guanyadors tenen poc temps de celebració: la ciutadania ha parlat amb contundència, cert, però també vol respostes i les vol d'immediat; per tant, tant CiU com PP, hauran de demostrar que el seu discurs a l'oposició es transforma en accions de govern eficaces per sortir d'aquesta crisi.

18/5/2011 - 14:42h - laMalla.cat

Sac de Gemecs, 2

Portada_foto


Us presento el segon número de la revista de l'Escola de Música del Gironès, Sac de Gemecs. En aquesta nova edició parlem del model descentralitzat de l'EMG, de la composició d'una de les peces de la Suite Gironès, El ball del carboner, i també de l'aula i el poble de Celrà, entre molts altres temes.

En aquesta segona edició de la revista hem entrevistat a Francesc Camps, alcalde de Celrà, i la contra esta dedicada a tota una nova estrella del jazz, l'Andrea Motis, de la Sant Andreu Jazz Band. Espero que us agradi!

26/4/2011 - 13:59h - laMalla.cat

Estrènyer el cinturó fins a l’últim punt

Competitividad


Desgraciadament, fa tant de temps que vivim la crisi econòmica que ja ens hem acostumat a paraules com ERO, retallades, reajustament, intervenció, rescat,etc Tanta reestructuració, tant cenyir-se el cinturó fins l'últim punt, que les famílies catalanes ja quasi no respiren per por a gastar més de la que poden permetre's.

La pregunta clau és: la Generalitat està realment en fallida? Tant fotuts estem? Com pot ser que tant i tants anys de bonança no hagin servit per tenir un ampli marge de maniobra? Qui és el culpable de tot plegat? Estic tip de veure com els partits que fa 4 dies estaven al capdavant del govern ara s'aixequen com a grans defensors dels drets socials, esquinçant-se les vestidures contra qualsevol tipus de retallades i dient que el govern actual està gaudint amb la gestió que estan fent. Però de què van? La culpa és més dels governs de fa 10 i 5 anys que dels pobres desgraciats que han de retallar i quedar com els dolents de la pel·lícula; els bons gestors són els que fan d'un País un motor econòmic, no els que amb els diners acumulats pels demés van regalant diners allà on els sembla.

Però deixant això de banda (la hipocresia patètica de la plana major política), que l'administració faci públicament crits d'alarma és símptoma inequívoc que alguna cosa va realment malament. Que hi hagi necessitat de retallar pressupost de sanitat, educació, infraestructures, etc; és una evidència clara de que la situació és complexa i necessita més de bona estratègia i menys de titulars de premsa.

Amb pocs mesos de nou govern, les em vist ja de tots colors, i les retallades són l'esmorzar diari de tots els catalans i catalanes, i estic convençut que són necessàries, doncs s'havia sobre dimensionat l'estructura que realment necessita el País, i necessitava que algú esponges l'arbre de l'administració; tot i que més que esponjar faria falta un bon vendaval per fer caure totes les pomes podrides que hi ha dins. Tot i així, segur que no es pot fer res més? El primer per sortir de la crisi és retallar sous, llocs de treball, diners per sanitat i educació? Segur?

Jo diria que no. No entenc com el Govern no opta, per exemple, per agrupar municipis. Catalunya té més de 900 municipis, i tant sols som 7 milions de ciutadans; és exagerat! Si contem que cada municipi avui dia té fins i tot pavelló d'esports, arribarem a la conclusió que apuntava abans: tot plegat s'ha sobre dimensionat tant que ara se'ns està menjant. I el mateix passa amb el personal: com pot ser que un poble tingués fa 10 anys a 3 treballadors, sense tenir res informatitzat, i ara, que tot es fa informàticament, en necessitin 18? Quina justificació té?

Sí vaig trobar encertat aparcat l'aplicació de la Llei de Vagueries. Em sembla molt bona llei si el que fa és modificar l'actual estructura administrativa, eliminant Diputacions i agafant competències comarcals per a la seva progressiva desaparició. Però un canvi de cartellets? No gràcies! I és aquest u altre punt que no veig gens clar: perquè no eliminem administracions? Cal tanta burocràcia al nostre País? A quants diputats provincials, subdelegats, Secretaris Generals, Directors Generals, consellers comarcals, regidors, i respectius càrrecs de confiança hem de continuar mantenint? Estic d'acord amb les retallades, però comencem per aquí; si ho fan, segur que ningú protestarà quan li rebaixin el sou, si es que després de fer net de tot això encara en tenim necessitat.

Realment és una bestiesa centralitzar serveis? No poden els municipis de menys de 30.000 habitants (per posar un exemple) mancomunar-se? Entenc que tothom en temps de crisi s'ha d'estrènyer el cinturó, però no val collar fins a asfixiar els nostres conciutadans a costa de mantenir el vell sistema arcaic i cacic que beneficia a una pocs amb bons endolls.

Si les crisis serveixen realment d'oportunitat per renovar-se, siguem valents i suprimim tot allò que es va anar creant per vici i creem la primera administració verdaderament funcional de la nostre història. Sens dubte, una remodelació en aquest sentit ens proporcionaria una capacitat que ens equipararia amb els països líders d'Europa.

Us imagineu una administració ràpida i eficient? Us imagineu un sistema legal simplificat que ajudés als emprenedors i evités passat tràmits innecessaris als futurs empresaris? Podeu imaginar una administració lleugera, sense la llosa de servituds a partits polítics? A què esperem? Sembla una utopia, una realitat massa bonica per arribar a ser mai certa. Portem més de 30 anys fracassant amb cada nou govern, i la veritat és que fins que l'actual no prengui aquesta determinació i no es deixi condicionar per cap lobby (ni els seus), continuarem tal i com estem, i la crisi tant sols haurà servit per involucionar econòmicament i nacionalment.

Podeu trobar aquest article al Directe!cat, a AraGirona.cat i també la meu blog personal

18/4/2011 - 14:07h - laMalla.cat

Cotxes micromachine

Cotxes_micromachine


La ciutat on visc destaca per ser una població petita però de grans contrastos, u mig camí entre capital de província i petits pobles en forma de barri amb 3 o 4 artèries d'unió. Amb poca distància, tant pots estar al bellmig de  l'eixample, com davant el pòrtic de la majestuosa catedral. El problema però, rau en què per tenir aquestes dimensions tant reduïdes té un volum insostenible de cotxes.

Circular per la ciutat en hores punta o en dies de pluja pot ser una tortura, i ja no parlem de trobar aparcament, missió pràcticament impossible sigui la hora que sigui. El dèficit de pàrquings no el discuteix ningú i sol ser la lamentació general dels meus conciutadans, excepte per la nostre alcaldessa, que no fa gaire que ala ciutat en sobren d'aparcaments; no sé perquè, diria que la nostre estimada alcaldessa deu anar a peu o amb cotxe oficial i, si no és ni una cosa ni l'altre, devem viure en dues Girones ben diferents.

El més sorprenent (sí, encara tinc capacitat de sorprendrem en política!) és que, tot i ser un problema històric que arrossega Girona, mandat rere mandat s'ha obviat i mai un equip de govern, ni aquest ni anteriors, han mostrar el més mínim indici de plantejar-se sèriament un nou model de mobilitat.

I no contents amb això, un s'adona que, mica en mica i per contradictori que sembli, cada cap van desapareixent més aparcaments públics i en la construcció de nous edificis no es preveu mai la construcció de pàrquings soterrats. Sense anar més lluny, el 15 de febrer d'enguany s'anunciava el tancament del pàrquing d'Emili Grahit. Però no només és un problema del centre d ela ciutat. Amb l'asfalt del pàrquing de vista alegre (que ja tocava per dignitat, tot i que ha sigut per l'arribada d'eleccions municipals) han desaparegut encara més places.

No us equivoqueu, no és només un problema causat per l'alt nombre de cotxes per família que hi ha a Girona; és un problema de manca de previsió i de nul·litat absoluta de plantejament de la ciutat a 10 o 15 anys vista. Un exemple: aneu un dia a veure un espectacle a l'Auditori de Girona. A veure on aparqueu. Són desenes d'exemples les que podria enumerar de manca de previsió. I hi ha una cosa que se'm menja per dins: a l'equip de govern no hi ha ICV? Que potser no volen una ciutat menys contaminant? Que no tenen ganes de complir amb el projecte europeu per reduir un 20% les emissions de CO2 abans del 2020? On carai és l'ecologisme del que tant fan gala? Els fets ho deixen ben clar: ecologisme de paraula, res més.

Una pregunta pels gironins i gironines: quants aparcaments gratuïts queden a la ciutat? Quan trigueu a travessar de punta a punta Girona amb cotxe? Quantes vegades us heu quedat enganxats, per exemple, a la rotonda de plaça del Lleó? Quina mitja de temps/gasoil/mala llet i voltes feu diàriament per poder aparcar? Crec que seria hora que l'Ajuntament es prengués més seriosament aquest problema; no s'hauria de limitar l'entrada de cotxes a al ciutat? No valdria la pena apostar per un sistema realment eficient i modern de transport públic que permetés moure's per la ciutat amb rapidesa? És lògic que la gent agafi cotxe a Girona: si depens del transport públic estàs venut; la línia amb més regularitat és la L2, entre 15 i 20 minuts...perdoneu, però això és tristíssim.

Però encara hi ha més preguntes que no reben mai resposta: No faríem un favor al medi ambient si apostéssim per crear aparcaments públics i evitar així voltes i més voltes d'aquells que necessiten però no poden estacionar el cotxe? La política municipal és que vagis on vagis has de pagar per estacionar a la nostre ciutat? Crec sincerament que tenen un problema esquizofrènic entre un intent d'aplicar un model que desincentivi la utilització del cotxe privat però amb polítiques medievals de promoció del transport públic.

Amb les obres del TAV s'ha demostrat que podem treure un alt rendiment del subsòl de Girona, i les noves tecnologies aplicades al transport en altres ciutat com Barcelona han demostrat que és viable i aconsellable implantar, per exemple, el tramvia. Què passarà si finalment algú es fa càrrec del cost de tirar a terra el viaducte del tren? Com té pensat el consistori reemplaçar els centenars de pàrquings? Promocionant la Girocleta? La veritat és que hi ha moltes preguntes a l'aire i l'única resposta que trobes és la realitat diària: un model de mobilitat antiquat, que no dona solució a l'avui ni sap encarar el futur més immediat o a llarg termini. El problema de fons, el més bàsic, és que els nostres governants municipals no només no tenen resposta a totes aquestes qüestions sinó que ni tant sols se les han plantejat. Així que, fins que algú no inventi cotxes micromachine, continuarem donant voltes per trobar aparcament!

Podeu veure aquest articleal Directe!cat, AraGirona.cat i també la meu blog personal

14/4/2011 - 10:58h - laMalla.cat

La ciutat de les rates

La_ciutat_de_les_rates


Alguns dies quan torno de la feina, si el temps acompanya, ho faig a peu. És un passeig d'uns 20 minuts en el que travesses bona part de la ciutat en diagonal. Això em permet veure com estan els diferents barris per on passo, com estan els seus equipaments públics, les voreres, la neteja, la il·luminació, etc.

El que sempre m'ha sorprès és que tenim una ciutat infestada de contenidors de deixalles. En un sol carrer en vaig contar fins a 30, configurant un colaix de colors que, amb un visió general del carrer em va provocar, i encara em passa cada dia, un mal d'ulls horrorós. Només pel fet que això no embelleix la ciutat, sinó que més aviat els containers solen estar bruts, cremats, trencats, plens de pintades, ocupant un bon tros de vorera que hauria de ser pels vianants o ocupant possibles places de pàrquing, amb deixalla rodejant el contenidor ple fins a vessar; per tots aquests i d'altres fets, l'Ajuntament hauria de posar-hi mà.

I com en tota jungla, entre els contenidors també hi tenim un rei: el contenidor orgànic. És el que sens dubte em provoca més malestar. Sol estar infestat d'insectes, amb una pudor que es pot apreciar a uns quants metres abans i després de passar-hi, amb líquid pel terra que deixa tot el que està prop seu ben enganxós, i amb un color de contenidor més negre que marró. Haurien de prendre bona nota dels contenidors orgànics que tenen a la ciutat de Barcelona: nets, ordenats, nous, amb un bon manteniment i una bona neteja interior i exterior. Aquí quan arriba la calor et suposa un dilema, doncs passar per la vorera significa fer un tast repugnant de tot el rebuig de la ciutat.

Però el més lamentable és adonar-te que l'Ajuntament incrementa la partida de neteja de la ciutat i no serveix de res. La bústia d'avisos de la Plaça del Vi va plena de les queixes de veïns que estan farts de pagar impostos i tenir el carrer de casa seva brut i les voreres que hi ha davant el seu portal plenes de deixalles. Us heu passejat per la ciutat? Els carrers estan realment bruts, els embornals plens d'herbes,terra i restes de cigarretes que acaben provocant "taps" quan plou fort. On és aquest increment pressupostari? Tant els hi costa destinar una partida anual a soterrar contenidors? Cal que mentrestant vagin ocupant la via pública? Tant incapaços són de mantenir la ciutat digne?

A vegades penso que, o bé jo sóc molt crític i exigent, o bé els nostres responsables polítics de la ciutat s'ho agafen tot a broma. Realment aquesta és la imatge que volen donar de Girona? La d'una ciutat plena de deixalles acumulades al voltant d'illes interminables de contenidors bruts, pintats o cremats? Gran promoció, sí senyor!

No fa gaire, un membre d'un partit polític va denunciar l'estat d'un carrer de Santa Eugènia, on els veïns estaven farts d'enviar queixes a l'Ajuntament perquè no podien ni entrar a casa seva de les deixalles acumulades. La resposta del regidor de Medi Ambient, el Sr. Pardo, va ser acusar de mentider tant als veïns com a la persona que se'n va fer eco de les seves queixes. Però el que és més greu: els va acusar de mentir sense prendre's la molèstia d'anar a esbrinar si era veritat o no. Després de molta polèmica, els veïns s'han fet escoltar i el consistori i el Sr. Pardo s'han hagut d'empassar les acusacions. Disculpes? Rectificació? Hi ara! Faltaria més! Els contenidors els han traslladat un carrer més avall en les mateixes condicions; així aquella comunitat de veïns ha deixat d'emprenyar-los. Solució per la ciutat? Arrossegar la merda.

Si l'Ajuntament incrementa la partida en neteja, si els ciutadans es prenen la molèstia d'avisar que la cosa no funciona i, a sobre, han d'aguantar insults d'aquells que teòricament estan al servei del poble; de què carai serveix tot plegat? De què serveix realment la bústia d'avisos? Per avisar d'un problema i que es solucioni o per tenir un control polític del que passa a Girona i fer veure que en realitat són molt democràtics i escolten els seus conciutadans? De què serveix gastar tants diners si la previsió de l'equip de govern és que Girona continuï sent la ciutat de les rates.

Podeu llegir aquest article a l'AraGirona.cat, Directe.cat i també al meu blog personal

22/3/2011 - 12:41h - laMalla.cat

Joves, comunicació i futur

Jornada


Els dies 9 i 10 de maig de 2011 tindran lloc les jornades "joves, comunicació i futur", organitzades per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Gabinet de Comunicació i Educació, Mentor Media Literacy i Masarat i amb la col·laboració del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

La trobada té per objectiu, segons els organitzadors, "conformar un espai de debat i disseny de projectes entre joves estudiants de comunicació d'Europa, Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica", i respon a la "necessitat de potenciar la reflexió i impulsar iniciatives en el marc d'una conjuntura comunicativa mundial marcada per la crisi financera, el creixement de la teleescoombraria, l'impacte d'Internet i la necessitat urgent de reinventar la comunicació". Amb les jornades, es vol que els joves estudiants i investigadors de la comunicació tinguin un paper protagonista i, al mateix temps, disposin d'un altaveu per donar a conèixer les seves inquietuds, interrogants i, especialment, les seves idees, projectes i aportacions "per a redefinir el panorama mediàtic i aprofitar les possibilitats i oportunitats que obre la societat del coneixement".

17/3/2011 - 12:09h - laMalla.cat

1a Setmana Oberta de l’EMG

Dibujo


 

L'Escola de Música del Gironès organitza la 1a Setmana Oberta, aquest curs 2010-2011.

Una de les novetats pedagògiques anunciades a les reunions d'aula de presentació d'aquest curs va ser la realització de la primera edició de la Setmana Oberta de l'EMG. Amb aquest format, l'EMG persegueix que les aules dels municipis siguin un punt de trobada i de coneixement de l'alumnat que forma part d'aquesta multitudinària escola.

També pretén ser un espai de treball, aprenentatge musical i, sobretot, de diversió. Així és com musicalment veiem nosaltres la comarca del Gironès, com un territori en el qual es desplega una enorme escola que disposa d'aules musicals a diferents municipis i la nostra raó de ser és difondre el coneixement musical i, per damunt de tot, augmentar l'aprenentatge de la música i la pasió per aquesta disciplina.

Amb aquesta voluntat es gesta la 1a Setmana Oberta de l'EMG i per aquest motiu l'escola convida a tot l'alumnat i als pares i mares, a gaudir de la nostra proposta pedagògica i a descobrir-la en aquesta 1a Setmana Oberta. Totes les activitats que s'organitzen són totalment gratuïtes.