22/4/2010 - 20:32h - laMalla.cat

El BMG a seguir fent història

Aquests dies tinc una sensació estranya, unes pessigolles constants a l’estòmac, crec que estic nerviós. Sensació comparable, al dia abans que arribin els reis mags (sí, jo encara hem poso nerviós), com el dia abans de marxar a les festes de moros i cristians d’Alcoi, com el dia abans de fer un llarg viatge. I avui ja he descobert el perquè de tot plegat!  

Un dels equips que més m’estimo, el BM Granollers disputa aquest diumenge a Bucarest, l’anada de les semifinals de la Recopa d’Europa davant de l’Steaua. És una cita històrica, fa ni més ni menys que 13 anys que no disputem unes semis de competició continental i no una qualsevol: la segona competició més important per darrere de la Lliga de Campions.

A banda de ser l’equip de la meva ciutat, també tinc un lligam professional perquè durant més de 3 temporades vaig seguir fil per randa tota l’actualitat del club vallesà. A més vaig tenir la possibilitat professional de viatjar amb ells per arreu d’Espanya i la veritat és que em van tractar com si fos un més de l’equip. I no només amb avió si no la majoria de vegades amb autocar. Mitjà de transport que ajuda a fomentar l’amistat i els vincles entre tots els que formàvem part de l’expedició. L’únic problema és que em va tocar viure moments molts delicats i poc agradables. Com ho va ser un playoff de permanència duríssim, ens vam acabar salvant davant d’un Garbel Saragossa que va posar les coses bastant difícils. El dia que vaig deixar de seguir el dia a dia del club, vaig fer-me una promesa: quan el BM Granollers torni a disputar una semifinal Europea aniré on faci falta (ja sigui Rússia, Ucraïna, Alemanya o en aquest cas Romania) perquè aquest equip forma part de la meva vida i també de la meva professió. Tinc ganes també de saborejar el gust de la victòria continental. Crec que d’alguna manera m’ho mereixo.

Avui m’he assabentat que només hi haurà un incondicional vallesà a les graderies del pavelló POLIVALENTA de Bucarest i aquest seré jo. El núvol de cendra del maleït volcà islandès ha provocat que els seguidors del BM Granollers s’hagin fet enrere. No m’estranya. Jo m’arrisco a veure què passa, tinc el bitllet des de fa un mes i ara no és plan de fer-me ‘caqueta’ i més quan m’havia fet una promesa ja fa uns quants anys.
Desconec què em trobaré, mai he estat a Romania, però està clar que serà una aventura molt divertida. I estic convençut que treure’m un resultat positiu de cara a sentenciar el pas a la final a la nostra pista diumenge 2 de Maig.  

Aquestes semifinals ens arriben en el millor moment de la temporada, a la lliga estem en una dinàmica guanyadora , 5 victòries en els últims 6 partits. A més el tècnic Lorenzo Rueda podrà comptar en la posició de pivot amb l’internacional Juan Andreu que s’ha recuperat amb un mes llarg d’antel•lació de la greu lesió que va patir al genoll el mes de setembre passat. Els jugadors estan motivadíssims i s’han conjurat per disputar la Final de la Recopa, un títol que als granollerins ens porta molt bons records.
L’any 76 es va guanyar aquesta competició i ens convertíem en el primer equip espanyol que guanyava un títol continental d’handbol. Com a club pioner d’aquest esport a l’estat crec que ens mereixem com a mínim tornar a disputar la final. Després ja veurem que passa però tenir l’opció d’optar a aixecar de nou un títol continental 14 anys després és una necessitat perquè Granollers torni a viure moments de grandesa amb un club que ha portat el nom de la nostra ciutat arreu del planeta.

Granollers: Pit i Collons!

1/4/2010 - 16:27h - laMalla.cat

Ara sí: ha tornat el millor RAFA

Després de veure els darrers partits del manacorí en el Masters 1000 de Miami puc començar a afirmar que estem,  ara sí,  davant del retorn de la millor versió del tenista espanyol. L’últim any,  per culpa d’un calvari amb les lesions, els amants del tenis no hem pogut gaudir del gran joc de Rafa, de fet ni en la final de la Davis el manacorí va oferir la imatge que ens tenia acostumats sobretot la del gran 2008 i l’inici del 2009 on es va adjudicar per primera vegada l’Obert d’Austràlia. Arran d’aquell triomf van arribar les molèsties físiques.

Davant Ferrer en el matx de vuitens a Miami ja el vaig veure molt més ràpid de cames, de fet tornava a veure aquell jugador que no donava per perduda cap pilota i després encara era capaç de rematar la feina amb un bon drive paral•lel o un revés a dues mans creuat que fa impossible el retorn per al tenista contrari. I la seva mirada també em corrobora que té una fam de recuperar els títols perduts digne d’admirar.
Rafa té gana, molta gana i sobretot de callar les boques dels més crítics que ja el donaven per acabat. Per l’amor de Déu,  però si només té 23 anys, farà els 24  el 3 de  juny, encara li esperen per endavant més de 5 anys de bon tenis, no en tingueu cap dubte.

Aquests alt-i-baixos en aquest esport són normals,ja veureu l’any que faran Andy Murray, Djokovic o fins i tot el mateix Federer, és impossible matenir un nivell tant alt més de 3 anys consecutius. Rafa ja ha passat la davallada: ara aquesta espera a d’altres tennistes ja ho veureu.

Amb Tsonga en el matx de semis, un dels tenistes del circuit més combatiu i més potent físicament parlant,  Rafa va fer el que va voler, el va marejar una i altra vegada i en poc més d’una hora i mitja es va carregar un dels tenistes més en forma del circuit. El pròxim rival, Andy Roddick també ha començat endollat aquest any, serà un matx trepidant i crec que gràcies al servei del nord-americà potser arriba als 3 sets però estic convençut que Rafa el tirarà endavant i si no hi ha un daltabaix tornarà a mossegar un guardó de Masters 1000 com li agrada al de Manacor i com ens agrada als seus seguidors.

El millor Rafa Nadal torna per la porta gran, pròxims reptes: aclimatar-se ràpidament a la terra batuda i començar a demostrar que ell és el rival a batre a París i no Federer que enguany pensa que pot sumar el segon Roland  Garros consecutiu. Però amic suís:  aquest any va a ser que NO!

22/12/2009 - 20:21h - laMalla.cat

Fastiguejat de 2009

Afortunadament arriben les vacances, podré desconnectar 10 dies, yuju!
Perquè ja estic saturat de Barça, de triomfs, d’èxits, de tot que bonic, que bons som, oh! com juguem al futbol, Guardiola plora: és humà, prou bajanades que s’acabi ja aquest maleït any. Però com que soc un senyor, amics culers us torno a Felicitar, però que consti que no ho faré més, prou ja!

  Dani: t'enyorem!

Quan va acabar el 2008, esperava el 2009 amb unes ganes bojes. Era l’any de l’estrena del Nou Estadi de Cornellà el Prat, una il•lusió que només ens va durar 6 dies, ni una setmana. El dissabte següent de la fantàstica estrena va morir a Florència el jugador amb més potencial de l’equip i l’amo i senyor de la defensa blanc-i-blava, el nostre ja etern capità Dani Jarque. Per què és tant dura la vida i més amb els pericos, que hem fet per merèixer això? Crec que res, al contrari, som més que fidels al nostre club, el defensem a ultrança, animem com els que més quan les coses van malament i a sobre patim la trepitjada constant per part d’aquesta premsa culer i malintencionada que tant bé fa la seva funció. I ells es queixen de la caverna mediàtica espanyolista? Vergonya aliena em provoquen aquestes queixes. Si alguna cosa ens ha ensenyat la premsa madrilenya és que enguany cap mitjà ha escatimat elogis per als blaugrana. Ja m’hauria agradat veure què dirien els mitjans catalans si aquesta borratxera de títols i joc hagués tingut color blanc. Però no patiu que la mort de Jarque l’únic que ha fet és unir-nos més a tots plegats. Esportivament una mica més de paciència que per primera vegada tenim un projecte a tres anys vista i jo crec a Pochettino. En només 3 mesos ha fet debutar 4 jugadors de la casa i els que vindran. La matèria prima de qualitat la tenim a casa, jo no en tinc cap dubte.

Afortunadament m’apassionen d’altres esports (per no dir tots) i d’altres modalitats que sí que m’han donat alegries i satisfaccions. Com per exemple el senyor Pau Gasol que amb els Lakers i la selecció m’ha fet emocionar de valent. També he vibrat amb Contador, Quimet Rodríguez i Valverde. En Motor, en Pol Espargaró ens ha regalat les primeres victòries al Mundial de Velocitat, Julito Simón s’ha consagrat i Rossi ha continuat engrandint la seva llegenda. Per últim també m’han fet posar els pèls de punta les noies de la sincronitzada espanyola, quines màquines!! I com no la gran Marta Domínguez, quina crac guanyant l’or del Mundial en els 3000 obstacles i el grandiós Jesús Ángel Garcia Bragado acabant tercer en la duríssima prova dels 50 quilòmetres marxa. I que dir de l’exhibició de Bolt: gallina de piel, o la quarta ensaladera de la història del tennis espanyol, el triomf de Nadal a Austràlia, la gran temporada de Verdasco...

Com a cloenda final no està malament però canviaria tots aquests èxits i el que estigués a les meves mans per tornar-li la vida a una gran persona que a més era professional del futbol, Dani sempre estaràs en la meva memòria i en la de tots els pericos.

7/12/2009 - 17:16h - laMalla.cat

En van 4 i les que queden...

Des de ben petit el tennis ha estat un dels meus esports predilectes, a l’hora de jugar i també a l’hora de veure’l per televisió. Un dels grans moments de la història que recordo més nítidament és una eliminatòria de la Copa Davis davant Alemanya en què Emilio Sánchez Vicario i Sergio Casal van eliminar a l’equip de Becker i companyia en la mítica pista central del Reial Club de Tennis. Era l’any 1987 (jo tenia 10 anys) i només era primera ronda, però la victòria de Casal sobre Becker va ser com guanyar l’ensaladera, no us exagero. Va ser increïble, de fet encara estaven per venir els grans èxits d’Arantxa, Bruguera i companyia. Per tant, tot era novedós per a nosaltres, vaja una passada. I no era normal que una selecció com l’espanyola de tennis eliminés a la totpoderosa alemanya de boom-boom Becker. En aquell moments pocs podíem immaginar el que ens esperava en el futur.
El que són les coses, 22 anys després ja tenim 4 ensaladeres a les vitrines de la Federació, a més tenim un equip descaradament jove que té una fam d’èxits inesgotable i, el més important, que tenen molt bon rotllo entre ells. Quelcom que crec humilment que és la clau de l’èxit, el per què de tot plegat.
El tennis és l’esport, o un dels esports més individual que existeix i no és gens fàcil aconseguir un equip, quelcom que crec que Espanya té la sort de tenir ja des de l’any 2000, tot i que els jugadors ja no siguin els mateixos.
No sé si la cinquena s’aconseguirà l’any vinent o l’altre,  però modestament no crec que triguem més de 3 anys a ser Pentacampions. Ara mateix fins a 12 tennistes espanyols estan entre els 100 millors del Rànquing ATP, cap país pot presumir d’això. I el que faltava en l’equip de Davis, una parella de dobles competitiva, ja la tenim. Verdasco i Feliciano estan molt a prop del grandíssim nivell de Vicario-Casal, sens dubte la millor parella de dobles de la història del tennis espanyol. La victòria davant Berdych-Stepenak, mai havien perdut un partit de dobles amb la República Txeca, ens demostra que estem davant d’una parella de dibuixos animats. Amb una parella de dobles tant sòlida i amb més de 10 jugadors capacitats per guanyar punts en individuals entendrem i ens n’adonarem que sumar la cinquena Davis, potser només és qüestió de mesos.

19/8/2009 - 17:50h - laMalla.cat

Les dones al poder

Serà antipopular i el que vulgueu però no m’agradaria que Pep Guardiola o Pau Gasol guanyessin el Premi Príncep d’Astúries de l’esport. Ja està bé d’otorgar guardons a esportistes que ja tenen prou reconeixement mediàtic com és el cas d’en Pep i en Pau. El mateix míster ja va dir que no volia guanyar-lo perquè creia que hi havien d’altres persones del món de l’esport que se’l mereixen molt més que ell, en un nou gest d’humilitat del gran Guardiola.
Enguany m’agradaria i crec que seria just que el premi fos per una de les dues nominades en categoria femenina ja sigui Edurne Pasabán o la Gemma Mengual. La basca està molt a prop de ser la primera dona d'escalar els 14 vuitmils, amb aquesta dada n’hi ha prou per entendre que estem davant d’una crac en majúscules i, el més important, que es juga la vida en cadascuna de les seves aventures.
 I què dir de la Gemma Mengual? Porta 25 anys competint, té 32 anys (deu ni do!), suma més de 30 medalles en tots els campionats, entrena un munt d’hores i sacrifica la seva vida personal en un munt d'ocasions.
En fi: que són mereixedores com les que més d’endur-se el premi. I l’altra que crec que també es mereix estar entre les finalistes és la Marta Domínguez que amb l’or aconseguit a Berlín tanca, de moment, un palmarés espectacular. Ha estat Campiona Mundial de Cros, subcampiona mundial dels 5000, Campiona Europea dels 5000. Què més ha de fer per aspirar a un guardó com aquest?
Sobretot de la Marta també destacaria que sempre ha anat a més, gràcies sobretot al seu incansable esforç i esperit de superació.
En definitiva demano des d’aquí que d’una vegada per totes es tingui més respecte i consideració per l’esport femení que es mereix molta més recupercussió mediàtica de la que té al país. I no em vingueu amb el ‘cuento’ de sempre, és que això no ven. Prou mentides. Visca l’esport femení!

4/5/2009 - 17:48h - laMalla.cat

Hegemonia Trencada

Estic content per la remuntada espectacular de l’Espanyol  i perquè el Barça hagi demostrat al Bernabéu quin equip es mereix la lliga pels resultats de la temporada però sobretot per l’estil de joc. I per moltes d’altres coses però una de les que més m’ha agradat aquest cap de setmana és la final de la Lliga Europea d’hoquei patins. La final entre Alnimar Reus i Roncato Patí Vic va ser de les millors dels últims anys i per fi dos equips catalans han trencat amb l’hegemonia del FC Barcelona, que em perdonaran però ja cansava.  I sobretot ensorrava la moral de clubs que només viuen per l’Hoquei com Reus, Vic, Noia i companyia que no podien amb un equip fet a cop de talonari. Aquest any Reus i Vic ho estan aconseguint. Els reusencs amb la Copa d’Europa i els viguetans en la Copa del Rei. A la lliga passarà el mateix?
Tenint en compte que els entrenadors d’aquests dos equips, Carlos Figueroa i Ferran Pujalte en saben una estona d’això, tot és possible. Ara bé, també tinc molt clar que els blaugrana fertits voldran guanyar com sigui l’últim títol important que els queda per guanyar: la lliga. Enhorabona al Reus però també al Vic per la competició realitzada a Bassano, la loteria dels penals va afavorir a l’Alnimar que va creure en les seves possibilitats fins el final. Però aquesta vegada més que mai dues copes d’Europa una per cada equip hagués estat el més just.

Eufòria reusenca (Foto: EFE)

30/4/2009 - 16:25h - laMalla.cat

L’Esport fa pudor

Cada vegada malpenso més dels resultats esportius. Tot plegat per culpa dels tramposos que per desgràcia sovintegen massa en el món de l’esport actual. La primera vegada que vaig veure correr a Rashid Ramzi, Campió Mundial i Olímpic a Pequín en els 1500 em vaig quedar meravellat però a la vegada vaig pensar...
Com és possible que aquest atleta sortit del no res, pràcticament li tregui 5 segons al segon classificat?. Com pot arribar a fer aquest sprint després d’una cursa de 1500 metres?. A Helsinki (Mundials del 2005) també va guanyar els 1500 però també en els 800 en un doblet històric, guanyat amb una autoritat digna dels millors migfondistes de la història. Juan Carlos Higuero i Arturio Casado entre d’altres atletes del mig fons mundial ja havien comentat l’estranya força inaudita del marroquí nacionalitzat per Bahrein.
Afortunadament el trampós ja ha estat enxampat. Va donar positiu als Jocs amb la nova generació d’EPO la CERA i si prospera el positiu (serà així) perdrà la medalla d’or de Pequín. Com Rebellin i molts d’altres que han sortit a la llum pública en els últims dies. Jo personalment no els deixaria competir mai més, potser aquesta mesura dràstica és la única que fa que els atletes s’ho repensin dues vegades abans de cometre aquest tipus de fraus.
També fa pudor la Fórmula 1, un esport que m’apassiona però que està dirigit per uns incompetents que es creuen els reis del ‘mambo’. Les normes tenen buits legals enormes, si no els monoplaces amb difusors serien tots els de la graella i no només uns quants espabilats que s’han aprofitat de les errades en la normativa. Per si aquesta polèmica no fos suficient no sancionen McLaren, s’han apiadat dels anglesos. I mira que la mentida d’Austràlia va ser flagrant. Ja m’agradaria veure si qualsevol altra escuderia hauria quedat indemne. Per llogar-hi cadires. En el seu moment a Renault li van prohibir el Mass-Dumper, cas similar al dels difusors i a Bar-Honda no els va costar gens ni mica excloure'ls dos Grans Premis per culpa del doble dipòsit de benzina.
Mira que m’agrada l’esport (soc un apassionat com pocs!) però cada vegada m’ho miro amb menys passió per culpa d’uns quants que no en tenen ni idea de valors esportius ni de res que s’assembli.

 

Aquest impresentable dirigeix la FIA, no anem bé!

1/4/2009 - 19:15h - laMalla.cat

La metamorfosi de Verdasco

La transformació de Fernando Verdasco no és fruit de la casualitat. Els que seguim la trajectòria del tenista madrileny sabem que sempre ha tingut un talent sobrenatural per jugar a tenis. Només li faltava una cosa: millorar el nivell físic però sobretot el mental. Necessitava creure en ell mateix. I no perdre els nervis amb tanta facilitat.

 

 Hi ha dos personatges claus que han ajudat ‘Fer’ a ser bastant millor tenista del que ho era. El més influent Gil Reyes, s’anomena a sí mateix preparador físic però pel que vaig poder veure en un reportatge de l’espectacular programa Informe Robinson és un psicòleg de cap a peus. En un entrenament previ al torneig d’Indian Wells no parava de dir-li a Fernando que ell era el més fort, que ningú tenia una potència com la seva. Paraules a les que responia el madrileny amb uns cops duríssims i pràcticament impossibles de tornar. Així durant pràcticament les dues hores d’entrenament duríssim. Per si algú no ho sap aquest gurú va ser el culpable del salt qualitatiu d’Andre Agassi. Després de treballar amb Reyes el de Las Vegas va arribar a ser número 1 del món i és va retirar amb 36 anys sent encara un Top-10 i un dels millors del planeta. Precisament l’altra persona que ha influït en aquesta metamorfosi de Verdasco ha estat Agassi. El madrileny només ha tingut un ídol esportiu i aquest era el nord-americà. Van coincidir a Los Angeles al gimnàs de Reyes i els dos van estar parlant durant gairebé 3 hores. Agassi només li va dir que si volia podia arribar allò on fos, ara bé, havia de creure’s que era el millor. Aquella conversa va ser l’incentiu que necessitava Verdasco per creure en les seves possibilitats, que crec humilment que són infinites. Segur que l’exnúmero 1 li diria alguna cosa més, però aquesta no va trascendir en el fantàstic reportatge dels companys del Canal Plus. El més gran de tot va ser que el pare de Verdasc,o gran mentor del seu fill, diu que sempre li ha dit les mateixes paraules al seu fill però aquest no li feia cas. A quants pares us deu passar el mateix, veritat?
En canvi li va dir Agassi i Verdasco s’ho va agafar al peu de la lletra. I els resultats són una realitat. Heroi de la Final de la Copa Davis, semifinalista d’Austràlia, segurament si no s’hagués creuat amb Nadal estaríem parlant de finalista. Està en el Top-10 per primera vegada en la seva carrera esportiva i compte que està millorant campionat a campionat el seu rànquing. Tal i com està jugant crec que pot arribar a finals d’any en el Top-4 (com a mínim), bàsicament perquè enguany guanyarà punts en gairebé tots els campionats. Els punts que ha de defensar del 2008 són més aviat poquets. Un altra fet que va al seu favor és que és un tenista total juga igual de bé en totes les superfícies. Si voleu passar una estona molt entretinguda veient esport us recomano que mireu un partit de Fernando Verdasco està jugant com els àngels.

10/2/2009 - 20:49h - laMalla.cat

Desgranant l’actualitat esportiva

Dies tenebrosos a la secció d’handbol barcelonista. Enric Masip s’ha cansat massa d’hora de la seva aposta personal, Manolo Cadenas. El caràcter del que fora gran jugador d’handbol li comença a jugar males passades. El seu crèdit comença a estar en entredit. Com a Pasqui no li vagi bé, el pròxim en marxar del club pot ser ell mateix. Ara bé, dubto que Joan Laporta s’atreveixi a fer fora a un dels mites del barcelonisme. Mite sí,  però cregut i egocèntric una estona. Aquest és el gran problema de l’excentral blaugrana.
Aprofito des d’aquí per donar ànims al pivot del Fraikin BM Granollers Ivan Raigal que pateix una tuberculosi pulmonar. ‘Pometes’ recupera't quan abans millor. A veure si els teus companys et poden dedicar la victòria en els pròxims partits i guanyant la Copa del Rei que es disputa a Granollers a mitjans de març. Ho sento, però el Barça ja n’ha guanyat moltes..podeu deixar alguna cosa per als pobres? Gràcies.
Lamentable la situació Ballart a l’Espanyol. Primer, perquè tots sabem que l’exwaterpolista ha sortit de festa amb els jugadors des del primer dia i segon, perquè ningú del club ha sortit a donar explicacions. Canvi ja a la Junta Directiva es baixi o no a Segona, la situació és intolerable. I el capità Tamudo que exerceixi com a tal o que marxi, ja n’estic fart!! I el soci sense rebre cap explicació...així no anem enlloc.

  Aquest cop no només agafarà rebots, farà punts.


Anem a coses més alegres, com ho serà l’All Star Game de Phoenix. Per a un servidor que segueix a fons l’NBA des de l’any 88, és una passada poder tenir fins a 3 jugadors i a més tots catalans disputant la festa del bàsquet ianqui. Un matx que arriba en un moment molt dolç per a Pau Gasol, m’atreveixo a dir que el millor des que juga a l’NBA. Compte que no doni un ensurt a LeBron i Kobe i sigui escollit MVP del partit i més tenint en compte que Phil Jackson és el míster de l’Oest, segur que donarà molt minuts a en Pau. En Rudy i en Marc poden estar entre els millors en el partit de Rookies (jugadors de primer any) contra Sophomores (jugadors de segon any). I la cirereta al pastís la posarà el Rudy, qui s’anava a imaginar que un jugador espanyol participaria algun dia en un concurs d’esmaixades? Ningú. I qui digui el contrari diu mentides....

23/12/2008 - 13:48h - laMalla.cat

Per una bona causa

Aquest dissabte i diumenge al Pavelló Municipal Can Roca de Castelldefels es disputa el Torneig XS Esports de Futbol Sala Femení. Una competició que és molt més que això. A banda de poder veure 4 dels millors equips del país pel que fa al futbol sala femení, també pots col.laborar en una causa solidària. Per presenciar les semifinals de dissabte i les finals de diumenge només necessites portar una joguina nova. Amb això n'hi ha prou per obtenir la teva entrada. Unes joguines que durant la setmana de reis s'entregaran a tota aquella quitxalla que està ingressada a l'Hospital Sant Joan de Déu i no pot gaudir com es degut d'aquestes dates tan assenyalades. Només és un gest, però en aquesta societat cada vegada més egoista crec que encara ens falten moltes accions com aquesta per ser una mica millors amb la gent més necessitada.

Tinc la sort de formar part d'aquesta iniciativa que esperem que sigui un èxit. Ja ho sabeu dissabte i diumenge, tots a Castelldefels. Dissabte 27 de Desembre a les 12, primer partit, cara a cara el FSF Castelldefels i AE Vallirana, juntament amb el Gironella, els dos millors equips de Catalunya de Futbol Sala. L'espectacle està garantit. Diumenge 28 a partir de les 10:15 comencen les finals, us esperem a tots. És per una bona causa....