" />

6/7/2011 - 07:25h - laMalla.cat

“Aquesta remor que se sent sobre la SGAE”

 

“Aquesta remor que se sent no és de pluja...” diu un cèlebre poema de Miquel Martí Pol que Ramon Muntaner -avui director de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) a l'àrea mediterrània- va musicar i cantar allà pels anys 70. Aquell poema, amb una brillant arquitectura de paraules, descrivia les ganes de canvi en una societat ofegada pels darrers anys de la dictadura.

Ara que ja tenim dècades de democràcia, sí que plou (més o menys quan toca), fa temps que no estan prohibides les paraules i, sortosament, ja no les pot prohibir ningú. En els nostres dies sí que bufa el vent i aixeca la pols que de tant en tant, malgrat viure en un sistema de llibertats, s'acumula en alguns racons.

Fa temps que hi ha una remor de fons que afecta tot el que té a veure amb la gestió dels drets d'autor i amb la gestió de la propietat intel·lectual. Segurament hauríem de recórrer a l'antropologia per mirar d'escatir perquè resulta més difícil aquí que a altres països resoldre una qüestió que a tot arreu és complexa. Vivim a un país erròniament instal·lat en la cultura del 'gratis total' i amb dificultats per entendre socialment que l'adequada protecció dels drets d'autor és imprescindible per raons de justícia i per assegurar que en el futur segueixi havent creadors de qualitat. Però la SGAE, una organització poc transparent i amb massa poder per tractar-se d'una entitat privada, no ha ajudat gens a generar necessari canvi de cultura a Espanya en relació amb la propietat intel·lectual.

No ho ha fet durant tots aquests anys (existeix des dels anys 80) abans que esclatés l'escàndol que ara investiga la justícia i que apunta a la presumpta desviació de diners recaptats amb molt de rigor però no sempre administrats amb la mateixa rigorositat si es demostren les greus imputacions sobre alguns dels seus gestors.

Els poders públics no queden tampoc gens ben parats en tota aquesta història. Ens trobem, com en el cas del Palau de la Música, amb una evident manca d'eficàcia de l'administració a l'hora de controlar i fiscalitzar l'activitat d'una entitat privada que gestiona un milió euros cada dia, que té 90.000 representats però on són molts menys els que tenen capacitat de decidir i de votar. H ha, també en aquest cas, dubtes seriosos sobre el destí de diners públics posats a la filial digital SDAE. Llegim, amb escàndol la transcripció de converses telefòniques entre el principal implicat, José Luis Rodríguez Neri, i la seva esposa on ell admet que “tota la pasta que han estat ficant a la SDAE (2 milions d'euros del Govern central) era una puta mentida” i on ella sembla vanagloriar-se d'una certa capacitat d'enredar l'administració: “...entre que són funcionaris, que són el ministeri de Cultura, que són idiotes, que estan d'eleccions o que estan de vacances, imagina't!”. Fracàs absolut de la ministra González-Sinde que deixarà el càrrec amb molt pocs elements per presentar un balanç de gestió positiu i ineficàcia total dels governs autonòmics, tots ells amb competències en Cultura, per controlar una entitat privada que té una estructura centralitzada per a tot el territori de l'Estat.

Naturalment ara cal que la Justícia tregui a la llum la veritat i acabi distingint ben clarament -com és la seva funció- entre culpables i innocents. Però, independentment de l'escàndol i de la depuració de responsabilitats, és imprescindible canviar de model. Un sistema en mans privades i amb amb poc control no només provoca rebuig social sinó que, a més a més, és un terreny abonat per a pràctiques delictives. El model basat en la poderosa SGAE ha mort. Ja feia temps que la remor que se sentia era de malatlia molt greu i de necessitat de canvi.

 

Per acabar, a tall estrictament il·lustratiu, el poema magistral de Martí Pol...

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Comentaris
  1. Avatar

    En els nostres dies sí que bufa el vent i aixeca la pols que de tant en tant, malgrat viure en un sistema de llibertats, s'acumula en alguns racons. (......).

    Quan la pols s'acumula no n'hia ha prou amb el vent.

    12/07/2011 - 21:35h