" />

11/7/2010 - 10:57h - laMalla.cat

Cal reparar la destrossa

I ara què? Com reparar la destrossa? Com gestionar el malestar expressat de forma massiva al carrer amb la marea humana que ha inundat aquest 10 de juliol els carrers més cèntrics de Barcelona? Com guarir-nos del cop rebut a la dignitat? I sobretot, com
sortir del carreró tancat en el qual ens vol atrapar una determinada i limitada manera d'entendre Espanya, la que es reflecteix en els més de 800 folis de la sentència del Tribunal Constitucional i la que inspira i anima el Partit Popular ja des d'abans de la seva pròpia fundació, en aquells temps d'Alianza Popular.

Quan algú porta anys -especialment els darrers sis- atiant el fuet de càstig polític, negant la identitat d'un poble, alimentant tots els fantasmes de la discòrdia entre territoris i quan qui fa tot això troba ressò, suport o reacció poruga en altres sectors de la societat espanyola, està posant les llavors de l'enfrontament i del desencontre. Quan aquest algú -encara que fracassi en el seus intents maximalistes- aconsegueix que uns magistrats dictin una sentència que nega cap possible lectura plurinacional i oberta de la Constitució de 1978, Espanya té un problema seriós. És el que tenen en comú la política i l'agricultura: allò que et trobes en la collita és conseqüència de la llavor que hi vas posar quan sembraves.

El PP, el seu recurs i la posterior sentència del TC són els responsables  del que passa, però seria un error deixar l'anàlisi aquí i pensar que amb la denúncia del pecat i dels pecadors originals es podrà passar pàgina ràpidament.  

Tothom que observi la realitat política catala i espanyola amb una mica de responsabilitat i mirada mínimament objectiva sap que l'estructura institucional d'Espanya s'aguanta sobre l'arquitectura d'un pacte. Un pacte forjat l'any 1978, en temps molt difícils i convulsos i que ara convindrà més que mai reforçar o revisar en algunes de les seves màximes si és que es vol mantenir dempeus l'estructura i seguir avançant en convivència com s'ha pogut fer fins ara.

La manifestació multitudinària de 1977 va ser decisiva per a tenir l'Estatut d'Autonomia que Catalunya reclamava des del mateix moment de la mort de la dictadura. Un terç de segle més tard, sabem que la marxa de 2010 marcarà una nova fita en la història del país. El repte i la responsabilitat està en saber-la conduir, com es va fer amb la marea humana del 77, cap al progrés i la cohesió nacional i no cap a la discòrdia, no només entre catalans i espanyols sinó entre els catalans mateixos.

Era d'esperar i forma part de la lògica de la lògica de la llavor i la collita, que bona part de crits, consignes i actituds de la manifestació d'aquest dissabte, fossin obertament independentistes i resultessin un baló d'oxigen per aquells que aposten clarament per la ruptura. Entre aquells que cridaven per la independència i aquells (que també hi eren) que es manifestaven en silenci o llaçaven altres consignes hi havia un comú denominador: el rebuig a una idea d'Espanya monocultiu i uniforme i negadora de tota diversitat nacional en el seu interior.

En la seva sentència el Tribunal Constituciona insisteix fins a la nàusea en el to imperatiu i d'una frase que va ser en el seu dia en el redactat de la Constitució per aplacar les ires involucionistes de la ultradreta. És aquella fórmula de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, que conviu en un joc d'equilibris propi de l'època, amb el terme 'nacionalitat' que apunta clarament el caràcter plurinacional de l'Estat. Ha quedat clar que, com més s'insisteixi en  remarcar imperativament allò que es defineix com a “indissoluble” més contundent serà l'afirmació de Catalunya com a nació.  

Tristament els separadors han fet la seva feina i els separatistes es veuen amb cor ara de recollir-ne els rèdits. Naturalment cal distingir entre el que és legítim dret a la llibertat d'expressió de la ciutadania i el que són actituds minoritàries d'uns quants. Però presenciar en directe com un grup reduït d'energumens persegueix i increpa el president de la Generalitat al crit de “xarnego fill de puta”, fa pensar força sobre el punt en el quan ens trobem i sobre allò que hauríem d'evitar. S'ha d'evitar la fractura social entre catalans i s'ha preservar la unitat del poble, sense la qual estaria en risc l'existència mateixa de Catalunya.

Comentaris
  1. Avatar
    ADEU ESPAÑA diu:

    Després de defensar el dret de tots els ciutadans a manifestar-se, Rubalcaba ha deixat clar que els canvis introduïts pel Tribunal Constitucional (TC) són "molt petits", ja que s'ha respectat el "95 per cent" del text i la sentència recull "el substantiu" del que pretenia el Parlament de Catalunya: aprofundir en l'autogovern QUINA DESTROSS SI NO HA CANVIAT RES, LA DESTROSSA L'HEM DE COMENÇAR AARA ARA ARA

    13/07/2010 - 17:54h
  2. Avatar
    angel diu:

    als jueus els hi sua la limitada manera d'entendre dels moros perque tenen un pacte mes solid que la merda de estatut de 1978an

    13/07/2010 - 18:00h