La primera entrada en aquest bloc la vaig escriure l'1 de juliol de 2008 amb el títol "com que tinc temps, no tinc pressa". Des de llavors, amb temps i sense pressa, he escrit uns 140 articles sobre el que he vist, sentit i viscut durant els 18 mesos que he estat viatjant al voltant del món. Veneçuela, Brasil, l'Uruguai, l'Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, Mèxic, Canadà, els Estats Units, Nova Zelanda, Sydney, Japó, Hong Kong, Vietnam i Cambodja han estat l'escenari del que, probablement, ha estat el millor any de la meva vida. Ara torno a casa amb recança però amb il·lusió i ganes de començar de zero la meva vida personal i professional. De moment, la professional es queda en aquesta casa. Demà, comença a lamalla.cat la secció "3 dimensions" en la qual cada setmana tractarem un tema d'actualitat abordat des de 3 punts de vista diferents. Gràcies per llegir.   

Hi ha indrets a Phonm Penh on, com no pot ser d'una altra manera, està prohibit riure. Són els escenaris d'una de les pitjors massacres: el genocidi de, com a mínim, dos milions de cambodjans sota el règim de Saloth Sar, conegut com a Pol Pot. Les guerrilles dels Khmers Rojos, d'ideologia maoísta, van prendre el poder l'any 1975 i durant quatre anys van esclafar la possible dissidència sense compassió. L'objectiu de Pol Pot era el de crear una nova Cambodja i fer desaperèixer tot el que tinguès a veure amb el passat que, segons ell, era mostra de feudalisme. Un exemple, la batejada com a Kampuchea Democràtica va declarar il·legals les ciutats i les va despoblar. Aquells que eren cultes, tenien estudis, parlaven una llengua estrangera o, fins i tot, només que portessin ulleres ja eren considerats per als Khmers una amenaça i objectiu de la repressió.

Els símbols de la sagnant repressió dels Khmers Rojos són la S-21 i els Killing fields. Visitem primer aquest últim i com us podeu imaginar, pel seu nom, aquest és l'indret on es produïa l'extermini i s'acaba amb la vida de tot tipus de persones, de totes les edats i condicions. El règim no tenia només la intenció d'acabar amb els opositors sinó també de les seves famílies per evitar-se possibles revenges. Aquí s'han trobat enterrades les restes de milers d'homes, dones i nens morts, la majoria, d'un cop al cap. S'ha aixecat un memorial amb les restes perquè ningú oblidi el que ha passat.

Durant la dictadura dels Khmers Rojos, el govern va transformar l'escola Tuol Slang en la presó on es retenien i torturaven els enemics del règim, és la S-21. Entre 1974 i 1979 i van entrar 20 mil presoners i només set en van sortir amb vida. Popularment, se la coneixia com a "l'indret on s'hi entra però no s'hi surt". Després de l'alliberament, es va mantenir la S-21 tal com se la van trobar els invasors vietnamites. Aquí està prohibit riure i vénen ganes de plorar. 

Després de 3 dies de borreguisme turístic pel Delta del Mekong, el mini viatge per aquesta àrea conclou un matí a quarts de set al Mercat flotant de Can Tho. El millor, sens dubte.

Saigon és tot un espectacle. La meva primera parada al sud-est asiàtic em roba el cor des del primer dia. I no per l'especial bellesa de l'indret sinó per tot el contrari. És caòtica, bruta, sorollosa i està envaïda per ciclomotors. Té prop de deu milions d'habitants i més de cinc milions de motos. Aquí els cotxes són la minoria i intenten fer-se pas, amb dificultats, per carrers símbol de l'antiurbanisme. I els peatons només poden creuar si es llencen sobre el carrer. M'encanta l'impacte visual i m'encanta, encara més, sentir-los parlar. Els sons que utilitzen per comunicar-se són ben llunyans a qualsevol cosa que em podria semblar familiar. La vietnamita és una llengua tonal que prové del xinès tot i que utilitzen el nostre albafet des que els francesos manaven aquí. És, també pels francesos, que aquesta llengua es coneixia com a annamita.

Aquesta ciutat deixa clar qui mana. Amb orgull nacional, Saigon està farcida de cartells propagandístics del Partit Comunista amb una estètica que encaixa perfectament amb el què és el Vietnam, una república socialista. A banda d'enaltir els valors comunistes basats en l'esforç i el treball del poble als cartells i als mitjans de comunicació, és habitual trobar-se per aquesta ciutat referències a la victòria sobre els Estats Units i la imatge del que li dóna el nom oficial: Ho Chi Minh, fundador del Viet Minh. M'hi topo de nou amb ella a la botiga de souvenirs del Túnels Cu Chi un cop acabada la visita. Una visita que m'ha deixat ben esgarrifada. Durant la Guerra del Vietnam aquests túnels, a uns 40 quilòmetres de Saigon, van ser un dels punts claus per a la derrota dels nord-americans. El Vietcong va aguantar mesos amagat en aquests túnels enmig de la selva i rodejat de trampes mortífires. Aquesta ciutat subterrània s'ha conservat força bé però tota la visita està marcada per un to prou bèl·lic i molt antiamericà. Mentre miro els souvenirs, part del grup decideix pagar un extra i aprofitar la gran oportunitat que ofereix el museu, la cirera del pastís: disparar amb la metralleta de Rambo en un camp de tir que tenen allà mateix. Sense comentaris.      

Torno a l'hotel per descansar i nevargar una estona ja que compta amb una xarxa wi-fi que va millor que a qualsevol país occidental i, sorpresa... no puc entrar al facebook. Està capada? Sí. La dissidència utilitzava aquesta xarxa social per fer oposició al govern. Bé, hi ha coses que no canvien o canvien poc a poc.

El "mind the gap" abans de pujar al metro em fa dubtar de l'indret on realment sóc. El dubte però s'esvaeix quan aixeco el cap i miro al meu voltant, la gran majoria té els ulls ametllats. Sí. Estic a Hong Kong.

Des de quan La Caixa té una sucursal a Hong Kong en forma de botiga de roba? Serà que l'entitat bancària catalana està provant una nova línia de negoci en aquesta ciutat xinesa? Sigui com sigui, aquesta troballa és la més significativa de la meva estada a Hong Kong. Mira que m'hi he esforçat però aquí el visitant pot fer poc més que anar a comprar. Hong Kong és paradigma de la nostra societat actual basada en el consumisme. Diuen que aquesta ciutat és un dels indrets on hi ha més llibertat econòmica i on és relativament senzill establir-se, fer negoci i enviar els calers allà on calgui. Això és possible gràcies a Deng Xiaoping que es va inventar allò de "un país, dos sistemes". Als anys 80, ell que llavors era el màxim responsable de la República Popular de la Xina va protagonitzar les converses amb la seva homòloga anglesa, Margaret Thatcher, per fer el traspàs de les colonies britàniques a la Xina. Hong Kong era colònia britànica des de la Primera Guerra de l'Opi, el 1841, i un any després el govern xinès va cedir, també als britànics, la península de Kowloon i l'illa Stonecutters. Uns anys més tard, els britànics es van fer amb el Nous Territoris a través d'un lloguer de 99 anys. Aquesta circumstància va obligar les reunions entre els dos estats per mirar de trobar una sortida el més equilibrada possible per aquests territoris un cop s'acabés el lloguer, el 1997.  

L'acord es va signar el desembre de 1984 i la Xina es va comprometre a mantenir el capitalisme a Hong Kong i conventir-la en una regió administrativa especial amb un alt grau d'autonomia a partir de l'1 de juliol de 1997. El compromís, però, és per 50 anys. Què serà de Hong Kong el 2047? Com serà la Xina el 2047?

Londres, setembre 2009

Sydney, novembre 2009

Hong Kong, desembre 2009

Cada diumenge al matí. Parada de metro Harajuku. Ben a prop de l'entrada al Parc Yoyogi.

Noies adolescents es planten davant els passejants durant hores perquè els facin fotos. És així de senzill. Aquest és el seu entreteniment. Són membres d'alguna Cosplay-zoku, les tribus urbanes que gaudeixen disfressant-se de qualsevol personatge de manga, video-joc, anime o cantant visual-kei... amb estil gòtic, punk o lolita. D'elles diuen que són noies amb problemes psicològics, de barris impersonals dels afores de Tòquio que troben en l'alienació la manera de sentir-se importants i realitzades. Sigui com sigui, el cosplay és un fenòmen autènticament japonès sorgit als anys 70 a Tòquio. En concret, al Mercat del Còmic d'Odaiba i des de llavors, centenars de joves són cosplayers i es disfrassen, al Japó i arreu, del seu personatge preferit en qualsevol esdeveniment o estrena de cinema. Ens les mirem bocabadats però tampoc són tant rares. 

El millor lloc per menjar peix fresc? Al mercat més gran del món de peix i marisc, el Mercat del peix de Tsukij. L'àpat però ve a les vuit després de fer l'esforc de matinar i visitar el mercat més antic de Tòquio. 

Aixecar-se a les quatre de la matinada per veure en directe la subhasta de tonyina de quarts de sis del matí s'ha convertit en un ritual per a qualsevol turista a la capital nipona. Tsukij obre portes molt abans, a les tres, però els turistes tenen l'entrada vetada. Per què? Doncs, perquè molesten. Molesten a les tres però també a les set. I és que en aquest mercat es reprodueix la vida agitada de Tòquio: carretons a tota velocitat pels estrets passadissos carregats de tonyines de 300Kg conduïts per bojos tocats per l'estrès, enfeinats venedors que criden preus i clients emprenyats que sempre fan tard. Aquí no hi ha espai ni temps per una altra cosa que no sigui treballar. Visita incòmoda però obligada.

 Tsukiji compta amb mes de 400 varietats de productes marins. Aquí s'hi pot trobar de tot a qualsevol preu. Tres dades: cada any aquest mercat mobilitza 700 mil tones de peix i marisc amb un valor de 5500 milions de dòlars i hi treballen unes 65 mil persones. Sí. espectacular. El Mercat Majorista Central Metropolità de Tòquio, com se'l coneix oficialment, està situat a la zona centre de la ciutat i té un bon accés amb metro. Cal anar-hi perquè diuen que aviat el desplaçaran i el nou edifici perdrà l'encant que té l'actual. Apa! Ja sabeu cap al Japó!

A Tòquio es poden fer moltes coses i una d'elles és menjar. La gastronomia japonesa és completa i variada però si jo hagués de triar, em quedaria amb els yakitoris de Omoide Yokocho i el sushi de qualsevol garito del Mercat Tsukiji. 

Tanqueu els ulls i recupereu de la memòria a Harrison Ford menjant fideus en la pel·lícula Blade Runner. Obriu els ulls i sereu al "camí dels records", a Omoide Yokocho. Tòquio és una ciutat trepidant però aquí sembla que s'hagi aturat el temps. Aquest carreró, estret i fosc, farcit de izakaies, és el Japó de l'ocupació. Agafeu lloc a qualsevol barra, demaneu-vos un yakitori, un cervesa Asahi i, després de fer kampai amb el cambrer, deixeu-vos seduir per l'ambient, els colors, les olors... 

Els petits restaurants d'Omoide Yokocho estan situats molt a prop de la sotida oest de l'estació de tren Shinjuku. Aquests izakaies amuntegats al costat de la via del tren donen de menjar i beure als treballadors abans que tornin a casa, als estudiants que volen la panxa plena sense gastar massa i, probablement, a algun yakuza escapat de Kabukicho, a pocs carrers d'aquí. Omoide Yokocho ha perdut espai i ha patit incendis i terratrèmols però difícilment desapareixerà. Forma part de l'essència d'aquesta ciutat.

El 6 d'agost de 1945 l'Enola Gay, un bombarder B-29 pilotat per Paul Tibbets, va deixar caure sobre la ciutat de Hiroshima la Little Boy. Es tractava de la primera bomba atòmica llançada mai sobre una ciutat i s'estima que va deixar un rastre de 140 mil morts, entre víctimes per l'impacte i per la radiació. Tres dies després, el 9 d'agost, el govern nord-americà de Harry Truman va ordenar un segon atac nuclear. Aquest cas va ser sobre la ciutat japonesa de Nagasaki i va causar 80 mil víctimes més. D'aquesta manera, es va posar punt i final a la Segona Guerra Mundial. Aquest va ser el punt culminant del Projecte Manhattan.

Hiroshima està a un parell d'hores en tren de Kyoto. Tot i que la ciutat no té un encant especial la visita al Memorial de la Pau és visita ineludible si s'està a terres nipones. Trobo el museu està una mica antiquat, em recorda a l'antiga URSS -tot i que he de reconèixer que jo no he estat mai a l'antiga URSS-, però és molt didàctic i, sobretot, colpidor. Surts del recinte carregat d'interrogants sobre el que és capaç de fer l'èsser humà i amb el "no a la guerra" clavat al cervell. Per fer-vos una idea, aquestes dues fotos mostren l'abans i el després de l'explosió:

En el moment de l'atac, Hiroshima era una de les poques ciutats japoneses que no havia estat encara bombardejada. Per un càlcul macabre, els aliats van preferir reservar-se la ciutat per provar per primer cop en humans la nova joguina d'urani. L'elecció dels objectius es va basar en diverses raons. Entre elles, la de causar el màxim efecte psicològic sobre el país i la d'aconseguir una imatge potent que donés la volta al món i es convertís en símbol de la sobirania nord-americana. Es refereixen a aquesta:

Però tota decisió té una conseqüència. Les imatges següents també són un símbol d'aquest afany sobiranista:

 Aquest museu memorial va ser aixecat l'any 1955 i recull objectes i narracions en primera persona de les víctimes. S'explica en detall la catàstrofe i es dóna molta informació sobre la situació actual. A més, s'ha convertit en un dels centres principals de la lluita contra la guerra i les armes nuclears. Lamentablement, molts no volen ni mirar ni escoltar.