5/10/2011 - 11:19h - laMalla.cat

Una mirada des de Catalunya als Estats Units

11sep_2001_fgg


Sorpresa, desconcert, pànic i incredulitat que va deixant pas a una profunda sensació de por irracional. Por a volar, por al món àrab, por com a arma per a polir drets i llibertats en pro d'una major seguretat o, més ben dit, d'una major sensació de seguretat.

Entre els múltiples reportatges que varen commemorar el desè aniversari de la caiguda de les torres bessones de Nova York (11s), val la pena destacar l'ampli reportatge del canal @324cat dirigit per @antonibassas on, en un moment on es demanava opinió a @JordiVaquer (director del CIDOB), aquest va deixar anar una gran veritat: ‘el declivi dels Estats Units com a superpotència no va començar l'11S, però sí en va ser l'evidència’


Però la gran pregunta no és si els americans són encara la primera superpotència al món o està deixant el regnat a Xina, sinó què ha comportat, en una dècada, l'esfondrament del símbol d'una ciutat i d'un país. Tenen (i per expansió, 'tenim') més seguretat? De què han servit les guerres a l'Irak i l'Afganistan? Crec que ningú discuteix (ni ells mateixos) que els errors han anat de dos en dos. Per als països envaïts en pro de la democràcia i la llibertat no només no ha millorat cap d'aquest drets fonamentals sinó que la situació ha empitjorat notablement; i per als yanquis? Tot i que l'industria armamentística va celebrar amb cava la invasió dels dos països, per al poble americà es pot afirmar que només ha portat morts (un detall: ja han mort més soldats que víctimes de l'11S), un endeutament bilionari i greus mancances d'humanitat, ja sigui amb els vols de la CiA o Abu Ghraib (en àrab,
سجن أبو غريب siŷn abū ġurayb).

Només dos punts a favor: controlen una zona estratègica enmig del calder d'orient pròxim i poden utilitzar com a bases militars un territori clau enmig de tres grans potencies (Rússia, Índia i Xina) i d'una nació potencialment perillosa com l'Iran. L'altre punt a favor és l'explotació dels pous de petroli, amb permís dels sabotatges contínuus, òbviament.

Deixant de banda obvietats, també podem mirar l'última dècada de sang i revenja amb una perspectiva totalment diferent: l'actuació dels Estats Units ha servit per plantar la llavor de la mal anomenada 'primavera àrab'? Qui sap, les opinions dels 'experts' en la matèria són totalment contradictòries; la d'un servidor és que el poble es revolta quan s'instiga perquè ho faci, i en això els americans en tenen la mà trencada, falta veure per què han escollit aquest moment.

I justament quan fa 10 anys d'aquell acte terrible contra la nació americana, el seu govern s'apunta la major victòria en dècades: capturar i matar Bin Laden. Però la seva mort, el seu 'enterrament' al fons del mar i el fet que qui ho ordeni sigui un president premiat amb el Nobel de la Pau no ha causat gaire bona impressió. I es que realment, de què ha servit la mort del líder de Al Qaeda?Un alleujament? Tranquil·litat i seguretat pels ciutadans del món? O una simple però cara revenja dels Estats Units? Déu anys, milers de preguntes sense contestar. I moltes llàgrimes, americanes i musulmanes, perquè ambdós pobles són enemics a ulls dels altres; però els morts, i especialment els qui els ploren, no entenen d'ideologies, només de dolor.

Comentaris