" />

6/7/2010 - 08:23h - laMalla.cat

Dissabte és l'hora de la suma

Aquest dissabte a la tarda torna a ser l'hora de la suma. Ho hem fet altres vegades. Ho van saber fer (i prou bé!) generacions anteriors com les que exigien: “Llibertat, Aministia, Estatut d'Autonomia' en els anys de la transició. La regla bàsica era la suma, la unitat per damunt de diferències i matisos. Fa més de 30 anys, Adolfo Suárez i els actors polítics de la transició van tenir molt clar -perquè ho van veure al carrer- que al darrere de les reclamacions d'autogovern hi havia el poble. Avui, amb un nivell d'autogovern que hauria semblat utòpic als més optimistes de la transició, torna a ser moment de mostrar unitat.

Unitat no vol dir uniformitat. Ni ho voldrà dir mai. Perquè de visions del que és Catalunya ni ha o n'hi pot haver tantes com catalans i això es podria dir de qualsevol comunitat nacional, de qualsevol estat, de qualsevol país. Del que es tracta en els grans moments de defensa de valors comuns, és de buscar i de saber explotar precisament això, el comú denominador.

Res, com la senyera (i amb permís de Barça) per jugar aquest paper cohesionador. Quan encara en aquest país s'havia de reclamar un salt de la dictadura a la democràcia, la bandera catalana era un símbol d'unitat i d'integració democràtiques, un símbol de llibertat fins i tot en actes i manifestacions a Madrid o a altres punts de l'Estat.

Dissabte, que cadascú dibuixi l'horitzó polític de Catalunya allà on tingui personalment per convenient. Cadascú té el seu dibuix de la nació i tots els dibuixos sumats (federalistes, autonomistes, regionalistes, independentistes...) són els que en realitat construeixen la nació mateixa. Però siguem capaços d'aplicar la mateixa intel·ligència que hi van saber posar els de la transició, en circumstàncies molt més dures i amb una perspectiva democràtica més que incerta.

Comentaris