" />

22/9/2011 - 08:04h - laMalla.cat

Contra la infàmia de la censura prèvia

 

Fa molt de temps que ho sabem però ja és oficial. Per aquestes latituds tenim un problema -i greu- pel que fa a la gestió dels mitjans públics de comunicació i a la relació entre responsables i representants polítics i els professionals de la informació.

És del tot lògic que Twitter, tertúlies i altres fòrums i espais d'opinió s'hagin posat a bullir davant la infàmia d'una decisió presa pel Consell d'Administració de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) amb els vots favorables dels consellers escollits pel PP i per CiU però que no hauria tirat endavant sense l'abstenció dels consellers proposats pel PSOE, per ERC i pel sindicat Comissions Obreres.  És absolutament normal la intranquil·litat professional que ocasiona entre els informadors  saber que les persones designades pel Congrés dels Diputats per gestionar la corporació pública ara els estaran 'observant' mentre elaboren escaletes d'informatius, editen notícies o organitzen cobertures.

Els professionals de RTVE fan molt bé de revelar-s'hi i de mostrar la seva determinació a desobeir una mesura impresentable que, sens dubte representa un retrocés en l'àmbit de les garanties democràtiques i de les llibertats. A altres televisions públiques d'Europa -i segurament no sols a la BBC- una pretensió d'aquestes característiques per part dels representants polítics portaria els professionals a la mobilització o fins i tot a la vaga.

Potser ha arribat el moment de preguntar-se per què en aquesta part meridional del continent ens consta tant trobar un model democràtic i raonable per gestionar la relació entre polítics i mitjans públics. No acabem de trobar el punt. O es creen unes estructures de control i de gestió del sector audiovisual que són suposadament garantistes però que en la pràctica veuen limitada la seva eficàcia perquè el propi sistema polític les ocupa, les limita i les ofega (és el model català), o bé ens trobem l'impresentable sistema que s'aplica als mitjans públics de Madrid o del País Valencià: “Com que mano jo, es parla de que jo digui i com a mi m'interessi”.

Volíem pensar que les maneres de fer aplicades en el seu dia per Maria Antonia Iglesias i per Alfredo Urdaci havien quedat superades. Cap a quin model es vol conduir ara la ràdio, la televisió i les xarxes digitals de l'Estat?

Els responsables de les forces polítiques i sindicals que ara  han votat a favor de la infàmia a RTVE o aquells que l'han deixada passar amb la seva abstenció hauran d'explicar per a què volen controlar el procés d'elaboració dels telediaris i perquè prenen una iniciativa que vulnera completament el principi d'independència professional que ha de regir el funcionament d'uns serveis informatius.

Em sumo a totes les veus de companys de RTVE i d'altres mitjans que han expressat el seu rebuig envers una mesura que, a la pràctica, obre la porta a la censura prèvia.  Si no corregeixen aquells que puguin i vulguin fer-ho hauran causat una esquerda molt profunda en les regles del joc.  Simplement, no és admissible.

29/8/2011 - 09:05h - laMalla.cat

Barrera, una visió de la Catalunya nacional

La mort d'Heribert Barrera és el primer fet a destacar d'un nou curs polític que es promet intens. Barrera va ser, sens dubte, un polític notable, de notable contribució a la recuperació de la dignitat política de Catalunya després de la negra nit del franquisme. Tothom -admiradors, amics, discrepants i adversaris- destaca la seva coherència en la defensa de les seves conviccions. Barrera, va ser un d'aquells nexes d'unió -tant necessaris en el moment del retorn a la democràcia- amb la legitimitat d'una república estroncada per la sedició feixista. Ell, com altres de la seva generació, va contribuir a reconstruir una Catalunya políticament rellevant, a refer un camí de llibertat interromput per la força de les armes franquistes l'any 1939. Barrera ho va fer des de la seva particular visió, eminentment sobiranista. Altres, com Gregori López Raimundo, que ens va deixar fa quatre anys, ho van fer mirant sobretot al model social del país i a les tensions entre el poder econòmic i la classe treballadora. Una i altra mirada eren valuoses, necessàries i representatives de la Catalunya del 1980, que es posava mans a l'obra en la difícil tasca de recuperar el temps i el recorregut perdut durant quatre dècades.

Barrera havia dit que l'horitzó nacional i l'horitzó social de Catalunya eren dues vies paral·leles, indestriables l'una de l'altra però, com tots i cadascú dels humans, ell va interpretar la realitat a la seva manera i segurament els seus criteris sobre la justícia social o la lluita contra les desigualtats devien ser diferents als de López Raimundo i Gutiérrez Díaz, del PSUC o Joan Raventós del Partit dels Socialistes de Catalunya. Barrera havia portat, dels anys 30, un profund sentiment anticomunista que l'allunyava de les forces hegemòniques de l'esquerra catalana a l'inici de la recuperació democràtica. Ell tenia les seves prioritats, les seves filies i les seves fòbies. I les va aplicar el 1980, fent amb els vots d'ERC al Parlament que Jordi Pujol fos el primer president de la Generalitat en la nova etapa democràtica i convertint-se ell en el primer president del Parlament restaurat. Poc després Esquerra Republicana va pagar electoralment per aquella aliança, com l'ERC actual està pagant ara pels anys de pacte amb els socialistes i amb ICV-EUiA, hereus de Raventós i de López Raimundo. La vida política catalana és a vegades ingrata i sempre complexa, perquè la realitat del país és plural i té molts matisos. Hi ha més d'una manera d'entendre la Catalunya nació i la de Barrera n'era una però no pas l'única, ni a l'esquerra, ni a la dreta, ni al centre. Catalunya no és terra de blanc o negre i això, darrerament, havia estat la clau d'alguna de les polèmiques amb el desaparegut president Barrera.

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

23/5/2011 - 09:23h - laMalla.cat

Després del 22M

En les pròximes hores, quan els guanyadors hagin donat sortida suficient a la seva eufòria i quan els perdedors hagin sortejat els inevitables símptomes depressius de la derrota, vindrà l'hora de la feina i de la responsabilitat. Les eleccions d'aquest diumenge 22 de maig posen deures per a tothom, i aquest vegada, ni la festa ni el funeral podran allargar-se gaire. A tots se'ls ha girat feina, molta i urgent.
 
Victòria clara de CiU
Convergència i Unió ha aconseguit un èxit històric amb la victòria de la ciutat de Barcelona i d'altres poblacions emblemàtiques com Girona, Reus, Manresa, Igualada, Figueres, Vilanova i la Geltrú. Casos com el de Barcelona o el de Girona, premien l'esforç i la perseverança de candidats que, com Xavier Trias o Carles Puigdemont, han aconseguit finalment recollir el fruit de la seva feina i del desgast de l'adversari. CiU té també al seu abast la possibilitat de decantar al seu favor pactes a ajuntaments com Tarragona o Mataró. Guanya a les quatre diputacions catalanes, amb majoria absoluta a Tarragona, Girona i Lleida i necessitant soci a la corporació provincial de Barcelona. Però els èxits i les victòries, després d'un sacseig electoral com el que s'acaba de produir, no deixen gaire temps per perdre. CiU ha d'escollir quina és la fórmula de pacte en molts àmbits de l'administració local on el seu avantatge no resulti suficient per ell mateix. En més d'una ocasió la disjuntiva serà pactar amb el PSC o fer-ho amb el PP per a evitar situacions de feblesa. Arriba l'hora de mullar-se.

El PSC i la urgent refundació de l'esquerra
Per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la feina per davant és immensa i la urgència màxima. La derrota de Barcelona, la pèrdua de ciutats importants i el retrocés electoral a tot Catalunya té unes dimensions que va molt més enllà de la pèrdua de musculatura que semblava previsible abans del 22M. Des de la seva fundació, l'any 1978, amb vocació de ser partit central de la política catalana, el PSC no havia tingut mai uns resultats tant dolents i menys en la seva base tradicional que han estat el món local i el municipalisme. El PSC és, amb diferència, qui té més deures -i els de més profunditat- després d'aquests comicis. Els socialistes tenen el difícil repte de construir un nou relat de Catalunya des de l'esquerra. L'esquerra que està a dins de les seves files, però també, i especialment amb aquella que no hi milita o que habita a altres formacions com Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA.

La caiguda electoral dels socialistes té claus diverses, algunes de les quals tenen a veure amb el desgast propi de tres dècades d'hegemonia local i altres poden ser fruit de la crisi i del desgast del Govern del PSOE. Però no faran be els deures els socialistes de Catalunya si no afronten la seva refundació en clau, en primer lloc, catalana. La fórmula 1978-2011 de relació PSC- PSOE ha caducat amb aquestes eleccions del 22M. Si vol tornar a ser hegemònica, la part majoritària de l'esquerra catalana -federalista i no independentista- ha de ser capaç d'arbitrar i executar un discurs propi capaç de tirar del carro de l'esquerra espanyola cap a un pacte renovat Catalunya-Espanya que es bais en el reconeixement democràtic i en la lleialtat mútua. És el que una majoria de catalans vol, quan se'ls pregunta per això tant complexe que són les identitats i els sentiments. Malgrat la seva destrossa, que ha estat molta, el PSC està en condicions d'intentar-ho. Ja voldria el PSOE haver salvat alguns dels mobles que els socialistes catalans han pogut rescatar del tsunami convergent i de l'onada conservadora en aquestes eleccions.

Aterratge forçós d'ERC
Per a l'esquerra independentista la primera tasca és la d'aterrar en la realitat que mostren els resultats del 22-M. En les eleccions al Parlament del mes de novembre de l'any passat, ni ERC ni les altres formacions independentistes van ser capaces de recollir el descontent de la gran manifestació després de la sentència de l'Estatut. Ara ha quedat clar que tampoc no han recollit, com pretenien l'esperit de la mobilització independentista que van suposar les consultes no oficials sobre la sobirania.

La dreta i l'extrema dreta
Del Partit Popular hauríem d'esperar contenció en la poc dissimulada ànsia per recuperar el poder a Espanya i per guanyar quotes de poder a Catalunya. Però els indicis no apunten en aquesta direcció. A la vista dels resultats de l'àrea metropolitana de Barcelona, a l'Ajuntament de Badalona, no ha arribat a entrar la xenòfoba Plataforma per Catalunya precisament perquè el candidat del PP -guanyador de les eleccions- ha ocupat el seu lloc amb un discurs molt semblant. Aquest fenomen i el del partit de Josep Anglada, present ara a consistoris com Santa Coloma de Gramenet o l'Hospitalet, obliguen a una reflexió profunda de tots.
Cal molta feina i molta responsabilitat.

28/12/2010 - 07:10h - laMalla.cat

Entreactes de la política

Any nou, Govern nou, oposició nova i, fins i tot en el cas d'algun conseller del  nou Govern, nova adscripció política. Tota alternança en el poder comporta generalment canvis en el planter de protagonistes. En el nou panorama polític català hi ha una mica de tot: aparicions, reaparicions i desaparicions anunciades. Algunes, anunciades directament per la lògica dels resultats electorals i  d'altres, derivades de la mateixa lògica dels vots però forçades després d'una resistència inicial que no resultava gens sostenible.

Però ara el que compta és el Govern i Artur Mas ja n'ha completat el puzle. Quatre membres de Convergència Democràtica, dos d'Unió i cinc independents, un d'ells, com ja és sabut, de militància socialista fins ara. El temps i la praxis política del nou l'Executiu diran si es tracta efectivament del “Govern dels millors” com ha anunciat reiteradament el president de la Generalitat o “el millor dels Governs possibles”, donades les circumstàncies.

El nou president català ha volgut jugar clarament la carta dels fitxatges buscant en els sectors de l'economia i de la societat persones especialment capacitades per portar a terme la gestió de cadascuna de les àrees. Bona idea la de cercar els millors, fins i tot a risc que, com ha transcendit en aquests dies, algunes invitacions a possibles consellers acabin no fructificant, ja sigui per motius econòmics o per raons d'altra mena.

Ferran Mascarell ha estat, finalment, el fitxatge estrella d'Artur Mas.  Mascarell és l'home que va elaborar el programa electoral de cultura i coneixement amb el qual el PSC i José Montilla es presentaven a les eleccions del 28 de novembre, fa exactament un mes. Era dijous, 25 de novembre quan el mateix Montilla, en un acte al Museu de la Tècnica de Manresa, proclamava que “l'economia i el coneixement” serien “el cor” del seu Govern i que per això comptaria amb “les persones més valuoses” per a fer-se càrrec d'aquestes dues àrees. En el cas de l'economia, l'home era Antoni Castells. Per al coneixement, l'aposta de Montilla era Ferran Mascarell.

Poques setmanes més tard, passades les eleccions, derrotat el PSC i clarament victorioses les candidatures de CiU, Mascarell accedeix al càrrec que el convertirà en l'executor del programa cultural d'Artur Mas i deixarà de militar, segons s'anuncia, en el Partit dels Socialistes de Catalunya.  En l'escenari de la política s'actua sovint a curt termini i de vegades no transcorre prou temps com perquè l'espectador pugui entendre del tot l'evolució de l'argument entre acte i acte.

 

JOSÉ MONTILLA. Acte de camapanya electoral a Manresa (25/11/2010):

29/11/2010 - 09:43h - laMalla.cat

Què ha canviat, què cal canviar?

Catalunya ha canviat aquest diumenge. No està gens clar que ho hagi fet en la seva essència política: societat avançada, plural en idees i identitats, amant de la llibertat i de l'estabilitat. Però el que sí s'ha fet molt evident en aquestes eleccions és que les circumstàncies polítiques i econòmiques -especialment les dels dos darrers anys- han capgirat profundament el mapa de la vida pública catalana.
La victòria de Convergència i Unió -tant contundent com avalada per una participació força més alta d'aquella que semblava esperable- és la lògica evolució dels darrers esdeveniments.

Una part del vent a favor el té sempre el partit de l'oposició quan la crisi econòmica castiga durament la ciutadania i provoca frustracions i descontents que molta gent protesta contra el partit en el Govern. En temps de crisi hi ha una porció de ciutadans que giren cap al centre-dreta i aquesta és una realitat que es dóna a tot arreu. Però no ha estat el càstig per la crisi la part més important de la victòria de CiU.

El descontent polític generat per la sentència del Tribunal Constitucional que ha retallat l'Estatut que una majoria de catalans va votar a les urnes, ha estat recollit d'una manera clara per la formació que lidera Artur Mas, el proper president de la Generalitat. Això ha estat possible, gràcies a la gran musculatura política que ha demostrat CiU durant els set anys en els quals ha hagut de moure's a l'oposició, després d'aquells 23 anys de governs presidits per Jordi Pujol.

En el cantó dels derrotats, el PSC és qui té el repte més important: fer l'anàlisi correcta del que ha passat i ser capaç de reaccionar en conseqüència. No hi ha dubte les que les 'càrregues explosives' que el PP va deixar adossades al text de l'Estatut han ajudat força a  aconseguir l'efecte desitjat amb el recurs davant el TC. Fer naufragar una experiència de govern que sumava les forces del catalanisme d'esquerres i aconseguir rèdit electoral a mig i llarg termini. Però també és evident que el PSC i el tripartit no han estat únicament víctimes de l'explosió contra l'Estatut, sinó que també paguen errors propis i contradiccions entre els socis.

A Esquerra Republicana se li ha partit l'electorat en tres, amb importants fugues cap a CiU i cap a altres opcions independentistes. La formació de Joan Puigcercós entra en una etapa difícil reduïda a la meitat i sense el paraigües del Govern. A més a més, a ERC se li ha desdibuixat el perfil d'esquerra  perquè part del seu electorat se n'ha anat al centre dreta i una altra part ha fugit per alimentar el projecte personal de Joan Laporta que irromp sense que la ciutadania conegui gaire quin és el model de societat o de política social que proposa més enllà de la seva proclama a favor d'una declaració unilateral d'independència i de les ombres sobre l'eficiència de la seva gestió econòmica al capdavant del FC Barcelona.

Iniciativa per Catalunya-Verds i els seus aliats d'Esquerra Unida i Alternativa hauran d'extreure les lliçons que correspongui del seu pas pel Govern i dels conficltes i contradiccions internes que això els ha generat.

L'esquerra catalana i catalanista té el repte de recomposar un espai central en la societat catalana que queda ha quedat malmès amb les eleccions d'aquest diumenge.

Els socialistes catalans han de començar a gestar des d'aquest dilluns mateix, un autèntic pla de "refundació", paraula que ja utilitzen alguns dels seus dirigents. El propi José Montilla, líder dels socialistes catalans encara, s'ha marcat l'objectiu d'encarrilar el procés cap a un congrés de renovació i ho ha de fer passant per unes eleccions municipals que són cabdals per a un partit que té en l'administració local el seu pinyol. Sempre ha estat així. Ho és ara que la força majoritària de l'esquerra catalana ha de passar a l'oposició a nivell nacional, però també ha estat així durant els anys en els quals el PSC ha encapçalat el Govern de la Generalitat.

Ho ha dit el propi Montilla: els socialistes catalans han de reformular la seva proposta per a Catalunya, el seu sistema d'organització i els lideratges personals. I tot això ho han de fer a sis mesos d'unes eleccions municipals decisives.

25/10/2010 - 07:33h - laMalla.cat

El punt i a part de Montilla

No hi haurà un altre Govern tripartit després de les eleccions del 28 de novembre. Ja no es tracta d'una qüestió d'aritmètica parlamentària. El “no” a una tercera reedició de la fórmula és un compromís en ferm -fet fins i tot amb certa solemnitat- per president i líder del partit que han governat precisament gràcies a l'acord de les tres forces d'esquerres del país.

Estant en plena campanya com estem no calia esperar que CiU i el seu candidat volguessin donar crèdit en públic al cop de porta que el president socialista Montilla ha donat a la fórmula que li han permès governar a ell i al seu partit. Artur Mas necessita el tripartit com a adversari tant com José Montilla i el PSC necessiten desvincular-se'n. Significativament els socialistes catalans han utilitzat el lema “punt i a part” per marcar l'anunci del seu líder. Montilla ha decidit conduir el seu projecte de país i el seu programa per governar-lo per un camí de missatges clars, sense la pesada càrrega que, segons opinió molt estesa, han suposat determinats tics dels seus socis.

Dissabte a la nit, entrevistat en la part blanca del programa 'La Noria' (Telecinco), alguna de les respostes del president ja apuntava en aquesta direcció. “Si el preu d'ERC és un referèndum que jo mai no avalaré, no hi ha possibilitat d'acord”, deia responent a una insistent Pilar Rahola.

En el fons, ni les bases, ni els electorats del PSC i d'Esquerra estarien en condicions de suportar una tercera edició de la fórmula. El partit de Joan Puigcercós es veu irremissiblement abocat a intentar marcar tota la musculatura independentista que li surti. Se li ha girat feina amb els competidors estrella que li han sortit en aquestes eleccions.

Dels tres socis del Govern, els socialistes seran els únics que tindran interès en explicar l'obra del Govern, les  inversions realitzades, els plans per als propers anys. ERC estarà molt ocupada en recordar cada dia (per a qui vulgui escoltar, que ara ja només potser CiU) que la seva condició "irrenunciable" per a un pacte de Govern és una consulta sobre la independència. ICV-EUiA farà, lògicament, la seva feina desmarcar-se de tot allò que el PSC avala i que ells consideren perniciós (el quart cinturó, la llei d'educació, les reformes del Govern central). Els socis deixen el camp lliure del Govern al PSC de Montilla i el president -lliure de motxilles- es disposa a donar és la batalla més difícil contra CiU.

Ni  la situació econòmica, ni les enquestes ni el vent bufen a favor del president català i el seu partit però Montilla ha deixat clar que pensa jugar les seves cartes. I també que el joc dels darrers set anys ja no serveix.

 

9/9/2010 - 08:05h - laMalla.cat

Pati dels Tarongers, seguirem informant

 

Pati dels Tarongers. 8 de setembre. Quasi increïble però ha passat un altre any! Les pedres històriques del Palau de la Generalitat tornen a ser discret testimoni d'improvisades tertúlies de grupets, converses que alternen la trivialitat i la transcendència com és costum entre periodistes. A un racó del discret pati, una petita tarima, un micròfon i una senyera (només una, s'ha encarregat de remarcar el president).

Tot molt semblant -quasi idèntic- que l'any passat, i que l'anterior. Tot molt discret i molt acurat. També ho és la representació de membres del Govern. No hi falta, com en els anys anteriors, el vicepresident Carod-Rovira. Pel que fa al tercer soci de Govern, el representant és el conseller Baltasar. Del mateix partit que el president, alguns consellers -Ernest Maragall, Mar Serna i Montserrat Tura- es barregen entre els periodistes. De tots ells, és la titular de Justícia qui sembla exercir enguany una especial capacitat de seducció entre els presents.

La proximitat de les eleccions anima, òbviament, la recepció del president de la Generalitat als representats de la premsa a les portes de l'Onze de Setembre. Inevitablement es cola en alguna conversa la boutade de l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, comparant el president Montilla amb el franquisme. Una relliscada en la precampanya de l'adversari sempre es benvinguda, confessa algun dels presents pròxim a la part socialista del Govern.

Arriba el moment dels parlaments i, quan el so de campanes de les nou en punt ho permeten, el president s'adreça als presents llançant una petita provocació que surt el seu efecte. Montilla emplaça els assistents a trobar-se l'any que ve, en un dia com aquest i una recepció com aquesta, en aquest mateix Pati dels Tarongers. El president, poc donat aventures verbals i polítiques acaba de desafiar enquestes, analistes i opinadors. El seu comentari no passa inadvertit. “Ho havia de dir, està en precampanya”, comenten alguns dels presents. “En aquestes eleccions hi pot haver més partit del que sembla”, apunten altres. L'any que ve, per aquestes dates, seguirem informant.

 

7/9/2010 - 07:36h - laMalla.cat

Inici de curs per llogar-hi cadires

Avui és el primer dia hàbil a les escoles però més enllà de les aules fa molt de temps ens hem acostumat tots -alumnes, exalumnes, pares, periodistes, polítics i ciutadania en general- a mirar l'inici de curs (l'escolar i el genèric) com el veritable any nou. Tot comença, tot es reprèn i tot arrenca cada mes de setembre però poques vegades com aquesta, l'inici de curs arriba amb tanta densitat de canvis, de novetats, d'expectatives, d'incerteses i fins i tot de sotracs.

A les escoles catalanes estrenem reformes en el sistema, calendari i -inevitablement- polèmica. L'educació és material altament sensible. Polèmica si es degrada i no canvia i terriblement controvertida cada cop que l'administració (la que sigui, i del color que sigui) hi toca alguna cosa. El temps dirà -d'aquí un trimestre o dos- com evoluciona l'estat d'ànim de mestres, pares i alumnes.

L'economia, a jutjar per les dades que constantment escupen uns i altres, és com si estigués als Llimbs. No sabem ben bé si ens trobem a les portes del cel de la recuperació o si això que ens envolta no és més que el rebedor d'un infern llarg i terrible. Està clar que seguim en crisi però les percepcions i les anàlisis van segons els dies. N'hi ha que trobem dades que podrien indicar la llum de final del túnel, i n'hi ha que els brots verds semblen pobres i esquifits en mig del que podria ser una llarga travessa del desert.

Si ens fixem en la política, l'any nou del setembre és viu en mig d'un terratrèmol. Una incerta vaga general amaneix un començament de curs ple d'incerteses. CiU té pressa per unes eleccions on tothom li augura victòria. El PSC passa dels marcadors avant match i vol demostrar que hi ha partit i que, a part de la data de les eleccions, res no està decidit encara. ERC treballa per mantenir una exclusiva parlamentària de l'independentisme que veu en risc per primera vegada. El PPC mirar de poder arribar condicionar el govern català i, si pot ser, composar un pacte que pugui ser útil a Rajoy. Iniciativa s'esforça per mantenir aixecades totes les banderes: la verda, la roja, la internacionalista o la sobiranista friendly. Ciutadans s'esforça per existir.

Aquesta tardor no ens faltarà de res. El túnel de l'AVE passarà per sota de la Sagrada Família i el Papa de Roma hi passarà per dins. Quan hi ha visita pontifical tenim animació mediàtica assegurada. A l'Ajuntament de Barcelona, així que hagin passat les eleccions autonòmiques, algú provocarà un ball de possibles candidats o candidates (ja veurem si serà de 'candidats impossibles i possibles candidates') perquè l'examen electoral del mes de maig es presenta molt més complicat que les revàlides anteriors. A Madrid, unes primàries socialistes regionals poden marcar el futur de tot PSOE i del Govern de l'Estat.

Ens ho volíem perdre i és un any nou per llogar-hi cadires!

27/7/2010 - 07:16h - laMalla.cat

Toros: Civilització vs Barbàrie

No puc estar més d'acord amb l'apunt que m'enviava un col·lega fa algunes hores des de Facebook: el debat sobre les corrides de toros no és 'Catalunya vs Espanya', el debat és 'Civilització vs Barbàrie'. Convé que no s'enganyi l'opinió pública catalana i espanyola sobre el que passarà al Parlament de Catalunya aquest dimecres però sabem que no hi falta qui aprofita la controvèrsia taurina per atiar els seu foc polític particular. Es diran i s'escriuran coses sobre suposats vincles entre els toros i la sentència de l'Estatut, sobre la desafecció catalana i sobre el nostre 'malaltís delit' per trencar Espanya. Res de nou o de diferent, res que no hagi estat dit, escrit o proclamat ja per sectors mediàtics i polítics defensors d'una determinada, antiga i irreal idea uniformista d'Espanya.

L'expectació és màxima davant la sessió d'aquest dimecres de la Cambra catalana. Els serveis de premsa del Parlament tenien ja aquest dilluns al matí una llarga llista de periodistes acreditats, més extensa -em diuen- que la del debat del mes de desembre passat, quan es va votar la presa en consideració de la iniciativa legislativa popular. Mitjans de comunicació internacionals com la BBC o France Press, ha reservat lloc ja per aquest dimecres al Parlament del parc de la Ciutadella.

La sensació més generalitzada és que la majoria del Parlament apostarà per l'abolició, especialment després que el grup socialista, hagi decidit, finalment, donar llibertat de vot als seus diputats, en coherència amb el que ja es va fer en el debat del desembre. Per arribar fins aquí, molts dirigents i militants han hagut de pressionar, recollir signatures i signar manifestos per convèncer la direcció del seu partit que no es podia mantenir una posició mololítica que fes passar el PSC com una formació partidària de mantenir els espectacles basats en la tortura i mort d'animals.

Em diuen que la cosa ja pintava bé per a la prohibició, abans fins i tot que la direcció del PSC accedís a deixar via lliure als seus diputats. És evident la prudència extrema predominant en les files parlamentàries socialistes. És pràcticament un impossible periodístic que un diputat socialista anunciï clarament el sentit del seu vot. Comenten, fonts que coneixen bé les interioritats dels despatxos de grup parlamentari, que es voldria evitar l'abolició de les corrides guanyés per una victòria aclaparadora per no retroalimentar els atacs de la dreta política i mediàtica espanyola. Esforç inútil, perquè determinades tempestes (o 'tempestetes') estan assegurades i haurien de donar-se per descomptades.

També hi ha alguns silencis clamorosos a les files de CiU on diuen que hi ha entre 10 i 15 indecisos. La votació no secreta ens dirà, al final, quina ha estat la posició personal de cadascú. Sigui com sigui, el vot lliure dels dos grups majoritaris, CiU i PSC, on conviuen partidars i contraris a la prohibició, alimenta l'optimisme dels antitaurins i deixa els partidaris de les corrides en una situació moral quasi de retirada.

Si la curiositat et portava a sintonitzar el programa radiofònic de Manuel Molés (tota una vida com a cronista taurí) en podies tenir la prova. Es lamentava de la manca de mobilització dels sectors protaurins a Catalunya i es resignava al “funeral” d'aquest dimecres. No crec que sigui gaire rellevant, ni capaç de mobilitzar una gran resposta, una altra part de la intervenció del radiofonista taurí aquest darrer diumenge, quan va confessar haver pres les seves pròpies “decisions personals” fa mesos. “De mi ja no en trauran res”, va dir Molés, visiblement irat, insinuant allò que el lector pot intuir clarament.  No sembla pas, aquesta vegada, que el soroll tingui la força suficient com per moure boicots contra el cava o el fuet de Vic. Actituds d'aquest tipus es traduirien en noves antipaties i passos enrere per a una tradició que no per ancestral (a Espanya i a Catalunya) deixa de cruel, incompatible amb la dignitat animal i humana i, per sort, cada cop més qüestionada.

Una iniciativa legislativa popular semblant a la catalana ha arribat a l'Assemblea de la Comunitat de Madrid. Amb tota probabilitat el recorregut serà més llarg i difícil a Madrid o a altres comunitats de l'Estat. Cada societat haurà de fer el seu propi procés de maduració en aquesta qüestió com en d'altres, però ja hem après que l'avenç de la humanitat, tot i resultar lent i erràtic, és, per damunt de tot, imparable.