" />

20/6/2011 - 07:13h - laMalla.cat

La dignitat de la indignació, recuperada

La revolta pacífica ha trobat -finalment- el seu camí. Les raons per a la indignació es mantenien intactes, les formes d'expressió del moviment havien quedat en entredit dimecres a les portes del Parlament de Catalunya. Aquest diumenge les coses han estat molt diferents. La protesta ha pres pacíficament els carrers i una gran mobilització de ciutadans ha tornat a posar el focus en el que realment importa: la necessitat de superar els dèficits democràtics de l'actual sistema, el rebuig envers unes pràctiques i unes actituds massa freqüents en la política i el clam perquè aquesta crisi no la paguin, sobretot, les seves víctimes que són la majoria de ciutadans.

El que ha passat aquest diumenge 19 de juny als carrers de Barcelona, de Madrid, de pràcticament totes les capitals espanyoles i amb ressò també de centenars de manifestants a París i a Brussel·les, és una bona notícia. No ho era gens la sensació que havia quedat a mitjans de la setmana passada, la de veure com podia arribar a perdre la raó un moviment que moltes i bones raons per a la protesta, a ulls de bona part de la ciutadania. Les raons per a la rebel·lió pacífica contra les injustícies i imperfeccions del sistema s'han rearmat -i de quina manera!- amb les manifestacions d'aquest diumenge.

Les imatges de càrregues policials o els relats sobre incidents, agressions i coaccions de dies enrere han donat pas a proves gràfiques i eloqüents sobre les dimensions socials de la indignació. Les polèmiques sobre els fets del Parlament han deixat ja els espais d'opinió i anàlisi dels diaris per donar pas a articles i aportacions sobre la veritabla qüestió de fons: o s'actua seriosament per recuperar la sintonia entre el sistema polític i la ciutadania o acabarem quedant tots plegats abocats a una democràcia deficient que està condemnada a índex de participació molt baixos i que serà vulnerable davant la possible eclosió de personatges populistes o de falsos polítics-miracle.

La pressió pacífica del carrer ha de servir ara par entrar en matèria. ¿S'han de votar en referèndum reformes estructurals que afectin els serveis socials, les relacions laborals o el sistema financer (ja sigui per rescatar-lo o per marcar unes noves regles del joc a bancs i caixes)? Sorgeixen idees com la d'establir per llei que els programes electorals dels partits siguin subjectes d'auditoria i que s'arribi a sancionar l'incompliment dels mateixos. Es parla -més intensament que mai- de llistes obertes o de reformes de la legislació electoral que corregeixin grans divergències entre representativitat i demografia, com passa especialment a Catalunya. Afloren propostes com que els responsables del poder judicial també hagin de rendir comptes davant la ciutadania mitjançant el sufragi universal.

El moviment 15-M entra en una nova etapa segons s'ha pogut escoltar en alguns dels megàfons que han sortit al carrer aquest cap de setmana. Les dimensions humanes de la indignació superen -en molt- el pes de les acampades. Hi ha hagut errors lamentables i contradiccions però la dignitat de la revolta contra allò que realment no funciona del nostre sistema que quedat restablerta gràcies a la demostració pacífica desenes de milers de ciutadans. Mala notícia per a qualsevol partit o qualsevol representant del poder polític, financer o mediàtic que pogués sentir temptacions de mirar cap a una altra banda, donar per liquidat el clam de canvis, o negar la dignitat a aquells que expressen indignació.

Més enllà del nostre propi convenciment, tots tenim a prop algú que, des de fa setmanes, ens recorda insistentment que això no ha fet més que començar i que l'onada de reforma és imparable.

Comentaris