" />

18/6/2010 - 09:52h - laMalla.cat

Millet no és Mr. Scrooge (o 'Conte de la presó')

Una reflexió personal i una confessió. La primera, la vaig posar al twitter només saber per la redacció de lamalla.cat que Fèlix Millet i Jordi Montull anaven a presó per ordre de la Justícia: “L'ordre judicial de presó per als lladres Millet i Montull, la millor notícia dels darrers mesos”, vaig teclejar des del mòbil. La segona, es deriva clarament de la primera: tot i trobar-me bastant a prop de la presó Model, no vaig tenir l'ocasió de presenciar el moment de l'entrada de furgó que transportava els dos imputats. D'haver-hi estat, jo també hauria aplaudit, com van fer alguns veïns. A última hora hem sabut que els dos delinqüents han passat la nit a Can Brians II i no a la vella presó de Barcelona. Tant se val!

En tot l'escàndol del Palau hi pot haver moltes incògnites i coses presumptes, començant per una de molt important: la presumpta quantia de l'espoli i de l'apropiació indeguda per part d'aquests individus. Del que no hi ha dubte, malauradament, (més enllà de la presumpció d'innocència formal que reconeix l'Estat de Dret) que estem davant de dos lladres, dels delinqüents confessos més grans en la historia recent de Catalunya. Dins de la desgràcia social i col·lectiva que representa tot l'escàndol que ha afectat el Palau de la Música és una notícia feliç que aquests dos personatges execrables estiguin finalment entre reixes.

La jutgessa Míriam de la Rosa Palacio ha demostrat amb la seva ordre de presó incondicional que l'entrada de Millet i Montull a la Model no només era “normal”, com podíem pensar fins ara els ciutadans “normals”, sinó que a més a més era necessària per evitar el risc d'interferències en la instrucció o de destrucció de proves. Si la jutgessa que instrueix el cas de l'hotel del Palau ha pogut provar com un dels acusats intentava influir en un dels testimonis de la instrucció sobre aquest afer, la pregunta immediata és inevitable: Què no hauran pogut intentar -i fins i tot fer- els dos lladres del Palau de la Música durant tots aquests mesos (a la tardor farà un any) des que el jutge Juli Solaz va determinar que no hi havia risc?

Diu l'advocat de la defensa, Pau Molins, que els seus clients són “uns marginats socials, uns empestats”, que no poden influir en ningú perquè ningú no els agafa el telèfon. El lletrat Molins fa el que li toca i suposo que ho fa el millor que pot. La seva estratègia és la de presentar Millet com un home gran, poc menys que desvalgut, penedit desprès de la seva confessió i totalment desarmat de les seves antigues xarxes de poder i d'influència. Tot molt cristià, molt de Charles Dickens. Són intents, segurament legítims, per intentar refredar l'escàndol i la indignació social.

Però això no és un passatge de la Bíblia, ni la història de Millet és el conte de Nadal sobre l'avar Mr. Scrooge, amb un final de penediment que el pugui convertir en un vellet entranyable. La indignació és molta perquè l'escàndol i l'insult al país, a les seves institucions i a la seva ciutadania han estat desmesurats. La Justícia -com és la seva funció- imposarà la seva condemna i buscarà les reparacions possibles. Però en aquest cas si hi ha quelcom no gens reparable és la imatge pública dels dos LLADRES.

Comentaris
  1. Avatar
    Jordi Navarro diu:

    Totalment d'acord amb el que dius. Entre les incògnites del cas hi ha la quantia de l'espoli i els complices... i per què el jutge Juli Solaz no va creure necessari dictar presó per Millet i Montull.

    18/06/2010 - 09:25h