" />

23/7/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Coses que generen desconfiança

Hi ha dies que et despertes feiner, amb ganes de posar ordre a les coses, a les idees. Són dies en els quals el cap et funciona més àgil, amb una fluïdesa que ja voldries per sempre. Ocasió perfecta per a fer inventari -m'he dit- i mirant l'actualitat dels darrers dies, m'ha sortit aquest petit llistat de coses que generen desconfiança:

1 – La manca de decisió i l'excés de tacticisme. L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats és probablement un dels millors exemples dels darrers temps. Millor li hauria anat aquesta setmana al PSC si hagués votat, juntament amb els altres partits catalans contraris a la sentència de l'Estatut (encara que no hagués tingut el suport del PSOE) a canvi de poder tirar endavant, aquesta sí, la resolució negociada amb els socialistes de Zapatero. Millor imatge haurien projectat CiU i ERC si, tot i les posicions particulars de cadascú, no haguessin impedit que s'aprovés una resolució del Congrés dels Diputats on s'afirmava el compromís per desenvolupar l'autogovern de Catalunya i es reconeixia la “realitat nacional” catalana.

2 – Jugar amb cartes amagades. Governar implica definir-se, però estar a l'oposició (sobretot si hom creu tenir possibilitats com a alternativa real de govern) no hauria de suposar un grau de claredat menor. ¿Pot generar confiança aquell que diu: “Aquest no és el camí” sense explicar a la ciutadania quina és la ruta que proposa? Podem fer-nos aquesta pregunta tant en el debat Catalunya-Espanya com en l'anàlisi sobre la resposta que s'ha de donar a tot l'Estat a la crisi econòmica.

3 – Alerta amb els nous líders 'vocacionals'. Que vivim una crisi de valors polítics és tan evident com que patim una sequera de líders. Abunden comentaris més o menys nostàlgics sobre el gran perfil que tenien els polítics de la transició, en detriment del planter actual. Segurament en bona part la comparació és certa, però no crec que tenir polítics de perfil més baix sigui l'explicació ni tan sols l'origen principal del problema. Ha canviat la societat, s'ha alterat l'escala de valors i la gent està més disposada a exigir que a creure. Per això ens hauríem de refiar molt poc o gens de nous personatges que busquen insistentment el seu espai personal en la política i fan gala de la seva “vocació de servei al país”. Si algú que busca insistentment el seu espai personal en la política planteja grans plataformes transversals de salvació nacional. Si algú s'atreveix a inventar-se un hipotètic conglomerat on diu que podrien cabre-hi des de Convergència a Iniciativa, però no se'ns diu (potser ni es pensa) quin model de societat, d'educació, de sanitat pública o de serveis socials es vol aplicar (el de CiU, el d'ICV o el de Plataforma per Catalunya) llavors ja podem desconfiar i apartar-nos-en tant com sigui possible. La història recent d'Europa té uns quants exemples significatius del risc que suposen aquelles que van sublimar la nació per damunt de les persones que la formen.

4 – Les enquestes electorals, amb reserva. Les dimensions reals de les pujada o caiguda d'una formació política o una altra podrien ser molt diferents del que preveuen els sondejos. Aquesta vegada l'estat d'ànim col·lectiu és una estranya i potser explosiva combinació de sentiments: desafecció, desorientació, cabreig, preocupació, despreocupació... ¿Algú és capaç de preveure amb precisió l'abast de l'onada expansiva? ¿Qui s'atreveix a presumir de bola de vidre amb un panorama com aquest?

Comentaris
  1. Avatar
    Jordi Navarro diu:

    Totalment d'acord amb tu Didac: ni el tactisme, ni la manca d definició, ni els "líders carismàtics", ni molt menys les enquestes aporten la claretat necessària, en aquests moments, al present i el futur de la política a casa nostra.

    23/07/2010 - 10:24h