" />

2/10/2009 - 07:44h - laMalla.cat

Madrid

 

Ja se sap que per a un català la relació amb Madrid sempre és, com a mínim, complexa. Si a més a més ets d'aquí, però has viscut alguns anys allà, el quadre emocional és, indubtablement, d'amor i odi.

La 'Villa y Corte' té la singularitat de fascinar-te en molts aspectes i de fer-se terriblement odiosa en molts d'altres. Tenir la seu del Govern i de les altes institucions de l'Estat marca la vida i el tarannà de la ciutat per bé i per mal. És tant obvi que Madrid treu profit del seu caràcter de capital com ho és que aquesta condició capitalina limita, condiciona i encarcara la vida cultural i social de la ciutat.

Malgrat totes les evidències materials (aeroport espectacular, una de les millors xarxes de metro del món...) n'hi ha prou amb un ràpid repàs pel present i per la història per comprovar la quantitat de 'danys col·laterals' que han pesat i pesen sobre la capital pel sol fet de ser-ho.

El primer, la inexistència d'una societat civil madrilenya tal i com l'entenem aquí (clar que el concepte de societat civil d'aquí l'haurem de revisar a ben a fons després del sotrac que significa el cas del lladre Millet).

A Madrid el poder l'ajuda molt però també l'ofega. Així és ara i així ha estat durant tota la seva història. Quan t'endinses en la vida d'aquella ciutat, en les converses de veïnat, de feina o en una tertúlia de cafè, te n'adones perfectament. El nucli de la incomprensió de mitja Espanya respecte Catalunya (i viceversa) habita quotidianament als carrers de Madrid. És difícil que els madrilenys entenguin que Espanya és una realitat plural i diversa si, durant generacions han estat corretja de transmissió d'una visió del país monolítica i autoritària per part del poder. Les etapes de democràcia i d'obertura de mires política han estat petits parèntesis en la història de Madrid i d'Espanya i, per tant, no han tingut prou força com per esborrar una cultura centralista i rònega rebuda durant segles. Caldrà temps i unes quantes generacions noves per superar massa prejudicis, desconeixements i incomprensions acumulats. Però això passa aquí i arreu del món.

Tot i la inèrcia de la història, segur que aquests trenta anys de democràcia i han servit per avançar en el difícil terreny de la comprensió Madrid-Barcelona, ni que sigui uns pocs metres. Bona part d'aquest avenç es va fer amb la fita olímpica de la capital catalana, l'any 1992. Jo vivia a Madrid aleshores i sé perfectament del que parlo. L'admiració i el respecte per les maneres de fer catalanes van fer un salt endavant a Madrid i a tot Espanya en aquells dies en que Barcelona i Catalunya van brillar davant la mirada del món. Per això podem estar segurs que el dia que Madrid sigui seu olímpica (sigui el 2016 o més tard) es produirà el mateix efecte en direcció inversa.

Comentaris
  1. Avatar
    Dani Balaguer diu:

    Quantes veritats Didac!! Enhorabona per l'article. 100% veritat. Ojala el 2020, 2024 puguin organitzar uns Jocs s'ho mereixen!! Salut!!

    02/10/2009 - 20:36h