" />

4/2/2010 - 08:33h - laMalla.cat

Les pensions, Zapatero i els missatges

A la vista dels fets podríem convenir que davant d'una crisi econòmica com la que patim els marges d'actuació d'un govern és petita. Sí és difícil lluitar contra aquest vendaval depressiu que s'ha apoderat  de l'economia mundial per als Estats Units i per la Unió Europea, com no ho ha de ser per al govern d'Espanya?

Però una cosa és la dimensió del problema i una altra que l'actuació i els missatges per donar-hi resposta estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Des del punt de vista dels missatges i de les propostes, el Govern Zapatero està cometent errors gravíssims de turpitud. La cerimònia de la confusió que estem veient en els darrers dies -particulament en les últimes hores- al voltant de la jubilació i del sistema de pensions porta a pensar que és difícil fer-ho pitjor a l'hora de comunicar o d'obrir debats tant importants i sensibles com és el de les prestacions per jubilació

En quatre hores, Moncloa va haver d'enviar a Brussel·les una segona segona versió del pla d'estabilitat (que són les garanties que Espanya presenta davant el sistema financer per assegurar que és solvent i que podrà pagar els seus crèdits). El motiu: s'havia “colat” una al·lusió a una hipotètica revisió del sistema elevant de 15 a 25 els anys de cotització necessaris per calcular la quantia de les pensions.
Tant si ha estat una ocurrència o un error com si s'ha tractat d'un globus sonda per obrir el debat, els conseqüències sobre la ja malmesa confiança econòmica són terribles.

Zapatero no és culpable de la crisi però sí és el responsable de la resposta que en doni el Govern.


En sectors del mateix Govern i del PSOE comencen a alertar sobre els missatges que està percebent la societat espanyola. No és d'extranyar que així sigui, perquè aquells que demostren tenir molt clar el mal que tot això fa en la confiança dels ciutadans són -òbviament- els dirigents del Partit Popular. Esperanza Aguirre no ho ha dubtat ni un moment: urgida per tapar les seves pròpies vergonyes de lluita acarnissada pel poder dins del PP, la presidenta madrilenya s'ha llançat en tromba verbal a reclamar eleccions generals avançades.

L'Aguirre va al seu rotllo. Però el Govern Zapatero, de quin rotllo va?

28/7/2009 - 08:44h - laMalla.cat

Esperanza Aguirre: “Lara... larala... larala...”

No hi ha cap mena de dubte. Si una cosa sap fer Esperanza Aguirre és cultivar la seva pròpia imatge, marcar perfil propi i jugar amb l'atenció mediàtica com cap altre polític no ho aconsegueix. En una sola jornada d'activitat Espe és capaç d'aconseguir més d'un titular i anar a parar als zàpings. Tot això i casualment, es clar, desviant l'atenció sobre algun afer que podria resultar-li incòmode.

El mateix dia que una jutgessa decideix imputar tres assessors del govern regional d'Aguirre (tres exguàrdies civils fitxats per la conselleria d'Interior- en el cas de presumpte espionatge) la presidenta de la Comunitat de Madrid es llença un cop més a l'escenari. La por escènica no existeix per ella. Si per sortir 'simpàtica' cal cantar, doncs es canta! . A l'Espe no li cauen les anells per cantar l'himne d'Espanya en l'acte d'homenatge al guanyador del Tour, Alberto Corredor: “Lara...larala...larala...”

I si cal figurar davant l'electorat de la dreta com una aguerrida combatent del govern de Zapatero (més contundent -per suposat- que Mariano Rajoy) tampoc no ho dubta un moment: “Sindicalista retrògrad i piqueter”, són els últims qualificatius de la política madrilenya dedicats al president del Govern. On s'és vist que el cap de l'executiu digui “no” als representats de la patronal quan aquest proposen una reforma laboral que retalli la protecció dels treballadors!)

No és casual que l'atac més altisonant contra el Govern de Zapatero vingui de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Segurament animada per l'enquesta del CIS que dóna avantatge electoral al PP sobre el PSOE però que també parla d'un 80% de desconfiança sobre la figura de Rajoy, Aguirre deu considerar que ella pot tenir el seu espai.

Com s'equivocaven aquells que menystenien la capacitat intel·lectual i política d'Esperanza Aguirre, allà pels anys 90 quan el PP va arribar al poder amb José Maria Aznar. Ella sap perfectament el que es fa (amb els seus gestos polítics, amb la seva gestió en urbanisme, amb la sanitat pública madrilenya) i, a més a més, ningú no podrà negar que és una dona amb sort. O no va ser bona sort que allà per l'any 2003, dos trànsfugues impedissin un govern d'esquerres a Madrid i s'haguessin de repetir les eleccions?

16/7/2009 - 08:13h - laMalla.cat

Tempestes, polvorins i “cabronades”

Primer apunt d'avui: El millor que s'ha de fer respecte a la pestilència de determinada premsa editada Madrid sobre el suposat tracte de favor a Catalunya en el finançament és, senzillament, ignorar-la. La ignorància és l'actitud més intel·ligent quan el periodisme es deixa de fer amb la intenció d'informar o d'expressar legítimament un punt de vista editorial, sinó que obeeix a una voluntat clara i contundent de destruir.

Res més. No cal afegir ni una sola paraula. Ni cites, ni enllaços, ni res que contribueixi a alimentar un monstre que, com ja hem vist altres vegades, acabarà morint per inanició.

És molt més interessant enfocar la nostra lupa cap a una altra banda. ¿Per què després d'escoltar les últimes declaracions de dirigents del PP, començant pel seu president, Mariano Rajoy, hom té la sensació que hi ha a dins del partit del centre-dreta espanyol una mena de polvorí que pot esclatar en qualsevol moment?

Apunts d'interès que convé retenir davant possibles esdeveniments:

  • Rajoy decideix trencar el silenci i fer callar les veus internes i externes que pensen o sospiten que el tresorer i senador Luis Bárcenas, presumptament implicat en el cas Gürtel, està fent xantatge a la direcció del partit o al seu propi president.

  • El president del PP diu també que “no sap” o “no li consta” si Bárcenas s'ha endut documents de la seu central del PP a Madrid.

  • Alguns documents sobre la trama que formen part del sumari parlen de “Luis el cabrón”, apel·latiu que podria referir-se a Bárcenas. Són diverses les veus que veuen molt probable que en aquest cas es produeixi alguna “cabronada” (suposadament, un moviment de peces per part de Bárcenas)

  • Esperanza Aguirre, en plan heroïna del 2 de Maig, desafia públicament Bárcenas a que faci pública qualsevol informació que tingui sobre ella.

  • Cas Francisco Camps. Rajoy segueix dient que creu que el president valencià va pagar els seus vestits però comença a minimitzar el cas per si la Justícia determinés que hi ha hagut delicte: “La pena pel suborn impropi són 2.500 euros. És evident que Camps porta quatre mesos pagant una pena molt superior, i la pena de la banqueta (dels acusats) és molt més gran que aquests 2.500”.

La tempesta del finançament no durarà gaire. Aquesta, del cas Gürtel-Camps, no sé pas...

12/2/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Esperanza Aguirre, un lloc discret a la foto

Pp-lupa-aguirre


Mirant-ho des del punt de vista de l'estratègia de comunicació, la compareixença davant els mitjans que ahir va fer Mariano Rajoy, acompanyat per tota la cúpula del Partit Popular, en una imatge no gens habitual, va ser força efectista. La idea va ser de l'alcaldessa de València, Rita Barberà. Es tractava de fer pinya i la van fer. Es volia sortir al pas d'una investigació judicial per presumpta corrupció que afecta alguns militants i dirigents locals del PP i la sortida va ser el contraatac: petició de recusació del jutge Baltasar Garzón, petició de dimissió d'un ministre i trencament del pacte de la Justícia. Tot molt cohesionat, tot molt contundent, tot "de grans titulars".

Però en aquestes coses de les estratègies de comunicació està molt clar que cadascú en té la seva. Esperanza Aguirre, que viu en mig d'un dels huracans que afecten el PP aquests dies, no va faltar -naturalment- a la foto de família ideada per l'alcaldessa valenciana. Però tothom sap que a la presidenta de la Comunitat de Madrid no se li escapa ni per un moment el que vol dir cada gest mediàtic, la lectura que es pot fer de cada foto o el que implica estar o no en l'angle de les càmeres de televisió.

La mateixa Aguirre que sovint busca el focus dels objectius, la mateixa que és capaç de presentar-se a la premsa amb mitjons de supervivent després d'una massacre a Bombai, va ser tot un exemple de discreció i de manca de protagonisme en la foto de família del seu partit. La presidenta madrilenya va quedar (casualment ?) col·locada en un segon pla més que discret, en una posició lateral, lluny de l'objectiu dels fotògrafs i, naturalment, fora de l'abast de les càmeres de televisió que recollien la declaració de Mariano Rajoy.

Talment, com si hagués tornat a la nit electoral del 9 de març de l'any passat quan la foto era la clàssica del balcó de Gènova. Aquell dia vam veure una Esperanza discreta, mirant-s'ho tot des de la barrera, a través d'un vidre de la seu popular. Ni per un moment deuria passar pel cap de la senyora Aguirre sortir al balcó de la derrota, on es trobaven Mariano Rajoy i la seva esposa Elvira, Ángel Acebes, Pío Garcia Escudero, Manuel Pizarro i Soraya Sáenz de Santamara. No sembla probable que ahir tingués cap dubte tampoc sobre quin era el seu lloc a la foto.

3/2/2009 - 07:36h - laMalla.cat

Mariano Rajoy o l'adversitat del destí

Fa alguns dies, en els inicis d'aquest serial d'espies que, segons es diu i es publica, interpreten alts càrrecs del PP madrileny, em va cridar l'atenció un comentari a una tertúlia de ràdio. “Estic per treure un bol de crispetes i assistir a l'espectacle”, deia un col·laborador radiofònic. Òbviament era un comentari malintencionat. No cal tenir gran capacitat de deducció per concloure que el seu autor no era precisament un simpatitzant del Partit Popular.

Més enllà de frases més o menys ocurrents, al darrere de la broma de les crispetes, hi ha un tema prou seriós. Tant com perquè els populars de la Comunitat de Madrid, amb la seva majoria absoluta a l'assemblea regional, hagin decidit finalment acceptar que es posi en marxa una comissió parlamentària d'investigació. Així, de pas, el PP deixa en “suspens” la investigació interna oberta per la direcció nacional del partit. Potser d'aquesta manera es busqui que el ressò mediàtic i polític de la suposada trama quedi més circumscrit a l'àmbit de la Comunitat de Madrid i no contamini l'actuació de tot el PP en general. Mala peça al teler, una vegada més, per a Mariano Rajoy.

La política és una capsa de sorpreses però, si hom vol ser just amb Mariano Rajoy, s''ha de reconèixer que ell ha tingut molt poc marge per escriure el seu propi guió. Sovint, l'actual president del PP s'ha vist condicionat per decisions que algú altre ha pres per ell o que més d'un ha adoptat sense comptar gens amb ell.

N'hi ha prou amb un ràpid repàs als darrers cinc anys. El 2004, José Maria Aznar el designa com a successor, segurament convençut d'una nova victòria electoral que pràcticament tothom, inclosos la majoria de votants socialistes, donava per descomptada. L'11-M i la gestió que en va fer Aznar, Acebes i Zaplana van capgirar totes les previsions.

Rajoy ha caminat amb el pas marcat, qui sap si des d'aquella aparició televisiva, la nit abans de les eleccions, en plena onada de protestes al carrer (“Soy Mariano Rajoy, candidato del Partido Popular) . Després de la primera derrota electoral, el polític gallec no aconsegueix dibuixar un perfil propi. Pràcticament tota l'atenció se centra en la causa política que fan Acebes i Zaplana sobre les circumstàncies que envoltaren l'11-M i en la famosa “teoria de la conspiració”.

És ben cert que, al final de la legislatura passada, Rajoy posa algunes condicions per a tornar a ser candidat i per poder marcar el seu propi estil. Aconsegueix la sortida d'Acebes i de Zaplana, però això li costa una reprimenda en públic per part de José María Aznar, en ple congrés del partit i deixa tot el camp lliure a Esperanza Aguirre com a cap visible del sector dur. Rajoy no pot controlar Aguirre, entre d'altres coses, perquè és presidenta amb majoria absoluta d'una plaça tant estratègicament important com és la Comunitat de Madrid.

Arriba la segona derrota electoral, l'any passat, i Rajoy dóna algun signe de dubte sobre la seva pròpia continuïtat. Finalment decideix seguir al capdavant de la nau, malgrat tenir una tripulació tant agitada que és capaç de virar el rumb en el moment més inesperat. Una prova més: ara que Rajoy creia tenir agafat Zapatero pels balanços de crisi econòmica i que les enquestes començaven a castigar el PSOE i donar un cert rendiment al Partit Popular, salta l'enrenou del suposat espionatge i Rajoy torna a quedar desaparegut.

M'expliquen que a Madrid, en això que diuen els “mentideros”, no són pocs els dirigents del PP que en privat dubten obertament que Rajoy arribi a les eleccions de 2012 i menys que torni a repetir com a candidat del PP. És evident que tindria tot el dret del món a estar cansat i el seu partit, l'obligació d'estar-li molt agraït per la seva capacitat de mantenir el vaixell sobre l'aigua, malgrat tots els temporals.

18/4/2008 - 07:10h - laMalla.cat

Un cèntim d'euro per Esperanza Aguirre

"Un cèntim d'euro per cada socialdemòcrata que em prefereixi a mí com a lìder del PP"
Se la juga Esperanza Aguirre? Sembla evident que, ara per ara, no compta amb suports suficients dins del Partit Popular per poder descavalcar Mariano Rajoy del liderat quan arribi el congrés del juny. Li ho va deixar bastant clar el seu col·lega valencià, Francisco Camps: "Todo el mundo... Y cuando digo todo el mundo, quiero decir todo el mundo" està amb Rajoy a dins del PP, va sentenciar.

Però ella no es rendeix. Prefereix fer veure que hi ha partit i jugar-hi. Fent honor al seu nom, Esperança insisteix en mantenir viva la seva pròpia flama. La presidenta (que no es conforma amb ser-ho de la Comunitat de Madrid) ja fa temps que va optar pel paper de corredora de fons. Durant els primers anys 90, ja va mirar de destacar com a regidora d'una junta municipal de districte a l'Ajuntament de Madrid. Tant se'n va sortir en l'objectiu de destacar, que va arribar a número dos del consistori, primera tinent d'un alcalde de Madrid tant oblidable com José María Àlvarez del Manzano.

Amb l'arribada d'Aznar al poder, Aguirre va tocar ministeri. El departament d'Educació i Cultura va ser la primera plataforma que va tenir Espe a la política de l'Estat i és evident que s'enyora. Aquella ministra va aconseguir passar de puntetes pel damunt de ficades de pota i contestació per part d'alguns sectors de cultura, especialment el del cinema. La seva cursa de fons la va portar l'any 1999 a la presidència del Senat.

Sense saber-se ben bé com, i essent ja presidenta de la Comunitat de Madrid, Aguirre ha vist com ha quedat oblidat completament aquell l'episodi de la seva primera arribada al poder, després d'unes eleccions repetides l'any 2003. Qui se'n recorda ja d'aquell escàndol de transfuguisme protagonitzat per dos diputats autonòmics del PSOE i de l'estrany paper de qui va ser secretari regional del PP a Madrid, Ricardo Romero de Tejada?  La corredora de fons va superar tot allò i avui pot exhibir majories absolutes incontestables.

En la seva obsessió per barrar el pas al seu gran rival de cursa, Alberto Ruiz Gallardón, Espe no va dissimular gens un interès merament instrumental pel càrrec que ocupa com a presidenta d'un govern autonòmic. Estava disposada a dimitir per poder anar a les llistes amb Rajoy si Alberto també hi anava.

Amb aquesta trajectòria. Pot esperar algú que Esperanza Aguirre es dóni fàcilment per vençuda en la batalla interna pel poder al PP?  No hi té res a perdre. Si de cas, algun que altre cèntim d'euro.