" />

23/7/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Coses que generen desconfiança

Hi ha dies que et despertes feiner, amb ganes de posar ordre a les coses, a les idees. Són dies en els quals el cap et funciona més àgil, amb una fluïdesa que ja voldries per sempre. Ocasió perfecta per a fer inventari -m'he dit- i mirant l'actualitat dels darrers dies, m'ha sortit aquest petit llistat de coses que generen desconfiança:

1 – La manca de decisió i l'excés de tacticisme. L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats és probablement un dels millors exemples dels darrers temps. Millor li hauria anat aquesta setmana al PSC si hagués votat, juntament amb els altres partits catalans contraris a la sentència de l'Estatut (encara que no hagués tingut el suport del PSOE) a canvi de poder tirar endavant, aquesta sí, la resolució negociada amb els socialistes de Zapatero. Millor imatge haurien projectat CiU i ERC si, tot i les posicions particulars de cadascú, no haguessin impedit que s'aprovés una resolució del Congrés dels Diputats on s'afirmava el compromís per desenvolupar l'autogovern de Catalunya i es reconeixia la “realitat nacional” catalana.

2 – Jugar amb cartes amagades. Governar implica definir-se, però estar a l'oposició (sobretot si hom creu tenir possibilitats com a alternativa real de govern) no hauria de suposar un grau de claredat menor. ¿Pot generar confiança aquell que diu: “Aquest no és el camí” sense explicar a la ciutadania quina és la ruta que proposa? Podem fer-nos aquesta pregunta tant en el debat Catalunya-Espanya com en l'anàlisi sobre la resposta que s'ha de donar a tot l'Estat a la crisi econòmica.

3 – Alerta amb els nous líders 'vocacionals'. Que vivim una crisi de valors polítics és tan evident com que patim una sequera de líders. Abunden comentaris més o menys nostàlgics sobre el gran perfil que tenien els polítics de la transició, en detriment del planter actual. Segurament en bona part la comparació és certa, però no crec que tenir polítics de perfil més baix sigui l'explicació ni tan sols l'origen principal del problema. Ha canviat la societat, s'ha alterat l'escala de valors i la gent està més disposada a exigir que a creure. Per això ens hauríem de refiar molt poc o gens de nous personatges que busquen insistentment el seu espai personal en la política i fan gala de la seva “vocació de servei al país”. Si algú que busca insistentment el seu espai personal en la política planteja grans plataformes transversals de salvació nacional. Si algú s'atreveix a inventar-se un hipotètic conglomerat on diu que podrien cabre-hi des de Convergència a Iniciativa, però no se'ns diu (potser ni es pensa) quin model de societat, d'educació, de sanitat pública o de serveis socials es vol aplicar (el de CiU, el d'ICV o el de Plataforma per Catalunya) llavors ja podem desconfiar i apartar-nos-en tant com sigui possible. La història recent d'Europa té uns quants exemples significatius del risc que suposen aquelles que van sublimar la nació per damunt de les persones que la formen.

4 – Les enquestes electorals, amb reserva. Les dimensions reals de les pujada o caiguda d'una formació política o una altra podrien ser molt diferents del que preveuen els sondejos. Aquesta vegada l'estat d'ànim col·lectiu és una estranya i potser explosiva combinació de sentiments: desafecció, desorientació, cabreig, preocupació, despreocupació... ¿Algú és capaç de preveure amb precisió l'abast de l'onada expansiva? ¿Qui s'atreveix a presumir de bola de vidre amb un panorama com aquest?

31/5/2010 - 08:20h - laMalla.cat

Autòpsies polítiques

El temps dirà (posem-hi uns mesos, d'aquí a final d'any) si Zapatero és o no és “un cadàver polític”, com l'ha definit, en la frase 'estel·lar' del cap de setmana, Josep Antoni Duran Lleida. El líder d'Unió i 'delegat' de la direcció de CiU a Madrid, s'erigeix en forense i es disposa a practicar l'autòpsia (política, es clar) del president del Govern.

Certament, les paraules de Duran són l'expressió (més o menys afortunada) d'una situació que no té precedents des que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a La Moncloa, el març de 2004. La imatge del president del Govern està enterrada sota la crisi i enfosquida per la combinació de decisions i indecisions del seu Govern a l'hora de fer-hi front.

Amb aquesta crisi, econòmica, política, de valors... les coses són més difícils i complexes del que pugui semblar per unes declaracions més o menys ocurrents. La crisi està engreixant les perspectives electorals del PP a tot Espanya i tothom, inclosa CiU recorda el pa, que s'hi va donar amb una majoria absoluta del Partit Popular entre 2000 i 2004.

Abans de les autòpsies cal tenir els certificats de defunció corresponents i ni Duran, ni Artur Mas nii altres dirigents de CiU, més enllà de la duresa de les seves paraules i crítiques dels darrers dies, s'ho pensen més de dues vegades abans d'expedir l'únic certificat que té realment validesa legal: el de tombar el Govern en una votació crucial com la de dijous passat o com podria ser la votació d'uns pressupostos. CiU es mou entre la gesticulació electoral i la prudència, no fos cas que les diferents combinacions polítiques i electorals portessin a una particular recreació parlamentària de 'La núvia cadàver'.

16/2/2010 - 12:49h - laMalla.cat

El PP es demana “prime”

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

15/2/2010 - 09:08h - laMalla.cat

La culpa no és de Madrid

 

Aquest any tampoc, i ja en van trenta. Els intents de consensuar una llei electoral catalana han tornat a fracassar. El Parlament de Catalunya té competències i mandat estatutari per fer una llei que reguli les eleccions a Catalunya i disposa d'aquestes facultats des de l'Estatut de 1979, ja superat per l'actual. Es perd novament una oportunitat per ajustar el sistema electoral a la realitat del país i per acostar els representants del poble a la ciutadania, quelcom que -donada la desafecció actual- no estaria gens malament.

Aquí, el fre no és cap recurs d'inconstitucionalitat, ni l'actitud anticatalana de ningú. Madrid, en aquest cas, no hi té res a dir. No hi ha enemic exterior, ni real ni imaginari. Tot i així, no hi ha acord.

Una llei electoral s'ha d'aprovar com és lògic per una majoria qualificada. No és possible amb que un partit o un govern que tingui majoria absoluta  pugui imposar el seu criteri en una qüestió tant sensible per la democràcia com són les regles del joc electoral. Aquesta circumstància, que hauríem de valorar en positiu, es torna en un malson quan l'amplitud de mira política és insuficient o quan hom no és capaç de treure's ni per un moment la capa partidista.

Els responsables del desacord són tots però, com gairebé sempre passa en política, de culpables n'hi ha que ho són més que d'altres. Convergència i Unió ha decidit donar continuïtat a la trista història dels darrers trenta anys en matèria de legislació electoral catalana. A diferència de la resta de partits, els representants de CiU a la ponència no han abandonat la seva posició inicial de partit, diferenciada de l'informe dels experts on s'aposta per un model mixt que compagini proporcionalitat i representació territorial.

L'argument oficial de la federació que lidera Artur Mas és el de "no voler abandonar el territori", donant a entendre, d'aquesta manera, una suposada intenció d'abandó per part de la resta. No cal analitzar gaire els resultats de tres dècades d'eleccions a Catalunya per constatar l'interès de determinades formacions en això que s'anomena  "territori".  La qüestió és: ¿S'accepta el principi "un ciutadà un vot" amb els correctius que calgui perquè tots els territoris tinguin representació parlamentària, sí o no?.

5/1/2010 - 08:33h - laMalla.cat

Vegueries: la casa per la teulada?

Fa dies que ho sabem. El Govern català no aprova aquest dimarts, 5 de gener, l'avantprojecte de llei de vegueries, pensat, escrit i defensat, sembla que en solitari, pel conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC). És evident que alguns 'deures' es deu haver deixat de fer aquest conseller quan s'ha organitzat el galimaties que estem veient (alcaldes que discrepen, territoris que reclamen el seu fet diferencial, informes que dubten de la solidesa jurídica i de la sostenibilitat econòmica del projecte, i manca d'acord en el sí del propi Govern). És evident que alguna cosa s'ha fet malament quan l'aprovació tenia data en l'agenda del conseller -aquest 5 de gener precisament- i ara està ajornada sine die, per molt que ERC intenta pressionar perquè sigui la setmana que ve, o màxim l'altra.

Ens podem plantejar, raonablement, unes quantes preguntes:

  • Es podrà consensuar en dues setmanes el que no s'ha fet en més de tres anys de legislatura?

  • Es pot permetre ara mateix Catalunya (i el Govern, en concret) una tempesta de protagonismes i sensibilitats territorials segurament tant legítimes i comprensibles com complicades de gestionar?

  • Es caurà per segona vegada en la història recent de Catalunya (el precedent és el de CiU amb la LOT de 1987) en l'error d'impulsar o fins i tot imposar una organització territorial "per escons", sense haver-ho parlat i pactat amb el territori i el món local que tenen reconeguda la seva autonomia per l'Estatut, per la Constitució i per les lleis vigents?

ERC segueix pressionant perquè no vol que una de les qüestions de les quals ha fet bandera es quedi en el tinter de la legislatura. El PSC vol donar compliment a un compromís del Govern d'Entesa però es troba amb una tempesta al territori que és tant com dir a les seves pròpies files. Més enllà de l'argument oficial, s'estén entre els dirigents socialistes catalans la creença que no es donen les condicions polítiques suficients per tirar endavant un projecte que requereix de diàleg i d'esforç de consens en grans dosis. El tercer membre del Govern, Iniciativa-Verds, ja parla de deixar-ho per a una altra legislatura.

Les controvertides vegueries han esdevingut una altra teranyina d'aquestes que acostumen a deixar atrapada la política catalana. I si féssim l'exercici de frenar i de mirar una mica enrere? Què tal si repassem el que diu exactament la lletra del mandat estatutari? Què diu l'Estatut, quines són les bases que marca per una futura organització territorial de Catalunya?

ARTICLE 83. ORGANITZACIÓ DEL GOVERN LOCAL DE CATALUNYA

  1. Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries

ARTICLE 85. EL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. El Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic. Una llei del Parlament regula la composició, l'organització i les funcions del Consell de Governs Locals.

ARTICLE 90. LA VEGUERIA

  1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.

  2. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.


ARTICLE 91. EL CONSELL DE VEGUERIA

  1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.

  2. El president o presidenta de vegueria és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.

  3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions.

  4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si s'escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució.


ARTICLE 94. RÈGIM JURÍDIC

  1. L'Aran disposa d'un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Per mitjà d'aquest règim es reconeix l'especificitat de l'organització institucional i administrativa de l'Aran i se'n garanteix l'autonomia per a ordenar i gestionar els afers públics del seu territori.

 

De la lletra de l'Estatut, es desprenen alguns conceptes molt clars:

  • Es reconeix l'autonomia dels governs locals i de la vegueria com a adminstració intermunicipal

  • S'ordena escoltar el territori (Consell de Governs locals) sen la tramitació de projectes que afectin les administracions locals

  • Les vegueries substiuiran les diputacions

  • Per alterar els límits provincials (àmbit territorial de les actuals diputacions) "si s'escau" cal l'aprovació de les Corts Generals, tal i com estableix la Constitució. Així doncs, té poc sentit i una utilitat nul·la regular una divisió territorial sense haver buscat abans el consens necessari al Congrés dels Diputats.

  • L'Estatut, a més a més, no ordena alterar els límits d'una determinada manera o d'una altra. Tampoc l'Estatut no diu enlloc que el nombre de vegueries hagi de ser de ser de set, sis, cinc, quatre o X. El que sí diu és que l'Àran té un règim especial, i en aquest article estatutari basa el Síndic, Francés Boya, la seva oposició a que el seu territori sigui integrat en una hipotètica vegueria de l'Alt Pirineu. 

Sembla doncs que la llei bàsica catalana dóna amplitud de terreny suficient com per fer les coses amb flexibilitat i amb tota la calma que calgui. Cal posar en joc no només les passions identitàries del territori sinó també les lògiques demogràfiques, econòmiques i socials. Estem parlant d'una reforma destinada -se suposa- a millorar la governació del territori i, en definitiva, els serveis que reben els ciutadans.

Mai no és bona idea començar la casa per la teulada i menys en aquest cas, quan encara no està ni plantejada la solució al problema més greu que té l'administració local: el seu finançament.

17/7/2009 - 08:39h - laMalla.cat

Més enllà de les xifres...

Mentre seguia, a través d'un monitor de televisió, el relat didàctic del conseller d'Economia sobre el nou model de finançament i les seves xifres i els seus guanys em venien al cap alguns apunts.

  • Més enllà de l'anàlisi que es pugui fer sobre si l'acord ha millorat la posició del Govern d'entesa que presideix Montilla, és evident que el conseller Antoni Castells ha crescut políticament amb aquesta negociació i,sobretot, amb el seu resultat.

  • Va ser una bona idea incloure en l'Estatut els preceptes sobre el model de finançament. No es d'estranyar que aquest fos un dels capítols que més soroll va provocar en tot el procés discussió i aprovació de la Llei catalana els anys 2005-2006. L'Estatut català ha manat sobre aquesta negociació i, al final, el resultat és que el seu model és el que regeix sobre tot el sistema de finançament autonòmic espanyol. Sense l'Estatut no tindríem damunt la taula un model i unes xifres com aquestes de les quals pot presumir ara el Govern Montilla.

  • Conseqüència de l'apunt anterior: Amb aquest nou sistema en marxa, aprovat per la majoria de comunitats autònomes i aprofitat previsiblement per totes -també les del PP que no hi donen suport- ara entrarà més bé una sentència globalment favorable sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional.

  • ...i una pregunta: ¿Seria més còmoda la situació de CiU ara si hagués tingut una part activa en la negociació que li permetés ser partícip de l'èxit en aquests moments?

14/7/2009 - 08:38h - laMalla.cat

I després del finançament, què?

 

En últim any la qüestió del finançament ha copat tanta atenció i energies en la vida pública catalana que ara amb prou feines som capaços tots plegats de resituar-nos i canviar de registre. Un cas de clara descol·locació és, en aquest cas, és el de Convergència i Unió. El seu “no” al nou sistema pactat pel Govern tripartit amb el Govern central xoca amb la satisfacció mostrada pels principals agents econòmics, per la societat civil del país tant al·ludida per la pròpia CiU com per la resta de partits.

És lògic que les dificultats del govern format per PSC, ERC i ICV per aconseguir un bon acord de finançament hagin estat fins ara un arma de desgast en mans d'Artur Mas i de CiU. Hauria format part de la normalitat política que CiU hagués coincidit amb la Cambra de Comerç i amb les organitzacions empresarials del país en el rebuig a un mal acord. Qui hauria pogut discutir la posició crítica de CiU si estigués denunciant un fracàs assenyalat objectivament com a tal pels sectors econòmics del país? Però resulta que no ha estat així i CiU pot quedar atrapada en una mena de solitud argumental si basa tota la seva estratègia dels propers mesos en intentar desmuntar la idea que s'ha aconseguit un bon model de finançament. L'acord és percebut positivament per la societat catalana i, ha servit al Govern tripartit per sentir-se enfortit.

Inevitablement, la campanya electoral per a les eleccions catalanes de 2010 ha començat. Els socialistes començaran aquest cap de setmana a explicar l'acció de govern i el nou sistema de finançament als carrers de les ciutats catalanes. Els dos partits de la federació nacionalista -Convergència i Unió Democràtica- es reuneixen aquest dimarts en sessió extraordinària del seu òrgan conjunt de direcció. Serà, de ben segur, una bona ocasió per analitzar les dades sobre el finançament i, sobretot, per reflexionar sobre l'estratègia política a seguir.

Amb una ciutadania catalana tant políticament cansada com s'ha demostrat recentment, el sentit comú hauria d'aconsellar a uns i altres comportar-se amb molta claredat i poc soroll. Als del govern els toca explicar feina feta i projectes de futur. Als de l'oposició els toca presentar davant els ciutadans una alternativa constructiva. D'entrada, algunes complicitats mediàtiques o acompanyaments editorials que ha tingut fins ara l'estratègia convergent de donar per sentat que hi hauria un mal final per al finançament, es podrien estar refredant.

2/7/2009 - 10:12h - laMalla.cat

Educació per àmplia majoria

Hi ha lleis (no només les constitucions, els estatuts o els sistemes electorals) que més enllà que tinguin caràcter orgànic o que no, és bo i convenient que comptin amb el suport d'una àmplia majoria parlamentària. És evident, en el cas d'una Llei d'Educació, com que acaba de veure la llum al Parlament de Catalunya.

Des del curs vinent, el sistema d'educació pública de país, estarà regit per una norma avalada per les dues polítiques forces majoritàries (62,97% del Parlament) i que té igualment el suport de la tercera força. En total, el 78,53% dels representants del poble de Catalunya han votat favorablement la llei. És la primera vegada a Espanya que una llei d'educació neix amb una esperança de vida superior a la del govern de torn, perquè no s'ha fet amb l'estricta majoria aritmètica del govern sobre l'oposició. Fins i tot, com és sabut, en aquest cas una part del govern -el tercer soci de l'executiu català, ICV- ha mantingut la seva discrepància amb postulats molt rellevants de la llei i hi ha votat en contra.

La novetat d'una llei d'educació aprovada per ampli consens no és una simple curiositat històrica. Aquest és un país on massa sovint la meitat que tenia el poder ha volgut imposar un model educatiu sobre l'altra meitat. Com sabem, per el estudis i informes sobre la salut del nostre nivell educatiu, aquest és un luxe que no ens hauríem de permetre mai més.

El temps dirà si la nova llei és un instrument útil o no ho és per a millorar el nivell i la qualitat del nostre sistema d'educació pública (el temps i els diners del nou finançament que està per arribar encara), però d'entrada, el suport majoritari de les forces parlamentàries catalanes a aquest text te un avantatge addicional: fa d'escut polític davant alguns sectors de l'opinió pública conservadora espanyola que hi veuen una nova excusa per atiar el foc de l'anticatalanisme. És significatiu comprovar quines són les capçaleres de premsa escrita publicades a Madrid que avui aposten per tirar-se les mans al cap amb interpretacions esbiaixades del que recull la llei en matèria lingüística:

- El Mundo: Cataluña consuma la secesión lingüística con su ley educativa

- ABC: La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas de Catalunya

12/12/2008 - 06:24h - laMalla.cat

PSC, pressupostos, finançament (i Fraga)

Abans d'entrar en matèria, només un apunt breu sobre Manuel Fraga i al seu exabrupte sobre "penjar els nacionalistes". Senzillament, INTOLERABLE.

Els historiadors donaran compte en el seu moment d'aquest personatge que, certament no ho tindrà gens fàcil per a rebre un judici benèvol. Va tenir la habilitat de passar de tenir cadira al consell de ministres del dictador Franco a ser un dels pares de la Constitució. Però va intentar que aquesta no abolís la pena de mort i es va resistir amb totes les seves forces al títol vuitè que estableix l'estat autonòmic. Paradoxalment, el seu màxim destí institucional en democràcia va ser el de president de Galícia.

Però deixem de banda l'arqueologia política i anem al que interessa...

S'acosta final d'any, les negociacions del finançament no es desencallen. La tensió política puja (lògic) però les escenificacions també (previsible). Si es passa la frontera del canvi d'any sense el nou sistema de finançament que preveu l'Estatut i que ha de permetre a la Generalitat donar resposta suficient a les necessitats socials i econòmiques de Catalunya, el Govern de Zapatero, no estarà complint i això seria greu.

Com que la política sovint és un guió previsible, augmenta la pressió sobre els socialistes catalans per a que amb els seus vint-i-cinc vots al Congrés facin caure els pressupostos generals de l'Estat en la votació de dijous que ve. Els partits que així ho reclamen fan el paper que consideren que han de fer davant els seus electorats i, especialment CiU que ha de fer oposició. Ara bé: un "no" del PSC als pressupostos desbloquejaria la situació del finançament? Les conseqüències d'un escenari així polítiques beneficiarien Catalunya?

D'entrada, sense pressupostos no hi hauria inversions. Els 4.600 euros d'inversió a Catalunya previstos ara per ara en el projecte pressupostari no hi serien. Seria impossible un nou model de finançament autonòmic perquè automàticament quedarien prorrogats els pressupostos de 2008.

Un vot negatiu del PSC als pressupostos provocaria, previsiblement, el trencament de la família socialista. "Objectiu aconseguit!", es felicitaria la dreta espanyola. Eleccions avançades i grans possibilitats de victòria del Partit Popular. Aniria millor la negociació amb un nou govern conservador, s'avançaria més en el desenvolupament de l'Estatut recorregut pel PP?

La política és optar, triar. A vegades triar el menys difícil de dos camins.

25/6/2008 - 07:36h - laMalla.cat

Crisi econòmica: canvi de plans

L'escenari ha canviat. Forçosament la política s'haurà d'ocupar ara del que més preocupa ara mateix la ciutadania. Quan l'economia puja al primer pla, els polítics han de posar-se les piles. Els del govern i els de l'oposició. Ja està passant. Al govern li toca buscar solucions, donar la cara. A l'oposició li escau plantejar alternatives, presentar propostes que vagin més enllà dels crits o el soroll.

La crisi econòmica trastoca l'agenda política a tothom:

  • A Zapatero, perquè l'obliga a buscar la difícil fórmula de lluitar contra la crisi sense tirar enrere una política d'avenços socials

  • A Rajoy, perquè -un cop que ha aconseguit treure's de sobre l'aznarisme- la situació actual representa per ell primera oportunitat (potser l'única) de fer oposició sense haver de tirar dels vells fantasmes (ETA, "España se rompe", etc.)

  • A CiU, perquè amb aquest panorama, la federació nacionalista haurà de mullar-se donant suport al Govern Zapatero o no en la gestió de la crisi. En el cas que el PP confirmi el seu gir al centre i que la cojuntura econòmica pugui posar en dificultats el govern del PSOE, CiU recupera el seu vell paper de núvia desitjada per uns i altres.

  • Al Govern Montilla, per les conseqüències sobre la política catalana que es puguin derivar del paràgraf anterior.

Amb un panorama on la taxa d'atur que preveu el propi ministre de Treball és de propr de l'11 per cent per a l'any vinent, passen inevitablement a un segon terme els plans Ibarretxe, les polèmiques lingüístiques o les hipotètiques consultes sobiranistes d'aquí a 2014. I no cal anar tant lluny en el temps, tot fa indicar, fins i tot que fins i tot la pressió ambiental sobre el Tribunal Constitucional i l'Estatut, baixarà. En els propers mesos res no serà ni semblarà tant important com l'economia. És l'hora de la Política amb Majúscules.