2/9/2011 - 15:02h - laMalla.cat

La diàspora dels déus: la caiguda dels vells imperis

Nazi-414310


Schicklgruber més conegut com a Adolf Hilter, va proclamar la doctrina de la culpabilitat global del poble hebreu i en arribar al poder el 1933 a Alemania, va iniciar les persecussions contra els jueus. Com a conseqüència, començaren les emigracions massives cap a Palestina on eren rebuts amb hostilitat per la majoria Àrab. A part d’això, no va afavorir gens la seva entrada quan la Gran Bretanya va començar a aplicar restriccions a l’arribada d’imigrants a partir del 1939.

Mentre els jueus a l’alemania nazi caminaven passivament cap als camps de concentració, a Palestina lluitaven a mort. Es va crear un exèrcit secret (Haganah) que lluitava contra els àrabs i els anglesos mentre per la rereguarda anava introduint nous colons sufragats amb el capital sionista americà i europeu.

Amb la caiguda de Hitler el maig de 1945, els jueus pensaven que tindrien el camí aplanat en descobrir-se les atrocitats dels Nazis. Però Gran Bretanya continuava sent un imperi, i no un qualsevol, sinó un imperi vencedor de la guerra. Tot i els compromisos adquirits abans de la guerra i les reclamacions dels jueus, els britànics estaven interessats en mantenir el control sobre el territori, tant pel petroli com pel control del canal de Suéz. La reacció dels jueus va ser la creació d’exèrcits clandestins que probablament rebien subministrament americà per mirar de donar una última empenta al moribund Imperi britànic.  Es va crear el Irgún Zrai Launei, l’organització militar nacional; i l’Stern, d’esquerres. Era l’inici del terrorisme jueu contra els anglesos.

Davant d’aquesta situació, els britànics van demanar ajuda a les Nacions Unides. Mentre l’Agència jueva reclamava drets històrics (en realitat, molt històrics, doncs són d’época romana), els altres (l’Alt Comitè Àrab) al·legava la raó islàmica i el fet de tenir presència ininterrumpuda des de l’any 637 d.c. Gran Bretanya va cometre un error majúscul al portar el cas davant les Nacions Unides, doncs ja no tenia la força que anys enrere havia tingut, i els Estats Units afavorien dicretament desde feia anys la construcció de l’estat d’Israel.


Capítol V. Neix un estat: Orient mitjà es desestabilitza

El 1947, els Britànics, debilitats i amb un gran pes econòmic a sobre per culpa de la II Guerra Mundial, va manifestar la seva intenció d’abandonar Palestina i les Nacions Unides es va començar a dibuixar el pla de partició entre jueus i àrabs. El 14 de maig de 1948 es va proclamar l’estat d’Israel, reconegut d’immediat per Estats Units i la Unió Soviètica. El problema però va sorgir quan els paisos àrabs no van acceptar la creació d’aquest estat i declaren conjuntament la guerra a Israel.

El naixement d’Israel com estat és sens dubte el truc de màgia més increible que s’ha fet en tota la història contemporània. Es va crear un estat del no res, sense atendre ni tant sols als 5 criteris que marca precisament el dret internacional i creant un estat irreal; les conseqüències de les decisions que es varen pendre aquells dies afecten encara avui dia a aquesta regió.

La història de l’estat d’Israel és molt curta, però és clarament d’un sol color: vermell. El vermell de la quantitat inhumana de sang que s’ha vessat en aquell territori que, irònicament, és considerat sagrat i és benerat per les tres grans religions del món: jueus, cristians i musulmans. Cinc són les guerres que ha provocat Israel: la de 1948 contra els paisos islàmics; la de 1956, quan el conflicte ja va superar les pròpies fronteres i va envoltar Egipte, França, Gran Bertanya, la Unió Soviética, Estats Units, el Líban i Israel. La tercera guerra va ser la de 1967, també mal anomenada Guerra dels set dies, en la qual Ariel Sharon (anys després seria el primer ministre Israelià) va conquerir fàcilment el Alts del Golan a Egipte, fent-se amb l’estratègic control de la font dels rius de tota la zona). La quarta va ser l’anomenada Yon Kippur i la última, la de 1982, la invasió del Líban.

S’havia format així un país de rara psciologia nacional. Sumava els factors de llunyaníssima història, religió i promeses messiàniques a la necessitat de recuperar-se de la vella persecució i de la més recent. Era antic i modern, científic i pastorívol. Destrossat a Europa, atribuia aquesta destrucció a la seva pròpia passivitat, a la mansuetud amb què s’havia deixat matar. Preconitzava violència com una nova reacció, una violència convertida en terrorisme, que li havia donat grans satisfaccions històriques des de la destrucció el Temple i, elevada a exèrcit nacional, havia assegurat les seves fronteres. Unes fronteres móbils per l’irredentisme històric i per la set de conquesta d’altres territoris. Nodrit per aquest factors, va començar una operació inversa: va reduir els palestins àrabs a condicions de servilisme, va reprimir amb cureltat els intents palestins de recuperació o d’estatus, els va conduir paradoxalment a l’èxode. Víctimes de camps de concentració, obrien camps de concentració.

El conflitce acaba superant les fronteres, i deixa de ser un conflicte entre palestins àrabs i jueus: és la revolta del món islàmic per la recuperació de l’identitat perduda, de l’honor i de les condicions de vida possibles. És un conflicte que després de la guerra del Líban agafa unes dimensions inimaginalbles: el món sencer està pendent del que passa a Palestina, l’economia i la estabilitat mundial depén d’un conflicte històric que les pròpies Nacions Unides va alimentar amb decisions equivocades. Però qui pot fer marxa enrere ara? L’error, en majúscules, ja està fet.

Comentaris