" />

30/8/2011 - 12:13h - laMalla.cat

Reforma incòmoda

“Mal menor”, “sí amb retrets”, “acatament per lleialtat”, “jo no ho hauria fet així”. Llegint titulars i o declaracions de les últimes hores, se'ns fa evident que no hi ha cap mena d'entusiasme en les files socialistes (no cal dir en la resta de l'esquerra, que la rebutja obertament) per la reforma constitucional express destinada a limitar el dèficit i a calmar uns mercats que, pel que sembla són insaciables.

Només en les files del Partit Popular es mostra clara satisfacció per aquesta reforma de la màxima norma de l'Estat. Les reticències i discrepàncies més o menys explicitades des del PSOE i des del PSC a Catalunya no són cap sorpresa i tenen la seva lògica. No hi ha hagut cap debat intern previ. La mesura no li fa cap favor al candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, a tres mesos d'unes eleccions generals que seran duríssimes i molt díficils per al PSOE.

També són de manual les protestes i el desmarcament polític de Convergència i Unió al voltant d'una reforma de la qual se sent al marge. A les portes dels comicis, és normal el grup que encapçala Josep Antoni Duran i Lleida a Madrid centri els seus arguments en la crítica d'un pacte PSOE-PP que no ha comptat amb altres, particulament amb la federació nacionalista catalana. CiU fa i farà de la crítica a la reforma pactada per Zapatero i Rajoy, una base argumental per promocionar la seva proposta de pacte fiscal de cara a la cita del 20 de novembre.

El resum és que aquest segon 'retoc' de la Constitució no fa feliç a ningú, llevat de Mariano Rajoy i dels dirigents del seu partit, amb la mirada fixa sobre els seients de La Moncloa. El socialistes viuen amb una profunda incomoditat la cotilla que, a partir d'ara, tindrà la política econòmica de l'Estat per imperatiu constitucional. Perquè encara que que la reforma deixi la porta oberta a possibles excepcions en casos de recessió econòmica o de catàstrofe que pugui alterar “la sostenibilitat econòmica i social” del país, el cert és que la ratlla que marcarà la Constitució deixa pràcticament sense marge d'actuació econòmica als governs (central, autonòmic o local), independentment del color i la intencionalitat política que aquests governs tinguin.

L'esquerra (aquella que expressa públicament el seu rebuig, les seves reserves i també aquells que callen o acaten) saben que la reforma converteix en norma un model de política econòmic que està més a prop de les tesis liberals que de les seves.

Però sembla que no hi havia elecció. Un dirigent del PP ha dit públicament en les últimes hores que caldria conèixer el contingut dels missatges enviats des del Banc Central Europeu al president del Govern central, Rodríguez Zapatero. Molt probablement els darrers avisos hagin estat a caixa o faixa (o fas això, ho haurem d'anar al rescat). El cas és que de cara a la ciutadania es planteja la reforma gairebé com una qüestió de vida o mort i la paradoxa és que, de tantes apel·lacions al dramatisme, sembla que cada cop és més la gent que no hi creu. La reforma es farà sense referèndum no només per la urgència sinó per una forta intuició política de que una consulta popular sobre aquest canvi tindria com a resultat el rebuig a la proposta pactada per Zapatero amb el Partit Popular.

Així és com tirarà endavant una reforma constitucional incòmoda per a molts i que, en el fons, és la part espanyola del pedaç que preten substituir l'absència d'una veritable política econòmica europea, d'un departament d'economia de la UE que pogués regular els mercats, defensar l'euro i marcar les polítiques de dèficit i de deute públic, amb rigor sí, però en funció de la conjuntura concreta i sense condicionar la política econòmica de forma permanent.

9/8/2010 - 09:32h - laMalla.cat

Estatut, una celebració particular

Un aniversari és sovint sinònim de celebració, de festa, de pastís i d'alegria. Pot significar també un trist record 'in memoriam' per aquells o allò que hem perdut. A Catalunya, les circumstàncies històriques ens han portat a desenvolupar una particular visió de determinats aniversaris i celebracions que ens situen al mig dels dos extrems. El nostre -per vocació o per força- és un país de matisos, no gaire donat als blancs totals o als negres absoluts.

Potser ha estat per fer de la necessitat virtut però aquí, hi ha algunes celebracions que preferim mantenir en una mena de llimbs: ni joia ni dolor, ni tot perdut ni res acabat de guanyar. La Diada Nacional de l'Onze de Setembre és un exemple singular d'això, la commemoració d'avui -quatre anys de vigència de l'Estatut- és l'última versió actualitzada del mateix.

L'Estatut, la nova llei que emmarca l'autogovern del país, fa quatre anys avui. Una criatura, tot just en edat de créixer i desenvolupar-se, bé que hauria de ser motiu de sonora celebració. Però el debat sobre el jove Estatut és un debat vell, perquè d'això s'han encarregat aquells que van decidir combatre'l abans que nasqués com la bruixa del conte clàssic que feia una maledicció al peu del bressol de la petita princesa.

De tota manera aquí no som a cap conte de fades. Ni els finals feliços estan garantits ni la distinció entre bons i dolents és tant contundent i clara. De l'animadversió d'uns s'alimenta l'interès dels altres, d'aquells que tampoc no els entusiasmava o rebutjaven obertament el nou Estatut perquè preferirien eliminar qualsevol relació amb Espanya.

Seguint l'esperit pràctic de les 'celebracions a la catalana' avui és dia per a un punt de reflexió (crítica i autocrítica) però també per mirar cap a endavant i per superar dificultats.

L'Estatut és objectivament l'eina d'autogovern més potent que ha tingut la Catalunya moderna. Com diu la consellera Montserrat Tura, aquest és el primer Estatut que veu la llum des de la normalitat democràtica. Les lleis anteriors tant la de 1979 com la de 1932, totes dues inferiors en competències i capacitats, van sorgir després de períodes de repressió, de dictadura i de negació total de la identitat nacional catalana. El repte ara és seguir avançant i superar l'últim escull, com s'han superat tants i tant importants obstacles en les últimes dècades.

15/7/2010 - 08:30h - laMalla.cat

Capacitat de seducció

“No n'hi ha prou amb una frase, amb una declaració”. El president Montilla, fidel a la seva manera de fer, poc loquaç però precisa, ha posat unes poques paraules a les primeres respostes de José Luis Rodríguez Zapatero sobre com recomposar la trencadissa de l'Estatut.

Si d'una cosa n'hi ha hagut massa, en tot aquest llarg i desgastador procés per a la millora de l'autogovern de Catalunya, ha estat de frases i declaracions, des d'aquell famós i massa lleuger “apoyaré” pronunciat per Zapatero en un míting del PSC al Palau Sant Jordi, al freqüent anunci aznarista de l'apocalipsi anticatalanista (“España se rompe”). Hem viscut uns anys en els quals han dominat les frases pel damunt de la responsabilitat i del sentit de país i d'Estat quan del que es tractava era de quelcom tant important i delicat com la convivència a l'Espanya plurinacional real; una realitat a la qual la Constitució de 1978 tenia la clara voluntat de donar sortida utilitzant el terme “nacionalitat”, superant resistències uniformadores i involucionistes de l'època.

És per això que, lògicament, l'anàlisi buenista que fa Zapatero de la sentència del Tribunal Constitucional no pot seduir els sectors majoritaris de la societat catalana. Ni pot estar satisfet el president de la Generalitat, José Montilla, que forma part de la mateixa família política que Zapatero però que, per damunt de tot és president de Catalunya; ni pot estar-ho el portaveu del CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui hem vist debatre amb el president del Govern aquest dimecres, en un to de responsabilitat dins de la discrepància que trobem a faltar massa sovint en la política catalana i espanyola.

El compromís de reparar els danys de la sentència (aquells que es pugui) per la via de reformar lleis orgàniques, és un element positiu, però ja es donava per descomptat, en estricta aplicació de la coherència política. No calia esperar una altra cosa tenint en compte que el Govern central va ser un dels impulsors de la reforma estatutària i que el PSOE la va votar favorablement al Congrés i al Senat.

Del que es tracta -com ha recordat en diverses ocasions el president Montilla i com ahir verbalitzava Duran Lleida al Congrés- és d'actuar a partir de la plena consciència de que Espanya té un problema cardiovascular seriós si es fan més estretes les arteries constitucionals per on poden circular la identitat i la voluntat d'autogovern dels catalans.

Ja és tot un símptoma que Zapatero admeti -com ho va fer ahir al debat de la Cambra Baixa- que la sentència planteja més problemes de sensibilitat que retallades de fonament jurídic. Probablement tingui raó, però s'equivocarà si no calibra prou el pes d'aquesta “sensibilitat” que pot fer trontollar la convivència interna de Catalunya i la del conjunt d'aquesta realitat inevitablement complexa que és Espanya.

Ara caldrà posar-hi tota la sensibilitat i també tot el reconeixement jurídic a Catalunya que sigui capaç de donar la Constitució, ja sigui en el seu redactat actual o en una revisió futura que, a aquestes alçades ja hauria de deixar de ser tabú.

Cal que Espanya reconstrueixi una proposta plural capaç de seduir Catalunya. Només d'aquesta manera la societat catalana podrà recuperar l'interès en mostrar també les seves capacitats de seducció a Espanya. Les tenim, però poques vegades ens han deixat ensenyar-les aquells que s'han dedicat més a separar que a unir.

29/6/2010 - 09:11h - laMalla.cat

Una nació. I que el TC digui missa

“No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació”, ha dit el president de la Generalitat, José Montilla, després de coneguda la resolució del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Catalunya era una nació abans de l'Estatut del 79, ho és amb l'Estatut del 2006 i ho seguirà essent hagués dit el que hagués dit aquest o aquell altre tribunal. Les nacions no es mesuren en les balances de la Justícia sinó en la voluntat de les persones que les formen.

La´bomba de rellotgeria' que, amb una clara intencionalitat desestabilitzadora, va col·locar el Partit Popular en la vida política catalana i espanyola ha esclatat i encara que l'explosió no ha sortit ni de bon tros com segurament els impulsors del recurs volien, sí que ha provocat danys de consideració. El més important -i això és responsabilitat directa del PP i dels magistrats del Tribunal Constitucional- és la revisió o voluntat involucionista sobre un dels pactes fonamentals de la transició. Aquell pacte, que va facilitar la Constitució de 1978 i la seva plena acceptació a Catalunya va tenir molt en compte el fet nacional català i la voluntat d'autogovern dels catalans. Si Espanya va donar sortida constitucional a les aspiracions catalanes i si una Constitució redactada i aprovada en temps de perills antidemocràtics i soroll de sabres parla de “nacionalitats”, no és ni per casualitat ni per caprici.

El PP dirigit per José María Aznar va voler minar aquell pacte de convivència política i democràtica entre Catalunya i Espanya que, lògicament havia de ser actualitzat entrats ja en el segle XXI. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional, fent ús de la seva legitimitat legal, però obviant la seva absoluta manca de legitimitat moral, ha contribuït a aquest intent de deconstrucció.

Convé ara una feina de reconstrucció. El Govern i les forces polítiques han de saber trobar vies per mantenir el nivell d'autogovern que els ciutadans de Catalunya van votar a les urnes de forma majoritària fa quatre anys. Cal reparar els danys en la relació Catalunya-Espanya ocasionats per l'artefacte del recurs estatutari que va activar el Partit Popular i que ha detonat el Tribunal Constitucional.

I cal, per damunt de tot, mantenir la unitat política i social a Catalunya. S'ha fet altres vegades -es va fer durant la transició- i ha donat els seus fruits. Els catalans tenim un comú denominador majoritari que és l'Estatut i el que l'Estatut representa.

Seria bo que tothom -començant per les forces polítiques- ho tingués present quan d'aquí uns dies la ciutadania al carrer per defensar l'Estatut i l'autogovern. “Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble” (José Montilla, 28/06/2010)

3/5/2010 - 09:45h - laMalla.cat

Estatut, PSC, Zapatero i el 'Ala Oeste'

Algunes de les coses que estem veient aquests dies al voltant de la crisi del Tribunal Constitucional i l'Estatut són comprensibles i d'altres, no.  D'entrada, la gent (almenys el 60% de la ciutadania de Catalunya que va votar en el referèndum de 2006) no pot entendre com una llei tant important, votada pel poble, pugui estar ara amenaçada pel criteri de 10 magistrats. Especialment incomprensible quan al TC ni estan tots els que hi haurien de ser -perquè hi ha una vacant i una revocació discutible- i quan quatre dels que hi són ja no haurien d'estar-hi (no ens detindrem ara sobre el fet que la possible sentència sembli una subhasta entre magistrats o que els suposats subhastadors exhibeixin la seva sintonia a una plaça de toros a la Feria de Sevilla).

No és comprensible que prop de quatre anys d'aquell llarg i feixuc procés d'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya, estiguem a les portes d'una crisi política molt més important del que podria semblar a jutjar per algunes actituds. Si el que ara sembla un carreró sense sortida institucional no es pot entendre, encara resulta més extravagant el risc real que, una sentència restrictiva per part del TC ens pugui col·locar al llindar del precipici institucional i constitucional i deixar el text estatutari català en un estadi fins i tot anterior al pacte que van representar la Constitució i l'Estatut de 1979. Ho han advertit veus tan autoritzades com Miquel Roca.

Dit tot això, sí que es poden entendre alguns episodis de les últimes hores. És comprensible que el cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, avisi públicament que el lideratge de José Luis Rodriguez Zapatero no passa pel seu millor moment vist amb ulls dels socialistes catalans, que voldrien més decisió per part del líder del PSOE en la defensa de l'Estatut de Catalunya que ell mateix va votar i fer possible. També és perfectament explicable, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior, que el president català i primer secretari del PSC, José Montilla, hagi preferit posar una mica d'aigua al foc de la tensió, mentre treballa en la tasca de convèncer Zapatero i el PSOE.

L'única possibilitat d'aturar l'amenaça sobre l'Estatut és que el PSOE secundi les propostes dels partits catalans que defensen el text autonòmic. Montilla i tot el PSC ho saben i assumeixen també que intentar aquest acord és la seva primera responsabilitat.

La pedagogia i el convenciment, per difícil que siguin són la via. Encara que algú, en tota lògica estigui temptat d'intentar fer reaccionar Zapatero contra el PP (el culpable de la situació actual de l'Estatut i del TC) amb una frase de la sèrie 'El Ala Oeste de la Casa Blanca'. El fragment de diàleg aplicable en aquest cas, serien les paraules pronunciades per un assessor de la Casa Blanca en la ficció, fart d'una certa tebiesa davant la duresa dels republicans: “Y en lugar de decir: 'Disculpe, reaccionario de derechas, xenófobo, homófobo, enemigo de la educación y la libertad (...)' nos acobardamos en una esquina y decimos: 'Por favor, no nos hagáis daño'”.

5/12/2009 - 08:46h - laMalla.cat

Solé Tura, la Catalunya lúcida

Jordi Solé Tura ha estat una de les ments més preclares a l'hora de visualitzar un encaix correcte de Catalunya dins d'una Espanya plural. Aquesta idea va ocupar bona part del seu pensament i de la seva pràctica política. Ens deixa com a prova històrica, la seva signatura fundacional en el text de la Constitució de 1978. En el moment de la seva desaparició és de rigor -i probablement molt necessari en els temps que corren- recordar que la Carta Magna va obrir la porta a l'actual autogovern de Catalunya, el més elevat en els darrers 300 anys d'història del país, i que una de les claus que va obrir aquella porta la tenia i la va utilitzar amb gran habilitat i lucidesa Jordi Solé Tura.

El catedràtic, exministre i pare de la Constitució, va veure sempre en el text fundacional de la nostra democràcia un horitzó ampli i generós per al reconeixement de l'identitat catalana i una plasmació escrita del pacte tàcit Espanya-Catalunya que, per molt que alguns ho neguin, va ser una de les components decisives de la transició democràtica.  Es bo recordar tot això justament ara , quan hi ha núvols conservadors que amenacen amb interpretacions i amb lectures encotillades de la norma que durant tres dècades ha fet possible la convivència des de la pluralitat. No està de més pensar en l'empremta política que deixa Solé Tura, ara que des de posicions sobiranistes es pretén forçar la ciutadania a triar caixa o faixa. Catalunya no és un país de caixa o faixa i Espanya ho ha estat massa vegades en la seva història. Jordi Solé Tura ho sabia, i va ser capaç d'aportar un bon equilibri d'entesa al text constitucional de 1978.

La lectura del pensament de Jordi Solé Tura -com passa amb algunes altres figures encara vives de la transició espanyola- porta clarament a una conclusió: “No pot ser tan difícil. La clau és que cadascuna de les parts sigui capaç d'entendre i reconèixer  l'altra”. Solé tenia la virtut, que també han tingut alguns altres (Pasqual Maragall, Santiago Carrillo...) de perfilar amb claredat i nitidesa, el dibuix d'una Espanya plural que existeix molt més en la realitat del que pugui semblar per la curta mirada de determinats polítics.

La política catalana i espanyola segueix necessitant persones lúcides com Solé Tura, que posin sentit comú i esperit d'entesa en mig dels debats identitaris, sovint enverinats per irresponsabilitat, per interessos partidistes o per combinació d'una cosa i l'altra. La desaparició de Jordi Solé Tura és una nova gran pèrdua en aquest sentit, després de l'assassinat d'Ernest Lluch el novembre de l'any 2000.

30/12/2008 - 18:08h - laMalla.cat

Sistema federal 'de facto'

A vegades -tot s'ha de dir- la política té damunt la taula qüestions molt importants per a la vida quotidiana dels ciutadans encara que aquests vegin de molt lluny les discussions dels polítics. Un exemple clar és finançament autonòmic, és a dir els recursos del Govern de Catalunya per prestar els serveis a 7,3 milions des ciutadans. No és qualsevol cosa. Va molt més enllà dels tacticismes o les estratègies d'un o altre partit.

Està per veure -ho sabrem en les properes setmanes- a quin port arriben les negociacions entre el govern de Catalunya i l'executiu central sobre el famós finançament (famós mediàticament perquè la gent del carrer ni en parla ni sembla preocupar-se'n gaire).

Tot i la manca de concrecions i de xifres sí que hi ha un fet clar i que no té una importància menor, precisament. La proposta de model que ha fet el govern de l'Estat redueix el pes de l'administració central en la gestió pressupostària. Per primer cop es planteja una reducció radical del nivell de dependència financera de les comunitats autònomes.

Si s'aplica la nova fórmula que ha avalat el president del Govern d'Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, les autonomies només dependran en un 10 per cent dels recursos que obtinguin de l'Administració central. Dit en temes col·loquials: els governs autonòmics seran més amos d'ells mateixos i dels seus propis diners. Més autonomia financera, més corresponsabilitat fiscal i més responsabilitat davant dels ciutadans als quals han de servir.

Estem, de facto, en ple procés constituent d'un sistema federal encara que la Constitució que el fa possible, no s'hi refereixi d'aquesta manera. Probablement algun any no massa llunyà, hi haurà la possibilitat d'un acord polític per posar la Constitució al dia però el cas és que d'aquí unes quantes dècades, quan els historiadors analitzin aquesta etapa, no podran anomenar-ho de cap altra manera.

5/8/2008 - 10:02h - laMalla.cat

Més que un finançament

El PSC ha advertit del risc de "radicalització" en la societat catalana si no es resol prou bé el finançament català. Ja se sap que la política no seria política sense una certa dosi de dramatisme. Que ningú no imagini barricades al carrer o una vaga general per culpa de la manca d'entesa entre Castells i Solbes  o entre Montilla i Zapatero. Això no vol dir, però, que la qüestió no sigui seriosa.

Més enllà del previsible incompliment de la data marcada per l'Estatut -el 9 d'agost- i de la negociació estricta sobre uns quants milions d'euros de més o de menys, el que realment s'ha obert amb aquesta negociació del nou sistema de finançament autonòmic és el meló de les regles del joc. Les normes de convivència territorial en aquest Estat plural, complex i complicat que anomenem Espanya.

El que veiem aquestes setmanes i veurem en els propers mesos podrien ser, en el fons, els episodis premilimars d'una nova etapa històrica. 30 anys després de la seva fundació, el model d'Estat emparat per la Constitució, està en crisi de creixement. És evident que una reforma constitucional trigarà i que quan aquesta reforma s'abordi no resultarà gens fàcil avançar, però també està molt clar que l'any 2006 l'Estatut de Catalunya amb la seva llarga, feixuga i accidentada aprovació, va obrir el camí d'una mena de segon període constituent des de la recuperació de la democràcia.

Per l'estabilitat de l'Estat és essencial l'equilibri polític i econòmic entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ho sabien els polítics de la transició fa 30 anys i els límits els van posar les cincumstàncies polítiques d'aquell moment.

Què és el que està en joc ara ho saben a tots els partits actuals, des de CiU fins a Ciutadans (seguint l'ordre parlamentari). I n'és particularment conscient el partit del president José Montilla perquè té la responsabilitat de govern més important i, de forma molt especial, per la seva relació amb el PSOE.

El PSC ha de passar ara la prova de la seva pròpia història. Acaba de fer 30 anys, els mateixos que tenen la democràcia i l'Estat autonòmic. Ara, en la seva majoria d'edat, té el desafiament de liderar un nou acord Catalunya-Espanya.