22/11/2010 - 17:43h - laMalla.cat

A la tercera...

Estimats pericos, això rutlla. Espero que tots estigueu feliços de veure com amb un dels equips més joves de la lliga, el més novell en defensa els darrers partits, estem tirant endavant amb una autoritat excepcional partits realment complicats. La forma d’adormir el matx davant de l’Hèrcules, per a mi el millor equip que ha passat per Cornellà-El Prat, és de jugadors veterans.
Tothom aporta el seu granet de sorra i tinc la sensació que tots els jugadors comencen a sentir-se importants, quelcom vital en un equip que vol aspirar a estar entre els millors de la BBVA. No parlaré dels titulars dels darrers partits que continuen creixent, cas de Dídac i Javi López sobretot, si no dels suplents d’ahir. Dátolo surt amb ganes de menjar-se el món, Sergio Garcia (sembla que el recuperem per a la causa) es va inventar una passada màgica que Osvaldo no va desaprofitar per forçar un penal: que l’any passat no ens haguéssin pitat, no ens enganyem. I per últim la joia de la corona, Alvarito que en té prou amb 2 minuts per forçar un penal de jugador de molts galons. Dels 25 jugadors de la plantilla tothom se sent important, a excepció, segurament només d’un jugador Coro. Desgraciadament al banyolí ja no el recuperarem per a la causa, vaja insisteixo que ha de marxar gratis al desembre.

Per seguir creixent només ens falta un detall, guanyar a un equip dels grans de la lliga. Dissabte els homes de Mauricio Pochettino tenen la tercera oportunitat de guanyar a un dels equips punters del Campionat.
Al Madrigal abans de la debacle, l’equip va jugar uns 25 minuts de molta qualitat només va faltar el gol i a Madrid fins que l’arbitre es va inventar el penal de Luis Garcia es va saber complicar la vida a l’equip de Mourinho. Ara el matx amb els matalassers ens arriba en el millor moment. 7 punts de 9 punts possibles, 3 jornades sense encaixar cap gol i atenció: 4 gols en 3 partits rècord absolut dels darrers temps. Està clar que no exigeixo que es guanyi al Calderón a un equip que al davant té a dos dels millors golejadors de la lliga com són Forlán i Agüero. Només demano que lluitem durant els 90 minuts per sumar una victòria de prestigi, que ens segueixi reforçant una moral que ara mateix deu ser altíssima.
A nivell de mentalització si jo fos Pochettino els passaria en vídeo unes quantes vegades el 4 a 0 de l’any passat, la primera gran humiliació de la campanya anterior. Està clar que aquell marcador encara ha de doldre a la plantilla per tan venjança esportiva ja. Vendetta!!!!
Del matx amb l’Atlético també ens hem d’aprofitar que a casa els de Quique no acaben de rutllar, vénen de remuntar d’una forma molt enganyosa amb la Reial Societat, estaran crescuts i això que la proposta futbolística no acaba d’engegar. Vaja que tenim una oportunitat d’or de puntuar en un camp complicat però personalment jo no exigeixo que puntuem realitzant un bon partit i amb opcions fins el 90 ja estaria satisfet.

Per últim, tots aquells que no teniu paciència amb el nostre equip que està realitzant una campanya de 10 quedeu-vos a casa, no val la pena que perdeu el temps i us desplaceu al Nou Sarrià. A més amb els vostres xiulets incomprensibles trenqueu la comunió que té la grada amb l’equip.
Família, això rutlla, disfrutem del moment i també siguem realistes. Per estar a dalt en aquestes posicions nosaltres hem de fer molt bé la nostra feina però també necessitem que València, Sevilla, Villareal i Atlético fallin, com estan fent aquest any. Sí això no passa la nostra posició real ha de ser de la sisena plaça fins a la dotzena. Si tots pensem d’aquesta manera opino que disfrutarem més dels èxits i també de possibles decepcions. Sobretot que ningú perdi el nord, si no la caiguda pot ser molt dura.

15/11/2010 - 20:05h - laMalla.cat

L’hora del Campió

Reconec públicament que encara estic en estat de ‘shock’ per culpa de l ' incomprensible errada garrafal d’estratègia de Ferrari que ha deixat a Fernando Alonso sense el tercer títol de Campió del Món de Fórmula 1. Una errada que estic convençut que provocarà canvis en el sí de l’escuderia de més prestigi del planeta. Com és possible que llencin a les escombreries tota la feina feta al volant pel pilot asturià?
De moment el més important ja ha passat: han demanat públicament disculpes a Alonso i també als aficionats de Ferrari per deixar escapar incomprensiblement un Mundial al qual mai haurien optat si no tinguéssin a les seves files al millor pilot del moment. Una frase que no està dita per mí si no pels grans entesos del circ de la Fórmula 1, tots reconeixen que Fernando és el millor de llarg. I no només per la seva perícia al volant si no també per ser un reconegut evolucionador de monoplaces, quelcom no gaire habitual en els pilots del Mundial.  

Aprofito l ' avinentesa per felicitar a Sebastian Vettel pel seu primer Mundial de pilots i convertir-se així en el més jove de la història. Fins a la darrera cursa no s’ha situat com a líder del Mundial però la realitat era que tenia el millor cotxe i al final sobre la botzina ho ha pogut demostrar. Res a dir, però em sap molt de greu per Mark Webber perquè la marca austríaca mai ha confiat en ell tot i encapçalar durant molts Grans Premis la classificació general de pilots. Sempre han volgut que el seu campió fos Vettel i al final ho han aconseguit. En els pròxims dies haurem d’estar pendents a la possibilitat que Webber pengi el casc o canvií d’aires. Veig complicat que l’australià després de la temporada que li ha tocat viure pugui continuar a Red Bull. I compte que el seu substitut podria ser el Jaime Alguersuari, de moment el barceloní serà l’encarregat en els pròxims dies a Abu Dhabi de provar les noves gomes oficials per a la temporada 2011, les de Pirelli. Un signe inequívoc que a Red Bull confíen en el pilot de Toro Rosso.

Tornant al tema Ferrari-Alonso, ara en els moments més durs és quan aquest binomi del que tan esperem comenci a ser una realitat. S’han de volcar al màxim en el cotxe per al 2011 i intentar tenir un monoplaça competitiu, quelcom que no ha succeït aquest any.
Esperem que els enginyers del cavalino rampante i el mateix Fernando Alonso siguin capaços de treure el màxim rendiment als nous penumàtics únics per a l’any vinent els Pirelli i que també hagin treballat amb encert amb el Kers, una altra de les novetats importants per al 2011. Després d’aquesta gran decepció és quan esperem veure una reacció Campiona d’un binomi del que tothom espera el màxim: Jo almenys no tinc cap dubte que al 2011 Ferrari i Alonso encara tornaran amb més força, serà la veritable hora dels Campions.

12/10/2010 - 17:25h - laMalla.cat

Mundial de Lorenzo agredolç

No tinc cap dubte que el Mundial aconseguit té molt de mèrit i que consti que ja fa temps (no m'agrada penjar-me medalles però quan toca s'ha de fer)  pensava que Jorge Lorenzo seria Campió del Món de Moto GP abans que Dani Pedrosa. De fet tinc alguna juguesca pendent amb un amic, el Fari , a qui ja li vaig dir que el mallorquí seria Campió Mundial abans que el de Castellar i d'això ja fa 5 anys.

Tot i aquesta predicció, personalment no estic content amb la forma en què Lorenzo s'ha endut el títol. Crec que ha guanyat gràcies a l'accident de Rossi a Mugello. Abans de la caiguda de l'italià   Lorenzo només tenia 9 punts més que el seu company d'equip,  que es va perdre 4 curses comptant la del GP d'Itàlia. 4 zeros que l'han deixat fora de la lluita del Mundial, el mallorquí ho va aprofitar per sumar en aquest període de recuperació del doctor 95 punts amb 3 victòries i una segona posició. Cert que Lorenzo ha estat molt regular,  només ha baixat dues vegades del calaix per acabar quanrt i no s'ha caigut en cap Gran Premi,  però també es cert que ningú a banda de Dani en el segon tram del Mundial ha estat al nivell del mallorquí. Vaja,  que en cap moment hi ha hagut una lluita cos a cos. I quan Dani estava més a prop de Lorenzo va i es trenca la clavícula per acabar de deixar en safata de plata el Mundial pel mallorquí que és un superdotat amb això de les dues rodes però que tots els factors l'han afavorit per guanyar la tercera corona mundial, la primera en la categoria reina.

De ben segur que el mateix Lorenzo no està tan feliç com ho podria estar si hagués guanyat aquest mundial a la pista. Amb tot aquest raonament no estic dient que a l'asfalt  no l'hauria guanyat ni molt menys,  però tinc certs dubtes tot i la consistència evident que enguany ha mostrat el de Yamaha des del primer Gran Premi. Personalment ja tinc ganes que arribi la temporada del 2011:  serà apassionant amb fronts oberts en totes les grans escuderies del Mundial. Lorenzo tindrà un company d'equip que s'ha guanyat a pòls una moto oficial: Ben Spies. Stoner arriba a Honda-HRC per intentar treure a Pedrosa la posició preferent que té en el sí de l'escuderia nipona. A Ducati arriba el millor italià de la història Rossi per convertir la cabra boja (forma carinyosa de definir les motos de Ducati), en una moto més fàcil de pilotar, sense perdre potència i convertir-la en invencible com ho ha fet amb Yamaha. En definitiva que la guerra la temporada vinent al Mundial de Velocitat començarà als box de les grans marques, sí això ho traslladem a la pista, convindrem que podem estar davant d'un dels Mundials més espectaculars de la història. El darrer abans del pas de les MotoGP als 1000 centímetres cúbics.

PD-Qui si que ha guanyat el Mundial a la pista amb una autoritat increïble ha estat Toni Elías que ha demostrat a tothom que el seu lloc està a MotoGP. Segons va dir diumenge al Com Esports Competició, aquest extrem cada cop està més a prop. Té tots els números per ser company d'equip de Marco Simoncelli a  Fausto Gresini. Esperem que això s'acabi confirmant. Al manresà se li havien escapat dos mundials en el passat, la dita s'ha tornat a fer realitat, a la tercera ha anat la vençuda.
Enhorabona Toni per no rendir-te i ser Campió del Món, el primer de la història de Moto2.

5/10/2010 - 16:08h - laMalla.cat

Cada dos anys: Europeu 100%

Pensava que quan va entrar l'Euro en funcionament em sentiria més Europeu, però no ha estat així. Sentir-se Europeu és un sentiment que nosaltres, segurament mai interioritzarem, potser si els nostres fills i les generacions que estan per venir.
A principis dels 90, molt abans de l'arribada de l'Euro, tres dies cada dos anys ja em sentia Europeu. Gràcies a una competició anomenada Ryder Cup i que cada dos anys enfronta als millors golfistes del vell continent contra la crème de la crème estatunidenca.

La passió que els golfistes senten per aquest repte s'encomana; els golfistes que normalment són persones serenes i que sembla impossible que puguin exterioritzar els  sentiments, doncs a la Ryder donen llibertat a les seves passions. Encomanen al públic que té la sort d'estar en el camp i a la majoria que des del sofà vibrem amb cada cop dels nostres. Per tres dies un partit de golf es converteix en un matx de futbol. Tot s'hi val per intentar desestabilitzar el rival, tot i que dins d'uns límits que de vegades uns i altres han traspassat.

L'any 1999 al Country Club de Massachussets els nordamericans van tenir el comportament més lamentable que recordo. Aquella edició se la van adjudicar els locals que van recuperar el trofeu per un punt de diferència; com enguany els Europeus. En un dels darrers forats del matx decisiu entre Justin Leonard i Tzxema Olazabal, el nordamericà tenia avantatge, només necessitava empatar un dels dos forats que quedaven i quan va embocar un putt en el 17 que deixava la victòria molt encarrilada tot l'equip en bloc va envaïr el green, abans que Txema tirés el seu putt que encara podria capgirar la truita. Els Europeus es van quedar sense esma, sorpresos per la bogeria col•lectiva que vivia aquest camp molt proper a Boston, infinitat de persones van trepitjar sense escrúpols la zona de gespa on Olazabal havia de tirar el putt que encara podia forçar el darrer forat. Txema va fallar per molt poquet, la tasca de desestabilització dels ianquis va funcionar. En aquells tres dies el líder Europeu, llavors com a jugador Colin Montgomerie va haver de patir insults desqüalificants molt greus per part del públic, titllaven a Monty; de  "gordo"  cap amunt. A la cerimònia de clausura els nord-americans van haver de demanar perdó una i altra vegada pel seu comportament desafortunat. Aquella Ryder, tot sigui dit,  em va acabar d'enganxar de valent a aquesta competició tan especial.

De fet els espanyols tenim part de culpa, per no dir tota que des de l'any 1979 aquesta competició és Europa Vs Estats Units. Abans,  des del 1927 al 1977, era Estats Units Vs Gran Bretanya. Però l'aparició de Severiano Ballesteros va propiciar que la Ryder s'extengués al territori Europeu. Com gairebé sempre l'esport tornava a passar la mà per la cara a la política. Encara avui en dia, ha passat aquests dies a Gal·les, els britànics corejen el nom de Severiano Ballesteros, un mite de l'esport espanyol, tractat amb més respecte i devoció fora del nostre territori que no pas a casa nostra. Injust però és així de cru. Ell sempre ho explica i els que seguim aquestes competicions, podem donar fe d'aquesta realitat. Seve, amb sis Ryders, té el rècord històric d'aquesta competició.

La parella formada per Seve i Txema és la que històricament ha donat més punts i triomfs a l'equip Europeu. El pròxim capità de la Ryder precisament si no hi ha un daltabaix serà Txema Olázabal que també és tot un mite en aquesta històrica competició.
Sergio Garcia enguany amb Txema ha complert amb la seva tasca i sempre que ha estat al camp ha estat dels jugadors més decisius.
Només ens faltava que es gradués en aquesta competició Miguel Ángel Jiménez. El ‘Pisha' en el seu millor any com a professional ho ha aconseguit, va ser decisiu en el fourballs amb Peter Hanson i per primera vegada va guanyar també el punt d'individuals. Va guanyar amb suficiència a Bubba Watson un dels jugadors estatunidencs emergents més potents i segurs del moment. 
El malagueny estava radiant, sent conscient que potser estava davant la seva darrera oportunitat de ser protagonista com a jugador. Crec que tot i tenir ja 46 anys si s'ho proposa pot arribar a la defensa de la Copa d'aquí dos anys en territori nord-americà.

Vaja que un any més gràcies a la Ryder Cup m'he tornat a sentir Europeu, tot el que no pot aconseguir la política ho fa l'esport. Llàstima que haurem d'esperar al 2012 per tornar a gaudir d'una competició única. Per cert estaria bé que alguna televisió generalista apostés per la Ryder Cup, opino que és una competició d'interés general. Encara me'n recordo quan Televisió Espanyola l'oferia en obert. La darrera vegada va ser a Valderrama l'any 97, esperem que no s'hagi d'esperar a que Madrid organitzi la del 2018, sempre i quan sigui escollida, una decisió que es desvelarà en els pròxims mesos.

Jo sóc europeu, europeu, europeu, jo sóc europeu, europeu, europeu........

 

 

22/9/2010 - 17:42h - laMalla.cat

El futbol molt més que Messi i Cristiano...afortunadament

Cada dia sento més vergonya per com els meus col•legues periodistes tracten la nostra professió. El periodisme esportiu s’està convertint en una guerra discriminada entre els periodistes de Madrid i Barcelona, o a l’inrevés. Ha arribat un punt en què tot si val. El més important és desprestigiar-se els uns als altres. I enganyar al poble.

El debat de protegir a Messi i a Cristiano és ridícul, no s’hauria ni d’haver plantejat mai. Ho escriure en majúscules i en negreta per veure si us queda més clar a tots plegats: S’HAN DE PROTEGIR TOTS ELS FUTBOLISTES. Crec que per començar els dos de la polèmica estan més protegits que la resta bàsicament perquè tenen el seu futur econòmic garantit i molts que pateixen entrades més criminals que la que va rebre Messi ni se’n parla. Un exemple molt recent, si podeu mireu la que rep Callejón de Pepe, que el senyor Clos-Gómez només considera de groga. La de Pepe és molt més dura que la d’Ujfalusi; busca el turmell i s’oblida de la pilota i de tot però com la rep el pobre Callejón que no és ningú. I el portuguès ja és reincident, això si que té delicte.
El que s’ha de perseguir són aquests tipus de jugadors destralers que no fan cap bé al fantàstic món del futbol. Tampoc hem de perdre la prespectiva que el Futbol és un esport de contacte i de vegades per molt que no vulguis fer mal en pots acabar fent i molt. Les jugades fortuïtes han existit sempre i continuaran existint a no ser que el contacte sigui eliminat del Futbol, i crec que aquest extrem és inviable.

La solució seria que d’una vegada per totes la premsa esportiva fes bé la seva feina ,  que deixem les bufandes a casa nostra i que ens dediquem tots plegats a treballar amb més coherència pel bé i reconeixement d’una professió que cada vegada s’assembla més a la premsa del cor.

13/9/2010 - 16:00h - laMalla.cat

Esports-Sofing!

Cap de setmana estressant pel que fa a esdeveniments esportius a través de la petita pantalla. Dissabte i diumenge no hi havia manera d'aixecar-se del sofà. Primer per culpa del Mundial de Bàsquet que al final ha tingut el guió previst amb victòria dels Estats Units. Desgraciadament cap equip ha pogut amb els estatunidencs que 16 anys després han recuperat la Copa Naismith. Tot i que feia molts anys que no guanyaven la competició els de l'NBA, les seves celebracions van ser menys expressives del que podíem immaginar. Tot i recuperar el regnat, els nord-americans continuen anant de sobrats. Sens dubte el millor partit del torneig va ser el de semifinals entre Sèrbia i Turquia, amb mig segon els balcànics a punt van estar de guanyar sobre la botzina. Els amfitrions van buidar-se a les semis i a la final No van poder plantar cara als USA.

De la jornada futbolística sopresa majúscula del ‘Macho' Hèrcules al Camp Nou. Tot i que no em toca parlar del Barça, a Guardiola se li va anar la mà amb l'11 titular i l'equip ho va pagar. Serà un avís?
Compte amb la setmana que tenen per endavant, debut a la Lliga de Campions i després un dels Estadis Maleïts; el Calderón. A Madrid, els blancs treuen pit per estar un punt per davant del Barça. Però de quina forma, a l'estil Mourinho, guanyaran molts partits però jugar bé, això serà més difícil.

L'Espanyol mentrestant va oferir de nou la pitjor imatge lluny de Cornellà, el 4 a 0 és molt injust, abultat,  però està clar que tenim un problema a l'eix de la defensa que es diu Juan Forlín. Aquest senyor fa anar de bòlit la resta de companys de línia que sembla que desconfíen de les habilitats d'aquest argentí que només ha rendit al mig-centre defensiu. Trobarem a faltar,  i molt,  a Nico Pareja.

Pel que fa a la Fórmula 1, estem davant del Mundial més obert de la història quan queden 5 Grans Premis només 24 punts separen els 5 primers classificats: Webber, Hamilton, Alonso, Button i Vettel. La victòria d'Alonso a Monza rellança les opcions del pilot asturià d'assolir el 3r títol mundial. La marca italiana sembla que ha reaccionat a temps. Una victòria bàsicament d'equip perquè la clau va ser el rapidíssim canvi de rodes que van dur a terme els mecànics de Ferrari i que a la postre va donar el tercer triomf de l'any a Fernando. Fins el 14 de Novembre a Abu Dabi l'emoció i l'espectacle estan garantits. Guanyarà el Mundial aquell pilot que menys errades cometi fins el final del Campionat.

PD- No m'he oblidat del tennis...brutal semi de Nadal amb Youzhny i increïble victòria de Djokovic sobre Federer. Ens espera una final brutal, però si Nadal segueix amb el nivell ofert fins el moment, crec que fins i tot pot guanyar amb comoditat al Serbi...més notícies en el pròxim post.

 

20/8/2010 - 17:37h - laMalla.cat

Mascherano l’últim fitxatge

Pep Guardiola vol un darrer fitxatge per assegurar-se que té dos jugadors de garantíes per posició. I l'únic que a dia d'avui no té un relleu experimentat a Primera i en el futbol d'elit és Sergio Busquets. Per aquest motiu el Barça acabarà fitxant un mig-centre defensiu que pugui cobrir les possibles absències del de Badia i també augmentar la competència per una posició, quelcom sempre beneficiós per a totes les parts inclòs el mateix Sergio. I no oblidem que la temporada és molt llarga, venim d'un Mundial i els anys post-mundial, les lesions musculars estan a l'ordre del dia i com t'arribin al mes de Febrer-Març que és quan es decideixen tots els títols si no tens una plantilla prou llarga, compensada i preparada o pots perdre tot en un parell de partits.

El desitjat des de fa temps és l'argentí Javier Mascherano a qui el Liverpool a més està disposat a vendre. L'última mostra el fet que no jugués el partit d'anada de la prèvia de l'Europa League. Sí Mascherano hagués jugat no podria haver disputat amb el Barça la Lliga de Campions. A més el mig-centre està boig per marxar de Liverpoool i ja no hi és el seu gran valedor Rafa Benítez, per tan ja no hi ha cap impediment perquè pugui canviar d'aires i venir al que en aquests moments considero el millor equip del continent europeu. I per acabar-ho d'arrodonir és íntim de Leo Messi. Per tan massa factors positius perquè aquesta operació no es tanqui. Crec que es tancarà més aviat del que tothom pensa. Això no vol dir que Guardiola no cregui cegament en els nois del planter, si no que considera que per a la posició de mig-centre necessita un jugador contrastat i de garanties. No patiu que la pròxima temporada Oriol Romeu estarà més preparat, crec que encara és d'hora per carregar-lo de responsabilitats excessives. Que ho jugui tot amb el B i s'scabi de curtir a la Segona Divisió.

Compteu les hores perquè arribi Javier Mascherano, a mitjans de la setmana entrant ja estarà sota les ordres de Pep Guardiola, l'argentí serà l'últim fitxatge.

11/8/2010 - 20:15h - laMalla.cat

Sergio García: l'esperem amb els braços oberts

Després de 5 temporades o més sonant cada estiu com a futurible, ja estic ansiós perquè tanquem quan abans millor la incorpoaració de Sergio García. Ara que està tan a prop no m’agardaria que sen’s escapés com ens ha passat sempre. El que em deixa molt tranquil és que el seu representant és el gran Màgic Díaz i els dos estan per la labor de fitxar per l’Espanyol.

És un dels davanters més complerts del futbol espanyol, pot jugar de davanter centre, de segon davanter o a la mitja punta, pot entrar per banda i el millor de tot: té més gol que Callejón, Coro i Luis Garcia plegats. L’única pega: que no ha acabat de tenir sort en els equips on ha jugat. Però segur que a l’Espanyol i rodejat de la seva gent ens donarà moltes tardes de glòria i gols espectaculars.
I l’anècdota que ha baixat de categoria en els equips on ha estat no crec que ens hagi d’amoïnar gens ni mica. A més jo crec en els cicles dels jugadors, és a dir que puguin tenir una temporada discreta com la darrera al Betis i tornar a sortir-se a la següent i aquest crec que és el cas de Sergio. Només té 27 anys i tinc la impressió que encara ha de fer la seva gran temporada a Primera Divisió. I per què no, aquesta pot ser a l’Espanyol, amb una afició que quan la comenci a endollar se la ficarà a la butxaca de seguida.

I el que són les coses un altre culé que triomfarà a l’Espanyol, sempre he pensat i ho segueixo fent que els primers jugadors que sempre hauríem de fitxar són els que l’etern rival no necessita pel primer equip. Quants ex-blaugrana han triomfat i continuaran triomfant a casa nostra. Comenceu a comptar, us quedareu sense dits a les mans i als peus.

No oblidem que Garcia és Campió d’Europa de Futbol amb la Selecció espanyola i Subcampió del món amb la generació d’Iniesta; és un jugador de molta classe i de molta raça que s’acoplaria a les primeres de canvi. Estic convençut que si acaba fitxant el cap de setmana del 28 i 29 d’Agost ja cantarem el primer gol del jugador més desitjat de tots els secretaris tècnics i entrenadors blanc-i-blaus dels darrers anys.

Necessito l’arribada de Sergio García per acabar de motivar-me per una temporada que espero que sigui més exitosa que les darreres i sobretot que cantem molts gols, sius-plau. Amb 40 em donaria per satisfet i més després dels 29 de la passada campanya. I el sinòmin de Sergio és Gol. Per tant blanc i en ampolla; fitxem-lo ja per Déu!

17/6/2010 - 18:40h - laMalla.cat

Una ‘carambola’ que ens portarà molt lluny

Després de l'ensopegada davant Suïssa, arriba el moment dels valents, dels Campions. És l'hora que demostrin que estan preparats per guanyar el Mundial. Una desfeta com la de Durban ha de servir de revulsiu per a uns jugadors que estan acostumats a viure amb la pressió d'estar obligats a guanyar tots els partits. Per tant no crec que aparegui la temible ansietat. Però no només han de reaccionar els jugadors, també ho ha de fer Del Bosque. Davant d'equips de potencial inferior la selecció no pot jugar amb el doble pivot Xabi Alonso-Sergio Busquets. Amb un mig centre n'hi ha de sobres. Una d'aquestes posicions hauria de ser coberta per un extrem tipus Pedro o Navas o fins i tot sortir amb dos davanters per pressionar més a l'equip rival. L'altra opció és que Cesc jugui al costat de Xabi Alonso i Xavi a la mitja punta per darrere de Villa. Uns canvis que suposo que arribaran davant d' Hondures on Espanya està obligada a guanyar i a més a fer-ho per més d'un gol de cara a possibles empats en la darrera jornada.

L'estadística ja la tenim en contra, mai una Campiona del Món ha perdut el matx del seu debut però si alguna selecció està capacitada per revertir aquesta situació aquesta és la Campiona d'Europa. Davant Suïssa la idea futbolística va ser la mateixa que ens ha portat a l'èxit, això no ha de canviar, el més positiu sens dubte els tirs un total de 23, cap selecció n'havia fet tantes fins el debut d'Espanya, la nota negativa és que només 6 van anar entre els 3 pals, quan els de Del Bosque tenen una mitjana de 12. Per tan encara no s'ha de llençar la tovallola, aquest és el nostre Mundial.

Els jugadors conscients de la seva condició de gran selecció segur que deuen ser els primers que tenen una ràbia interior per la derrota amb els suïssos. Davant d'Hondures ho han de demostrar des del primer minut, no han d'anar a madurar el partit com vol Del Bosque, han de sortir a atropellar el rival com havien fet al llarg de la classificació mundialista en els amistosos davant de les grans seleccions i sobretot durant la passada Eurocopa. Si això passa estic convençut que passarem a vuitens, potser encara com a primers de grup i fins i tot després de l'ensopegada encara crec amb més força que aquest és el nostre moment per arribar molt lluny i aspirar a una competició que mai s'ha aconseguit .

Tinc el pressentiment que a mesura que avanci la competició, tots plegats podrem riure del que ens va passar davant Suïssa . Sobretot del gol rocambolesc, la pilota rebot, rere rebot s'acaba colant d'una manera inversemblant i que entraria una de cada 10 vegades, no més. Aquesta carambola i la sang VERMELLA de la cella de Piqué encara ens donarà més forces per aconseguir el somni d'un país i de moltes generacions: ser Campions del Món!

15/6/2010 - 17:31h - laMalla.cat

Arriba el Gran Premi més determinant

L’escuderia Ferrari se la juga en el pròxim Gran Premi de Fórmula 1, el d’Europa que se celebrarà a València el darrer cap de setmana de Juny. Alonso i els italians necessiten un cop d’efecte, per intentar-ho estrenaran les que poden ser les darreres millores aerodinàmiques d’un monoplaça que ara mateix està molt lluny dels Mc Laren i dels Red Bull.

Només la perícia d’Alonso al volant està salvant a Ferrari d’una debacle difícil de païr. Com a exemple d’això només cal donar una dada:  l’asturià està a 15 punts del líder del Mundial Lewis Hamilton, per tant encara té temps per reaccionar mentre que Felipe Massa ja està pràcticament fora de la lluita del Campionat, el brasiler té 42 punts de diferència respecte el pilot de McLaren. Sens dubte els anglesos, com ja és costum, en els darrers anys han estat els que més i millor han evolucionat el seu monoplaça i ara mateix ja estan fins i tot per sobre dels intractables Red Bull que dona la sensació que s’han estancat un xic sobretot en el Gran Premi del Canadà.

Queda poc més d’una setmana i mitja per la cita de València, un Gran Premi que es presenta clau i determinant en la lluita més igualada fins el moment per alçar-se amb la corona de Campió Mundial de Fórmula 1. Si  les millores de Ferrari funcionen que ningú dubti que Alonso donarà un 200% per sortir vencedor d’un Gran Premi que esperem que en la tercera edició que es disputa porti més sort a l’asturià, el 2008 va haver d’abandonar i l’any passat només va poder ser sisè. A Alonso ja li toca guanyar en l’altra cursa que es disputa a casa seva. Sí Alonso no queda com a mínim en zona de podi, veig molt difícil que pugui lluitar per aquest Campionat, cada vegada més de cara pels pilots de Mc Laren i Red Bull.