" />

16/6/2011 - 08:38h - laMalla.cat

#joambelparlament

És lògic que les assemblees i comissions de l'anomenat moviment dels 'indignats' que va sorgir el 15 de maig es desmarquin dels lamentables i vergonyants incidents d'ahir a les portes del Parlament de Catalunya. Vam patir la vergonya de veure escampades, a casa i arreu del món, unes imatges d'humiliació envers un dels parlaments més antics d'Europa, precisament una Cambra que és l'expressió històrica del sentir i la tradició democràtica d'un país que ha estat durant massa temps negada per règims centralistes i/o totalitaris.  Que els impulsors d'acampadabn rebutgin l'actitud d'aquells que van agredir, escopir, insultar o assetjar els diputats d'un Parlament que tant ens ha costat de tenir, era del tot desitjable i comprensible, però molt em temo que també, a aquestes alçades, resultarà inútil.

Més enllà del debat sobre si les actuacions violentes les van protagonitzar elements aïllats que no responen a l'esperit del moviment de protesta; o deixant a banda les versions no contrastades que abonen 'teories de la conspiració' sobre suposades infiltracions per provocar incidents, resulta evident que hi va haver un error. Un terrible i defintiu error que és previ a tots els aldarulls i situacions de tensió.

La idea força amb la qual els 'indignats' es van plantejar la jornada del 15 de juny (i així mateix ho llançaven en les seves proclames a les xarxes socials) era 'Aturem el Parlament'. L'objectiu d'impedir que la Cambra es pogués reunir com estava previst o que la sessió del debat dels Pressupostos s'iniciés a l'hora programada ja depassava una línia vermella, com molt bé ha definit el president de la Generalitat, Artur Mas. En una democràcia al Parlament no se l'ha d'aturar mai, ni de forma violenta ni pacífica, per molt  imperfecta i manifestament millorable que sigui la vida parlamentària i la mateixa democràcia. Ni per moltes raons legítimes, comprensibles i compartibles que hi hagi ha per a la protesta o per a la indignació.

Tal i com s'ha pogut constatar, el moviment dels indignats havia recollit força simpaties en el conjunt de la societat. En aquest mateix bloc ja apuntàvem fa setmanes que la classe política no havia de mirar a un altre costat davant el malestar manifest que estava creixent a les places de les ciutats. Era el 19 de maig, tot just als inicis del moviment.

Molts ciutadans havien vist en les protestes nascudes el 15M un revulsiu  que podria resultar enriquidor per a una necessària regeneració de la política i dels valors democràtics. Des del treball periodístic, molts ens hem acostat a la realitat del moviment, al qual hem demanat que expliqui les seves propostes a través dels mitjans i els hem donat l'oportunitat de trencar tòpics i de desmuntar clixés prefabricats sobre el perfil dels que protestaven.

Hem vist com famílies senceres i grups d'amics de totes les edats i professions passejaven per la plaça de Catalunya el seu esperit democràtic. Hem assistit a una revolta pacífica on predominaven els rostres somrients i moltes reflexions de fons. Fins i tot hem defensat el moviment davant d'aquells que, fent ús d'una patològica tendència a mirar el país en versió monocromàtica, han criticat els acampats perquè no sempre parlaven català o per no posar “prou accent” en la reivindicació nacional.

Tot aquest corrent de simpatia es va veure frustrat ahir al matí, ja abans dels lamentables incidents a l'entrada del Parlament. La consigna 'Aturem el Parlament' era el pitjor dels indicis. No crec que la pugui subscriure mai en democràcia, ni tan sols en democràcia imperfecta.  

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

8/6/2011 - 07:24h - laMalla.cat

Memòria de Jorge Semprún

 

Recordo una llunyana roda de premsa (1989) a la seu de la delegació del Govern central al carrer Mallorca. Èrem multitud els periodistes, càmeres, micros i fotògrafs i l'expectació màxima. El protagonista era Jorge Semprún, llavors ministre de Cultura. Havia vingut a gestionar la 'patata calenta' que havia deixat Salvador Dalí en el seu testament. Alguns lectors ho recordaràn: l'Estat era hereu absolut del llegat públic del pintor i el Govern de la Generalitat (Jordi Pujol) estava visiblement molest per aquella situació creada per voluntat expressa pel pintor empordanès. Semprún va administrar amb calma i intel·ligència una roda de premsa molt marcada per les tensions que envoltaven les polèmiques diverses relacionades amb l'artista tan genial com controvertit.

Poc temps després, a Madrid, vaig tenir l'ocasió de veure com el ministre Semprún passejava la seva independència personal i política tot i formar part d'un govern de Felipe González. En alguna ocasió, al Congrés dels Diputats vaig recollir declaracions del ministre. Les seves manifestacions públiques, ja fossin discretes o critiques envers alguna cosa o algú mai no passaven inadvertides.

Recordo haver 'devorat literalment el llibre Federico Sánchez se despide de ustedes, el llibre que va publicar el 1996 explicant la seva experiència com a ministre en aquell Govern i la seva absoluta manca de química amb tot el que representava l'aparell que encara llavors controlava Alfonso Guerra. Aquest matí, tot just abans d'escriure aquestes ratlles, he buscat a la meva biblioteca l'exemplar d'aquell llibre. No hi és. Probablement el vaig deixar a algú, entusiasmat per compartir una lectura interessant, agradable i divertida.

No hi ha problema. Avui mateix intentaré rescatar a la primera botiga de llibres que tingui a l'abast, les memòries de Semprún -les del 96 i també l'Autobiografira de Federico Sánchez de 1977. La memòria històrica també es construeix fixant en la memòria personal la vivència d'algú que, com Jorge Semprún, ha estat testimoni directe del pitjor dels horrors del món contemporani i referent per a milions de persones que han cregut i creuen en la llibertat i en el progrés a Espanya i arreu d'Europa.

7/6/2011 - 08:16h - laMalla.cat

Per davant i pel darrere (pactes, confessats o no)

 

Xavier Garcia Abiol serà alcalde de Badalona des d'aquest proper dissabte, 11 de juny. L'anunci oficial del secretari general de CDC, Oriol Pujol (“Farem de la llista més votada la nostra premisa”) tanca finalment la incògnita sobre el govern municipal de la tercera ciutat catalana en població però obre un període polític a Badalona que, a priori, no sembla gaire avocat a l'estabilitat. La contundència que gasta el proper alcalde de Badalona en qüestions tan sensibles com la immigració o la seguretat no es veurà acompanyada per la fortalesa d'un executiu municipal suportat només per 11 regidors davant els 16 regidors que sumen el PSC (9), CiU (4) i ICV (3).

Fins aquí la descripció estrictament aritmètica de la situació i el relat 'oficial' del comportament polític d'uns i altres a Badalona. Això és el que veurem a dalt de l'escenari municipal de Badalona (per davant). No trigarem gaire a tenir davant els ulls allò que es cou a el backstage (pel darrere). Per al Partit Popular català d'Alicia Sánchez Camacho, l'alcaldia de Badalona és un punt estratègic de primer ordre. La dirigent de la formació conservadora a Catalunya ha insistit sempre -en públic i en privat- en la seva obsessió per fer que el PPC sigui vist per la ciutadania de Catalunya com un partit de govern, amb presència activa i responsabilitats a les institucions.

El Partit Popular ja havia avisat que interpretaria com una declaració de guerra la possibilitat d'un pacte contra Albiol a Badalona, com proposaven PSC i ICV-EUiA i el cert és que Convergència i Unió ha evitat la declaració de guerra i ho ha fet en un context en el qual els populars apareixen -ara com ara- com els únics companys de viatge possibles de la formació nacionalista al Parlament.

CiU sap que no pot comptar amb el PSC, ni amb Iniciativa, ni amb ERC (que  va confirmar ahir mateix la seva posició) per al projecte de pressupostos i -encara menys- per la llei omnibús que prepara el Govern d'Artur Mas. El projecte és -de facto- un desmuntatge de bona part de l'obra legislativa impulsada pels governs tripartits d'esquerres presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. Algun company de viatge -que només podrà ser el PP- necessitarà CiU per fer coses com eliminar la llei de barris, per modificar per llei l'accés dels immigrants al sistema públic de salut o per fer canvis en la política d'habitatge social.

Queda molt per aclarir (o per pactar) d'aquí a dissabte, però de moment, l'eix tomba clarament cap a la dreta.

La ciutat de Tarragona és l'altra derivada de l'anunci formal d'Oriol Pujol. A la vella ciutat imperial un pacte CiU-PP contra la formació que ha obtingut un avantatge de cinc regidors sobre convergents i populars, hauria plantejat seriosos problemes 'estètics' i hagués obligat els dos partners a la fórmula sui generis de repartir-se l'alcaldia al llarg del mandat. A Tarragona, doncs, governarà el socialista Josep Félix Ballesteros, cap de la llista més votada, en aquest cas amb força diferència (PSC: 12, CiU: 7, PP: 7, ICV: 1). En aquest el compromís de CiU estaria, no només en respectar a qui ha obtingut més suports per part de la ciutadania sinó també en renunciar sumar els seus vots als del PP per promoure o donar suport a una hipotètica moció de censura.  Com a contrapartida, es produiria un acostament sociovergent a Tarragona que passaria, com a mínim, per acords en temes estratègics com la candidatura de la ciutat per a organitzar els Jocs Mediterranis de 2017.

Això és el 'per davant' del que passarà dissabte vinent a l'Ajuntament de Tarragona. Queden oberts més ajuntaments i la Diputació de Barcelona. Ja veurem en els propers dies si hi existeix o no un 'pel darrere'.

2/6/2011 - 08:18h - laMalla.cat

L'enuig del Rei

 

Al president del Congrés, José Bono, molt entrenat en l'ús de la retòrica, ja sigui per atiar focs o bé per a intentar apagar-los, li ha semblat “simpàtic” l'episodi de l'enuig del rei Joan Carles amb els mitjans de comunicació. Cal suposar que la Zarzuela valorarà aquest intent de Bono per treure ferro a un incident que, certament, no té gaire rellevància però sí que representa una ensopegada bastant cridanera i gens simpàtica per part del monarca. I no és que el Rei, com qualsevol altre ciutadà no tingui dret i raons per queixar-se de determinats usos mediàtics -especialment alguns productes televisius i tertúlies- on més que periodisme es fa safareig i apologia del rumor i, tot sovint, compra-venda d'intimitats, tant és si són realitat o ficció, reals o reials.

L'error del Rei està en la demostració pública d'un enuig generalitzat amb tota la “premsa”, sense distingir el gra de la palla, encara que ell mateix intentés corregir immediatament acostant-se per segona vegada als periodistes als quals havia criticat. Una mostra evident del reconeixement de la pròpia relliscada.

En matèria de comunicació, les monarquies que, com l'espanyola, han aconseguit passar la frontera del segle XX al XXI es veuen forçades a moure's en un territori delicat. Han d'assumir una incòmoda cohabitació entre l'anacronisme que representa la regència hereditària i una societat de la informació on ja ningú no pot plantejar seriosament posar portes al camp de l'opinió pública i de les xarxes socials.

La Casa del Rei intenta ser transparent quan parla de la salut del monarca que va complir 73 anys el mes de gener passat. Ni el Rei, ni els seus col·laboradors es poden estranyar pel fet que la salut del cap d'Estat sigui objecte d'interès per part dels mitjans de comunicació quan habitualment fomenten que ho siguin els casaments, separacions, naixements, batejos i comunions de tots i cadascun dels membres de la família reial. Ni tan sols se n'hauria d'estranyar algú tant disposat a llaçar un 'capote' al monarca com José Bono, fins al punt de córrer un cert risc de ser acusat de papanatisme.

Afortunadament per al rei Joan Carles, quan arribi el moment la seva figura no serà jutjada per episodis sense rellevància com l'incident de l'altre dia amb un grup de periodistes. El Rei fa temps que es va guanyar un bon lloc en els llibres d'història per haver estat motor decisiu en la construcció de l'Estat democràtic i el desmuntatge de la dictadura franquista. Segur que el monarca i els seus col·laboradors prefereixen quedar-se amb aquesta certesa per damunt del mals de cap que, de tant en tant, els pugui causar la premsa.

27/5/2011 - 07:46h - laMalla.cat

Buscant la sortida de l'infern

Les desventures dels darrers dies i de les últimes hores patides pel Partit Socialista obliguen a reflexionar sobre el que voldrien o necessitarien els ciutadans d'ideologia progressista, tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya. Els primers moviments i reaccions davant el que ha estat una davallada electoral sense precedents porten inevitablement a preguntar-se si els dirigents polítics de la castigada família socialista estan conduint les coses en la direcció que cal per donar resposta a molts electors que diumenge passat van decidir abstenir-se, votar en blanc o castigar directament les candidatures socialistes votant per altres opcions. Veurem ben aviat -començant per aquest mateix cap de setmana- si els dirigents socialistes s'instal·len en el seu propi infern o si en canvi són capaços de construir els ponts i els camins per sortir-ne.

De moment, en les últimes hores, ja hem tingut uns quants exemples d'allò que podem intuir no és precisament el que agrada o el que més esperen els potencials electors socialistes (ja siguin votants resistents o ciutadans indignats que no han votat en els darrers comicis). Exemples d'allò que no necessita una esquerra que es vulgui veure reconstruïda.

Els ciutadans progressistes no necessiten assistir, com hem vist en les darreres hores, al que més sembla una pugna de noms que un debat de projectes. No necessiten maniobres -si és que n'hi ha hagut- per evitar que una potencial candidata es presenti a unes primàries, però tampoc no tenen cap necessitat d'assistir al dramatisme exhibit per la frustrada candidata en el seu gest de renunciar a presentar-se a unes eleccions primàries. L'edat i una correcta conducció dels processos polítics podrien donar noves oportunitats a Carme Chacón en el futur, però ara el moment és un altre.

No sembla que hi hagi cap demanda social entre els ciutadans progressistes que es mouen a peu de carrer per apel·lar a “l'autoritat” d'un president del Govern i secretari general del PSOE que ha acabat esdevenint un llast més que no pas un actiu per als sectors progressistes del país. Potser sigui coherent que Carme Chacón hagi fet aquesta apel·lació per lleialtat a José Luis Rodríguez Zapatero i perquè ocupa un important ministeri en el Govern que ell presideix, però ara mateix, en el moment en el qual es troba el Partit Socialista, després dels seus pitjors resultats en unes eleccions locals i davant el debat en profunditat que necessiten tant l'esquerra espanyola i com la de tot Europa, no sembla que “autoritat” sigui un argument que tingui prioritat.

Res del que ha passat des de diumenge 22 de maig és el que estan demanant centenars de milers de persones que en aquests moments se senten orfes de referents polítics. Els resultats del 22M han aixecat dubtes raonables sobre gairebé tot. Alguns dirigents socialistes, com probablement bona part dels ciutadans que es consideren d'esquerres, pensen que no n'hi ha prou amb l'elecció d'un nou candidat a la Moncloa (encara que hagués estat per primàries) per intentar redreçar el camí i anar cap a la propera cursa electoral. Hi ha qui dubta, i té tot el dret a fer-ho, que hagi de ser Rodríguez Zapatero -encara que fos únicament com a secretari general del PSOE i no com a candidat a president del Govern- qui hagi de tutelar el “debat de les idees” del qual també ha parlat -més encertadament en aquest cas- la ministra de Defensa i no candidata.

Hi ha molta gent a Catalunya i a Espanya que espera una veritable reinvenció o refundació de l'esquerra. Però ha de començar per canviar la seva manera d'abordar les pròpies crisis.

23/5/2011 - 09:23h - laMalla.cat

Després del 22M

En les pròximes hores, quan els guanyadors hagin donat sortida suficient a la seva eufòria i quan els perdedors hagin sortejat els inevitables símptomes depressius de la derrota, vindrà l'hora de la feina i de la responsabilitat. Les eleccions d'aquest diumenge 22 de maig posen deures per a tothom, i aquest vegada, ni la festa ni el funeral podran allargar-se gaire. A tots se'ls ha girat feina, molta i urgent.
 
Victòria clara de CiU
Convergència i Unió ha aconseguit un èxit històric amb la victòria de la ciutat de Barcelona i d'altres poblacions emblemàtiques com Girona, Reus, Manresa, Igualada, Figueres, Vilanova i la Geltrú. Casos com el de Barcelona o el de Girona, premien l'esforç i la perseverança de candidats que, com Xavier Trias o Carles Puigdemont, han aconseguit finalment recollir el fruit de la seva feina i del desgast de l'adversari. CiU té també al seu abast la possibilitat de decantar al seu favor pactes a ajuntaments com Tarragona o Mataró. Guanya a les quatre diputacions catalanes, amb majoria absoluta a Tarragona, Girona i Lleida i necessitant soci a la corporació provincial de Barcelona. Però els èxits i les victòries, després d'un sacseig electoral com el que s'acaba de produir, no deixen gaire temps per perdre. CiU ha d'escollir quina és la fórmula de pacte en molts àmbits de l'administració local on el seu avantatge no resulti suficient per ell mateix. En més d'una ocasió la disjuntiva serà pactar amb el PSC o fer-ho amb el PP per a evitar situacions de feblesa. Arriba l'hora de mullar-se.

El PSC i la urgent refundació de l'esquerra
Per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la feina per davant és immensa i la urgència màxima. La derrota de Barcelona, la pèrdua de ciutats importants i el retrocés electoral a tot Catalunya té unes dimensions que va molt més enllà de la pèrdua de musculatura que semblava previsible abans del 22M. Des de la seva fundació, l'any 1978, amb vocació de ser partit central de la política catalana, el PSC no havia tingut mai uns resultats tant dolents i menys en la seva base tradicional que han estat el món local i el municipalisme. El PSC és, amb diferència, qui té més deures -i els de més profunditat- després d'aquests comicis. Els socialistes tenen el difícil repte de construir un nou relat de Catalunya des de l'esquerra. L'esquerra que està a dins de les seves files, però també, i especialment amb aquella que no hi milita o que habita a altres formacions com Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA.

La caiguda electoral dels socialistes té claus diverses, algunes de les quals tenen a veure amb el desgast propi de tres dècades d'hegemonia local i altres poden ser fruit de la crisi i del desgast del Govern del PSOE. Però no faran be els deures els socialistes de Catalunya si no afronten la seva refundació en clau, en primer lloc, catalana. La fórmula 1978-2011 de relació PSC- PSOE ha caducat amb aquestes eleccions del 22M. Si vol tornar a ser hegemònica, la part majoritària de l'esquerra catalana -federalista i no independentista- ha de ser capaç d'arbitrar i executar un discurs propi capaç de tirar del carro de l'esquerra espanyola cap a un pacte renovat Catalunya-Espanya que es bais en el reconeixement democràtic i en la lleialtat mútua. És el que una majoria de catalans vol, quan se'ls pregunta per això tant complexe que són les identitats i els sentiments. Malgrat la seva destrossa, que ha estat molta, el PSC està en condicions d'intentar-ho. Ja voldria el PSOE haver salvat alguns dels mobles que els socialistes catalans han pogut rescatar del tsunami convergent i de l'onada conservadora en aquestes eleccions.

Aterratge forçós d'ERC
Per a l'esquerra independentista la primera tasca és la d'aterrar en la realitat que mostren els resultats del 22-M. En les eleccions al Parlament del mes de novembre de l'any passat, ni ERC ni les altres formacions independentistes van ser capaces de recollir el descontent de la gran manifestació després de la sentència de l'Estatut. Ara ha quedat clar que tampoc no han recollit, com pretenien l'esperit de la mobilització independentista que van suposar les consultes no oficials sobre la sobirania.

La dreta i l'extrema dreta
Del Partit Popular hauríem d'esperar contenció en la poc dissimulada ànsia per recuperar el poder a Espanya i per guanyar quotes de poder a Catalunya. Però els indicis no apunten en aquesta direcció. A la vista dels resultats de l'àrea metropolitana de Barcelona, a l'Ajuntament de Badalona, no ha arribat a entrar la xenòfoba Plataforma per Catalunya precisament perquè el candidat del PP -guanyador de les eleccions- ha ocupat el seu lloc amb un discurs molt semblant. Aquest fenomen i el del partit de Josep Anglada, present ara a consistoris com Santa Coloma de Gramenet o l'Hospitalet, obliguen a una reflexió profunda de tots.
Cal molta feina i molta responsabilitat.

19/5/2011 - 08:17h - laMalla.cat

15-M: Ho abordem o ens fiquem al 'jardí'?

 

Moltes capacitats de sorpresa democràtica es van veure desbordades aquest dimecres en veure com algunes instàncies judicials i polítiques s'anaven 'enredant' en la resposta davant les protestes i acampades.

L'increïble argumentació de la Junta electoral de Madrid
No cal ser jurista per afirmar que l'argumentació de la Junta Electoral de zona de la Comunitat de Madrid per prohibir la concentració de la Puerta del Sol aquest dimecres resultava increïble. N'hi ha prou amb ser un ciutadà conscient dels drets que la Constitució garanteix i posseïdor d'un mínim sentit comú.

La resolució s'agafava a la idea que “la petició de vot responsable a la qual es fa referència en la sol·licitud (dels convocants) pot afectar la campanya electoral i a la lliberta dels ciutadans en el seu dret a vot”.  ¿Realment pensa algú seriosament que la llibertat individual de cada ciutadà a l'hora de decidir què fa el dia d'unes eleccions es pot veure alterada per mobilitzacions com les que s'estan veient a la Puerta del Sol, a la Plaça de Catalunya o a desenes de places i espais públics de ciutats espanyoles?

El pronòstic era cantat i, naturalment s'ha confirmat: A més prohibició, més mobilització. És el que ha passat en les últimes hores a Sol i és el que passarà si la Junta Electoral Central acaba decidint qualsevol cosa que se sembli a la qüestionable decisió de la junta madrilenya.

Els concentrats de l'anomenat moviment 15-M tenen la intenció de seguir amb les protestes fins diumenge, dia de les eleccions. És previsible que dissabte vinent hi hagi molts ciutadans que vulguin expressar-se al carrer. Posarà la Junta Electoral els Governs en la tessitura d'haver de treure la policia al carrer a les portes d'unes eleccions?  Perdrem tots el seny, definitivament? Cal esperar i creure que no.

Ficats en el 'jardí'
La Delegació del Govern a Madrid (Ministeri de l'Interior) va gestionar amb intel·ligència la situació de dimecres a la tarda a la capital. La Policia va rebre instruccions de controlar els accessos a la Puerta del Sol, d'informar els ciutadans i de fer vigilància preventiva d'incidents. Però no va prohibir -perquè no ho pot fer llevat de les situacions excepcionals previstes en la Constitució i en les lleis- que els ciutadans es trobessin a una plaça pública.

Naturalment, no tothom ho veu d'aquesta manera. La premsa madrilenya vinculada a la dreta ja creu ha trobat un nou casus belli: “El Gobierno permite la manifestación prohibida y PSOE abraza la protesta” (titular de El Mundo aquest dijous)

A Catalunya, el Govern de la Generalitat ha decidit prendre la iniciartiva i preguntar directament a la Junta Electoral què ha de fer dissabte. Corre un risc evident de ficar-se i de ficar els Mossos d'Esquadra en un previsible 'jardí' i cal suposar que l'equip d'Artur Mas ja ho haurà analitzat.

El debat de fons
Tot això és paral·lel a les veritables qüestions de fons: ¿Quina base real per a la crítica, la protesta o la indignació té aquesta societat? ¿Quin és el grau d'empatia de tots i cadascun dels ciutadans davant aquestes mobilitzacions? ¿No existeixen dèficits democràtics en el sistema que tenim? ¿Es pot millorar? ¿És just que els Governs que escollim els ciutadans tinguin tan poc marge de maniobra davant els totpoderosos mercats financers? No sembla cap ximpleria reflexionar sobre tot això i pot ser un bon senyal democràtic que hi hagi gent al carrer formulant aquestes qüestions.

Que no pateixi ni la Junta Electoral ni ningú per molts ciutadans com qui signa aquestes línies. Diumenge aniré a votar, tal i com pensava fer-ho abans que esclatés tot això, en plena llibertat.

16/5/2011 - 12:42h - laMalla.cat

No votar no és la solució de res

El cap de setmana passat, en plena campanya electoral, s'ha mogut entre les manifestacions de “rebuig majoritari” contra les retallades (diuen els convocants), la suposada “majoria silenciosa” que avalaria els ajustos del Govern (diu el president Mas) i els milers de manifestants (uns quants a Barcelona, molts més a Madrid) que han sortit aquest diumenge als carrers per expressar la seva indignació per la crisi i per l'actitud de tots els polítics. a tort, i a dret. Fixem-nos en aquest tercer fenomen, una resposta de rebuig social -teòricament espontània i desvinculada d'opcions polítiques- pels efectes de la crisi i per la manera que la gestionen els polítics de qualsevol color.

La plataforma que, utilitzant les xarxes socials, ha impulsat les manifestacions d'aquest cap de setmana reclama canvis profunds en el sistema democràtic, demana que no es voti diumenge vinent a les eleccions locals i, de fet, que no es participi en cap elecció fins que no es produeixi “un canvi de paradigma”. Per qui vulgui analitzar el fenomen amb una mica de calma no ha de passar inadvertit la manera com han rebut aquestes mobilitzacions alguns comentaristes de la premsa i de més favorable a la dreta (moderada o extrema, segons els casos) que representa el Partit Popular.

La dreta sap perfectament que, en situacions de crisi i de descontent social el missatge “no votis” cala amb molta més facilitat entre l'electorat progressista. El votant de dretes -tot i que pugui tenir reserves sobre els polítics que diuen representar-lo- és, per definició, més resistent. El votant de centre que se senti desencantat amb la situació o fins i tot empipat, pot trobar certa satisfacció en un vot de càstig contra el Govern, encara que el receptor de la bufetada electoral no estigui a la Moncloa, sinó a l'Ajuntament de la seva ciutat. Si entra en joc un moviment d'indignació -que òbviament té una important component progressista i això es tradueix en un agument de l'abstenció, la dreta obtindrà una equació de resultat “perfecte”.

Dit tot això, no faríem una anàlisi acurada d'allò que ha passat aquest cap de setmana si menystinguéssim el fenomen de la indignació. Al llarg de la història de tots els pobles, la indignació ha estat sovint el preàmbul de la política. L'esquerra, i particularment els socialistes (catalans, espanyols, europeus) que governen o aspiren a governar a pobles, ciutats, autonomies o estats, no ha de cometre l'error de mirar-se manifestacions com les d'aquest diumenge com una mera mostra de descontent puntual capitalitzada per forces extraparlamentàries o moviments antisistema. És complicat quan, davant com una crisi com l'actual, s'imposa la sensació que no hi ha alternativa i que tot és el mateix. Però precisament perquè és complicat, l'esquerra s'ho ha de fer mirar.

No votar és l'antítesi de la democràcia, i per tant, no és cap solució de res, però és evident que sistema democràtic té problemes i que ha de renovar-se si no el volem veure anul·lat o 'superat' pels moviments d'indignació social. No seria la primera vegada que passaria, com la història d'Europa demostra a bastament. És a l'esquerra a qui li toca reinventar-se per impedir-ho.

5/5/2011 - 07:48h - laMalla.cat

Bin Laden: precisió militar però desconcert comunicatiu

 

La bona notícia de la desaparició d'un personatge com Osama Bin Laden i tot el que representa en la guerra contra el terrorisme internacional ho seria més si no anés acompanyada, com està passant per la erràtica política de comunicació que està seguint el govern dels Estats Units.

Resulta difícil d'entendre que la mateixa Administració que ha estat capaç de posar en marxa una intervenció precisa -pràcticament una operació de microcirurgia militar per acabar amb el cap terrorista més buscat del món- estigui fent tantes anades i vingudes, dubtes i contradiccions davant l'opinió pública nord-americana i d'arreu del món.

Als Estats Units -no cal dir-ho- la mort de Bin Laden ha estat rebuda amb alegria i amb 'premi'. La notícia ha tingut el seu reflex immediat en els índex de popularitat del president Barack Obama. A Europa, una mica menys avocada a fer anàlisis simplistes en blanc o negre, també l'opinió pública i un amplíssim espectre de les forces polítiques han donat mostres d'estar disposades a considerar com un acte de guerra el fet d'haver abatut a trets l'organitzador de massacres com la de l'11-S i d'altres. ¿Per quina raó, doncs, tantes dificultats per emetre un relat transparent, clar i tant complet com aconsellin les raons de seguretat, sobre el que va passar al búnquer de luxe on es trobava Bin Laden a prop de la capital del Pakistan, Islamabad?

“No anava armat” però “temíem que activés explosius”; “va utilitzar una dona com escut humà”, primer “sí”, després “no”; “acabarem veient les fotos” versus “no publicarem fotografies”. Probablement a aquestes alçades les fotos de Bin Laden amb el cap destrossat portarien encara més soroll desagradable a aquest desconcert comunicatiu poc coherent amb la precisió de l'operació militar, però ja sabem que les guerres no tenen res de silenciós ni d'agradable.

En tot cas, davant d'una noticia com la mort d'Osama Bin Laden més que fotografia necessitem seguretat i seguretats i tants dubtes i contradiccions no hi ajuden gaire.