" />

16/6/2011 - 08:38h - laMalla.cat

#joambelparlament

És lògic que les assemblees i comissions de l'anomenat moviment dels 'indignats' que va sorgir el 15 de maig es desmarquin dels lamentables i vergonyants incidents d'ahir a les portes del Parlament de Catalunya. Vam patir la vergonya de veure escampades, a casa i arreu del món, unes imatges d'humiliació envers un dels parlaments més antics d'Europa, precisament una Cambra que és l'expressió històrica del sentir i la tradició democràtica d'un país que ha estat durant massa temps negada per règims centralistes i/o totalitaris.  Que els impulsors d'acampadabn rebutgin l'actitud d'aquells que van agredir, escopir, insultar o assetjar els diputats d'un Parlament que tant ens ha costat de tenir, era del tot desitjable i comprensible, però molt em temo que també, a aquestes alçades, resultarà inútil.

Més enllà del debat sobre si les actuacions violentes les van protagonitzar elements aïllats que no responen a l'esperit del moviment de protesta; o deixant a banda les versions no contrastades que abonen 'teories de la conspiració' sobre suposades infiltracions per provocar incidents, resulta evident que hi va haver un error. Un terrible i defintiu error que és previ a tots els aldarulls i situacions de tensió.

La idea força amb la qual els 'indignats' es van plantejar la jornada del 15 de juny (i així mateix ho llançaven en les seves proclames a les xarxes socials) era 'Aturem el Parlament'. L'objectiu d'impedir que la Cambra es pogués reunir com estava previst o que la sessió del debat dels Pressupostos s'iniciés a l'hora programada ja depassava una línia vermella, com molt bé ha definit el president de la Generalitat, Artur Mas. En una democràcia al Parlament no se l'ha d'aturar mai, ni de forma violenta ni pacífica, per molt  imperfecta i manifestament millorable que sigui la vida parlamentària i la mateixa democràcia. Ni per moltes raons legítimes, comprensibles i compartibles que hi hagi ha per a la protesta o per a la indignació.

Tal i com s'ha pogut constatar, el moviment dels indignats havia recollit força simpaties en el conjunt de la societat. En aquest mateix bloc ja apuntàvem fa setmanes que la classe política no havia de mirar a un altre costat davant el malestar manifest que estava creixent a les places de les ciutats. Era el 19 de maig, tot just als inicis del moviment.

Molts ciutadans havien vist en les protestes nascudes el 15M un revulsiu  que podria resultar enriquidor per a una necessària regeneració de la política i dels valors democràtics. Des del treball periodístic, molts ens hem acostat a la realitat del moviment, al qual hem demanat que expliqui les seves propostes a través dels mitjans i els hem donat l'oportunitat de trencar tòpics i de desmuntar clixés prefabricats sobre el perfil dels que protestaven.

Hem vist com famílies senceres i grups d'amics de totes les edats i professions passejaven per la plaça de Catalunya el seu esperit democràtic. Hem assistit a una revolta pacífica on predominaven els rostres somrients i moltes reflexions de fons. Fins i tot hem defensat el moviment davant d'aquells que, fent ús d'una patològica tendència a mirar el país en versió monocromàtica, han criticat els acampats perquè no sempre parlaven català o per no posar “prou accent” en la reivindicació nacional.

Tot aquest corrent de simpatia es va veure frustrat ahir al matí, ja abans dels lamentables incidents a l'entrada del Parlament. La consigna 'Aturem el Parlament' era el pitjor dels indicis. No crec que la pugui subscriure mai en democràcia, ni tan sols en democràcia imperfecta.  

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

8/4/2011 - 07:33h - laMalla.cat

100 dies

 

Els balanços dels primers 100 dies d'un govern -tant és que els faci el propi Executiu o l'oposició- tenen molt de litúrgia mediàtica. Acostumen a ser el territori frontera entre aquella certa pax romana que sempre queda després d'unes eleccions i una mena de tret de sortida per a la confrontació entre govern i oposició. “Que comencin els Jocs” dirien a la Roma imperial, arribats a aquest punt. Però 'els Jocs', el debat, la confrontació i la contestació ja fa moltes setmanes que han començat en aquest cas. Les retallades, la crisi, i una mica de vocació de revenja del nou Govern respecte a l'Executiu anterior, han fet saltar pels aires la frontera dels 100 dies.

Aquí respectem les tradicions i els calendaris i ens hi posem amb alguns apunts aquest divendres, 8 d'abril, un parell de dies després de la data exacta dels 100 dies des que Artur Mas va prendre possessió com a 129è president de la Generalitat de Catalunya.

En el capítol retallades, un aspecte rellevant. El Govern Mas ha optat per posar les restriccions i mesures per reduir costos (sanitat, serveis públics, inversions) per davant de la pròpia elaboració del pressupost. S'endevina l'estratègia de començar la legislatura per aplicar allò que sigui menys popular i menys amable amb la presumible esperança de poder mostrar millor cara en els anys següents. El problema és que un retrocés en serveis bàsics com els de la Salut seria difícilment reversible i que  el ciutadà del carrer ho intueix clarament així.

Amb el rerafons de la crisi  Mas i el seu Govern no semblen tenir inconvenient en mostrar clarament un perfil de centre-dreta. El discurs de la reducció d'impostos com a suposat motor de la recuperació econòmica es materialitza en una de les mesures de les quals CiU n'ha fet símbol: l'eliminació total de l'impost de successions. El Govern tripartit ja el va reduir a extrems en el qual només afectava les grans fortunes. Ara, la nova reforma de l'equip Mas el deixa pràcticament a zero el que representarà 100 milions d'euros menys d'ingressos per a la Generalitat. En moment de crisi com els actuals, fer 'menys caixa' no ajudarà precisament a preservar i sostenir els serveis de titularitat pública. Encara que el discurs del Govern de CiU no ho indiqui gaire la pràctica i les mesures sí que porten l'Executiu català als braços del PP en matèria econòmica. S'acosta el moment que el mateix Mas va marcar en el calendari per l'elaboració del seu pressupost i les coses semblen caminar en aquesta direcció, a jutjar per les declaracions d'alguns representants populars, sens dubte menys preocupats que els convergents per dissimular sintonies i coincidències de model.

En el capítol de gestos, versió actualitzada -segle XXI- de la tàctica que durant més de dues dècades va seguir el president Pujol: posar una fita reivindicativa a Madrid (pacte fiscal) com a mètode de pressió per a qui toqui en el seu moment (PSOE o PP) i combinar aquest el pragmatisme negociador amb picades d'ullet als sectors més aguerrits del nacionalisme. La participació personal una consulta independentista sense valor jurídic, encara que sigui votant més o menys d'amagat, sense llum ni taquígrafs, és el nou format del maspujolisme del segle XXI. 

8/2/2011 - 06:59h - laMalla.cat

Primera crònica madrilenya del 'Rei Artur'

 

Hom diria que el Rei Artur volia seduir a la cort madrilenya. Es pot afirmar tranquil·lament que ho ha aconseguit, a jutjar pels resultats del seu primer 'tête à tête', des que és president, amb Rodríguez Zapatero i per les formes que gastava el president català en la roda de premsa que va oferir aquest dilluns al vespre a La Moncloa.

Mas es mostrava fresc i dinàmic, amè en els arguments i solvent en les respostes. Va exhibir davant dels periodistes de Madrid un castellà impecable -d'un nivell superior a la mitjana dels polítics catalans- i el millor dels seus tarannàs. Al president l'estimen les càmeres i ell es deixa estimar.

Era l'estrena a Madrid i ha sortit prou bé. 760 milions a la butxaca, bons auguris per les possibilitats de deute públic de la Generalitat i un clima positiu. “No tinc perquè amagar-ho”, deia el president, en to de confidència, als periodistes de la 'Villa y Corte'. Poca estona per a l'Estatut i per als camins sobiranistes de la passada campanya electoral. “De eso hemos hablado poco”, confessava el president a preguntes d'un periodista català desplaçat per l'ocasió fins a La Moncloa.

Tot correcte, tot com estava previst. Queda inaugurado este president; queden digerits els gripaus, i queda recollit aquest 'Peix al cove”.

És probable que el president Mas i el president Zapatero tinguin algun altre 'tête à tête' abans que les eleccions generals de l'any que ve donin pas a Rajoy o a Rubalcaba, depenent de si acaba fent-se realitat el que diuen les enquestes o les esperances d'una renovació socialista. Però el que és segur és que a data d'aquest dilluns, 8 de febrer de 2011, Artur Mas ha guanyat punts a Madrid i no precisament al número 13 del carrer Gènova.

28/12/2010 - 07:10h - laMalla.cat

Entreactes de la política

Any nou, Govern nou, oposició nova i, fins i tot en el cas d'algun conseller del  nou Govern, nova adscripció política. Tota alternança en el poder comporta generalment canvis en el planter de protagonistes. En el nou panorama polític català hi ha una mica de tot: aparicions, reaparicions i desaparicions anunciades. Algunes, anunciades directament per la lògica dels resultats electorals i  d'altres, derivades de la mateixa lògica dels vots però forçades després d'una resistència inicial que no resultava gens sostenible.

Però ara el que compta és el Govern i Artur Mas ja n'ha completat el puzle. Quatre membres de Convergència Democràtica, dos d'Unió i cinc independents, un d'ells, com ja és sabut, de militància socialista fins ara. El temps i la praxis política del nou l'Executiu diran si es tracta efectivament del “Govern dels millors” com ha anunciat reiteradament el president de la Generalitat o “el millor dels Governs possibles”, donades les circumstàncies.

El nou president català ha volgut jugar clarament la carta dels fitxatges buscant en els sectors de l'economia i de la societat persones especialment capacitades per portar a terme la gestió de cadascuna de les àrees. Bona idea la de cercar els millors, fins i tot a risc que, com ha transcendit en aquests dies, algunes invitacions a possibles consellers acabin no fructificant, ja sigui per motius econòmics o per raons d'altra mena.

Ferran Mascarell ha estat, finalment, el fitxatge estrella d'Artur Mas.  Mascarell és l'home que va elaborar el programa electoral de cultura i coneixement amb el qual el PSC i José Montilla es presentaven a les eleccions del 28 de novembre, fa exactament un mes. Era dijous, 25 de novembre quan el mateix Montilla, en un acte al Museu de la Tècnica de Manresa, proclamava que “l'economia i el coneixement” serien “el cor” del seu Govern i que per això comptaria amb “les persones més valuoses” per a fer-se càrrec d'aquestes dues àrees. En el cas de l'economia, l'home era Antoni Castells. Per al coneixement, l'aposta de Montilla era Ferran Mascarell.

Poques setmanes més tard, passades les eleccions, derrotat el PSC i clarament victorioses les candidatures de CiU, Mascarell accedeix al càrrec que el convertirà en l'executor del programa cultural d'Artur Mas i deixarà de militar, segons s'anuncia, en el Partit dels Socialistes de Catalunya.  En l'escenari de la política s'actua sovint a curt termini i de vegades no transcorre prou temps com perquè l'espectador pugui entendre del tot l'evolució de l'argument entre acte i acte.

 

JOSÉ MONTILLA. Acte de camapanya electoral a Manresa (25/11/2010):

29/11/2010 - 09:43h - laMalla.cat

Què ha canviat, què cal canviar?

Catalunya ha canviat aquest diumenge. No està gens clar que ho hagi fet en la seva essència política: societat avançada, plural en idees i identitats, amant de la llibertat i de l'estabilitat. Però el que sí s'ha fet molt evident en aquestes eleccions és que les circumstàncies polítiques i econòmiques -especialment les dels dos darrers anys- han capgirat profundament el mapa de la vida pública catalana.
La victòria de Convergència i Unió -tant contundent com avalada per una participació força més alta d'aquella que semblava esperable- és la lògica evolució dels darrers esdeveniments.

Una part del vent a favor el té sempre el partit de l'oposició quan la crisi econòmica castiga durament la ciutadania i provoca frustracions i descontents que molta gent protesta contra el partit en el Govern. En temps de crisi hi ha una porció de ciutadans que giren cap al centre-dreta i aquesta és una realitat que es dóna a tot arreu. Però no ha estat el càstig per la crisi la part més important de la victòria de CiU.

El descontent polític generat per la sentència del Tribunal Constitucional que ha retallat l'Estatut que una majoria de catalans va votar a les urnes, ha estat recollit d'una manera clara per la formació que lidera Artur Mas, el proper president de la Generalitat. Això ha estat possible, gràcies a la gran musculatura política que ha demostrat CiU durant els set anys en els quals ha hagut de moure's a l'oposició, després d'aquells 23 anys de governs presidits per Jordi Pujol.

En el cantó dels derrotats, el PSC és qui té el repte més important: fer l'anàlisi correcta del que ha passat i ser capaç de reaccionar en conseqüència. No hi ha dubte les que les 'càrregues explosives' que el PP va deixar adossades al text de l'Estatut han ajudat força a  aconseguir l'efecte desitjat amb el recurs davant el TC. Fer naufragar una experiència de govern que sumava les forces del catalanisme d'esquerres i aconseguir rèdit electoral a mig i llarg termini. Però també és evident que el PSC i el tripartit no han estat únicament víctimes de l'explosió contra l'Estatut, sinó que també paguen errors propis i contradiccions entre els socis.

A Esquerra Republicana se li ha partit l'electorat en tres, amb importants fugues cap a CiU i cap a altres opcions independentistes. La formació de Joan Puigcercós entra en una etapa difícil reduïda a la meitat i sense el paraigües del Govern. A més a més, a ERC se li ha desdibuixat el perfil d'esquerra  perquè part del seu electorat se n'ha anat al centre dreta i una altra part ha fugit per alimentar el projecte personal de Joan Laporta que irromp sense que la ciutadania conegui gaire quin és el model de societat o de política social que proposa més enllà de la seva proclama a favor d'una declaració unilateral d'independència i de les ombres sobre l'eficiència de la seva gestió econòmica al capdavant del FC Barcelona.

Iniciativa per Catalunya-Verds i els seus aliats d'Esquerra Unida i Alternativa hauran d'extreure les lliçons que correspongui del seu pas pel Govern i dels conficltes i contradiccions internes que això els ha generat.

L'esquerra catalana i catalanista té el repte de recomposar un espai central en la societat catalana que queda ha quedat malmès amb les eleccions d'aquest diumenge.

Els socialistes catalans han de començar a gestar des d'aquest dilluns mateix, un autèntic pla de "refundació", paraula que ja utilitzen alguns dels seus dirigents. El propi José Montilla, líder dels socialistes catalans encara, s'ha marcat l'objectiu d'encarrilar el procés cap a un congrés de renovació i ho ha de fer passant per unes eleccions municipals que són cabdals per a un partit que té en l'administració local el seu pinyol. Sempre ha estat així. Ho és ara que la força majoritària de l'esquerra catalana ha de passar a l'oposició a nivell nacional, però també ha estat així durant els anys en els quals el PSC ha encapçalat el Govern de la Generalitat.

Ho ha dit el propi Montilla: els socialistes catalans han de reformular la seva proposta per a Catalunya, el seu sistema d'organització i els lideratges personals. I tot això ho han de fer a sis mesos d'unes eleccions municipals decisives.

25/10/2010 - 07:33h - laMalla.cat

El punt i a part de Montilla

No hi haurà un altre Govern tripartit després de les eleccions del 28 de novembre. Ja no es tracta d'una qüestió d'aritmètica parlamentària. El “no” a una tercera reedició de la fórmula és un compromís en ferm -fet fins i tot amb certa solemnitat- per president i líder del partit que han governat precisament gràcies a l'acord de les tres forces d'esquerres del país.

Estant en plena campanya com estem no calia esperar que CiU i el seu candidat volguessin donar crèdit en públic al cop de porta que el president socialista Montilla ha donat a la fórmula que li han permès governar a ell i al seu partit. Artur Mas necessita el tripartit com a adversari tant com José Montilla i el PSC necessiten desvincular-se'n. Significativament els socialistes catalans han utilitzat el lema “punt i a part” per marcar l'anunci del seu líder. Montilla ha decidit conduir el seu projecte de país i el seu programa per governar-lo per un camí de missatges clars, sense la pesada càrrega que, segons opinió molt estesa, han suposat determinats tics dels seus socis.

Dissabte a la nit, entrevistat en la part blanca del programa 'La Noria' (Telecinco), alguna de les respostes del president ja apuntava en aquesta direcció. “Si el preu d'ERC és un referèndum que jo mai no avalaré, no hi ha possibilitat d'acord”, deia responent a una insistent Pilar Rahola.

En el fons, ni les bases, ni els electorats del PSC i d'Esquerra estarien en condicions de suportar una tercera edició de la fórmula. El partit de Joan Puigcercós es veu irremissiblement abocat a intentar marcar tota la musculatura independentista que li surti. Se li ha girat feina amb els competidors estrella que li han sortit en aquestes eleccions.

Dels tres socis del Govern, els socialistes seran els únics que tindran interès en explicar l'obra del Govern, les  inversions realitzades, els plans per als propers anys. ERC estarà molt ocupada en recordar cada dia (per a qui vulgui escoltar, que ara ja només potser CiU) que la seva condició "irrenunciable" per a un pacte de Govern és una consulta sobre la independència. ICV-EUiA farà, lògicament, la seva feina desmarcar-se de tot allò que el PSC avala i que ells consideren perniciós (el quart cinturó, la llei d'educació, les reformes del Govern central). Els socis deixen el camp lliure del Govern al PSC de Montilla i el president -lliure de motxilles- es disposa a donar és la batalla més difícil contra CiU.

Ni  la situació econòmica, ni les enquestes ni el vent bufen a favor del president català i el seu partit però Montilla ha deixat clar que pensa jugar les seves cartes. I també que el joc dels darrers set anys ja no serveix.

 

22/9/2010 - 07:47h - laMalla.cat

Per convicció, correbous tampoc

S'apel·la a la coherència d'aquells que van tenir molt clara la prohibició de les corrides de toros i ara es mostren indulgents amb algunes festes amb bous arrelades a alguns indrets de Catalunya. No està malament l'argument de la coherència, però a mi m'agrada més, em resulta més sòlid, el de la convicció.

Si per convicció hom rebutja la tortura dels animals, si repugna que d'aquesta tortura se'n faci espectacle públic i motiu de festa, per molt ancestral i tradicional que sigui, llavors no hi hauria d'haver-hi dubte. A les portes del debat d'avui Artur Mas ha argumentat la posició del seu grup, favorablement al 'blindatge' legislatiu dels correbous: "Ja vam dir des del primer moment, que els correbous són una altra cosa" Si hom actua amb convicció, no crec que sigui tan fàcil posar la ratlla en la mort de l'animal ni tan sols en la caràcter més o menys sanguinolent de la pràctica sobre el bou.

Però si més que  la convicció el que ens mou és el tacticisme, si el que més ens preocupa és “no prendre mal” electoralment a un determinat territori amb tradició de correbous o si el que fem -encara que sigui de forma no confessada- és aplicar una mena de segell de catalanitat que separi una tradició de l'altra, llavors obtenim el que, molt em temo, que passarà  aquest dimecres al Parlament de Catalunya. Naturalment els arguments a la tribuna seran uns altres, però molts ciutadans poden tenir sospites raonables sobre la càrrega de tacticisme que pesarà en el vot d'una bona colla de diputats que, previsiblement, salvaran les festes dels bous de la crema.

La barbàrie és barbàrie, tant si va tocada amb 'montera' com si du barretina o faixí. No pot haver-hi cap atenuant pel fet de ser una tradició de segles ni pot ser jutjada en funció de que aquells que l'animen i l'exalten cridin “olé!” o “visca!”.

Pel que fa als benintencionats defensors del “prohibit prohibir”, tot el respecte del món. Només faltaria. Personalment, prefereixo disposar d'un codi penal que prohibeixi la tortura i el maltractament o el robatori o un codi de circulació que impedeixi circular sota els efectes de l'alcohol o a 200 km/hora. Amb la tortura dels animals estem parlant del mateix, ni més ni menys.

13/9/2010 - 08:02h - laMalla.cat

Artur Mas blanquejant el pati

 

Per molt que hi estiguem avesats i que tinguem assumit que ni l'espontaneïtat i ni la frescor de gestos o idees són precisament les qualitats més abundants entre la classe política (aquí i arreu del món), no deixen de cridar-nos l'atenció les gesticulacions excessives. A vegades la impostura dels dirigents 'canta' i això passa especialment quan aquests són aspirants directes al poder i quan s'acosten les eleccions.

Artur Mas va deixar que el passegessin aquest dissabte passat a 'La noria' de Telecinco. El programa que condueix Jordi González té la virtut de liderar audiències i d'allibera consciències, les d'aquells espectadors més refractaris a la telescombraria de plató.

'La noria' ha tingut l'audàcia de blanquejar el seu pati de safarejos, combinant la seva freqüent extracció de vísceres en directe i les seves 'entrevistes' pagades a famosos i famosoides amb debats polítics i, ara també, amb polítics convidats. No hi ha millor ocasió que una campanya electoral per aconseguir la complicitat dels polítics, deuen haver pensat (encertadament, pel que sembla en el cas d'Artur Mas) els responsables del programa i de la cadena multi-pati. Clar que una intervenció telefònica del president Montilla, el dia de la manifestació post-sentència de l'Estatut, constituïa el precedent perfecte.

A
CiU, Mas i els seus assessors no semblen haver-hi dubtat gaire, a jutjar per la comoditat que el líder convergent va exhibir en el plató del programa. Si és l'emissió televisiva més vista a Catalunya (igual que a Espanya, perquè en això del sofà de casa i de la tele hi ha poques distincions) ¿per què no entrar-hi de debò? ¿per què no jugar-hi amb totes les conseqüències i passar-hi la recollidora de vots? ¿Com renunciar a mostrar-se davant un públic segurament poc consumidor de diaris i d'informatius, però indubtablement nombrós?

Això sí, 'La noria' no és qualsevol cosa i s'ha de preparar a consciència. El líder es mostrarà simpàtic, obert, molt 'de la conya', combinant populisme i cultura en les dosis precises. No dubtarà a l'hora recitar amb  'Le Petit Prince' en un perfecte francès de Liceu francès o en citar el “Diccionario Marítimo Español” (“español, no catalán”, segons s'encarregarà ell mateix de remarcar) per abonar el desgast polític de Zapatero. I gira la sínia!