" />

1/2/2011 - 08:44h - laMalla.cat

Aznarades o alguna cosa més?

 

La pregunta no és si Espanya pot competir o no “amb 17 comunitats autònomes aspirant a ser mini-estats”, com ha dit José María Aznar; la pregunta és si el país pot ser competitiu amb un expresident del Govern que permanentment està aixecant ombres de dubte sobre tot, ja sigui la solvència econòmica del país com el propi model d'Estat. Un expresident del Govern ressentit per la pèrdua del poder -com és el cas evident d'Aznar des de 2004- esdevé un personatge nociu políticament; dinamitador de ponts, destructor de consensos, negador de qualsevol possibilitat d'entesa.

El pacte constitucional, ja tocat per episodis jurídics diversos que gairebé sempre tenen el seu origen el reduccionisme uniformista d'Aznar i dels seus coreligionaris més adeptes, rep ara nous atacs de qui mai no va veure amb bons ulls els preceptes de la Constitució de 1978 per a gestionar la diversitat política, lingüística i cultural d'Espanya. La desafecció aznarista per l'Estat de les Autonomies està escrita i documentada a les hemeroteques i ve d'aquells temps de la transició en els quals un jove 'Jose' llançava alertes des de la premsa de províncies que no distaven gaire d'aquelles altres proclames que s'imprimien en els diaris d'extrema dreta de l'època. Ara, alliberat de l'autocontrol a què obliguen el fet de ser president del Govern o candidat a alguna cosa, Aznar parla 'clar i castellà' per a una part de l'electorat de la dreta espanyola que sap que pensa exactament com ell.

Però és més que dubtós que Aznar vagi per totalment per lliure. La insistència de l'expresident en la seva particular 'gota malaia recentralitzadora' comença a resultar sospitosa. ¿És Aznar la veu “oficiosa” d'allò que el PP no s'atreveix a dir oficialment?

És ben cert que la transició va resoldre moltes coses i  que en va deixar pendents unes quantes. Una d'aquestes, que semblava encarrilada però que és evident que no ho està tant, és l'evolució cap a una certa comprensió de l'Espanya plural per part d'una determinada dreta que s'entestada en mantenir vius un dels seus fantasmes clàssics. No és així, i alguns, com Aznar insisteixen en alçar la bandera d'una Espanya uniforme, monopàtria i, si pot ser, monolingüe encara que aquesta no existeixi. Afortunadament mana la realitat i no pas Aznar. L'Espanya que voldria l'expresident del Govern no existirà ni ha pogut acabar d'existir mai tot i els intents per la força que van durar fins a quatre dècades, com el franquisme.

(Per cert: Com llueix la confluència Diagonal-Passeig de Gràcia, ara que han retirat aquell record de la 'Victòria' feixista sobre Barcelona!)

Comentaris