" />

8/11/2010 - 08:37h - laMalla.cat

El Papa i el seu 'dret' a renyar-nos

No cal estendre-s'hi gaire en la guerra de xifres. L'Ajuntament es va llançar a la piscina (no s'acaba d'entendre per què) preveient 400.000 persones als carrers de Barcelona pendents de la visita del Papa. Altres que han fet els seus càlculs, com el diari El País, diuen que la realitat amb prou feines va arribar a les 100.000. La xifra oficial, finalment ha quedat en 250.000, molt per sota, en tot cas, de l'excessiu optimisme inicial.

Ara que som tots grandets i que vivim en una democràcia madura, estaria bé que, d'una vegada, algú acabés amb aquest costum tan lleig de maquillar les xifres en mobilitzacions populars i ciutadanes de tota mena. Fora bo, per exemple, que algú expliqués un dia de quina manera es van calcular els 210.000 barcelonins que, segons les xifres oficials d'aquell moment, van sortir als carrers pel casament entre la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín, aquell llunyà 4 d'octubre de 1997.

Però són les xifres el més important del que queda d'aquesta visita del Papa Joseph Ratzinger a Barcelona. Ni tan sols, pel que sembla, ho són els volums de facturació de caixa als comerços i establiments hostalers. El més rellevant, sens dubte, és la càrrega política de profunditat que el màxim representant de l'Església catòlica ha volgut donar als seus missatges destinats a la societat espanyola, catalana i als seus governants.

Més enllà de l'excés que significa queixar-se d'un “laïcisme agressiu”  i arribar a comparar la situació present amb la de l'Espanya dels anys 30, el Papa ha vingut a renyar-nos; a qüestionar, de fet, l'essència mateixa d'un Estat democràtic. En l'avió que el portava a Santiago, Ratzinger va dir als periodistes que l'acompanyaven que cal un “diàleg seré” entre la raó i la fe. Un comentari inquietant, sens dubte. ¿És el que Papa espera que els poders públics -emanats de la voluntat democràtica de les urnes- negociïn el caràcter aconfessional de l'Estat que la Constitució estableix? ¿No en té prou el màxim jerarca de l'Església catòlica amb la continuïtat (més que discutible, passades ja tres dècades) d'uns acords bilaterals entre Espanya i el Vaticà que garanteixen a la institució religiosa un finançament força superior al que correspondria segons la voluntat dels contribuents amb l'IRPF?. On és el “laïcisme agressiu”?

En els missatges del Papa durant aquesta visita no han faltat mostres intencionades de la concepció arcaica sobre la família, la dona i la sexualitat, que ell mateix ha contribuït a 'bunqueritzar' durant els seus anys com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. “Que la dona trobi en la llar i en la feina la seva plena realització”, deia el Papa aquest diumenge a la Sagrada Família. Cap esment al paper de l'home en la llar o en la feina, però sí una imatge contemplada per milions de persones a través de la televisió: quatre dones religioses netejant l'altar després que el pontífex hi llancés encens. Va ser tota la participació femenina el ritual religiós de dedicació de la nova basílica.

“Que l'home i la dona que contreuen matrimoni i formen una família tinguin el suport de l'Estat”, afegia Benet XVI, en una clara al·lusió excloent de cap altre tipus de família fora d'allò que el catolicisme oficial considera “ordre natural”. Qui agredeix qui?

L'estada del Papa ha tingut dignitat i relleu com corresponia a la seva condició de cap d'Estat i de màxim representant de la tradició religiosa majoritària al país. Els amfitrions han estat a l'alçada. Fins i tot amb escreix, si atenem el cost del dispositiu o si mirem determinades concessions protocolàries o els intents fracassats, per part d'alguna administració, de posar grans xifres en positiu per justificar una despesa difícilment justificable. L'hoste, però, s'ha permès la llibertat de renyar-nos perquè -com passava en els anys 30 i molts segles enrere- encara es creu en el dret de poder fer-ho.

30/10/2010 - 06:30h - laMalla.cat

La Senyera, plegada al calaix

Algunes entitats cíviques i polítiques animen els ciutadans de Barcelona a guarnir balcons i finestres amb la Senyera amb motiu de la visita del Papa Benet XVI. Ho fa fins i tot ho l'alcalde de la ciutat i llança un ban on reclama un “esforç addicional per fer que la seva estada entre nosaltres sigui una experiència única i inesborrable”.

És ben cert que qualsevol ban d'alcaldia té més caràcter institucional que no pas polític i és lògic que el missatge de l'alcalde remarqui el caràcter de Barcelona com “una ciutat tolerant, oberta i plural, capaç d'integrar i donar cabuda a totes les religions i cultures i, al mateix temps, orgullosa de les seves tradicions i de la seva història”.  Però d'aquí a fer de la visita del Papa un motiu per treure la Senyera als  balcons hi ha tot un abisme.

No falten entitats i organitzacions polítiques que diuen veure en la visita de cap de l'Església catòlica una gran ocasió mediàtica per “mostrar la nostra catalanitat al món”. ¿Volem mostrar la identitat d'un país laic, o estem disposats a caure en una mena de reedició del nacional-catolicisme, ara en 'versió catalana'?

En aquesta ocasió faré cas omís del ban del senyor alcalde. Que ningú no esperi trobar una bandera al balcó de qui escriu aquestes línies, ni als balcons o finestres de desenes de milers de ciutadans que -més enllà de les creences- no s'identifiquen amb els valors que representen Joseph Ratzinguer i la institució que ell encapçala.

¿Té realment motius la ciutadania de Barcelona per premiar (al cap i a la fi és això el que se'ns proposa) la visita del Papa amb una mostra d'alegria i d'identificació com és l'exhibició del símbol comú de tots els catalans?

És precisament aquesta ciutat “oberta, tolerant i plural” la que pot recordar els motius de crítica -i no són pocs, ni poc importants- envers l'actitud de l'Església catòlica en moltes qüestions. Des del món laic, les institucions democràtiques del país han condemnat els abusos i els crims que també -com desenes de milers de republicans- van patir homes i dones de l'Església durant la guerra civil. Però encara és l'hora que l'Església catòlica demani perdó per la seva connivència, complicitat i col·laboració amb el règim de repressió i de persecució política i cultural que va patir la ciutat i el país sencer durant les quatre dècades de franquisme.

Una ciutat oberta, tolerant i plural també és aquella que s'esforça -com ho fa sortosament Barcelona- en la recerca biomèdica. Una ciutat que treballa per l'avenç de la ciència i la medicina en la lluita contra determinades malalties. ¿Hem de treure la bandera en senyal de joia malgrat que el Vaticà i aquells que en fan de la consigna vaticana el seu full de ruta polític mantinguin una oposició frontal contra aquesta línia d'investigació mèdica?

El mateix caràcter obert i avançat de la nostra societat han fet de Barcelona una ciutat capdavantera en la lluita per les llibertats individuals. Els sectors progressistes de Barcelona i de Catalunya han estat determinants a l'hora d'aconseguir drets com el del matrimoni entre persones del mateix sexe, feliçment reconegut des de fa cinc anys, i que la jerarquia eclesiàstica no tolera.

Queda fora de tot dubte que l'estada oficial del màxim mandatari de l'Església catòlica ha de ser digna i desenvolupar-se en un correcte clima de respecte per la institució i per les creences d'una gran quantitat de ciutadans. És el que correspon a la seva condició de cap d'Estat i de representant de la religió de tradició majoritària al país. Una altra cosa, són -naturalment- els excessos que estan totalment fora de lloc. Democràcia és coincidir o discrepar, fer-ho radicalment si cal i sempre amb respecte.  

La meva Senyera tornarà al balcó quan la data i l'ocasió ho mereixin, però el dia 7 de novembre restarà plegada al calaix.

11/5/2010 - 08:21h - laMalla.cat

La Diagonal no és cap ximpleria

 

M'interessa més la Diagonal que el debat sobre la consulta pel futur de la Diagonal. Naturalment, pertanyo al col·lectiu de ciutadans de Barcelona que anirà a votar al llarg d'aquesta setmana. Trobaré el moment per passar pel Casinet d'Hostafrancs (el meu col·legi electoral habitual) per marcar quina és la meva opció preferida. Sé que podria fer-ho des del meu ordinador. De fet, ara mateix podria deixar d'escriure aquestes línies, entrar al web http://www.bcn.cat/diagonal, votar i tot seguir continuar escrivint. Però no ho faré pas d'aquesta manera.

Aniré a votar presencialment. M'agrada la litúrgia del col·legi electoral. No puc fer-hi més. Em passa des que era un nen -només 12 anys- quan vaig acompanyar els meus pares a votar per primera vegada. Era un llunyà 15 de desembre de 1976, en un referèndum que obria el camí per acabar amb el franquisme. La imatge d'aquelles llargues cues davant les urnes en el que s'intuïa com despertar de la democràcia, m'ha acompanyat com record de la infantesa durant tot aquest temps. Per això miraré d'escollir bé el moment d'acostar-me a votar per la meva opció per la Diagonal. Un té les seves manies i els seus petits protocols per les coses que considera transcendents en la vida.  

No és un tema un tema menor que estiguem estrenant (així ho espero i reclamo que sigui) una nova via per a la participació de la ciutadania, d'implicació directa en afers d'interès comú i en els projectes de la seva ciutat, del seu districte o del seu poble. Tampoc no caic en la innocència i sé perfectament que la consulta ciutadana no seria la millor via per decidir sobre tots els projectes. Si les ubicacions de les presons o dels parcs de bombers es consultessin en referèndums mai no se'n podria inaugurar cap.

Però en el cas de la Diagonal -i pot ser també el cas d'altres projectes de transformació urbana a la mateixa Barcelona o a qualsevol altra ciutat o poble- ens disposem els barcelonins a prendre una decisió amb una clara repercussió sobre el futur. Molta més del que podria semblar si ens fixéssim únicament en la picabaralla política i en la polèmica sobre si aquesta és una sopa de dues (A-B) o de tres lletres (A-B-C). No convé banalitzar.

No és cap ximpleria que siguem els ciutadans els que decidim sobre el disseny de la via urbana més important de la ciutat. Estem parlant del carrer més llarg de Barcelona, amb més comerços, amb més oficines i seus d'empreses, amb més hotels, amb més imatge pública que moltes avingudes i passejos de la nostra ciutat. La Diagonal és, en bona part, el nostre mercat i la nostra carta de presentació com a ciutat. Prendre seriosament el futur de la Diagonal és la millor opció. 

14/1/2010 - 10:10h - laMalla.cat

Barcelona-Pirineus 2022: d'entrada, il·lusió

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va sorprendre ahir gairebé tothom. L'anunci de la nova aspiració olímpica, hivernal i pirinenca va agafar desprevinguts tots els estranys i, també molt probablement, alguns d'entre els propis. Més enllà de les opinions creuades que ja ha generat i que pugui generar sobre intencionalitats polítiques d'un costat o de l'altra, el fet és que el projecte Barcelona-Pirineus 2022 sembla, a priori una bona idea tant si ens ho mirem des de l'òptica barcelonina com si ens volem fixar en l'interès de les terres del Pirineu i del conjunt de Catalunya.

Què aporta la candidatura olímpica d'hivern Barcelona-Pirineu? D'entrada, a Barcelona, hi aporta debat. Més enllà dels contextos polítics, és evident que la capital catalana necessita un revulsiu que li faci superar aquesta sensació-parany de que “ja ho hem fet tot”. Mai una societat pot assumir que està de tornada i això és tant cert -gairebé sempre- com aquella vella regla de que “mai segones parts van ser bones”. I aquest és el repte principal de Barcelona en embarcar-se a una nova aventura olímpica: ser capaç de gestionar el projecte i els debats que genera el projecte i de generar il·lusió, que és una de les gasolines que, de tant en tant necessiten les societats per seguir avançant i que Barcelona necessita.

Els Jocs d'Hivern no són els Jocs Olímpics d'Estiu, la Barcelona de 2022 serà molt diferent a la de 1992. No cal dir que hi ha tot un abisme de diferències entre la Barcelona de 2010 i la d'aquell llunyà 1981, quan en plena crisi econòmica mundial i situació políticament delicada a Espanya (23-F), l'alcalde de Barcelona, Narcís Serra, va decidir llançar públicament el repte de la candidatura olímpica del 92 i ho va fer a desgrat del Govern central d'aleshores (Leopoldo Calvo Sotelo, UCD) molt més preocupat per sortir de les moltes dificultats que arrossegava. Les circumstàncies no són comparables, però sí que hi havia un element en comú: calia il·lusió i un projecte de futur que fes allargar la mirada. Així ens ho explicava fa no gaires mesos el mateix Narcís Serra en una entrevista per lamalla.cat, la Xarxa de Televisions Locals i COMRàdio, amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Ara també cal il·lusió. L'avantatge, precisament és que Barcelona ja ha fet bona part dels deures i té, en el seu currículum, el millor títol que la pot avalar per a la nova aventura, aquell que va guanyar amb matrícula d'honor el 1992.

Des del punt de vista de la transformació urbana i territorial, el pes no recau a Barcelona, sinó en l'eix que connecta Barcelona amb Pirineu i amb el territori pinirenc pròpiament, en les seves infraestructures de tota mena, especialment les dels esports d'hivern. Aquesta és una molt bona oportunitat per apostar-hi i és bona idea afegir-hi el potencial de Barcelona per a fer-ho possible.

Caldrà, això sí, que tothom es prengui el projecte seriosament i amb la unitat social i política necessària que es requereixen en aquests casos.

2/10/2009 - 07:44h - laMalla.cat

Madrid

 

Ja se sap que per a un català la relació amb Madrid sempre és, com a mínim, complexa. Si a més a més ets d'aquí, però has viscut alguns anys allà, el quadre emocional és, indubtablement, d'amor i odi.

La 'Villa y Corte' té la singularitat de fascinar-te en molts aspectes i de fer-se terriblement odiosa en molts d'altres. Tenir la seu del Govern i de les altes institucions de l'Estat marca la vida i el tarannà de la ciutat per bé i per mal. És tant obvi que Madrid treu profit del seu caràcter de capital com ho és que aquesta condició capitalina limita, condiciona i encarcara la vida cultural i social de la ciutat.

Malgrat totes les evidències materials (aeroport espectacular, una de les millors xarxes de metro del món...) n'hi ha prou amb un ràpid repàs pel present i per la història per comprovar la quantitat de 'danys col·laterals' que han pesat i pesen sobre la capital pel sol fet de ser-ho.

El primer, la inexistència d'una societat civil madrilenya tal i com l'entenem aquí (clar que el concepte de societat civil d'aquí l'haurem de revisar a ben a fons després del sotrac que significa el cas del lladre Millet).

A Madrid el poder l'ajuda molt però també l'ofega. Així és ara i així ha estat durant tota la seva història. Quan t'endinses en la vida d'aquella ciutat, en les converses de veïnat, de feina o en una tertúlia de cafè, te n'adones perfectament. El nucli de la incomprensió de mitja Espanya respecte Catalunya (i viceversa) habita quotidianament als carrers de Madrid. És difícil que els madrilenys entenguin que Espanya és una realitat plural i diversa si, durant generacions han estat corretja de transmissió d'una visió del país monolítica i autoritària per part del poder. Les etapes de democràcia i d'obertura de mires política han estat petits parèntesis en la història de Madrid i d'Espanya i, per tant, no han tingut prou força com per esborrar una cultura centralista i rònega rebuda durant segles. Caldrà temps i unes quantes generacions noves per superar massa prejudicis, desconeixements i incomprensions acumulats. Però això passa aquí i arreu del món.

Tot i la inèrcia de la història, segur que aquests trenta anys de democràcia i han servit per avançar en el difícil terreny de la comprensió Madrid-Barcelona, ni que sigui uns pocs metres. Bona part d'aquest avenç es va fer amb la fita olímpica de la capital catalana, l'any 1992. Jo vivia a Madrid aleshores i sé perfectament del que parlo. L'admiració i el respecte per les maneres de fer catalanes van fer un salt endavant a Madrid i a tot Espanya en aquells dies en que Barcelona i Catalunya van brillar davant la mirada del món. Per això podem estar segurs que el dia que Madrid sigui seu olímpica (sigui el 2016 o més tard) es produirà el mateix efecte en direcció inversa.

17/11/2008 - 06:00h - laMalla.cat

Sí a les Tres Xemeneies

Aquesta setmana els ciutadans de Sant Adrià de Besòs voten sobre el futur de les tres xemeneies de la tèrmica de Fecsa. Fa un parell de dècades, quan això que ara se'n diu skyline de Barcelona no tenia més perfils destacats que la Sagrada Família, la punta de la Catedral, i el monument a Colom i el gratacels de Drassanes, allà estaven elles, traient fum i, de pas, recordant-nos quin era l'ús que la Barcelona industrial del segle XX havia decidit donar a la seva façana marítima: el de traster o el quarto dels mals endreços.

Els que vam viure la infantesa i primera joventut al Barcelonès Nord ens vam acostumar a trobar-nos amb les tres imponents presències cada cop que ens acostàvem a la línia visual d'alguns carrers de la frontera entre Santa Coloma i Badalona que anaven a desembocar al mar. Ara les xemeneies ja no treuen fum i Fecsa no les vol per a res. L'elèctrica està disposada a enderrocar-les desatenent el seu valor.

Les nostres torres bessones -en aquest cas tres- són tot un símbol del que va ser i ja no és. M'atreviria a dir que ara, en plena, crisi, el seu valor simbòlic es reforça encara més. Si abans regnaven en solitari al delta del Besòs, ara contrasten amb els moderns i brillants gratacels aixecats a la zona del Fòrum. Volem una prova més de la transformació de la zona que aquest contrast?

Si pogués votar a la consulta popular que ha convocat l'Ajuntament de Sant Adrià ho faria i, sens dubtar-ho, apostaria perquè les torres segueixin dempeus i perquè siguin reutilitzades com a equipament local. A diferència d'altra mena de símbols, com el jou i les fletxes que encara embruten moltes  façanes a ciutats i pobles de Catalunya i de tot Espanya, les Tres Xemeneies sí que han format i formen part del paisatge vital de molta gent.