" />

4/10/2011 - 09:08h - laMalla.cat

Separar la indignació de la indignitat

'15-M: ho abordem o ens fiquem al jardí?'. Així es presentava el mes de maig passat en aquest bloc la cruïlla davant la qual estaven els poders públics i alguns organs jurisdiccionals del país. Carrers i places de les ciutats plenes de persones que protestaven pacíficament contra un model econòmic i social a la deriva o directament en risc de naufragi a les portes d'unes eleccions municipals. Les juntes electorals i les autoritats governatives estaven molt ocupades aquells dies en escatir si eren o no legals les acampades i concentracions de ciutadans indignats i si alteraven o no la normalitat del procés electoral.

Des d'aquí -com des de moltes altres tribunes petites o grans- vam posar el focus sobre el que estava passant. No se sabia si el moviment del 15-M seria una mobilització passatgera o què acabaria sorgint de concentracions que en aquell moment comptaven amb una clara simpatia d'amplis sectors de la ciutadania. El que sí es podia veure amb prou nitidesa era que les protestes i demostracions d'indignació se sustentaven sobre una base ben real i compartida per molta gent: la duresa de la crisi mundial, la injustícia de patir-la sense tenir-ne la culpa, la crueltat d'un mercat que, amb una voracitat insaciable, es devora ell mateix i  arrossega, al seu pas, milions de víctimes, com un tsunami.

Llevat d'alguna resolució de la Junta Electoral, tan excessiva com estèril, uns i altres -manifestants i poders públics- va optar per no ficar-se en cap jardí almenys fins a les eleccions del 22 de maig. Les concentracions van ser pacífiques i la policia -els Mossos d'Esquadra a Catalunya i la Policia Nacional o altres a la resta d'Espanya- van actuar amb el seny que la situació requeria.

Malgrat les alertes d'alguns que advertien sobre vés a saber quines connexions electoralistes amb les protestes, els comicis es van celebrar amb normalitat. Res dels resultats que es van produir en els comicis locals del 22-M fa pensar que les manifestacions i acampades hagin afavorit o perjudicat una o una altra formació política.  Eleccions i protestes van funcionar com a dues línies paral·leles, sense contaminar-se gaire. Un fet positiu, pel que fa a la normal celebració dels comicis, però, probablement també, una de les claus del problema que patim.

Fins a després de les eleccions uns i altres -manifestants i poders públics- van tenir molta cura de no enredar-se. La guàrdia es va baixar un cop celebrades les eleccions. El 27 de maig una acció dels Mossos d'Esquadra a la plaça de Catalunya va intentar el desallotjament de la plaça de Catalunya aprofitant les tasques de neteja i a les portes d'una possible celebració si el FC Barcelona guanyava la Champions. La operació, lluny d'aconseguir el seu objectiu, va activar la reacció dels organitzadors de l'acampada, i aquesta es va reinstal·lar ràpidament. Aquella operació no va funcionar i va quedar marcada pels incidents entre un grup d'acampats que va resistir violentament i la Policia. Allò li va suposar no poques crítiques al conseller d'Interior, Felip Puig qui, dies més tard, reconeixia al Parlament que no es va calibrar bé el “nivell d'agressivitat” d'alguns dels concentrats.

Però el 'jardí' més important, el més greu, va ser aquell en el qual van decidir situar el moviment del 15-M alguns dels seus activistes amb els fets del parc de la Ciutadella, a les portes del Parlament, el dia 15 de juny.

Donada la situació general i ateses totes les raons per a la indignació abans esmentades, podia ser perfectament normal i legítim que centenars de veus es concentressin davant del Parlament el mateix dia que la Cambra catalana debatia uns pressupostos de crisi i de retallades. Que els membres del Govern i els diputats haguessin hagut d'escoltar les protestes des del carrer formava part de la normalitat democràtica. Però que la consigna llançada per alguns a través de twitter fos “Aturem el Parlament” i que aquesta es materialitzés realment en l'acció violenta d'alguns que assetjaven, agredien o insultaven els parlamentaris resultava letal per a la legitimitat d'un moviment en el qual molts ciutadans havien posat una mirada d'esperança.

Ara, quan s'ha revifat tota aquella polèmica per les citacions judicials dels acusats d'aquelles agressions, fora bo que l'anomenat moviment 15-M marqués distàncies amb uns fets vergonyosos i injustificables per molts motius que hi hagi -i n'hi ha- per al divorci entre la ciutadania i els seus representants polítics.

Ho vam dir llavors i convé repetir-ho ara: la consigna “Aturem el Parlament” mai no pot ser assumible en democràcia. Si hom considera que els parlamentaris no ho fan bé, se'ls castiga amb el vot, no amb la coacció, ni amb l'agressió, ni tampoc disparant esprais de pintura contra els seus vestits. El que va passar el 15 de juny al Parlament de Catalunya van ser uns fets indignes, molt greus, i la llei no se'n pot desentendre.   

En democràcia sempre es bo que s'apliqui la llei a aquells que opten per no respectar-la (com molt bé sabem al nostre país, les lleis a les dictadures, són una altra cosa). Què s'apliqui la llei a aquells que van boicotejar el Parlament no traurà ni un sol gram de raó a la indignació d'aquells que, ofegats pels efectes de la crisi i pels errors d'altres, exigeixen un nou ordre econòmic i social, un món més just.

22/9/2011 - 08:04h - laMalla.cat

Contra la infàmia de la censura prèvia

 

Fa molt de temps que ho sabem però ja és oficial. Per aquestes latituds tenim un problema -i greu- pel que fa a la gestió dels mitjans públics de comunicació i a la relació entre responsables i representants polítics i els professionals de la informació.

És del tot lògic que Twitter, tertúlies i altres fòrums i espais d'opinió s'hagin posat a bullir davant la infàmia d'una decisió presa pel Consell d'Administració de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) amb els vots favorables dels consellers escollits pel PP i per CiU però que no hauria tirat endavant sense l'abstenció dels consellers proposats pel PSOE, per ERC i pel sindicat Comissions Obreres.  És absolutament normal la intranquil·litat professional que ocasiona entre els informadors  saber que les persones designades pel Congrés dels Diputats per gestionar la corporació pública ara els estaran 'observant' mentre elaboren escaletes d'informatius, editen notícies o organitzen cobertures.

Els professionals de RTVE fan molt bé de revelar-s'hi i de mostrar la seva determinació a desobeir una mesura impresentable que, sens dubte representa un retrocés en l'àmbit de les garanties democràtiques i de les llibertats. A altres televisions públiques d'Europa -i segurament no sols a la BBC- una pretensió d'aquestes característiques per part dels representants polítics portaria els professionals a la mobilització o fins i tot a la vaga.

Potser ha arribat el moment de preguntar-se per què en aquesta part meridional del continent ens consta tant trobar un model democràtic i raonable per gestionar la relació entre polítics i mitjans públics. No acabem de trobar el punt. O es creen unes estructures de control i de gestió del sector audiovisual que són suposadament garantistes però que en la pràctica veuen limitada la seva eficàcia perquè el propi sistema polític les ocupa, les limita i les ofega (és el model català), o bé ens trobem l'impresentable sistema que s'aplica als mitjans públics de Madrid o del País Valencià: “Com que mano jo, es parla de que jo digui i com a mi m'interessi”.

Volíem pensar que les maneres de fer aplicades en el seu dia per Maria Antonia Iglesias i per Alfredo Urdaci havien quedat superades. Cap a quin model es vol conduir ara la ràdio, la televisió i les xarxes digitals de l'Estat?

Els responsables de les forces polítiques i sindicals que ara  han votat a favor de la infàmia a RTVE o aquells que l'han deixada passar amb la seva abstenció hauran d'explicar per a què volen controlar el procés d'elaboració dels telediaris i perquè prenen una iniciativa que vulnera completament el principi d'independència professional que ha de regir el funcionament d'uns serveis informatius.

Em sumo a totes les veus de companys de RTVE i d'altres mitjans que han expressat el seu rebuig envers una mesura que, a la pràctica, obre la porta a la censura prèvia.  Si no corregeixen aquells que puguin i vulguin fer-ho hauran causat una esquerda molt profunda en les regles del joc.  Simplement, no és admissible.

5/9/2011 - 07:46h - laMalla.cat

Escola i llengua: un altre fracàs dels divisors

La tempesta que s'ha aixecat en els darrers dies a propòsit de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) és, en realitat, l'últim episodi d'un fracàs: el d'aquells sectors que des de fa més o menys una vintena d'anys intenten -sense aconseguir-ho- trencar el model lingüístic de Catalunya, que ha sabut trobar la protecció de la llengua pròpia del país, prohibida i menystinguda durant dècades en un context de convivència amb el castellà com a idioma oficial a tot l'Estat i llengua habitual de molts ciutadans. L'èxit d'una política lingüística aplicada sense conflictes per governs de diferent signe des dels anys 90, és precisament el motiu de frustració, derivat reiteradament en fracàs de diversos intents per anul·lar o minvar tant com es pugui la presència pública, oficial i social de la llengua catalana.

Des d'aquella creuada personal llençada fa un parell de dècades per l'advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira, no ha reeixit cap temptativa de convertir el pròpia del país en una llengua relegada a l'ús privat, limitada a un paper antropològic, i fins i tot menystinguda per la mateixa població que la parla, com succeeix en amplíssimes capes de la societat valenciana o gallega. Tampoc no va triomfar jurídicament, tot i la seva evident mala intenció en aquest sentit, el recurs presentat pel Partit Popular davant el Tribunal Constitucional (TC). Malgrat els intents d'aquells que volien veure com tot saltava pels aires, la sentència del TC avala el model lingüístic que s'aplica a l'escola catalana i que es limita a establir que el castellà també podria ser llengua vehicular sempre i quan ho considerés el Parlament de Catalunya.

D'aquella sentència se'n deriven tres reclamacions de particulars, que arriben al Tribunal Superior i això és el que ens trobem ara. Diu el TSJC que la Generalitat ha de donar resposta a tres famílies en un termini de dos mesos. Si de cas, en l'únic que se'n surten els sectors que juguen clarament a intentar incendiar la convivència lingüística catalana és una certa capacitat de fer soroll amb l'ajut inestimable de la dreta mediàtica amb seu a Madrid. Com ha dit aquests dies algú. La llengua és el nervi de la nació. Si la trenquen, trenquen el país i és per això que l'ataquen.

Però el soroll també s'ha de combatre i és bo que el Govern de la Generalitat en primer lloc, seguit pel principal partit de l'oposició i per una amplia majoria política i social del país s'enfronti a la voluntat de distorsió que demostren alguns amb tots els arguments polítics i jurídics que calgui.

Catalunya és, certament, un país plural. Però això no és el mateix que ser un país dual ni de segregació català-castellà que és el que seria si s'apliquessin les tesis d'aquells que combaten el model d'inversió lingüística. La màxima “un sol poble”, pregonada per tot el catalanisme en el moment de la recuperació democràtica s'ha fet plenament vigent en el dia a dia de la societat catalana. Que el país no s'hagi partit en dues comunitats, que no passés això ni tan sols en els durs anys de la foscor durant la dictadura, és el fracàs més gran del franquisme i d'aquells que, superat el franquisme, han seguit i segueixen intentant generar divisió i discòrdia entre catalans en funció del seu origen i de la seva llengua materna.

30/8/2011 - 12:13h - laMalla.cat

Reforma incòmoda

“Mal menor”, “sí amb retrets”, “acatament per lleialtat”, “jo no ho hauria fet així”. Llegint titulars i o declaracions de les últimes hores, se'ns fa evident que no hi ha cap mena d'entusiasme en les files socialistes (no cal dir en la resta de l'esquerra, que la rebutja obertament) per la reforma constitucional express destinada a limitar el dèficit i a calmar uns mercats que, pel que sembla són insaciables.

Només en les files del Partit Popular es mostra clara satisfacció per aquesta reforma de la màxima norma de l'Estat. Les reticències i discrepàncies més o menys explicitades des del PSOE i des del PSC a Catalunya no són cap sorpresa i tenen la seva lògica. No hi ha hagut cap debat intern previ. La mesura no li fa cap favor al candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, a tres mesos d'unes eleccions generals que seran duríssimes i molt díficils per al PSOE.

També són de manual les protestes i el desmarcament polític de Convergència i Unió al voltant d'una reforma de la qual se sent al marge. A les portes dels comicis, és normal el grup que encapçala Josep Antoni Duran i Lleida a Madrid centri els seus arguments en la crítica d'un pacte PSOE-PP que no ha comptat amb altres, particulament amb la federació nacionalista catalana. CiU fa i farà de la crítica a la reforma pactada per Zapatero i Rajoy, una base argumental per promocionar la seva proposta de pacte fiscal de cara a la cita del 20 de novembre.

El resum és que aquest segon 'retoc' de la Constitució no fa feliç a ningú, llevat de Mariano Rajoy i dels dirigents del seu partit, amb la mirada fixa sobre els seients de La Moncloa. El socialistes viuen amb una profunda incomoditat la cotilla que, a partir d'ara, tindrà la política econòmica de l'Estat per imperatiu constitucional. Perquè encara que que la reforma deixi la porta oberta a possibles excepcions en casos de recessió econòmica o de catàstrofe que pugui alterar “la sostenibilitat econòmica i social” del país, el cert és que la ratlla que marcarà la Constitució deixa pràcticament sense marge d'actuació econòmica als governs (central, autonòmic o local), independentment del color i la intencionalitat política que aquests governs tinguin.

L'esquerra (aquella que expressa públicament el seu rebuig, les seves reserves i també aquells que callen o acaten) saben que la reforma converteix en norma un model de política econòmic que està més a prop de les tesis liberals que de les seves.

Però sembla que no hi havia elecció. Un dirigent del PP ha dit públicament en les últimes hores que caldria conèixer el contingut dels missatges enviats des del Banc Central Europeu al president del Govern central, Rodríguez Zapatero. Molt probablement els darrers avisos hagin estat a caixa o faixa (o fas això, ho haurem d'anar al rescat). El cas és que de cara a la ciutadania es planteja la reforma gairebé com una qüestió de vida o mort i la paradoxa és que, de tantes apel·lacions al dramatisme, sembla que cada cop és més la gent que no hi creu. La reforma es farà sense referèndum no només per la urgència sinó per una forta intuició política de que una consulta popular sobre aquest canvi tindria com a resultat el rebuig a la proposta pactada per Zapatero amb el Partit Popular.

Així és com tirarà endavant una reforma constitucional incòmoda per a molts i que, en el fons, és la part espanyola del pedaç que preten substituir l'absència d'una veritable política econòmica europea, d'un departament d'economia de la UE que pogués regular els mercats, defensar l'euro i marcar les polítiques de dèficit i de deute públic, amb rigor sí, però en funció de la conjuntura concreta i sense condicionar la política econòmica de forma permanent.

29/8/2011 - 09:05h - laMalla.cat

Barrera, una visió de la Catalunya nacional

La mort d'Heribert Barrera és el primer fet a destacar d'un nou curs polític que es promet intens. Barrera va ser, sens dubte, un polític notable, de notable contribució a la recuperació de la dignitat política de Catalunya després de la negra nit del franquisme. Tothom -admiradors, amics, discrepants i adversaris- destaca la seva coherència en la defensa de les seves conviccions. Barrera, va ser un d'aquells nexes d'unió -tant necessaris en el moment del retorn a la democràcia- amb la legitimitat d'una república estroncada per la sedició feixista. Ell, com altres de la seva generació, va contribuir a reconstruir una Catalunya políticament rellevant, a refer un camí de llibertat interromput per la força de les armes franquistes l'any 1939. Barrera ho va fer des de la seva particular visió, eminentment sobiranista. Altres, com Gregori López Raimundo, que ens va deixar fa quatre anys, ho van fer mirant sobretot al model social del país i a les tensions entre el poder econòmic i la classe treballadora. Una i altra mirada eren valuoses, necessàries i representatives de la Catalunya del 1980, que es posava mans a l'obra en la difícil tasca de recuperar el temps i el recorregut perdut durant quatre dècades.

Barrera havia dit que l'horitzó nacional i l'horitzó social de Catalunya eren dues vies paral·leles, indestriables l'una de l'altra però, com tots i cadascú dels humans, ell va interpretar la realitat a la seva manera i segurament els seus criteris sobre la justícia social o la lluita contra les desigualtats devien ser diferents als de López Raimundo i Gutiérrez Díaz, del PSUC o Joan Raventós del Partit dels Socialistes de Catalunya. Barrera havia portat, dels anys 30, un profund sentiment anticomunista que l'allunyava de les forces hegemòniques de l'esquerra catalana a l'inici de la recuperació democràtica. Ell tenia les seves prioritats, les seves filies i les seves fòbies. I les va aplicar el 1980, fent amb els vots d'ERC al Parlament que Jordi Pujol fos el primer president de la Generalitat en la nova etapa democràtica i convertint-se ell en el primer president del Parlament restaurat. Poc després Esquerra Republicana va pagar electoralment per aquella aliança, com l'ERC actual està pagant ara pels anys de pacte amb els socialistes i amb ICV-EUiA, hereus de Raventós i de López Raimundo. La vida política catalana és a vegades ingrata i sempre complexa, perquè la realitat del país és plural i té molts matisos. Hi ha més d'una manera d'entendre la Catalunya nació i la de Barrera n'era una però no pas l'única, ni a l'esquerra, ni a la dreta, ni al centre. Catalunya no és terra de blanc o negre i això, darrerament, havia estat la clau d'alguna de les polèmiques amb el desaparegut president Barrera.

15/8/2011 - 08:40h - laMalla.cat

Fotografies de Londres, agost 2011

Esperava trobar poc menys que tanquetes als carrers i policies amb metralleta a cada cantonada de Londres.  Els episodis de violència i els saquejos de dies enrere així ho feien témer. Però no hem trobat -si més no al centre- un Londres gaire diferent al de visites anteriors; un Westminster ple de turistes i, per tot arreu, un nodrit exèrcit armat amb els seus dispositius mòbils de darrera generació disparant contra tot objectiu mereixedor o no de ser fotografiat.

És, en tot cas, el retrat del Londres central corresponent a diumenge 14 d'agost, és a dir, dies després que esclatessin els aldarulls a partir d'un primer incident en el qual va morir un home al barri de Tottenham. La  normalitat superficial que ha recuperat la capital britànica, quatre morts i 1.401 detinguts després, no treu que els jutjats hagin hagut d'obrir en diumenge per primera vegada, en ple mes d'agost, i que la vida política del Regne Unit hagi quedat seriosament enrarida per les tensions entre el govern conservador de David Cameron i la policia d'Scotland Yard.

Els retrets als comandaments policials per part dels responsables del govern, a qui els aldarulls van agafar  estant de vacances, i el possible fitxatge d'importació de Bill Bratton, un comandament policial dels Estats Units, és causa de divisió entre la policia i l'Executiu britànic i, fins i tot, pel que sembla, motiu de discrepància entre membres del propi govern conservador.

Bratton, amb experiència als departaments de policia de Nova York i de Los Angeles, es defineix com a “progresista” i es considera amb capacitat per treure la policia del Regne Unit d'aquesta crisi. Bratton sembla ser l'aposta del primer ministre Cameron per ocupar el lloc de màxim comandament de la Policia Metropolitana de Londres, ara vacant, però la ministra de l'Interior, Theresa May, insisteix públicament en que els candidats per aquest lloc han de ser britànics. La imatge d'un americà al capdavant d'Scotland Yard és quelcom que, ara per ara, resultaria força xocant per bona part de la societat britànica.

La premsa de Londres en va plena de totes aquestes tensions i discrepàncies. El diari The Guardian comenta en un editorial que la societat britànica comença a veure el debat polític que s'ha generat després dels aldarulls com una desastrosa disputa pel poder i que cal que això s'acabi.

Algunes de les reflexions que es poden llegir aquests dies a la premsa de Londres sobre la relació entre el govern i la policia ens poden suggerir debats i polèmiques viscuts ben recentment a Catalunya. The Guardian afirma que la policia britànica no és perfecta i defensa que s'estableixin criteris objectius d'avaluació sobre els responsables policials, com ha han demanat alguns experts, però adverteix també que els atacs oportunistes contra la policia no són l'alternativa. A algú li resulta familiar?

26/7/2011 - 23:49h - laMalla.cat

Necessitem més Vicençs Badenes

Hi ha persones que passen per la vida com de llarg i n'hi ha d'altres que necessiten tenir una causa o moltes causes a l'hora; persones que no poden ni volen parar quietes, que deixen rastre i memòria. Sens dubte Vicenç Badenes era d'aquesta mena de persones.

El temps no ha estat gaire generós amb ell. Una vida que s'acaba als 54 anys és terriblement curta. En canvi ell sí que va ser generós, i molt, amb totes les seves diverses dedicacions, amb totes les seves causes, amb el seu activisme radical a favor de la societat de la informació i entestat en portar-la a peu de carrer. A Cornellà ho saben molt bé i els que no som de Cornellà també en tenim bona constància.

Vicenç Badenas deixa molt més que rastre i memòria. Badenas deixa resultats. Realitats que són el fruit del seu impuls i del seu esforç personal. Citilab és avui una referència que depassa els límits municipals de la ciutat de Cornellà. No és gens gratuït que se'n digui Centre Catalunya Internet, perquè avui és un lloc de referència a Catalunya i a Espanya i ens ha col·locat bé en el mapa d'Europa pel que fa a iniciatives de formació, empreneduria, innovació i creativitat.

Citilab no seria la realitat que és avui si no hi hagués hagut el treball personal i decidit de Vicenç Badenes des de molt abans de 2007. Encara que l'Ajuntament de Cornellà hagués fet la mateixa inversió que va fer per reconvertir i adaptar la vella fàbrica tèxtil del segle XIX. Encara que el projecte hagués tingut el mateix objectiu. Citilab no hauria arribat a on ha arribat si al capdavant no hagués tingut en Vicenç.

La seva sobtada mort a tots ens ha agafat per sorpresa però a ell, tot i que massa aviat, li ha arribat amb els deures fets. Necessitem més Vicençs Badenes, si us plau!

 

21/7/2011 - 08:48h - laMalla.cat

La caiguda de Camps: València no és Roma

 

Definitivament hem de concloure -per si algú tenia extemporànies temptacions de caure en comparacions fàcils- que la Comunitat Valenciana no és Itàlia.

València com Roma? I ara! On vas a parar! L'edifici gòtic de la Generalitat al carrer de Cavallers no té res a veure amb el Palazzo Chigi de Roma, seu del govern italià. Francisco Camps no és Silvio Berlusconi i qualsevol semblança és pura coincidència com es diu prudentment en els avisos d'algunes pel·lícules.

Una altra cosa foren les comparacions  si el president de la Generalitat valenciana i la seva majoria absoluta a Les Corts haguessin tingut la potestat jurídica per modificar lleis o per 'ajustar' les nomes que regulen els processos judicials a 'la conjuntura' política. Però les competències de la Generalitat valenciana no arriben a tant i aquesta -la de fer-se 'vestits a mida' en l'àmbit legal- és una especialitat de Berlusconi pràcticament única al món.

No, Camps no ha arribat pas a tant. A València els vestits a mida són una cosa molt més domèstica. Més familiar. Sens dubte la comparació no es pot sostenir seriosament per molt que, el dimissionari president valencià comparteixi amb Berlusconi una indissimulada animadversió al sistema judicial (“sistema brutal”, en paraules de Camps) i una forma 'peculiar' d'entendre les relacions entre el poder polític i els mitjans de comunicació.

Francisco Camps va posar una dosi afegida de patetisme a l'espectacle de la seva caiguda política quan els seus serveis de premsa van impedir la retransmissió en directe del moment del la seva renúncia. És més que dubtós que Berlusconi hagués fet això. Arribat un moment semblant, el primer ministre de l'estat veí es recrearia com a protagonista de l'espectacle i hauria posat totes les seves televisions -les públiques i les privades- al servei del seu moment de glòria.

Però el tarannà de Camps és diferent i ell no va voler donar imatges en directe ni a aquells mitjans que podria sentir com a més propers. Ni al Canal 9 que controla de manera fèrria ni al diari Las Províncias, que no és precisament un mitjà hostil amb el Partit Popular.

La caiguda política de Camps era ja només qüestió de temps, de calendaris judicials, de ritmes i d'estratègies. Algun dia potser sabrem amb exactitud que va passar aquest dimecres entre el mati i la tarda. Hi ha tot un misteri entre els intents de la direcció del PP a Madrid per convèncer Camps de declarar-se culpable per evitar l'espectacle d'un president assegut a la banqueta dels acusats i la decisió final del president valencià de tirar la tovallola. ¿És Mariano Rajoy qui deixa caure Francisco Camps o és Camps qui, al final, fa un regal enverinat al president del PP, preocupat lògicament per unes eleccions molt properes? No està clar que amb la dimissió de Camps l'espectacle s'hagi acabat.

6/7/2011 - 07:25h - laMalla.cat

“Aquesta remor que se sent sobre la SGAE”

 

“Aquesta remor que se sent no és de pluja...” diu un cèlebre poema de Miquel Martí Pol que Ramon Muntaner -avui director de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) a l'àrea mediterrània- va musicar i cantar allà pels anys 70. Aquell poema, amb una brillant arquitectura de paraules, descrivia les ganes de canvi en una societat ofegada pels darrers anys de la dictadura.

Ara que ja tenim dècades de democràcia, sí que plou (més o menys quan toca), fa temps que no estan prohibides les paraules i, sortosament, ja no les pot prohibir ningú. En els nostres dies sí que bufa el vent i aixeca la pols que de tant en tant, malgrat viure en un sistema de llibertats, s'acumula en alguns racons.

Fa temps que hi ha una remor de fons que afecta tot el que té a veure amb la gestió dels drets d'autor i amb la gestió de la propietat intel·lectual. Segurament hauríem de recórrer a l'antropologia per mirar d'escatir perquè resulta més difícil aquí que a altres països resoldre una qüestió que a tot arreu és complexa. Vivim a un país erròniament instal·lat en la cultura del 'gratis total' i amb dificultats per entendre socialment que l'adequada protecció dels drets d'autor és imprescindible per raons de justícia i per assegurar que en el futur segueixi havent creadors de qualitat. Però la SGAE, una organització poc transparent i amb massa poder per tractar-se d'una entitat privada, no ha ajudat gens a generar necessari canvi de cultura a Espanya en relació amb la propietat intel·lectual.

No ho ha fet durant tots aquests anys (existeix des dels anys 80) abans que esclatés l'escàndol que ara investiga la justícia i que apunta a la presumpta desviació de diners recaptats amb molt de rigor però no sempre administrats amb la mateixa rigorositat si es demostren les greus imputacions sobre alguns dels seus gestors.

Els poders públics no queden tampoc gens ben parats en tota aquesta història. Ens trobem, com en el cas del Palau de la Música, amb una evident manca d'eficàcia de l'administració a l'hora de controlar i fiscalitzar l'activitat d'una entitat privada que gestiona un milió euros cada dia, que té 90.000 representats però on són molts menys els que tenen capacitat de decidir i de votar. H ha, també en aquest cas, dubtes seriosos sobre el destí de diners públics posats a la filial digital SDAE. Llegim, amb escàndol la transcripció de converses telefòniques entre el principal implicat, José Luis Rodríguez Neri, i la seva esposa on ell admet que “tota la pasta que han estat ficant a la SDAE (2 milions d'euros del Govern central) era una puta mentida” i on ella sembla vanagloriar-se d'una certa capacitat d'enredar l'administració: “...entre que són funcionaris, que són el ministeri de Cultura, que són idiotes, que estan d'eleccions o que estan de vacances, imagina't!”. Fracàs absolut de la ministra González-Sinde que deixarà el càrrec amb molt pocs elements per presentar un balanç de gestió positiu i ineficàcia total dels governs autonòmics, tots ells amb competències en Cultura, per controlar una entitat privada que té una estructura centralitzada per a tot el territori de l'Estat.

Naturalment ara cal que la Justícia tregui a la llum la veritat i acabi distingint ben clarament -com és la seva funció- entre culpables i innocents. Però, independentment de l'escàndol i de la depuració de responsabilitats, és imprescindible canviar de model. Un sistema en mans privades i amb amb poc control no només provoca rebuig social sinó que, a més a més, és un terreny abonat per a pràctiques delictives. El model basat en la poderosa SGAE ha mort. Ja feia temps que la remor que se sentia era de malatlia molt greu i de necessitat de canvi.

 

Per acabar, a tall estrictament il·lustratiu, el poema magistral de Martí Pol...

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

20/6/2011 - 07:13h - laMalla.cat

La dignitat de la indignació, recuperada

La revolta pacífica ha trobat -finalment- el seu camí. Les raons per a la indignació es mantenien intactes, les formes d'expressió del moviment havien quedat en entredit dimecres a les portes del Parlament de Catalunya. Aquest diumenge les coses han estat molt diferents. La protesta ha pres pacíficament els carrers i una gran mobilització de ciutadans ha tornat a posar el focus en el que realment importa: la necessitat de superar els dèficits democràtics de l'actual sistema, el rebuig envers unes pràctiques i unes actituds massa freqüents en la política i el clam perquè aquesta crisi no la paguin, sobretot, les seves víctimes que són la majoria de ciutadans.

El que ha passat aquest diumenge 19 de juny als carrers de Barcelona, de Madrid, de pràcticament totes les capitals espanyoles i amb ressò també de centenars de manifestants a París i a Brussel·les, és una bona notícia. No ho era gens la sensació que havia quedat a mitjans de la setmana passada, la de veure com podia arribar a perdre la raó un moviment que moltes i bones raons per a la protesta, a ulls de bona part de la ciutadania. Les raons per a la rebel·lió pacífica contra les injustícies i imperfeccions del sistema s'han rearmat -i de quina manera!- amb les manifestacions d'aquest diumenge.

Les imatges de càrregues policials o els relats sobre incidents, agressions i coaccions de dies enrere han donat pas a proves gràfiques i eloqüents sobre les dimensions socials de la indignació. Les polèmiques sobre els fets del Parlament han deixat ja els espais d'opinió i anàlisi dels diaris per donar pas a articles i aportacions sobre la veritabla qüestió de fons: o s'actua seriosament per recuperar la sintonia entre el sistema polític i la ciutadania o acabarem quedant tots plegats abocats a una democràcia deficient que està condemnada a índex de participació molt baixos i que serà vulnerable davant la possible eclosió de personatges populistes o de falsos polítics-miracle.

La pressió pacífica del carrer ha de servir ara par entrar en matèria. ¿S'han de votar en referèndum reformes estructurals que afectin els serveis socials, les relacions laborals o el sistema financer (ja sigui per rescatar-lo o per marcar unes noves regles del joc a bancs i caixes)? Sorgeixen idees com la d'establir per llei que els programes electorals dels partits siguin subjectes d'auditoria i que s'arribi a sancionar l'incompliment dels mateixos. Es parla -més intensament que mai- de llistes obertes o de reformes de la legislació electoral que corregeixin grans divergències entre representativitat i demografia, com passa especialment a Catalunya. Afloren propostes com que els responsables del poder judicial també hagin de rendir comptes davant la ciutadania mitjançant el sufragi universal.

El moviment 15-M entra en una nova etapa segons s'ha pogut escoltar en alguns dels megàfons que han sortit al carrer aquest cap de setmana. Les dimensions humanes de la indignació superen -en molt- el pes de les acampades. Hi ha hagut errors lamentables i contradiccions però la dignitat de la revolta contra allò que realment no funciona del nostre sistema que quedat restablerta gràcies a la demostració pacífica desenes de milers de ciutadans. Mala notícia per a qualsevol partit o qualsevol representant del poder polític, financer o mediàtic que pogués sentir temptacions de mirar cap a una altra banda, donar per liquidat el clam de canvis, o negar la dignitat a aquells que expressen indignació.

Més enllà del nostre propi convenciment, tots tenim a prop algú que, des de fa setmanes, ens recorda insistentment que això no ha fet més que començar i que l'onada de reforma és imparable.