" />

31/5/2010 - 08:20h - laMalla.cat

Autòpsies polítiques

El temps dirà (posem-hi uns mesos, d'aquí a final d'any) si Zapatero és o no és “un cadàver polític”, com l'ha definit, en la frase 'estel·lar' del cap de setmana, Josep Antoni Duran Lleida. El líder d'Unió i 'delegat' de la direcció de CiU a Madrid, s'erigeix en forense i es disposa a practicar l'autòpsia (política, es clar) del president del Govern.

Certament, les paraules de Duran són l'expressió (més o menys afortunada) d'una situació que no té precedents des que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a La Moncloa, el març de 2004. La imatge del president del Govern està enterrada sota la crisi i enfosquida per la combinació de decisions i indecisions del seu Govern a l'hora de fer-hi front.

Amb aquesta crisi, econòmica, política, de valors... les coses són més difícils i complexes del que pugui semblar per unes declaracions més o menys ocurrents. La crisi està engreixant les perspectives electorals del PP a tot Espanya i tothom, inclosa CiU recorda el pa, que s'hi va donar amb una majoria absoluta del Partit Popular entre 2000 i 2004.

Abans de les autòpsies cal tenir els certificats de defunció corresponents i ni Duran, ni Artur Mas nii altres dirigents de CiU, més enllà de la duresa de les seves paraules i crítiques dels darrers dies, s'ho pensen més de dues vegades abans d'expedir l'únic certificat que té realment validesa legal: el de tombar el Govern en una votació crucial com la de dijous passat o com podria ser la votació d'uns pressupostos. CiU es mou entre la gesticulació electoral i la prudència, no fos cas que les diferents combinacions polítiques i electorals portessin a una particular recreació parlamentària de 'La núvia cadàver'.

18/5/2010 - 08:10h - laMalla.cat

El maquinista i el final del túnel

Ja estem acostumats a sentir que res no tornarà a ser com era abans d'aquesta crisi. Tots veiem que ha prou indicis per pensar que els que fan aquest vaticini poden tenir raó, però en canvi no sembla que tothom hagi interioritzat el canvi que estem vivint.

Pel que fa a l'economia i al mercat de treball veurem en les properes setmanes i mesos fins a quin punt els diferents agents de l'anomenat diàleg social són capaços de reinventar el model de relacions laborals. Es tracta d'incentivar la contractació de treballadors i de donar flexibilitat al sistema sense retrocedir, naturalment, als temps de la llei de la selva de fa ja moltes dècades. Cal evitar abusos empresarials aprofitant el context de crisi i cal eradicar igualment determinats comportaments d'atrinxerament laboral que fan molt de mal a l'Estat del Benestar. Una equació segurament difícil, però que cal intentar.

Tots tenim molt clar des de la setmana passada, que en aquests temps difícils s'imposa el sacrifici de tothom. Subratllo la paraula 'tothom' i les veus que, des de diversos sectors (inclòs una part del PSOE i del Govern central) apunten la conveniència de fer extensiu el sacrifici a la banca o les grans fortunes. Ara falta que, a més del sacrifici, tothom assumeixi que és l'hora de la seriositat, de la responsabilitat.

I què passa amb la política?
Per començar, en situacions de crisi com aquesta, la política i la situació econòmica tendeixen a fusionar-se i sobretot a ulls de la gent. Fusionar-se vol dir que com més negativa és la percepció sobre la crisi, més distància posa la ciutadania respecte als polítics. Aquells que governen o aspiren a governar estan obligats més que mai a la seriositat, a la valentia i a la claredat en les decisions. La gent pot arribar entendre que patim una situació econòmica sense precedents recents i que li toquin les retallades, però necessita veure que algú condueix el tren correctament i amb seguretat.

Necessitem confiança en el maquinista que, encara que el trajecte sigui llarg i lent, ens condueixi cap al final del túnel.

13/5/2010 - 08:59h - laMalla.cat

Ajust necessari i despertar del somni

La festa s'ha acabat. De sobte, un matí del mes maig, tots hem despertat abruptament del somni. Despertar amarg amb un llistat de mesures dràstiques, d'ajust dur -necessari però molt dur- que, a última hora, ha decidit aplicar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Canvi de plans radical, rectificació, reacció després de dos anys erràtics... cadascú farà la seva anàlisi sobre el què, el com i el perquè, de les mesures anunciades pel president del Govern central. Probablement tots, els més crítics i els més contemporitzadors, tindran una part de la raó. Però sigui quina sigui la reacció d'uns i altres; decideixin el que decideixin els sindicats pel que fa a les mobilitzacions; apliqui l'estratègia que apliquin el PP, el PSOE o qualsevol de les forces polítiques, res no farà canviar el que passa: la festa s'ha acabat, hem despertat del somni i ara toca gestionar la realitat.

Avui els mitjans de comunicació recullen una allau de comentaris i de valoracions per part d'organismes internacionals i domèstics de l'economia. Llegint i escoltant-los no queden gaires dubtes que l'ajust era imprescindible i que pot servir per evitar mals majors.

I com s'eviten els mals majors?  Què ha de passar a partir d'ara?
Quan passin tots els efectes i desperfectes de l'impacte inicial -protesta sindical inclosa- hauria de ser el moment de convertir el gir brusc i l'ajust dur, en una política que miri més a llarg termini. L'economia espanyola -més o menys com les de tot Europa- necessita obrir un nou temps.

Les reformes i les revisions de les regles del joc han d'implicar tothom si es vol que siguin eficaces i preservin la cohesió social. Els mercats financers i la banca no poden seguir funcionant com si la festa especulativa no s'hagués acabat i com si algú no hagués apagat la llum i abaixat la persiana el local. Tots haurem de canviar de xip, els sindicats també.

Les reformes econòmiques, laborals i socials es poden fer de dues maneres ben diferents: amb l'objectiu d'aprofitar la crisi per  liquidar o minimitzar l'Estat del Benestar o amb la voluntat de reinventar-lo, ajustar-lo -si cal- als temps durs que estem vivint i mirar de preservar-lo.

És l'hora de la responsabilitat. Seria bo que ho tinguéssim en compte quan ens passi el mal humor d'aquesta despertada brusca.

16/2/2010 - 12:49h - laMalla.cat

El PP es demana “prime”

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

4/2/2010 - 08:33h - laMalla.cat

Les pensions, Zapatero i els missatges

A la vista dels fets podríem convenir que davant d'una crisi econòmica com la que patim els marges d'actuació d'un govern és petita. Sí és difícil lluitar contra aquest vendaval depressiu que s'ha apoderat  de l'economia mundial per als Estats Units i per la Unió Europea, com no ho ha de ser per al govern d'Espanya?

Però una cosa és la dimensió del problema i una altra que l'actuació i els missatges per donar-hi resposta estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Des del punt de vista dels missatges i de les propostes, el Govern Zapatero està cometent errors gravíssims de turpitud. La cerimònia de la confusió que estem veient en els darrers dies -particulament en les últimes hores- al voltant de la jubilació i del sistema de pensions porta a pensar que és difícil fer-ho pitjor a l'hora de comunicar o d'obrir debats tant importants i sensibles com és el de les prestacions per jubilació

En quatre hores, Moncloa va haver d'enviar a Brussel·les una segona segona versió del pla d'estabilitat (que són les garanties que Espanya presenta davant el sistema financer per assegurar que és solvent i que podrà pagar els seus crèdits). El motiu: s'havia “colat” una al·lusió a una hipotètica revisió del sistema elevant de 15 a 25 els anys de cotització necessaris per calcular la quantia de les pensions.
Tant si ha estat una ocurrència o un error com si s'ha tractat d'un globus sonda per obrir el debat, els conseqüències sobre la ja malmesa confiança econòmica són terribles.

Zapatero no és culpable de la crisi però sí és el responsable de la resposta que en doni el Govern.


En sectors del mateix Govern i del PSOE comencen a alertar sobre els missatges que està percebent la societat espanyola. No és d'extranyar que així sigui, perquè aquells que demostren tenir molt clar el mal que tot això fa en la confiança dels ciutadans són -òbviament- els dirigents del Partit Popular. Esperanza Aguirre no ho ha dubtat ni un moment: urgida per tapar les seves pròpies vergonyes de lluita acarnissada pel poder dins del PP, la presidenta madrilenya s'ha llançat en tromba verbal a reclamar eleccions generals avançades.

L'Aguirre va al seu rotllo. Però el Govern Zapatero, de quin rotllo va?

28/9/2009 - 07:19h - laMalla.cat

Crisi, impostos: l'hora de la veritat

 

Ha arribat el moment. S'han acabat els marejos de perdiu, els globus sonda i les especulacions. Aquesta és ja l'hora de la veritat per al Govern Zapatero i la seva gestió de la crisi. La inevitable pujada d'impostos està anunciada i detallada i el ball pressupostari (les negociacions per l'aprovació dels comptes de l'Estat) ha començat.

Es posaran a prova, sobretot, les arts pedagògiques del Govern, l'habilitat i la capacitat de comunicació que no han brillat precisament durant l'any i mig que portem de legislatura.

Ha caigut un allau de critiques sobre el Govern central per la pujada d'impostos prevista. Retrets que vénen de la dreta, sobretot, però també de l'esquerra. Algú esperava aplaudiments davant una mesura com la d'apujar l'IVA en dos punts? En tot cas ara veurem com se'n surt Zapatero en la prova més difícil dels seus cinc anys de mandat.

Té raó el ministre Celestino Corbacho quan recorda que en altres països europeus on s'ha apujat l'IVA, el consum no se n'ha ressentit.  Per contra, al Regne Unit s'està aplicant durant tot aquest any 2009 una reducció de l'IVA al 15% com a una de les mesures d'estímul a l'economia intentades pel govern de Gordon Brown. Com que els efectes no han estat espectaculars, els britànics tornaran a pagar el 17,5% de l'IVA a partir de l'1 de gener de 2010.

És veritat que Espanya, fins i tot amb la pujada de l'IVA general al 18 per cent, estarà per sota de la mitjana europea en la càrrega fiscal que suposa aquest impost.

De dades per l'anàlisi n'hi haurà moltes en un sentit o en un altre i al Govern no li faltaran arguments per explicar-se. Però que recordin Zapatero i els seus ministres que la millor explicació, l'únic argument de pes contra la demagògia,  contra l'escepticisme o contra el rebuig dels ciutadans són els fets. Els contribuents han de notar realment els efectes en política social de l'esforç solidari que ara el Govern reclama.

22/9/2009 - 06:51h - laMalla.cat

Millet, Zapatero... S'acumula la feina

A vegades al blocaire se li acumula la feina, les ganes o la necessitat de dir coses. Aquests dies l'actualitat empeny i em porta a acumular un parell d'apunts en aquest post.

Cas Millet: presó per al lladre
Com ha dit el president de la Generalitat, aquest afer "remou els budells". És urgent que la societat catalana passi de l'estat de shock a l'acció, del lament per la inexistència o ineficàcia dels controls fiscalitzadors a la correcció contundent d'un sistema que evidentment no ha funcionat durant 30 anys. I és fins i tot necessari -i em consta que no sóc l'únic que pensa així- que es decreti presó preventiva per al senyor Fèlix Millet. Ara ja no només sabem que Millet és un lladre confés sinó que la seva suposada confessió (amb l'objectiu únic d'evitar la presó) sembla plena de mitges veritats o de mentides. Millet s'ha revelat com un autèntic pirata de la gestió cultural i les dades apunten que el botí acumulat és molt més important del que confessa. L'alarma social és un factor que, sovint, els jutges tenen en compte en la instrucció dels sumaris i aquí el grau d'alarma de la societat catalana és molt alt i el risc de fuga existeix.

La crisi, Zapatero i les crítiques
Si una situació tant adversa com la de l'economia espanyola va acompanyada per una política erràtica i la turpitud en la comunicació de les mesures i els plans del Govern, és lògic que sobre aquest plogui un allau de crítiques i de retrets. És normal que l'oposició, com fa en aquests moments el PP, intenti obtenir rèdit en la opinió pública dels errors i la feblesa del governant (una altra és, en aquest cas, si Rajoy recull o no els rèdits del desgast de Zapatero).
Fins aquí, tot normal. Són lògiques les crítiques polítiques i les mediàtiques. Però per a afinar més en l'anàlisi de tot plegat, no està de més explicitar allò que a ulls de molts ciutadans, internautes, lectors, oients o televidents pot resultar molt clar. Hi ha qui, per raons particulars i empresarials, posa la seva pròpia salsa en aquesta amanida del debat sobre la gestió de la crisi que fan José Luis Rodríguez Zapatero i el seu Govern. L'excés de gesticulació cansa i comença a ser una mica esgotador, com a lector d'El País, oient de la Cadena SER o espectador de Noticias Cuatro, desconnectar mentalment de la batalla particular del grup Prisa sobre la TDT de pagament per concentrar-se només en la informació sobre la crisi i sobre la gestió qüestionable que en fa el Govern Zapatero.

7/9/2009 - 07:36h - laMalla.cat

Pedagogia imprescindible de la crisi

Fa més d'un any que la crisi s'ha apoderat de la vida econòmica i que omple titulars als mitjans de comunicació. Potser no fa tants mesos la recessió i l'atur són temes de conversa freqüent al carrer, a les cafeteries, als restaurants, fins i tot en plena celebració d'un casament.

En les últimes setmanes he assistit a unes quantes converses de cafè sobre aquesta crisi i com sortir-ne. És evident que en temps d'ajustos econòmics servers com els que patim els polítics i, sobretot els que governen no gaudeixen precisament del seu millor moment de popularitat. Zapatero és ara mateix l'objecte de moltes crítiques a les quals ha contribuït sense dubte el seu propi govern a base d'autocorreccions o de decisions mal explicades.

En temps de crisi tot Govern està obligat fer pedagogia i, si és un govern d'esquerres, encara més. Pedagogia per explicar, per exemple, que és justament en temps de recessió quan els diners públics han de posar-se en marxa, en forma d'inversió o d'ajudes per mantenir tant altes com sigui possible les constants vitals de l'economia. Per molt que no falti qui estigui interessat en acusar el govern en malbaratar els diners (el PP acaba d'engegar una campanya en aquest sentit), aquest no és cap invent nou, ni tan sols és una fórmula exclusiva de l'esquerra, com acabem de veure amb els acords presos aquest cap de setmana passat pels ministres d'economia del G-20, bona part dels quals són de centre-dreta.

Però la pedagogia més difícil de fer -i no sé si la popularitat de Zapatero ho facilita gaire en aquests moments- és la dels impostos. Les converses de cafè serveixen per comprovar fins i tot ciutadans que es consideren progressistes i que voten habitualment l'esquerra semblen oblidar que les ajudes i les prestacions socials costen més diners precisament quan l'Estat menys n'ingressa. Forma part de la condició humana però, en alguns casos, sembla més fàcil ser d'esquerres sempre i quan no et toquin la cartera. La clau està, naturalment, en quin tipus de reforma fiscal es fa i en quins impostos són els que es graven. Al Govern Zapatero li cal precisió i molta, molta, però molta capacitat pedagògica.


3/6/2009 - 07:34h - laMalla.cat

Apunts de 'jardineria aplicada'

 

No sé pas què ha passat. No tinc clar en quin moment les seccions d'economia dels diaris es van convertir en una mena de manual de jardineria. El cas és el que la teoria dels brots verds ha fet fortuna. Millor dit: triomfarà de debò si es confirma la tendència de frenada de l'atur que ha despuntat aquest mes de maig passat.

La prudència fa aconsellable no baixar la guàrdia i, més encara, no llançar-se a càntics de victòria. En els propers mesos veurem si les xifres d'atur registrat al maig marquen o no un canvi de tendència. Comprovarem també si, com sembla, estem començant a recollir els fruits del fons d'inversió local, els diners que l'Estat ha transferit als ajuntaments per finançar obres als carrers o als equipaments.

La construcció ha estat la gran fàbrica d'aturats durant els darrers mesos. Ara sembla que bona part de la frenada de l'atur del mes de maig es produeix precisament en aquest sector. L'economia espanyola ha estat excessivament exposada al totxo i els ingressos de moltes famílies han vingut directament de la construcció. Per això és evident que convindrà, encara durant força temps més, seguir alimentant l'obra pública municipal amb diners de l'Estat. Els municipis ja pensen en els projectes que presentaran al nou fons d'inversió local de l'any que ve. Els efectes són clars: es genera ocupació directa i, de pas, es dóna una mica d'oxigen financer als ajuntaments bona falta els fa.

No és una solució estructural i, segons diuen aquells que en saben, l'economia exigeix canvis profunds i fins i tot radicals. El Govern de l'Estat ha fet de jardiner i el seu fons ha actuat com a fertilitzant per aconseguir que apareguin els famosos brots verds. La jardineria demana paciència, perseverança i també una mica d'inspiració creativa per part del jardiner. Esperem que duri.

5/2/2009 - 06:55h - laMalla.cat

La infinita incertesa de la crisi

"En aquest moment ningú no té ni ... idea de quan durarà aquesta crisi". Quan sents la cruesa d'aquestes paraules, en conversa privada, en boca d'una persona amb una alta responsabilitat estratègica i comercial del país és quan t'adones que el que està passant no ho havíem vist abans. "De l'únic que podem estar segurs -afirma el nostre interlocutor- que el 2009 serà un any dolent i el 2010 també".

Vivim en un món més incert que mai i la gent busca certeses que no troba. L'administració posa avals milionaris als bancs per a garantir els estalvis i fer el diner circuli, però ni així els bancs se'n refien. Ningú no confia en el crèdit de ningú, però les empreses necessiten crèdit i la gent busca confiances.

Ahir, davant d'un cafè, uns quants ens preguntàvem quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació davant d'un panorama com aquest. Podem fer alguna cosa més que explicar dia rere dia als nostres internautes, lectors, oients o espectadors l'ERO d'aquesta o d'aquella empresa, l'augment de les xifres de l'atur, i les previsions oscil·lants dels responsables econòmics?