" />

26/4/2011 - 18:08h - laMalla.cat

Era una vegada... (una fada, una vareta i una foto)

Una frase sarcàstica que li he escoltat a algú en les últimes hores m'ha fet reflexionar. “Jo li tinc més de respecte, des que s'ha fet aquesta foto!”. Els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que la maldat en qüestió es referia a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, a la seva vareta màgica i la seva capa de fada de conte, fotografiada per a gran admiració de totes les Catalunyes i les Espanyes a la contraportada del diari El País, aquest diumenge passat.

L'anònim autor de la frase maliciosa ja podrà dir el que vulgui, però la senyora de Gispert, primera dona que presideix una de les cambres democràtiques més antigues d'Europa i segona autoritat de la Catalunya política actual, mereix tots els respectes institucionals i personals. Qui ho pot qüestionar? Dit això, també resulta de tot inevitable preguntar-se i - per què no?- preguntar a la pròpia interessada, si està segura d'haver aplicat tota la prudència que correspon al seu càrrec per tal de, entre d'altres coses, mantenir intacte el respecte institucional que li pertoca.

El titular escollit per la periodista per il·lustrar l'entrevista resulta revelador. “No tinc perversions. No se m'acudeixen”. A jutjar per la fotografia és evident que no. En canvi, qui si demostra tenir idees perverses i capacitat de 'persuasió' és la veterana, sagaç i sovint 'malignap autora de l'article, Karmentxu Marín.

Naturalment Núria de Gispert és molt lliure d'aparèixer a la premsa fotografiada amb la imatge i la indumentària que li dictin el seu senderi i la seva consciència. És només que estem parlant de la Molt Honorable presidenta del Parlament de Catalunya, res més.

18/4/2011 - 06:18h - laMalla.cat

L'elegància d'Iñaki Gabilondo

“Quan trobi un dia Vasile (Paolo Vasile, conseller delegat de Telecinco) li preguntaré perquè ho van fer d'aquella manera”. Iñaki Gabilondo es qüestiona retòricament per què la direcció de la cadena privada va optar per posar un sense fi de 'Gran Hermano 24 hores', en el mateix moment que acabaven per sempre les emissions de CNN+.

L'entrevista amb el veterà periodista donostiarra que aquest cap de setmana ha fet Jordi Sacristan ('Maneres de viure', COMRàdio) m'ha fet constatar que a totes les seves qualitats professionals, Gabilondo hi afegeix una: la de l'elegància. Perquè és una mostra indubtable de distinció i de bon gust mantenir la presumpció d'innocència malgrat la impressió que tots vam tenir el 28 de desembre passat i que ni Vasile ni la resta dels que manen al grup Telecinco no han desmentit. Ells van voler convertir en un símbol de victòria la desaparició del canal de notícies i la seva nova adquisició empresarial.

El vídeo que recull aquell minut en el qual desapareix la informació i irromp la teleporqueria queda, per sempre més, com a testimoni documental d'un canvi d'època, de la degradació del món de la comunicació que denuncia Iñaki.


Seria molt interessant veure, llegir o escoltar una entrevista de Gabilondo a Vasile. Tindríem l'oportunitat de confrontar dues cultures antagòniques d'entendre la comunicació. En el cas de l'italià l'opció està molt clara: vendre merda televisada, que resulta molt rendible des del punt de vista empresarial i 'poc compromès' des del punt de vista polític.

Per això, malgrat el to benintencionat d'Iñaki Gabilondo, no crec que calgui fer gaires preguntes sobre les seves raons i motivacions a algú que, abans de desembarcar a Espanya havia arribat a ser sotsdirector del grup Mediaset a Itàlia. No és probable que aquell ascens fos a canvi de res. A Paolo Vasile se li atribueix la frase “La mesura de l'ètica la dóna l'audiència”, una eloqüent coincidència, aplicada a la televisió, amb la lamentable concepció de la política que demostra tenir Sílvio Berlusconi.

13/4/2011 - 09:19h - laMalla.cat

BBC London, parada estació Victòria

"Nosaltres no especulem, no difonem rumors. És molt important per a nosaltres esperar a tenir les coses confirmades". Quan un periodista sènior de BBC London ens explica quina és l'escrupolosa política del mitjà a les xarxes socials la redacció, situada en ple centre de Londres, ja té els detalls i les confirmacions suficients sobre el que acaba de passar a l'estació Victòria. Hi ha hagut una explosió, el servei de metro ha quedat interromput, però res a veure amb cap acció terrorista. Es tracta d'una avaria elèctrica. És dimarts a la tarda. L'equip de direcció de la XAL i de COMRàdio estem coneixent 'in situ' la realitat d'un model de mitjà de servei públic de proximitat del qual teníem ja referències molt directes. A una mateixa redacció s'uneixen esforços i capacitats per llançar informació i continguts en totes les direccions: un canal de ràdio de 24 hores a través de l'FM, un portal de notícies a internet, tres finestres informatives diàries de desconnexió local a través de BBCtv-1 i una acurada i útil acció informativa a través de Twitter o Facebook.

Estem al costat mateix de la BBC Broadcasting House, l'edifici de 1928, convertit durant gairebé un segle en temple del rigor i referència en el món del servei públic audiovisual. Ara, en ple procés de reorganització de la BBC, tot aquest complex on ens trobem està en obres. S'està convertint en el pool de  multimèdia i multicanal de tota la corporació pública del Regne Unit. Han canviat radicalment els sistemes, els llenguatges i les plataformes però hem pogut comprovar en viu i en directe que l'esperit de rigor i de servei a la comunitat d'aquella BBC fundacional que va estrenar la Broadcasting House es manté inalterable.

Naturalment BBC London ha informat del que ha passat aquesta tarda a Victoria Station a través de les seves diverses finestres, inclosos els seus comptes de Twitter. Ho ha fet per explicar en temps real als ciutadans del 'gran Londres' que el servei estava parcialment interromput i per poder afirmar, quan n'ha tingut la confirmació, que la causa era un problema elèctric. Cap rumor o especulació sobre un possible atac terrorista sobre una metròpoli que té encara fresc en la memòria el que va passar al metro a l'estiu de 2007. "La gent pot veure i llegir coses, però esperen a saber què en diu la BBC" ens expliquen els nostres amfitrions, molt conscients de la responsabilitat que tenen.

Compartim amb ells el nostre model multimèdia dedicat prioritàriament a la informació de proximitat a Catalunya, a través de la Xarxa de Televisions Locals, de COMRàdio i les emissores municipals i de lamalla.cat. Partim de realitats diferents i servim a societats diferents però l'esperit de servei públic a la comunitat és comú.

8/4/2011 - 07:33h - laMalla.cat

100 dies

 

Els balanços dels primers 100 dies d'un govern -tant és que els faci el propi Executiu o l'oposició- tenen molt de litúrgia mediàtica. Acostumen a ser el territori frontera entre aquella certa pax romana que sempre queda després d'unes eleccions i una mena de tret de sortida per a la confrontació entre govern i oposició. “Que comencin els Jocs” dirien a la Roma imperial, arribats a aquest punt. Però 'els Jocs', el debat, la confrontació i la contestació ja fa moltes setmanes que han començat en aquest cas. Les retallades, la crisi, i una mica de vocació de revenja del nou Govern respecte a l'Executiu anterior, han fet saltar pels aires la frontera dels 100 dies.

Aquí respectem les tradicions i els calendaris i ens hi posem amb alguns apunts aquest divendres, 8 d'abril, un parell de dies després de la data exacta dels 100 dies des que Artur Mas va prendre possessió com a 129è president de la Generalitat de Catalunya.

En el capítol retallades, un aspecte rellevant. El Govern Mas ha optat per posar les restriccions i mesures per reduir costos (sanitat, serveis públics, inversions) per davant de la pròpia elaboració del pressupost. S'endevina l'estratègia de començar la legislatura per aplicar allò que sigui menys popular i menys amable amb la presumible esperança de poder mostrar millor cara en els anys següents. El problema és que un retrocés en serveis bàsics com els de la Salut seria difícilment reversible i que  el ciutadà del carrer ho intueix clarament així.

Amb el rerafons de la crisi  Mas i el seu Govern no semblen tenir inconvenient en mostrar clarament un perfil de centre-dreta. El discurs de la reducció d'impostos com a suposat motor de la recuperació econòmica es materialitza en una de les mesures de les quals CiU n'ha fet símbol: l'eliminació total de l'impost de successions. El Govern tripartit ja el va reduir a extrems en el qual només afectava les grans fortunes. Ara, la nova reforma de l'equip Mas el deixa pràcticament a zero el que representarà 100 milions d'euros menys d'ingressos per a la Generalitat. En moment de crisi com els actuals, fer 'menys caixa' no ajudarà precisament a preservar i sostenir els serveis de titularitat pública. Encara que el discurs del Govern de CiU no ho indiqui gaire la pràctica i les mesures sí que porten l'Executiu català als braços del PP en matèria econòmica. S'acosta el moment que el mateix Mas va marcar en el calendari per l'elaboració del seu pressupost i les coses semblen caminar en aquesta direcció, a jutjar per les declaracions d'alguns representants populars, sens dubte menys preocupats que els convergents per dissimular sintonies i coincidències de model.

En el capítol de gestos, versió actualitzada -segle XXI- de la tàctica que durant més de dues dècades va seguir el president Pujol: posar una fita reivindicativa a Madrid (pacte fiscal) com a mètode de pressió per a qui toqui en el seu moment (PSOE o PP) i combinar aquest el pragmatisme negociador amb picades d'ullet als sectors més aguerrits del nacionalisme. La participació personal una consulta independentista sense valor jurídic, encara que sigui votant més o menys d'amagat, sense llum ni taquígrafs, és el nou format del maspujolisme del segle XXI. 

31/3/2011 - 21:16h - laMalla.cat

La carta als reis de les ràdios privades

 

Que una entitat, col·lectiu, associació o grup d'interès s'adreci al Govern i formuli les seves demandes o preocupacions és un exercici saludable i símptoma de normalitat democràtica. Però quan el que es reclama del poder polític és un canvi de les regles del joc, inclosa la pràctica liquidació d'una part del sector de la comunicació audiovisual del país, hom pot tenir la sospita que el símptoma és d'alguna altra cosa.

Hem conegut que no fa gaires dies han arribat al Palau de la Generalitat papers -diguem-ne 'suggeriments' adreçats al Govern- per part de l'associació que representa els empreses privades de ràdio. L'ACR (Associació Catalana de Ràdio) ha fet arribar a l'equip d'Artur Mas un document que no és gaire llarg, ni tampoc sembla gaire elaborat, però que sí resulta bastant eloqüent malgrat el seu títol llarg i tortuós.

Si algú et posa a les mans un document encapçalat com a 'Informe sobre la necessitat d'introduir els principis i tècniques jurídiques de menor restrictivitat, intervenció mínima, autoregulació i simplificació administrativa en el sistema audiovisual privat' és impossible esperar cap estona apassionant de lectura. El suposat informe no és més que una carta als reis -això sí- precisa, clara i transparent en les seves intencions i objectius:

- Disminució de l'oferta de ràdio pública local

- Desaparició de les emissores del tercer sector

- “Limitació, reducció i/o supressió” de les capacitats normatives del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i de les obligacions dels operadors privats d'aportar-hi informació o de rendir-hi comptes.

- Renovació automàtica de llicències (que en la pràctica és tant com buidar de funcions el CAC)

- “Supressió dels consorcis de comunicació local” (per si el receptor de l'escrit tingués algun dubte el mateix paràgraf aclareix de seguida que es refereix a COMRàdio)

- Negació del caràcter de servei públic dels operadors locals

- Eliminació de qualsevol restricció sobre publicitat o patrocinis per a les emissores privades al mateix temps que es proposa anar cap a la desaparició total dels anuncis a les ràdios públiques, incloses les locals (no serveixen ni les limitacions que hi ha posat el CAC ni la consideració que el regulador ha tingut amb les emissores municipals per poder reduir costos i per donar un espai de difusió assequible al comerç local)

- I, naturalment, ocupació per part de les cadenes privades de totes aquelles freqüències que deixarien de ser operades pel sector públic local o pel tercer sector en cas d'aplicar-se totes les mesures anteriors.

En resum, màxima i indissimulada voracitat, carta blanca per al sector privat i escanyament -si pot ser desaparició- dels mitjans de servei públic. Són les condicions, les regles del joc que reclama la patronal de la ràdio privada del país. La mateixa patronal que paga als periodistes salaris per sota dels mil euros en nom de la lliure competència i de l'autoregulació.

Farà bé el Govern de la Generalitat desmarcant-se d'aquells que li fan tant poc favor en intentar posar-li deures amb l'objectiu de liquidar el sector de la ràdio de proximitat, precisament aquell que les cadenes privades han anat abandonant en les darreres dècades, eliminant desconnexions i programes locals.

No seria gens bo que algú pogués arribar a la conclusió que si la patronal radiofònica ha enviat la carta als reis a Palau en ple mes de març és perquè pren els membres de l'actual Govern com els seus particulars 'Mags de l'Orient'.

23/3/2011 - 20:00h - laMalla.cat

Liz -eterna- Taylor

Ningú no entrarà mai més a Roma amb la majestuositat que ho va fer Elizabeth Taylor a 'Cleopatra'. És difícil d'imaginar que algú pugui portar amb tanta dignitat com Maggie, 'la Gata' la insatisfacció sexual d'una esposa desatesa. S'atreviria algú a imaginar una altra núvia, filla d'Spencer Tracy més tendra i enamorada que aquella jove actriu angloamericana o una dona capaç de desfermar més odi conjugal que la madura protagonista de 'Qui tem Virginia Woolf?'.

La literatura, les arts, el cinema són el més a prop que podem estar els éssers humans de la immortalitat. Ara que ha deixat de comptar entre els vius Elizabeth Taylor ocupa ja definitvament un lloc privilegiat en les videoteques i arxius digitals de mig món. Sempre que vulguem la tindrem a l'abast, ja sigui per fer embogir de passió l'emperador de Roma o per reconquerir el seu estimat, desitjat Brick. (Paul Newman)

La força de la Taylor i una no gens dissimulada tendència a la mitomania fan possible que un descregut del més enllà i detractor de les reines amb corona sigui capaç de fantasiejar amb la imatge del meu admirat Terenci Moix fent reverències de benvinguda a la seva venerada Cleopatra. (Si hi hagués una altra vida diferent a aquesta, és segur que Terenci i Liz estarien ara mateix junts i, naturalment, de 'marujeo')

Però toco de peus a terra. Ja sé que l'Egipte d'avui no té el Nil per reines i que la Roma de Berlusconi no convida precisament a fer-hi entrades triomfals. Assumeixo que ni Joseph Mankiewick ni el seu cine són ja repetibles. La fascinació per aquelles mirades color violeta de Liz Taylor ha donat pas al cos fibrós i atlètic de Jennifer López, sortejant bales i explosions en una pel·lícula d'acció on llueix “el millor cul del món”. No és millor ni pitjor. És, simplement, una altra història.

En qualsevol cas avui prefereixo tirar de videoteca i gaudir -un altre cop- de la millor reina del Nil de tots els temps. Digueu-me “gafapasta”!

21/3/2011 - 08:20h - laMalla.cat

El patètic cas d'Occident i Gadaffi

 

Aquests dies, al fil de les notícies constants d'internet, ràdio i televisió sobre la guerra de Líbia, és impossible no caure en l'evident paradoxa política patim trobem molts ciutadans europeus. ¿Qui no desitja, a la vella i democràtica Europa, veure opressors com Gaddafi, Obiang o Ahmadineyad lluny del poder i sense eines de repressió i tortura contra el seus pobles? Arribats al punt que hem arribat, és evident una majoria de ciutadans europeus desitgem la derrota, caiguda i, si pot ser enjudiciament criminal d'un personatge que, pel que diuen les cròniques internacionals, s'ha enriquit de forma espectacular amb l'apropiació dels recursos petrolífers del seu país, a base reprimir el seu país i de fer negoci i xantatge als països d'occident.

La clau del problema de Líbia no és la legitimitat de l'actuació militar (avalada -aquesta sí- per una resolució Nacions Unides) La clau és la difícil i poc honrosa resposta (per a Europa i els Estats Units) a la pregunta: “Com hem arribat fins aquí?”. Només cal un ràpid repàs a les hemeroteques de les tres darreres dècades per comprovar com Occident sempre ha trepitjat amb Gaddafi un territori movedís entre la censura puntual i la tolerància permanent que han permès al dictador libi canviar petroli per armes i poder durant molts anys.

En l'últim moment, en la segona meitat de la setmana passada, Europa i els Estats Units van decidir trencar amb una situació patètica en la qual havia quedat la política exterior d'occident respecte a Líbia i a molts altres països àrabs. Gaddafi s'aprofitava de la inacció internacional per esclafar una revolució que s'estava tornant “reversible” per a vergonya de la Casa Blanca i dels governs de la UE. Estaven disposats els governs de Londres, París o Madrid a reobrir d'aquí un temps les seves ambaixades a Trípoli amb un Gaddafi vencedor i crescut? Podia aspirar Occident a tornar a tenir un tracte raonable en el preu del petroli libi després d'haver condemnat públicament el seu règim i haver apostat pels opositors?

Les revoltes als països àrabs han agafat amb el peu canviat els Governs occidentals. El que està passant és un canvi sobtat i contundent en el guió internacional que ha funcionat durant les darreres dècades.

Tots volem que Gaddafi perdi aquesta guerra i que se'n vagi, però els nostres governs europeus tenen molt a callar sobre el passat immediat.

10/3/2011 - 19:12h - laMalla.cat

'A Serbian film': gestionar la llibertat no és fàcil

Ho diré d'entrada. No he vist 'A serbian film'. La pel·lícula no em desperta cap interès especial i afirmo que qualsevol producte visual que inclogui imatges de sexe amb menors em produeix rebuig intel·lectual i físic. No obstant això la controvèrsia que genera la imputació penal del director del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, Àngel Sala, per l'exhibició de la pel·lícula no és qüestió que es pugui liquidar amb un argument simple i ni amb un parell de frases. Explorar possibles límits a la creació artística o dirimir quines poden ser les col·lisions entre aquesta i la legalitat no és un assumpte fàcil.

Fer pornografia on apareguin menors és -i és bo que així sigui- obertament il·legal. No hi ha d'haver dubtes sobre aquest particular. Les incerteses i les dificultats per a establir un criteri objectiu apareixen quan no estem davant d'una obra pornogràfica sinó d'una ficció on es recreen explícitament determinades obsessions sexuals d'un personatge. Això és el que planteja el Festival de Sitges en la defensa del seu director. “No és una pel·lícula pornogràfica sinó una ficció de terror”, diu el comunicat difós per l'organització del certamen.

El festival de Sitges ha rebut moltes mostres de suport, procedents de firmes rellevants del món de la cultura i de directors d'altres festivals de cinema com Valladolid, Sant Sebastià, Màlaga, Gijón, Sevilla, Granada... Estem parlant d'un film que ha rebut tres premis a Montreal, un premi especial del jurat a Porto i amb un guardó al millor guió a un festival de Sèrbia. La pel·lícula s'ha projectat també als dos mercats de cinema més prestigiosos del món, el de Cannes i l'American Film Market de Santa Mònica, a Califòrnia. Els premis o els reconeixements no són el més rellevant d'aquest afer però sí són una mostra de que ens movem, si més no, en el territori de les coses discutibles. ¿Podria algú pensar raonablement ve bona part de la industria i del sector internacional de la creació cinematogràfica està actuant com a còmplice de fer apologia de l'abús sexual de menors?

El cas és que hi ha una llei -l'article 189.7 del Codi Penal- que castiga amb penes de tres mesos a un any de presó o multes a qui “produís, vengués, exhibís, o facilités per qualsevol mitjà material pornogràfic en el qual no havent estat utilitzats directament menors o incapaços, s'utilitzi la seva veu o imatge alterada o modificada”.

Algú ha dit que els càrrecs contra Àngel Sala no són més l'estricta aplicació de la llei que regeix actualment. Creadors, juristes i, sobretot, legisladors hauran de treballar més a fons en aquest complicat equilibri entre la creació i la protecció legal dels drets dels menors i de les persones en general. Ningú no va dir que fos fàcil gestionar la llibertat i la democràcia.

 

3/3/2011 - 10:22h - laMalla.cat

Sanitat pública: retallada o copagament?

És obvi que la sempre difícil situació econòmica del sistema públic de salut s'ha agreujat amb la crisi econòmica i és indiscutible la necessitat d'actuar. Ningú no dubta que s'ha de fer alguna cosa per mantenir en situació sostenible un servei bàsic que forma part del nucli dur dels nostres drets de ciutadania.

El doctor Boi Ruiz, conseller de Salut del Govern de CiU presidit per Artur Mas ha fet el seu diagnòstic i ha prescrit el tractament. La recepta, segons el conseller, és un règim de la màxima severitat: esperar més per a intervencions quirúrgiques, tancar quiròfans a les tardes, aturar qualsevol obra de construcció de nous centres hospitalaris, fer menys proves diagnòstiques. Tot plegat, demolidor per a un sistema sanitari públic molt pressionat per la despesa però que havia assolit uns nivells de qualitat més que acceptables i que despuntava en el conjunt de l'Estat.


Les mesures proposades pel conseller de Salut del nou Govern són coherents amb la trajectòria del conseller Ruiz com a gestor de la sanitat privada. Fa dos anys ja, Boi Ruiz advertia que “no es pot tenir serveis sanitaris suecs amb impostos mediterranis". L'actual titular de Salut va ser impulsor d'un document subscriu per diverses patronals catalanes en el qual es qualifica com a “insostenible” el sistema sanitari que la Generalitat ha desenvolupat i desplegat en els darrers anys (no només els set del govern d'esquerres sinó també durant l'etapa anterior de governs de CiU).

Els arguments i la trajectòria de Boi Ruiz, la seva vinculació al sector dels hospitals privats com a president d'una organització que els aplega, poden portar a qüestionar el tractament de xoc que ara ens proposa el doctor-conseller.

¿És la retallada l'única opció per al servei públic de salut? Si és cert -com diu el conseller- que la majoria de ciutadans entén que la situació és difícil i que calen ajustos ¿no seria l'hora d'afrontar amb valentia política i responsabilitat de gestió pública mesures com el copagamament per algunes prestacions ¿No seria realment eficaç per a mantenir un correcte finançament d'uns servei públic sanitari de qualitat que els tots els ciutadans que estiguin en actiu (exclosos aturats o pensionistes) abonessin la quantitat d'un euro per cada visita al metge?

Més enllà de la manca de determinació política, és sabut que les forces polítiques venen estudiant des de fa temps fórmules de pagament complementari per l'ús dels serveis públics sanitaris. ¿No és el moment de treure de l'armari aquests estudis i propostes?

¿Influeixen d'alguna manera els interessos del sector de les consultes particulars i dels hospitals privats que temen veure's perjudicats per un sistema de copagament que blindi unes prestacions de qualitat de la sanitat pública? ¿Es tracta de preservar l'estat del benestar o d'aprofitar el context de la crisi econòmica per aminorar-lo?.

A vegades els diagnòstics i les prescripcions mèdiques mereixen una segona opinió, no?

18/2/2011 - 09:35h - laMalla.cat

Més que primàries del PSC, cruïlla política de Barcelona

 

La vida municipal de Barcelona està a punt de viure una cruïlla inèdita. Mai en la història política recent de la ciutat, s'havia produït res semblant. Ja no es tracta únicament del fet que militants i simpatitzants del partit que governa la ciutat estiguin a punt de decidir quin serà el seu candidat a alcalde o candidata a alcaldessa. El que resulta realment rellevant, donades les circumstàncies polítiques, és que un grup petit de ciutadans (molt petit si el comparem al conjunt de la ciutadania barcelonina) podria tenir a les seves mans, de fet, el futur de la ciutat, i no ja sols el nom del candidat o candidata socialista sinó el color polític del proper govern municipal de Barcelona.

Des la federació de Barcelona del PSC, lògicament neutral en les formes, però òbviament implicada en l'aposta de continuïtat que representa l'alcalde Hereu, apunten que es detecta més mobilització dels militants que dels simpatitzants. Aquells que ensumen en l'interior de les files socialistes barcelonines sostenen que, entre els militants el vot fidel a Hereu és més fort que el vot renovador que aposta per Montserrat Tura.

Si hem de fer cas de les enquestes, el PSC caminaria cap a una derrota electoral de dimensions estratosfèriques en les eleccions del 22 de maig, en cas d'optar per Jordi Hereu aquest dissabte. L'alcalde i els seus partidaris confien, en canvi, en poder poder presentar un alcalde reforçat si guanya les primàries i capgirar així els sondejos. Les mateixes enquestes no asseguren una victòria electoral en cas que Montserrat Tura fos candidata a alcaldessa però sí dibuixen clarament un canvi de tendència radical; un escenari polític en el qual els socialistes podrien mantenir vives les possibilitats d'un ajuntament de to progressista.

Un grapat d'afiliats socialistes potser s'estan debatent a aquesta hora entre el cor i el cap a l'hora de determinar el seu vot. Uns quants milers de simpatitzants deuen estar dubtant ara mateix entre anar a o no anar a votar després d'una campanya que ha estat poc brillant i molt marcada per un prudent Fair Play entre els dos contrincants. La decisió d'uns i altres serà només seva, però la cruïlla política és de tota la ciutat.