" />

4/10/2011 - 09:08h - laMalla.cat

Separar la indignació de la indignitat

'15-M: ho abordem o ens fiquem al jardí?'. Així es presentava el mes de maig passat en aquest bloc la cruïlla davant la qual estaven els poders públics i alguns organs jurisdiccionals del país. Carrers i places de les ciutats plenes de persones que protestaven pacíficament contra un model econòmic i social a la deriva o directament en risc de naufragi a les portes d'unes eleccions municipals. Les juntes electorals i les autoritats governatives estaven molt ocupades aquells dies en escatir si eren o no legals les acampades i concentracions de ciutadans indignats i si alteraven o no la normalitat del procés electoral.

Des d'aquí -com des de moltes altres tribunes petites o grans- vam posar el focus sobre el que estava passant. No se sabia si el moviment del 15-M seria una mobilització passatgera o què acabaria sorgint de concentracions que en aquell moment comptaven amb una clara simpatia d'amplis sectors de la ciutadania. El que sí es podia veure amb prou nitidesa era que les protestes i demostracions d'indignació se sustentaven sobre una base ben real i compartida per molta gent: la duresa de la crisi mundial, la injustícia de patir-la sense tenir-ne la culpa, la crueltat d'un mercat que, amb una voracitat insaciable, es devora ell mateix i  arrossega, al seu pas, milions de víctimes, com un tsunami.

Llevat d'alguna resolució de la Junta Electoral, tan excessiva com estèril, uns i altres -manifestants i poders públics- va optar per no ficar-se en cap jardí almenys fins a les eleccions del 22 de maig. Les concentracions van ser pacífiques i la policia -els Mossos d'Esquadra a Catalunya i la Policia Nacional o altres a la resta d'Espanya- van actuar amb el seny que la situació requeria.

Malgrat les alertes d'alguns que advertien sobre vés a saber quines connexions electoralistes amb les protestes, els comicis es van celebrar amb normalitat. Res dels resultats que es van produir en els comicis locals del 22-M fa pensar que les manifestacions i acampades hagin afavorit o perjudicat una o una altra formació política.  Eleccions i protestes van funcionar com a dues línies paral·leles, sense contaminar-se gaire. Un fet positiu, pel que fa a la normal celebració dels comicis, però, probablement també, una de les claus del problema que patim.

Fins a després de les eleccions uns i altres -manifestants i poders públics- van tenir molta cura de no enredar-se. La guàrdia es va baixar un cop celebrades les eleccions. El 27 de maig una acció dels Mossos d'Esquadra a la plaça de Catalunya va intentar el desallotjament de la plaça de Catalunya aprofitant les tasques de neteja i a les portes d'una possible celebració si el FC Barcelona guanyava la Champions. La operació, lluny d'aconseguir el seu objectiu, va activar la reacció dels organitzadors de l'acampada, i aquesta es va reinstal·lar ràpidament. Aquella operació no va funcionar i va quedar marcada pels incidents entre un grup d'acampats que va resistir violentament i la Policia. Allò li va suposar no poques crítiques al conseller d'Interior, Felip Puig qui, dies més tard, reconeixia al Parlament que no es va calibrar bé el “nivell d'agressivitat” d'alguns dels concentrats.

Però el 'jardí' més important, el més greu, va ser aquell en el qual van decidir situar el moviment del 15-M alguns dels seus activistes amb els fets del parc de la Ciutadella, a les portes del Parlament, el dia 15 de juny.

Donada la situació general i ateses totes les raons per a la indignació abans esmentades, podia ser perfectament normal i legítim que centenars de veus es concentressin davant del Parlament el mateix dia que la Cambra catalana debatia uns pressupostos de crisi i de retallades. Que els membres del Govern i els diputats haguessin hagut d'escoltar les protestes des del carrer formava part de la normalitat democràtica. Però que la consigna llançada per alguns a través de twitter fos “Aturem el Parlament” i que aquesta es materialitzés realment en l'acció violenta d'alguns que assetjaven, agredien o insultaven els parlamentaris resultava letal per a la legitimitat d'un moviment en el qual molts ciutadans havien posat una mirada d'esperança.

Ara, quan s'ha revifat tota aquella polèmica per les citacions judicials dels acusats d'aquelles agressions, fora bo que l'anomenat moviment 15-M marqués distàncies amb uns fets vergonyosos i injustificables per molts motius que hi hagi -i n'hi ha- per al divorci entre la ciutadania i els seus representants polítics.

Ho vam dir llavors i convé repetir-ho ara: la consigna “Aturem el Parlament” mai no pot ser assumible en democràcia. Si hom considera que els parlamentaris no ho fan bé, se'ls castiga amb el vot, no amb la coacció, ni amb l'agressió, ni tampoc disparant esprais de pintura contra els seus vestits. El que va passar el 15 de juny al Parlament de Catalunya van ser uns fets indignes, molt greus, i la llei no se'n pot desentendre.   

En democràcia sempre es bo que s'apliqui la llei a aquells que opten per no respectar-la (com molt bé sabem al nostre país, les lleis a les dictadures, són una altra cosa). Què s'apliqui la llei a aquells que van boicotejar el Parlament no traurà ni un sol gram de raó a la indignació d'aquells que, ofegats pels efectes de la crisi i pels errors d'altres, exigeixen un nou ordre econòmic i social, un món més just.

Comentaris