21/8/2011 - 15:23h - laMalla.cat

La diàspora dels déus

Palestina


Aquesta setmana, entre manifestacions contra la visita del Papa a Espanya pels carrers de Madrid, les reunions bilaterals de l’eix francoalemany per mirar de frenar la caiguda en picat de la moneda única i l’ombra d’una nova recessió mundial que ja ha fet perdre milers de milions a tots els parquets bursàtils del món, una nova inestabilitat latent ha tornat a ser portada. Mentre a Síria, el règim de Bashar al-Assad continua reprimint els civils davant la mirada impassible de la ONU, els seus veïns tornen a entrar en una espiral absurda d’atacs en la ja trista dinàmica acció-reacció, l’ull per ull, dent per dent a la que ens tenen acostumats Israelians i Palestins. Les víctimes, els de sempre: els civils. Amb tota la regió desestabilitzada per les revolucions de l’anomenada Primavera Àrab, ja només faltava que el vell conflicte arabo-israelià tornés a prendre forma.

 

Amb els ulls, temors, esperances i estratègies pendents de la propera assemblea de la ONU prevista pel mes de setembre, on el govern Palestí demanarà el reconeixement internacional de Palestina com estat, les tensions es palpen a peu de carrer. Una escalada de violència avantsala del que podria ser una nova gran guerra a l’orient pròxim si finalment Palestina es veu recolzada en les seves aspiracions nacionals, i ho serà en menys o més intensitat depenent de les fronteres que se li reconeguin a aquest hipotètic nou estat; fronteres, siguin les que siguin, que segur que Israel no reconeixerà ni respectarà. Serà doncs, l’inici d’un nou enfrontament? Mirem el passat, font de coneixement per un conflicte tant llarg i complicat.

 

 

Capítol 1. Història per entendre el present

 

Any 3.000 a.c: Abraham, el mateix Abraham del que parla la Bíblia, va conduir un grup de semites exiliats de Mesopotàmia a Palestina, la Terra Promesa per Jahvé. Allà s’inicia la primera guerra: els autoctons, els anomenats Piliateus (d’aquí el nom de Palestina) lluitaren contra els exiliats i famolencs  seguidors d’Abraham. Jacob, fill d’aquest, va rebre el sobrenom d’Israel (significat dubtós pels històriadors: “combat de Déu”, “Govern de Déu”, “El qui veu Déu”. Saül, David i Salomó ampliarien el regne conquerit als piliateus; una mostra del que es pot arribar a heretar de les formes de fer dels avantpassats.

 

Després de Salomó el poble d’Israel començà a dividir-se inexorablament: la primera divisió va ser entre Isarel i Judea (dins la qual i havia Jerusalem). Amb el temps, Assiris, Perses, Grecs i Romans conquistaren el debilitat “poble de Déu”. L’any 70 d.c, tal i com Jesús va predir (segons el Nou Testament), el Gran Temple de Jerusalem va ser destruit per ordre de l’emperador Romà Titus. El seu fill, l’emperador Adrià, ordenà la primera gran matança de jueus. Conseqüéncia d’aquesta matança va ser la diàspora* del poble jueu. Alguns, però, es quedaren.

 

Dos fets marquen la unitat tot i la diàspora:

 

  1. El seu monoteisme, com la força cultural, la lluita per la vida, l’apinyament estat-religió, la raça, els costums i una capacitat extraordinària de transmetre generació rere generació els seus principis
  2. Els seus enemics. Els jueus van ser mal acollits arreu del territori. Asia, Àfrica del Nord i Europa van ser les destinacions de la majoria. La seva exaltació els portava la discriminació allà on anaven, i això va fomentar encara més la seva capacitat per sobreviure, d’ajudar-se mútuament i no perdre la identitat: a més mal, més units. Es podria dir, a grans trets, que els grans mals que s’han comés sobre el poble jueu l’han ajudat, irònicament, a sobreviure al llarg de la història.

 

Separats arreu del poder (aristocràcia, exèrcit, esglèsia) van treballar d’altres especialitats: el comerç, la banca, la invenció, la ciéncia,etc. De la diáspora però, també en va néixer la segona gran divisió dels jueus: per un costat els Sefardites i, per l’altre, els Asquenacies.

 

  1. Els Sefardites (Sefaradim, de Sefarad, nom rebut a Espanya) van ser molt perseguits durant la reconquesta i sobretot per la Inquisició. Al final van fugir al nord d’Àfrica i d’altres poblacions mediterrànies. A l’actual Israel estàn discriminats per l’altre escissió.
  2. Els Asquenacies parlen Yiddish, un idioma originat a partir de l’alemany però amb múltiples influències Hebrees i eslavas. Són la branca dominant.

 

Deixant per un moment la Diáspora i mirant l’evoluació del teriitori palestí post-romà, mai varen tornar a ser un poble sobirà: després de l’Imperi Romà van ser islamitzats, controlats temporalment pels croats occidentals, incorporats definitivament a l’Imperi Otomà  gràcies a Salahadim, governats posteriorment per l’Imperi britànic ( a partir de 1917 sota un Mandat, tot i que a la pràctica era un protectorat) i, finalment, dividits entre jueus i àrabs. La gent que es va quedar després de la matança d’Adrià en època romana són els autoanomenats descendents de Salomó, els que varen decidir no fugir i quedar-se prop dels llocs sagrats. A l’Israel del Segle XXI, però, tenen un poder nul. Aquest és el primer de 7 capítols per repassar el conflicte i analitzar cada un dels aspectes que l'han provocat.

Comentaris