" />

30/8/2011 - 12:13h - laMalla.cat

Reforma incòmoda

“Mal menor”, “sí amb retrets”, “acatament per lleialtat”, “jo no ho hauria fet així”. Llegint titulars i o declaracions de les últimes hores, se'ns fa evident que no hi ha cap mena d'entusiasme en les files socialistes (no cal dir en la resta de l'esquerra, que la rebutja obertament) per la reforma constitucional express destinada a limitar el dèficit i a calmar uns mercats que, pel que sembla són insaciables.

Només en les files del Partit Popular es mostra clara satisfacció per aquesta reforma de la màxima norma de l'Estat. Les reticències i discrepàncies més o menys explicitades des del PSOE i des del PSC a Catalunya no són cap sorpresa i tenen la seva lògica. No hi ha hagut cap debat intern previ. La mesura no li fa cap favor al candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, a tres mesos d'unes eleccions generals que seran duríssimes i molt díficils per al PSOE.

També són de manual les protestes i el desmarcament polític de Convergència i Unió al voltant d'una reforma de la qual se sent al marge. A les portes dels comicis, és normal el grup que encapçala Josep Antoni Duran i Lleida a Madrid centri els seus arguments en la crítica d'un pacte PSOE-PP que no ha comptat amb altres, particulament amb la federació nacionalista catalana. CiU fa i farà de la crítica a la reforma pactada per Zapatero i Rajoy, una base argumental per promocionar la seva proposta de pacte fiscal de cara a la cita del 20 de novembre.

El resum és que aquest segon 'retoc' de la Constitució no fa feliç a ningú, llevat de Mariano Rajoy i dels dirigents del seu partit, amb la mirada fixa sobre els seients de La Moncloa. El socialistes viuen amb una profunda incomoditat la cotilla que, a partir d'ara, tindrà la política econòmica de l'Estat per imperatiu constitucional. Perquè encara que que la reforma deixi la porta oberta a possibles excepcions en casos de recessió econòmica o de catàstrofe que pugui alterar “la sostenibilitat econòmica i social” del país, el cert és que la ratlla que marcarà la Constitució deixa pràcticament sense marge d'actuació econòmica als governs (central, autonòmic o local), independentment del color i la intencionalitat política que aquests governs tinguin.

L'esquerra (aquella que expressa públicament el seu rebuig, les seves reserves i també aquells que callen o acaten) saben que la reforma converteix en norma un model de política econòmic que està més a prop de les tesis liberals que de les seves.

Però sembla que no hi havia elecció. Un dirigent del PP ha dit públicament en les últimes hores que caldria conèixer el contingut dels missatges enviats des del Banc Central Europeu al president del Govern central, Rodríguez Zapatero. Molt probablement els darrers avisos hagin estat a caixa o faixa (o fas això, ho haurem d'anar al rescat). El cas és que de cara a la ciutadania es planteja la reforma gairebé com una qüestió de vida o mort i la paradoxa és que, de tantes apel·lacions al dramatisme, sembla que cada cop és més la gent que no hi creu. La reforma es farà sense referèndum no només per la urgència sinó per una forta intuició política de que una consulta popular sobre aquest canvi tindria com a resultat el rebuig a la proposta pactada per Zapatero amb el Partit Popular.

Així és com tirarà endavant una reforma constitucional incòmoda per a molts i que, en el fons, és la part espanyola del pedaç que preten substituir l'absència d'una veritable política econòmica europea, d'un departament d'economia de la UE que pogués regular els mercats, defensar l'euro i marcar les polítiques de dèficit i de deute públic, amb rigor sí, però en funció de la conjuntura concreta i sense condicionar la política econòmica de forma permanent.

16/5/2011 - 12:42h - laMalla.cat

No votar no és la solució de res

El cap de setmana passat, en plena campanya electoral, s'ha mogut entre les manifestacions de “rebuig majoritari” contra les retallades (diuen els convocants), la suposada “majoria silenciosa” que avalaria els ajustos del Govern (diu el president Mas) i els milers de manifestants (uns quants a Barcelona, molts més a Madrid) que han sortit aquest diumenge als carrers per expressar la seva indignació per la crisi i per l'actitud de tots els polítics. a tort, i a dret. Fixem-nos en aquest tercer fenomen, una resposta de rebuig social -teòricament espontània i desvinculada d'opcions polítiques- pels efectes de la crisi i per la manera que la gestionen els polítics de qualsevol color.

La plataforma que, utilitzant les xarxes socials, ha impulsat les manifestacions d'aquest cap de setmana reclama canvis profunds en el sistema democràtic, demana que no es voti diumenge vinent a les eleccions locals i, de fet, que no es participi en cap elecció fins que no es produeixi “un canvi de paradigma”. Per qui vulgui analitzar el fenomen amb una mica de calma no ha de passar inadvertit la manera com han rebut aquestes mobilitzacions alguns comentaristes de la premsa i de més favorable a la dreta (moderada o extrema, segons els casos) que representa el Partit Popular.

La dreta sap perfectament que, en situacions de crisi i de descontent social el missatge “no votis” cala amb molta més facilitat entre l'electorat progressista. El votant de dretes -tot i que pugui tenir reserves sobre els polítics que diuen representar-lo- és, per definició, més resistent. El votant de centre que se senti desencantat amb la situació o fins i tot empipat, pot trobar certa satisfacció en un vot de càstig contra el Govern, encara que el receptor de la bufetada electoral no estigui a la Moncloa, sinó a l'Ajuntament de la seva ciutat. Si entra en joc un moviment d'indignació -que òbviament té una important component progressista i això es tradueix en un agument de l'abstenció, la dreta obtindrà una equació de resultat “perfecte”.

Dit tot això, no faríem una anàlisi acurada d'allò que ha passat aquest cap de setmana si menystinguéssim el fenomen de la indignació. Al llarg de la història de tots els pobles, la indignació ha estat sovint el preàmbul de la política. L'esquerra, i particularment els socialistes (catalans, espanyols, europeus) que governen o aspiren a governar a pobles, ciutats, autonomies o estats, no ha de cometre l'error de mirar-se manifestacions com les d'aquest diumenge com una mera mostra de descontent puntual capitalitzada per forces extraparlamentàries o moviments antisistema. És complicat quan, davant com una crisi com l'actual, s'imposa la sensació que no hi ha alternativa i que tot és el mateix. Però precisament perquè és complicat, l'esquerra s'ho ha de fer mirar.

No votar és l'antítesi de la democràcia, i per tant, no és cap solució de res, però és evident que sistema democràtic té problemes i que ha de renovar-se si no el volem veure anul·lat o 'superat' pels moviments d'indignació social. No seria la primera vegada que passaria, com la història d'Europa demostra a bastament. És a l'esquerra a qui li toca reinventar-se per impedir-ho.

3/3/2011 - 10:22h - laMalla.cat

Sanitat pública: retallada o copagament?

És obvi que la sempre difícil situació econòmica del sistema públic de salut s'ha agreujat amb la crisi econòmica i és indiscutible la necessitat d'actuar. Ningú no dubta que s'ha de fer alguna cosa per mantenir en situació sostenible un servei bàsic que forma part del nucli dur dels nostres drets de ciutadania.

El doctor Boi Ruiz, conseller de Salut del Govern de CiU presidit per Artur Mas ha fet el seu diagnòstic i ha prescrit el tractament. La recepta, segons el conseller, és un règim de la màxima severitat: esperar més per a intervencions quirúrgiques, tancar quiròfans a les tardes, aturar qualsevol obra de construcció de nous centres hospitalaris, fer menys proves diagnòstiques. Tot plegat, demolidor per a un sistema sanitari públic molt pressionat per la despesa però que havia assolit uns nivells de qualitat més que acceptables i que despuntava en el conjunt de l'Estat.


Les mesures proposades pel conseller de Salut del nou Govern són coherents amb la trajectòria del conseller Ruiz com a gestor de la sanitat privada. Fa dos anys ja, Boi Ruiz advertia que “no es pot tenir serveis sanitaris suecs amb impostos mediterranis". L'actual titular de Salut va ser impulsor d'un document subscriu per diverses patronals catalanes en el qual es qualifica com a “insostenible” el sistema sanitari que la Generalitat ha desenvolupat i desplegat en els darrers anys (no només els set del govern d'esquerres sinó també durant l'etapa anterior de governs de CiU).

Els arguments i la trajectòria de Boi Ruiz, la seva vinculació al sector dels hospitals privats com a president d'una organització que els aplega, poden portar a qüestionar el tractament de xoc que ara ens proposa el doctor-conseller.

¿És la retallada l'única opció per al servei públic de salut? Si és cert -com diu el conseller- que la majoria de ciutadans entén que la situació és difícil i que calen ajustos ¿no seria l'hora d'afrontar amb valentia política i responsabilitat de gestió pública mesures com el copagamament per algunes prestacions ¿No seria realment eficaç per a mantenir un correcte finançament d'uns servei públic sanitari de qualitat que els tots els ciutadans que estiguin en actiu (exclosos aturats o pensionistes) abonessin la quantitat d'un euro per cada visita al metge?

Més enllà de la manca de determinació política, és sabut que les forces polítiques venen estudiant des de fa temps fórmules de pagament complementari per l'ús dels serveis públics sanitaris. ¿No és el moment de treure de l'armari aquests estudis i propostes?

¿Influeixen d'alguna manera els interessos del sector de les consultes particulars i dels hospitals privats que temen veure's perjudicats per un sistema de copagament que blindi unes prestacions de qualitat de la sanitat pública? ¿Es tracta de preservar l'estat del benestar o d'aprofitar el context de la crisi econòmica per aminorar-lo?.

A vegades els diagnòstics i les prescripcions mèdiques mereixen una segona opinió, no?

10/1/2011 - 07:55h - laMalla.cat

Ser d'esquerres l'any 2011

Estrenem l'any en plena onada conservadora, en mig d'una crisi econòmica que és més que una tempesta passatgera, amb el ressò d'un atac violent a Arizona, produït al caliu de la crispació ultra als Estats Units contra tot el que faci flaire de progressisme i Estat del Benestar, i quan aquí tenim en joc el futur del sistema de pensions o s'obren incògnites sobre les prestacions de la sanitat pública catalana.

No és que sigui un menú gaire lleuger, que diguéssim, per reprendre la normalitat després de les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis, però és el que hi ha. Els reptes d'aquest temps són molts, molt transcendents i no donen treva.

En mig d'aquest panorama desafiant i a poques hores de la represa d'aquest dilluns, el diari Público oferia aquest diumenge un interessant reportatge sobre una de les claus del moment. Què passa amb l'esquerra? Quina resposta han de trobar els milions de ciutadans progressistes d'arreu del món, especialment aquí a una Europa dominada clarament per governs conservadors? Com defensar l'Estat del Benestar i els valors progressistes en mig de tanta pressió financera i dretana?

Em quedo amb algunes afirmacions dels 12 gurús intel·lectuals progressites que parlen en el reportatge de 'Público'.

  • Sami Naïr (ex eurodiputat socialista i ex assessor de Lionel Jospin): “El fonamental avui, és plantejar-se i definir què vol dir ser d'esquerres” (...) “Potser (l'esquerra) guanyi alguna elecció, però al cap de sis mesos, ja estarà fent les polítiques dels seus adversaris”.
  • Josep Fontana (catedràtic emèrit de l'UPF): “Que la majoria pugui acabar votant, com està passant regularment, aquells polítics que proposen retirar-li els seus drets socials per afavorir els beneficis empresarials indica que s'ha de revisar a fons els mecanismes del sistema per establir una democràcia realment participativa”.
  • James K. Galbraith (economista de la Universitat de Texas i fill de John Kenneth Galbraith): “La gent vota però res no canvia, llevat de coses molt menors. No hi ha marge per modificar el que és important (...) Cal reduir el poder econòmic i polític del sector financer, que empeny per desmantellar l'Estat del Benestar. L'Estat hauria de poder controlar els poders econòmics, però és el sistema financer qui controla l'Estat”.

El debat és tan de fons i dens com imprescindible és que els partits d'esquerra catalana, espanyola i europea s'hi fiquin a fons i actuïn en conseqüència. En cas contrari, l'onada conservadora serà tant o més llarga i profunda com la crisi econòmica que patim.

16/12/2010 - 08:45h - laMalla.cat

Els ànims i les ànimes

Després del xoc ve la valoració dels danys i toca calibrar les pèrdues. Però el més immediat i necessari és sortir del vehicle accidental, desenclaustrar-se i comprovar que, malgrat les ferides, hom manté el més important: la integritat física. El PSC no surt il·lès de la col·lisió electoral del 28-N, però en surt viu i lúcid, segons els primers indicadors.

President i consellers en funcions, diputats electes, alcaldes i regidors de tot Catalunya, dirigents i quadres del socialisme català, estan en l'inevitable exercici de mirar-se al mirall. Saben que bona part d'una futura recuperació dependrà de la capacitat d'analitzar el que ha passat i d'aplicar els canvis adequats en el relat, en els equips i en els lideratges. Però hi ha una part del futur que no depèn d'ells.

La crisi i els seus efectes socials converteixen la política en un territori incert i poc previsible. És una regla que mana per a tothom. Res no serà fàcil, ni per als que tornen al Govern ara, després de set anys de travessa del desert, ni per al PSC, a qui correspon, en aquests moments, retrobar-se en el paper de construir una alternativa des de l'oposició i treballar per mantenir la seva musculatura en l'ámbit municipal.

Fa unes hores, la proximitat de les festes de Nadal ha proporcionat l'excusa perquè dirigents del socialisme català es mirin en el mirall dels mitjans comunicació. Una ocasió perquè polítics i periodistes compartissin copa de cava i algunes reflexions, amb més sinceritat que s'acostuma a gastar en les compareixences oficials.

Una de les 'ànimes' presents en la cita prenadalenca amb els periodistes apunta alguns elements d'alarma basats en l'aritmètica dels darrers resultats. Justament ara que la crisi fa que es disparin les incerteses i que les bosses de probresa creixin, un partit com al PSC, cridat a ser aliat de la cohesió social, està en la seva posició més feble en més de 30 anys de presència al Parlament de Catalunya. Els socialistes catalans han tingut en aquestes eleccions 570.000 vots, el mateix resultat que han aconseguit, junts, el Partit Popular, Ciutadans o Plataforma per Catalunya, “els partits de la confrontació”, segons terminologia utilitzada per l'esmentada 'ànima' socialista.

El diagnòstic és senzill. El partit que aspira a representar i a interpretar de forma majoritària un projecte progressista per a Catalunya, està en ple procés de pair la derrota. Donen senyals d'estar disposats a fer-ho amb calma, sense tempestes internes i amb realisme. El temps, les eleccions municipals i el congrés de la tardor de 2011 dirà si ho aconsegueixen.

23/7/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Coses que generen desconfiança

Hi ha dies que et despertes feiner, amb ganes de posar ordre a les coses, a les idees. Són dies en els quals el cap et funciona més àgil, amb una fluïdesa que ja voldries per sempre. Ocasió perfecta per a fer inventari -m'he dit- i mirant l'actualitat dels darrers dies, m'ha sortit aquest petit llistat de coses que generen desconfiança:

1 – La manca de decisió i l'excés de tacticisme. L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats és probablement un dels millors exemples dels darrers temps. Millor li hauria anat aquesta setmana al PSC si hagués votat, juntament amb els altres partits catalans contraris a la sentència de l'Estatut (encara que no hagués tingut el suport del PSOE) a canvi de poder tirar endavant, aquesta sí, la resolució negociada amb els socialistes de Zapatero. Millor imatge haurien projectat CiU i ERC si, tot i les posicions particulars de cadascú, no haguessin impedit que s'aprovés una resolució del Congrés dels Diputats on s'afirmava el compromís per desenvolupar l'autogovern de Catalunya i es reconeixia la “realitat nacional” catalana.

2 – Jugar amb cartes amagades. Governar implica definir-se, però estar a l'oposició (sobretot si hom creu tenir possibilitats com a alternativa real de govern) no hauria de suposar un grau de claredat menor. ¿Pot generar confiança aquell que diu: “Aquest no és el camí” sense explicar a la ciutadania quina és la ruta que proposa? Podem fer-nos aquesta pregunta tant en el debat Catalunya-Espanya com en l'anàlisi sobre la resposta que s'ha de donar a tot l'Estat a la crisi econòmica.

3 – Alerta amb els nous líders 'vocacionals'. Que vivim una crisi de valors polítics és tan evident com que patim una sequera de líders. Abunden comentaris més o menys nostàlgics sobre el gran perfil que tenien els polítics de la transició, en detriment del planter actual. Segurament en bona part la comparació és certa, però no crec que tenir polítics de perfil més baix sigui l'explicació ni tan sols l'origen principal del problema. Ha canviat la societat, s'ha alterat l'escala de valors i la gent està més disposada a exigir que a creure. Per això ens hauríem de refiar molt poc o gens de nous personatges que busquen insistentment el seu espai personal en la política i fan gala de la seva “vocació de servei al país”. Si algú que busca insistentment el seu espai personal en la política planteja grans plataformes transversals de salvació nacional. Si algú s'atreveix a inventar-se un hipotètic conglomerat on diu que podrien cabre-hi des de Convergència a Iniciativa, però no se'ns diu (potser ni es pensa) quin model de societat, d'educació, de sanitat pública o de serveis socials es vol aplicar (el de CiU, el d'ICV o el de Plataforma per Catalunya) llavors ja podem desconfiar i apartar-nos-en tant com sigui possible. La història recent d'Europa té uns quants exemples significatius del risc que suposen aquelles que van sublimar la nació per damunt de les persones que la formen.

4 – Les enquestes electorals, amb reserva. Les dimensions reals de les pujada o caiguda d'una formació política o una altra podrien ser molt diferents del que preveuen els sondejos. Aquesta vegada l'estat d'ànim col·lectiu és una estranya i potser explosiva combinació de sentiments: desafecció, desorientació, cabreig, preocupació, despreocupació... ¿Algú és capaç de preveure amb precisió l'abast de l'onada expansiva? ¿Qui s'atreveix a presumir de bola de vidre amb un panorama com aquest?

15/6/2010 - 08:26h - laMalla.cat

Els exàmens de setembre

Els sindicats han decidit posposar la crida a la vaga general per al mes de setembre. Una decisió prudent, després de la nota de suspens que van rebre com a nota en la convocatòria de juny (examen parcial de la vaga de funcionaris) En aquests moments és més que dubtós que la ciutadania estigui prou motivada per una mobilització general tot i les dimensions de la crisi i de les seves repercussions sobre tothom.

Constantment ens arriben missatges d'avís: “Aquesta crisi no és com les anteriors; “res no tornarà a ser com abans”; “estan passant coses que no havien succeït mai”. És lògic que ni els ciutadans trepitgin un territori massa ferm a l'hora de decidir-se a anar a una vaga ni els sindicats se'n refiïn massa de les seves pròpies forces a l'hora de convocar-la.

Setembre és mes d'exàmens de recuperació en l'àmbit acadèmic però aquest proper mes de setembre ens examinem tots.

Els sindicats de tot Europa, sotmetran a mesura la seva capacitat de mobilització. Necessiten l'estiu per preparar-se i, probablement per a reflexionar cap a on han de conduir el moviment sindical europeu d'ara en endavant.

Els gestors (tant d'empreses públiques com d'empreses privades) tenen el repte -no fàcil- de planificar recursos i d'afrontar la tempesta, si pot ser, sense amputacions laborals o amb les mínimes amputacions possibles.

Els treballadors, de tots els sectors (privat i públic) i de tots els nivells s'hauran d'ajustar a una nova realitat, inevitablement més prima que la que hem tingut fins ara.

I els governants? Els responsables polítics (d'aquí i de la resta d'Europa) es presenten al que segurament és el seu examen més transcendent des la segona meitat del segle XX, després de la II Guerra Mundial: l'assignatura no és cap “Maria” i es titula 'L'Estat del Benestar del segle XXI'.

8/6/2010 - 07:27h - laMalla.cat

8-J: més enllà del cabreig

Al mal humor se li ha de donar sortida. És podria dir que forma part del 'pack' de supervivència psicològica de l'ésser humà. El cabreig i la preocupació dels funcionaris públics a Catalunya, a tot Espanya, arreu d'Europa és lògic i comprensible. Avui -aquest dimarts 8-J- podrem mesurar la intensitat del cabreig, ho veurem en la quantitat de cadires buides a les oficines i dependències públiques o en el volum i el to que tinguin les manifestacions al carrer.

La qüestió serà comprovar si som capaços, tots plegats, de mirar (i de veure-hi) més enllà del cabreig col·lectiu?

Interpretaran correctament els sindicats el que hi hagi al darrere del seguiment de la vaga (sigui majoritari, moderat o baix)? Seran sensibles els governs (el de la Moncloa i el de la Generalitat) a la protesta dels empleats públics? Tenen algun marge els governs per suavitzar l'ajust?

I quin marge tenen els sindicats. Es poden veure forçats pels seus quadres a convocar una vaga general sense estar gaires segurs ni del seu èxit ni de la seva conveniència social i política?

Quines conclusions i quina estratègia extraurà el Partit Popular de la vaga d'avui i d'una possible vaga general? Com ens aniria a tots en aquesta crisi, inclosos els sindicats, amb un govern del Partit Popular? Serien diferents les mesures? Faria el PP tisorada més suau?

Tot això que passa és fruit només d'una mala conjuntura o ens estem jugant molt més que el poder adquisitiu dels propers 18 mesos? Es vol aprofitar la crisi per liquidar l'Estat del benestar o prendre mesures per preservar-lo?

Avui cadascú donarà sortida al seu cabreig o a la seva angoixa com li sembli més útil i oportú, però totes aquestes preguntes segueixen demanant respostes.

3/6/2010 - 09:07h - laMalla.cat

16 de juny: reforma laboral i futbol 'cinc estrelles'

16 de juny. Serà un dia de grans atencions mediàtiques. La causalitat (o no) ha volgut que coincideixin en aquesta data dues cites rellevants. D'una banda, l'aprovació per part del Govern central d'una reforma laboral que serà dura, culminació d'un ajust econòmic que no té precedents recents en la història d'Espanya i d'Europa. De l'altra, el debut de la selecció d'Espanya, els homes de Vicente del Bosque, al Campionat del Món de futbol que es jugarà a Sud-àfrica.

No faltarà qui -segur- veurà en aquesta coincidència un cert efecte 'compensador' per a l'estat d'ànim de molts ciutadans. És aquell vell clàssic: “Contra notícies negatives i malestar social, posem'hi futbol”. No sé pas si la fórmula funcionarà aquesta vegada. No ho tinc gaire clar si en mig de tanta i imprescindible retallada pública i sacrifici social, els ciutadans amb el cinturó ajustat al límit es paren a pensar que els jugadors de 'la Roja' (bona part d'ells plantilla de Barça, per si algú ho oblida) tenen promeses unes gratificacions que resulten del tot incoherents amb la situació general.

Ben bé podria passar que el suposat efecte balsàmic del joc de la pilota a nivell planetari quedés en neutralitzat en part per l'obscenitat (subscric absolutament les paraules més dures sobre aquesta qüestió) de saber que Puyol o Casillas, Villa o Xabi Alonso poden cobrar 600.000 euros (de la Federació Espanyola de Futbol, que en part es finança amb diners públics) si l'equip espanyol guanya el campionat.

Si, com és de desitjar, l'equip espanyol avança cap a la victòria en el Mundial de Sud-àfrica, la polèmica creixerà i potser pujarà de to fins a enfosquir la gesta esportiva. Fora bo que algú hi posés seny. Si no ho fa la Federació Espanyola de Futbol, que ho faci algú de més amunt. Qui té l'aixeta de les subvencions públiques n'hi pot posar molt de seny, si vol.

És evident que no tothom té la culpa d'aquesta crisi però està clar que les seves factures les haurem de pagar entre tots. El món del gran futbol, per moltes estrelles que tingui i per molts milions d'euros que mogui i generi, no en pot quedar al marge. És qüestió de decència.



1/6/2010 - 08:46h - laMalla.cat

Temps durs, respostes difícils

Són temps durs. Època que posa a prova moltes lleialtats, conviccions i solidaritats. Tot i tots s'agiten en crisis com aquesta. En les pròximes setmanes i mesos veurem com resisteixen o sucumbeixen determinades posicions; com evoluciona la relació entre col·lectius socials diferents segons li vagi a cadascú 'la festa'. Una de les pitjors conseqüències de les crisis és la separació radical entre uns (aquells que la pateixen més durament) i els altres (aquells que poden resistir).

Vindrà una reforma laboral necessària però que no agradarà a ningú; segurament ni al Govern que ara l'estudia i després l'aprovarà. Vindran assemblees i protestes. Després vindrà l'aplicació del que s'aprovi. Novament assemblees, negociacions.

Immersos tots en el laberint, qui més qui menys es trobarà en una cruïlla mental i haurà de decidir: “Estic disposat a reduir jornada perquè un company conservi la feina?” “Puc entendre que em retallin el sou per poder mantenir les pensions o els subsidis d'atur o perquè la meva empresa sobrevisqui?” “Sóc capaç de revisar el meu estil de vida i ajustar-me a la nova situació?”

Són temps de moltes preguntes però de poques respostes fàcils. En pròximes setmanes uns i altres ens plantejaran debats simplificats i ens reclamaran que responguem ràpidament i simple (reforma sí, reforma no; vaga sí, vaga no). No és tan senzill. Aquesta vegada, no.