21/7/2011 - 12:41h - laMalla.cat

Tant, en tant poc temps

135_escons


La lacra de la corrupció. Que Espanya és dels països (per darrera, tot i que no gaire, d’Itàlia) amb més corrupció d’Europa ho sap tothom. També és vox populi que aquí els que més gran la fan, menys paguen, ja sigui per la posició de poder que tenen o pel nefast i viciat sistema judicial. El fet, però, de veure en directe la dimissió de tot un president de la Generalitat Valenciana per una presumpta vinculació amb una trama de corrupció és inaudit.

En els propers mesos, ‘l’efecte Camps’ serà digne d’estudi: acusat de rebre suborns en format de vestits, corbates i sabates de luxe dins la ‘trama Gürtel’, ha acabat amb la seva carrera política. Sorprèn que un polític que fa dos mesos va arrasar amb una majoria absolutissima al país Valencià dimiteixi, tot i que veure un president exercint i imputat per corrupció era del tot impensable. Mai, però, uns vestits hauran sortit tant cars, ja sigui perquè és culpable o perquè s’ha ‘sacrificat’ (com diu l’interessat) en pro de la carrera presidencial de Mariano Rajoy.

Amb aquesta sonada notícia d’ahir, el circ mediàtic es va tornar a posar en funcionament. La gran diferència: mentre ‘La Sexta notícias’ utilitzava qualificatius com ‘despreciable’ cap al ja ex-president Camps, el 3/24 oferia simplement els fets tal i com estaven succeint, com ha de ser. I es que, a banda d’això, la major part de mitjans, tertulians, articulistes i llarg etc del món de la comunicació varen tardar molt poc a començar, de nou, a fer de jutges i botxins a la vegada, fent un judici i condemna mediàtica abans del judici ‘real’.

Aquests judicis mediàtics (#perdoneuperòalgúhohaviadedir) és un gran error i una lacra que arrosseguem en el món del periodisme. I si llavors el jurat els declara innocents? Què en fem de les acusacions gratuïtes? Com es restableix el nom i honorabilitat d’aquella persona? Cap problema, després ja ho publicaran en el petit apartat ‘fe d’errades’ [res de portades! Òbviament]. No és una reflexió per defensar a Camps, ni molt menys, sinó una reflexió sobre la ja acostumada perversió dels mitjans.

Comissió bilateral Estat–Generalitat. Aquesta setmana també s’ha celebrat la Comissió bilateral Estat–Generalitat. Des del 27 de juliol de 2009 que no es reunia, i això que eren ‘governs amics’. N’hi ha que ho han qualificat d’una reunió buida de contingut que no ha servit per aconseguir res, i d’altres l’han qualificat de més ‘peix al cove’. Bé, mire-m’ho.

Els acords presos són aquests: Traspas de 150 immobles sanitaris, gestió de les beques, liquidació de l’exercici 2008 amb saldo deutor per part de l’estat de 759 ME en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, presència determinant en l’ens de control de l’aeroport del Prat, permís a l’aeroport d’Alguaire per rebre vols fora de l’espai Schengen, model de gestió autònoma i individualitzada amb presència catalana determinant als aeroports de Girona, Reus i Sabadell, més competéncies en immigració i inspecció de treball, obertura de noves ponències tècniques per l’estudi i negociació de nous acords de traspàs derivats de l’Estatut d’Autonomia. Així mateix, la comissió també ha resolt els assumptes que presentaven conflictivitat constitucional com són el referent al Codi de consum de Catalunya, al Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, a la regulació de les festes tradicionals amb bous, i els assumptes referents als serveis en el mercat interior.

Els qui vulguin auto convences que la reunió no va servir per a res, allà ells; i s’hi d’això en diuen ‘peix al cove’, per mi, benvingut sigui. És cert que, tot i el que s’ha aconseguit, no és per tirar coets, ‘però algo és algo’. Si alguna cosa en podem treure en benefici de Catalunya és ara, amb un govern dèbil que necessita suports per allargar la seva pròpia agonia i que es ven per un plat de llenties, i abans no arribin les eleccions generals, on és possible que el PP aconsegueixi una majoria absoluta que el faci intractable en relació a tots aquests temes.

 

Els Pressupostos del 2011. Ahir es varen aprovar els primers pressupostos que redueixen la despesa respecte del curs anterior, amb una retallada del 10% gràcies als vots a favor de CiU i Joan Laporta, i l’abstenció del PPC. L’import total del pressupost està fixat en 32.000ME amb un sostre del 2,66%, un 1% inferior al curs anterior però un 1% superior al límit fixat per Madrid. Veurem com reaccionen.

La posada en escena. Tristament ahir varem ser testimonis, de nou, de la pantomima parlamentaria. Els grups de l’oposició es varen dedicar a llençar frases buides de contingut i vells recursos de quan estaven, fa 7 anys enrere, a l’oposició; sembla que res ha canviat. Acusen CiU de pactar amb el PP, d’escollir-lo, quan aquest no ha tingut més remei donat que des del primer minut la resta de partits varen tancar tota possibilitat a la negociació. ‘Pressupostos pel rics’, en paraules de Joan Boada (ICV), tornant així al vell discurs comunista i populista que varen perdre tant bon punt van tocar poder. O la frase de ‘els ciutadans n’han de prendre nota sobre els pactes amb el PP’, en boca de Sergi de los Rios (ERC) o Uriel Bertran (SI) recuperant també el discurs de ‘bons i dolents’ i del ‘cuidado que ve el PP’. Com deia, el riu torna a la seva normalitat; però amb un excepció: la irresponsabilitat.

ICV, amb Joan Herrera com a protagonista, es va encarar al President Mas dient-li què en pensava de les variades protestes contra les retallades, si no pensava fer-hi res. La resposta del President va ser encertada: ‘quan hi ha diners és molt fàcil fer hospitals, augmentar plantilles o augmentar sous, i podríem haver continuat fent-ho; podríem haver continuat endeutant-nos. I a què ens hauria portat això? A la ruïna com a País? A la dissolució com a institució? Alguna responsabilitat tindran vostès amb els comptes actuals de la Generalitat, o no?’. Es pot dir més alt però no més clar, i subscric al 100% les paraules del President Mas. La resposta d’ICV va ser lamentable: mostrar pancartes contra les retallades enmig de l’hemicicle, com si fos un circ. A falta d’arguments, només els queda fer espectacle.

‘Omnibus’, part I: OK. Sobre l’aprovació de la primera de les tres parts de la llei ‘Omnibus’, poc es pot dir, més que un ‘ja era hora’. La part que es va aprovar ahir és la que fa referència a la simplificació i millora de la regulació de l’administració, una llei que arriba molt tard i després d’anys i anys de creació desmesurada i desenfrenada de lleis, normatives i decrets que han acabat creant una nebulosa especialment complexa per aquells que, simplement, volen fer un simple tràmit administratiu. És una llei lògica, tant per simplificar el sistema, com per fer-lo més àgil i, alhora, ser una ajuda més per sortir de la crisi. Tots els partits (ja sigui a favor o abstenció) li varen donar suport, excepte un. Segur que sabeu qui és, no cal tornar-ne a parlar.

La ruïna de l’ACA. Que l’Agència Catalana de l’Aigua està en fallida és una realitat que nomes uns pocs ignorants volien fer creure que no era cert. Ja fa temps en vaig parlar dels problemes que Catalunya arrossega com a País en el tema de l’aigua, i l’espectacle que varem viure fa dos o tres anys enrere amb la sequera i els plans per portar aigua amb vaixells des d’Almeria així ho demostra.

Ara, per fi, el govern comença a ficar ordre dins els comptes. I la situació requereix mesures urgents i dràstiques. L’ACA arrossega més de 1.300ME i té parades, des de fa un any, la majoria d’obres, doncs no paga als seus proveïdors (fet que comporta una reacció en cadena d’impagaments). Una de les solucions, és apujar el cànon de l’aigua, i així es va aprovar ahir també: un 8,5% (excepte pels que es poden acollir a l’anomenat ‘bonus social’). El sorprenent d’això és que, un cop més, l’únic suport que va trobar el Govern va ser en el PPC, que, mal em faci dir-ho, últimament té més sentit de País i de la responsabilitat que aquells que es vanten de sagnar per la terra i que són, en gran mesura, responsables d’aquesta greu situació. Però la solució no només passa per pujar el cànon: s’ha de reestructurar el model de l’Agència, s’ha de complir fidelment amb la llei de morositat, s’han d’ajustar les seves funcions i s’ha de fer una planificació hidrològica realista.

La qüestió Palestina. La intensa jornada d’ahir va acabar amb la recepció al Palau de la Generalitat del president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas. Un fet destacat va ser que el President Mas el va rebre amb honors de cap d’estat, cosa que en el comunicat la premsa de la Generalitat ja es va procurar salvar recordant que Palestina no és, encara, un estat; així Israel pot respirar una mica més tranquil·la.

I aquesta és exactament la qüestió que porta el president de la ANP a fer una gira arreu d’Europa: Palestina ho està arriscant tot per aconseguir, el mes de setembre, obtindre el reconeixement com a estat en la 66a Assamblea de les Nacionas Unides. Sens dubte, aquest seria un fet històric i un pas de gegant per començar a solucionar el greu i llarg conflicte al pròxim orient.

Artur Mas va oferir un paper de mediador entre les dues parts, reconeixent la importància de Palestina com estat i alhora allargant la mà al poble ‘amic’ d’Israel. En paraules, això es va traduir en no recolzar directament la proposta palestina sinó en una més estudiada: la de posar-se a treballar per aconseguir un sol posicionament Europeu sobre aquest assumpte i en recolzar la secretaria de la Unió pel Mediterrani, que per fi ha trobat un objectiu clar a la seva existència. La comunitat internacional tindrà doncs, al setembre, la possibilitat de fer un pas endavant; esperem que no decepcionin, perquè la història recordarà i jutjarà el que passi en aquesta assemblea.

Comentaris
  1. Avatar
    Jaume Azcona diu:

    Ja,ja i ja!

    02/08/2011 - 13:35h