" />

10/5/2008 - 08:34h - laMalla.cat

Trens que passen

 

A la vida també hi trens que no paren a totes les estacions. N'hi ha que passen de llarg i deixen el passatger palplantat a l'andana, per molt important i notable que el passatger sigui. Si ha un terreny on aquesta metàfora del tren sembla ajustar-se com un guant a la realitat d'alguns personatges, aquest terreny és el de la política.

Hillary Clinton pot estar essent un cas clar. Feia anys que la carrera política de la senadora semblava tenir un destí presidencial gairebé incontestable. Ella era vista per milions de nord-americans i de ciutadans d'arreu del món com la primera dona de la història amb possibilitats reals de ser presidenta dels Estats Units. Fa tan sols un un any, Clinton apareixia com l'alternativa més sòlida després de l'era Bush. Però ara el tren de Hillary sembla disposat a passar de llarg. Probablement hi hagi passat ja, encara que la senadora i encara candidata, es negui -ara per ara- a reconèixer-ho.

De polítics que mai no han pogut agafar el tren presidencial per al qual semblaven predestinats, en podem comptar uns quants. Manuel Fraga és un bon exemple en la política espanyola. Dues derrotes successives com a candidat alternatiu als primers governs del PSOE van acabar amb les seves aspiracions de president del Govern. Això sí, el cas de Fraga va tenir una peculiaritat. Per evitar quedar abandonat a l'andana, el fundador del PP va optar per prendre un altre tren, més modest, però que el va conduir directament a la presidència de Galícia.

Entre els dirigents catalans, el paradigma del passatger sense tren és, sens dubte, Miquel Roca. Capacitat inqüestionable, pare de la Constitució i del primer Estatut, solvència contrastada com a estadista... Un bon perfil presidencial, en definitiva. És ben cert que Roca que va agafar el tren de l'anomenada 'operació reformista' de 1986. Aquell no li va passar de llarg, però no es va moure ni un quilòmetre, quedant-se clavat a la via. Però al marge d'aquella aventura fracassada, qui pot assegurar Miquel Roca i Junyent no hauria estat capaç d'agafar el tren presidencial del postpujolisme a Catalunya? El problema és que els seus no li van permetre ni tan sols acostar-s'hi.

També hem tingut algun cas notable de tren agafat pels pels: Pasqual Maragall. Al final, allò que en els anys 90 semblava un futur polític brillant i llarg per a l'alcalde olímpic, va ser una mica menys de tot (menys llarg i menys brillant) Però Maragall pot comptar-se entre els que no van perdre el tren.

La imatge del tren que donaria per a molt més. Casos del passat, del present i qui sap si també del futur. És bastant probable que Mariano Rajoy tingui ja interioritzada la metàfora. I Artur Mas, què en deu pensar?

 

Comentaris