" />

21/7/2011 - 08:48h - laMalla.cat

La caiguda de Camps: València no és Roma

 

Definitivament hem de concloure -per si algú tenia extemporànies temptacions de caure en comparacions fàcils- que la Comunitat Valenciana no és Itàlia.

València com Roma? I ara! On vas a parar! L'edifici gòtic de la Generalitat al carrer de Cavallers no té res a veure amb el Palazzo Chigi de Roma, seu del govern italià. Francisco Camps no és Silvio Berlusconi i qualsevol semblança és pura coincidència com es diu prudentment en els avisos d'algunes pel·lícules.

Una altra cosa foren les comparacions  si el president de la Generalitat valenciana i la seva majoria absoluta a Les Corts haguessin tingut la potestat jurídica per modificar lleis o per 'ajustar' les nomes que regulen els processos judicials a 'la conjuntura' política. Però les competències de la Generalitat valenciana no arriben a tant i aquesta -la de fer-se 'vestits a mida' en l'àmbit legal- és una especialitat de Berlusconi pràcticament única al món.

No, Camps no ha arribat pas a tant. A València els vestits a mida són una cosa molt més domèstica. Més familiar. Sens dubte la comparació no es pot sostenir seriosament per molt que, el dimissionari president valencià comparteixi amb Berlusconi una indissimulada animadversió al sistema judicial (“sistema brutal”, en paraules de Camps) i una forma 'peculiar' d'entendre les relacions entre el poder polític i els mitjans de comunicació.

Francisco Camps va posar una dosi afegida de patetisme a l'espectacle de la seva caiguda política quan els seus serveis de premsa van impedir la retransmissió en directe del moment del la seva renúncia. És més que dubtós que Berlusconi hagués fet això. Arribat un moment semblant, el primer ministre de l'estat veí es recrearia com a protagonista de l'espectacle i hauria posat totes les seves televisions -les públiques i les privades- al servei del seu moment de glòria.

Però el tarannà de Camps és diferent i ell no va voler donar imatges en directe ni a aquells mitjans que podria sentir com a més propers. Ni al Canal 9 que controla de manera fèrria ni al diari Las Províncias, que no és precisament un mitjà hostil amb el Partit Popular.

La caiguda política de Camps era ja només qüestió de temps, de calendaris judicials, de ritmes i d'estratègies. Algun dia potser sabrem amb exactitud que va passar aquest dimecres entre el mati i la tarda. Hi ha tot un misteri entre els intents de la direcció del PP a Madrid per convèncer Camps de declarar-se culpable per evitar l'espectacle d'un president assegut a la banqueta dels acusats i la decisió final del president valencià de tirar la tovallola. ¿És Mariano Rajoy qui deixa caure Francisco Camps o és Camps qui, al final, fa un regal enverinat al president del PP, preocupat lògicament per unes eleccions molt properes? No està clar que amb la dimissió de Camps l'espectacle s'hagi acabat.

Comentaris