29/8/2011 - 10:08h - laMalla.cat

La diàspora dels déus. Sionisme i la declaració Balfour

Herzl


El Sionisme. El creador i impulsor del sionisme modern és Theodor Herzl (1860-1904). Per entendre el Sionisme s’han de tenir clars els 4 principis bàsics sobre els que descansa:Les profecies i llegendes, el manteniment d’una població jueva sense contmainar per les conversions, la manca d’estabilitat en la terra promesa (Palestina) i les persecussions.

Les persecussions cap al poble jueu és una argument que moltes vegades s’ha utilitzat incorrectament per a fins que poc tenien a veure amb el seu poble. S’ha de tenir present que segurament el caracter jueu, les maneres de fer i fins i tot els seus errors són producte d’occident i del tracte que varen rebre per part d’aquests. Les persecussions van desde petites discriminacions a l’holocaust nazi en que varen ser exterminats més de 9 milions de jueus. Però és precisament en les petites descriminacions on es va forgar els dèspotes que avui controlen Israel: al llarg de la història van ser obligats a viure en getos (paraula que segurament ve de l’italià Borghetto, petit burg), la negació d’estudis, títols superirors, la prohibició de formar part de l’exècrit o de contraure matrimoni amb no jueus (cosa que, d’altra banda, va enfortir la tendència a l’endogàmia i a la perpetuació ètnica).

Theodor Herlz va movilitzar els seus correligionaris, comprometent especialment aquells que tenien grans fortunes, diàris, editorials i qualsevol forma de poder. Va ser el visionari jueu, el que va marcar les línies estratègiques que varen fer possible finalment la creació de l’estat Israelià.

El 1897 es va celebrar el primer congres Sionista a Basilea (Suïssa). Allà es va constituir un fons per comprar terres a Palestina (alhesores formava part de l’Imperi Otomà) als àrabs que allà vivien i que venien les terres a un preu irrisori. La primera moció per recuperar la terra promesa era comprar-la. El 1914 ja eren 80.000 i havien fundat Tel Aviv.

Diners i poder: Herzl va ser un pioner en saber canalitzar les forçes latents cap als seus interessos. Va saber arrossegar les grans fortunes dels jueus per comprar les terres a Palestina sota una màxima molt senzilla: Perquè lluitar quan es pot comprar sense vessar sang?

Assegurat el capital econòmic i confiat de la innocència dels àrabs palestins que poc sospitaven d’aquesta estratègia, es va assegurar de fomentar les altres tres bases: els mitjans de comunicació, que començaven a esdevenir com una força tant o més poderosa que els estats; la internacionalització del conflicte, doncs era la època de la descolonització i el món encara estava molt repartit entre grans potències i la guerra freda entre elles era una cosa quotidiana; i la influència interna dins els grans imperis del món. Sobre aquest últim aspecte, és especialment digne d’estudi la influència dels jueus sobre les polítiques dels Estats Units.

 

Capitol III. La declaració Balfour

Durant el periode de la I Guerra Mundial, els jueus prengueren un paper important pel que fa al subministrament econòmic de les potències en guerra. D’altra banda, també va ser l’enfonsament definitiu de l’Imperi britànic en pro d’una superportència mundial: els Estats Units.  El vell món feia aigues i 15 anys després d’iniciar-se el nou segle ja gairabé res era el mateix, i menys després d’acabar-se la Gran Guerra. L’Imperi Otomà, que havia governat hegemònicament el nord d’Àfrica fins a Grècia s’esquinçava. Les derrotes davant els aliats provocaren insurreccions dins del propi imperi, com el de la penisula aràbiga (instigat per Gran Bretanya a través del famós Lawrence d’Arabia –molt recomanable la lectura de The Seven Pillars of Wisdom-). És en aquest context que el territori Palestí va passar a mans dels britànics sota la forma de protectorat (formalment era un mandat).

L’encara Imperi Britànic era conscient que necessitava gran inversions per mantenir la guerra contra Alemanya i els seus aliats. D’aquí que naixes la necessitat de comptar amb les diners dels jueus i els suport d’aquests en la premsa americana controlada pels jueus; a més, introduia una tàctica bèlica ancestral: dividir per poder guanyar. Els jueus americans i europeus podien trencar el front àrab islàmic i així, en unes estudiades paraules, el Ministre Balfour va fer les seguents declaracions:

El govern de la Seva Majestat considera favorable l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i usarà tots els seus esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant clarament entès que res es farà que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no juevas existents a Palestina, o els drets i l’estatus jurídic i polític dels jueus en altres països.

Gran Bertanya en realitat mai va pensar que això fos factible. Promeses com aquestes ja en van fer als Àrabs i finalment no les varen complir, però el problema d’unes declaracions com aquestes és que en Dret internacional és reconegut com a un comopromis adquirit que s’ha de complir.  El 1922, la desgraciàda Societat de Nacions (predecessora de les Nacions Unides) va exigir a la Gran Bretanya el compliment de l’anomenada declaració Balfour en tots els seus termes. Com ja he dit, l’Imperi Britànic mai va creure realment en la possibilitat de crear un estat propi israelià i va anar retrassant les tasques per a la viabilitat d’un nou estat. Però llavors va arribar el colofò final, un esdeveniment amb el que ningú comptava i que va ser, paradoxalment, la consumació per a les aspiracions juevas: Adolf Hilter.

Comentaris