" />

15/7/2010 - 08:30h - laMalla.cat

Capacitat de seducció

“No n'hi ha prou amb una frase, amb una declaració”. El president Montilla, fidel a la seva manera de fer, poc loquaç però precisa, ha posat unes poques paraules a les primeres respostes de José Luis Rodríguez Zapatero sobre com recomposar la trencadissa de l'Estatut.

Si d'una cosa n'hi ha hagut massa, en tot aquest llarg i desgastador procés per a la millora de l'autogovern de Catalunya, ha estat de frases i declaracions, des d'aquell famós i massa lleuger “apoyaré” pronunciat per Zapatero en un míting del PSC al Palau Sant Jordi, al freqüent anunci aznarista de l'apocalipsi anticatalanista (“España se rompe”). Hem viscut uns anys en els quals han dominat les frases pel damunt de la responsabilitat i del sentit de país i d'Estat quan del que es tractava era de quelcom tant important i delicat com la convivència a l'Espanya plurinacional real; una realitat a la qual la Constitució de 1978 tenia la clara voluntat de donar sortida utilitzant el terme “nacionalitat”, superant resistències uniformadores i involucionistes de l'època.

És per això que, lògicament, l'anàlisi buenista que fa Zapatero de la sentència del Tribunal Constitucional no pot seduir els sectors majoritaris de la societat catalana. Ni pot estar satisfet el president de la Generalitat, José Montilla, que forma part de la mateixa família política que Zapatero però que, per damunt de tot és president de Catalunya; ni pot estar-ho el portaveu del CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui hem vist debatre amb el president del Govern aquest dimecres, en un to de responsabilitat dins de la discrepància que trobem a faltar massa sovint en la política catalana i espanyola.

El compromís de reparar els danys de la sentència (aquells que es pugui) per la via de reformar lleis orgàniques, és un element positiu, però ja es donava per descomptat, en estricta aplicació de la coherència política. No calia esperar una altra cosa tenint en compte que el Govern central va ser un dels impulsors de la reforma estatutària i que el PSOE la va votar favorablement al Congrés i al Senat.

Del que es tracta -com ha recordat en diverses ocasions el president Montilla i com ahir verbalitzava Duran Lleida al Congrés- és d'actuar a partir de la plena consciència de que Espanya té un problema cardiovascular seriós si es fan més estretes les arteries constitucionals per on poden circular la identitat i la voluntat d'autogovern dels catalans.

Ja és tot un símptoma que Zapatero admeti -com ho va fer ahir al debat de la Cambra Baixa- que la sentència planteja més problemes de sensibilitat que retallades de fonament jurídic. Probablement tingui raó, però s'equivocarà si no calibra prou el pes d'aquesta “sensibilitat” que pot fer trontollar la convivència interna de Catalunya i la del conjunt d'aquesta realitat inevitablement complexa que és Espanya.

Ara caldrà posar-hi tota la sensibilitat i també tot el reconeixement jurídic a Catalunya que sigui capaç de donar la Constitució, ja sigui en el seu redactat actual o en una revisió futura que, a aquestes alçades ja hauria de deixar de ser tabú.

Cal que Espanya reconstrueixi una proposta plural capaç de seduir Catalunya. Només d'aquesta manera la societat catalana podrà recuperar l'interès en mostrar també les seves capacitats de seducció a Espanya. Les tenim, però poques vegades ens han deixat ensenyar-les aquells que s'han dedicat més a separar que a unir.

Comentaris