" />

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

16/5/2011 - 12:42h - laMalla.cat

No votar no és la solució de res

El cap de setmana passat, en plena campanya electoral, s'ha mogut entre les manifestacions de “rebuig majoritari” contra les retallades (diuen els convocants), la suposada “majoria silenciosa” que avalaria els ajustos del Govern (diu el president Mas) i els milers de manifestants (uns quants a Barcelona, molts més a Madrid) que han sortit aquest diumenge als carrers per expressar la seva indignació per la crisi i per l'actitud de tots els polítics. a tort, i a dret. Fixem-nos en aquest tercer fenomen, una resposta de rebuig social -teòricament espontània i desvinculada d'opcions polítiques- pels efectes de la crisi i per la manera que la gestionen els polítics de qualsevol color.

La plataforma que, utilitzant les xarxes socials, ha impulsat les manifestacions d'aquest cap de setmana reclama canvis profunds en el sistema democràtic, demana que no es voti diumenge vinent a les eleccions locals i, de fet, que no es participi en cap elecció fins que no es produeixi “un canvi de paradigma”. Per qui vulgui analitzar el fenomen amb una mica de calma no ha de passar inadvertit la manera com han rebut aquestes mobilitzacions alguns comentaristes de la premsa i de més favorable a la dreta (moderada o extrema, segons els casos) que representa el Partit Popular.

La dreta sap perfectament que, en situacions de crisi i de descontent social el missatge “no votis” cala amb molta més facilitat entre l'electorat progressista. El votant de dretes -tot i que pugui tenir reserves sobre els polítics que diuen representar-lo- és, per definició, més resistent. El votant de centre que se senti desencantat amb la situació o fins i tot empipat, pot trobar certa satisfacció en un vot de càstig contra el Govern, encara que el receptor de la bufetada electoral no estigui a la Moncloa, sinó a l'Ajuntament de la seva ciutat. Si entra en joc un moviment d'indignació -que òbviament té una important component progressista i això es tradueix en un agument de l'abstenció, la dreta obtindrà una equació de resultat “perfecte”.

Dit tot això, no faríem una anàlisi acurada d'allò que ha passat aquest cap de setmana si menystinguéssim el fenomen de la indignació. Al llarg de la història de tots els pobles, la indignació ha estat sovint el preàmbul de la política. L'esquerra, i particularment els socialistes (catalans, espanyols, europeus) que governen o aspiren a governar a pobles, ciutats, autonomies o estats, no ha de cometre l'error de mirar-se manifestacions com les d'aquest diumenge com una mera mostra de descontent puntual capitalitzada per forces extraparlamentàries o moviments antisistema. És complicat quan, davant com una crisi com l'actual, s'imposa la sensació que no hi ha alternativa i que tot és el mateix. Però precisament perquè és complicat, l'esquerra s'ho ha de fer mirar.

No votar és l'antítesi de la democràcia, i per tant, no és cap solució de res, però és evident que sistema democràtic té problemes i que ha de renovar-se si no el volem veure anul·lat o 'superat' pels moviments d'indignació social. No seria la primera vegada que passaria, com la història d'Europa demostra a bastament. És a l'esquerra a qui li toca reinventar-se per impedir-ho.

16/12/2010 - 08:45h - laMalla.cat

Els ànims i les ànimes

Després del xoc ve la valoració dels danys i toca calibrar les pèrdues. Però el més immediat i necessari és sortir del vehicle accidental, desenclaustrar-se i comprovar que, malgrat les ferides, hom manté el més important: la integritat física. El PSC no surt il·lès de la col·lisió electoral del 28-N, però en surt viu i lúcid, segons els primers indicadors.

President i consellers en funcions, diputats electes, alcaldes i regidors de tot Catalunya, dirigents i quadres del socialisme català, estan en l'inevitable exercici de mirar-se al mirall. Saben que bona part d'una futura recuperació dependrà de la capacitat d'analitzar el que ha passat i d'aplicar els canvis adequats en el relat, en els equips i en els lideratges. Però hi ha una part del futur que no depèn d'ells.

La crisi i els seus efectes socials converteixen la política en un territori incert i poc previsible. És una regla que mana per a tothom. Res no serà fàcil, ni per als que tornen al Govern ara, després de set anys de travessa del desert, ni per al PSC, a qui correspon, en aquests moments, retrobar-se en el paper de construir una alternativa des de l'oposició i treballar per mantenir la seva musculatura en l'ámbit municipal.

Fa unes hores, la proximitat de les festes de Nadal ha proporcionat l'excusa perquè dirigents del socialisme català es mirin en el mirall dels mitjans comunicació. Una ocasió perquè polítics i periodistes compartissin copa de cava i algunes reflexions, amb més sinceritat que s'acostuma a gastar en les compareixences oficials.

Una de les 'ànimes' presents en la cita prenadalenca amb els periodistes apunta alguns elements d'alarma basats en l'aritmètica dels darrers resultats. Justament ara que la crisi fa que es disparin les incerteses i que les bosses de probresa creixin, un partit com al PSC, cridat a ser aliat de la cohesió social, està en la seva posició més feble en més de 30 anys de presència al Parlament de Catalunya. Els socialistes catalans han tingut en aquestes eleccions 570.000 vots, el mateix resultat que han aconseguit, junts, el Partit Popular, Ciutadans o Plataforma per Catalunya, “els partits de la confrontació”, segons terminologia utilitzada per l'esmentada 'ànima' socialista.

El diagnòstic és senzill. El partit que aspira a representar i a interpretar de forma majoritària un projecte progressista per a Catalunya, està en ple procés de pair la derrota. Donen senyals d'estar disposats a fer-ho amb calma, sense tempestes internes i amb realisme. El temps, les eleccions municipals i el congrés de la tardor de 2011 dirà si ho aconsegueixen.

28/11/2010 - 12:37h - laMalla.cat

Votar, sempre!

Ha passat una eternitat des d'aquell primer record infantil a dins d'un col·legi electoral. En aquell llunyà 15 de desembre de 1976, acompanyava els pares i altres familiars en el moment de votar en aquell referèndum de reforma política que va obrir la porta al desmuntatge del franquisme i a la construcció unes noves normes democràtiques. Passarien encara uns quants anys fins que, aconseguida la majoria d'edat, pogués dipositar per primera vegada el meu propi vot. Va ser en unes eleccions municipals, el 8 de maig de 1983. Un any després, el 29 d'abril de 1984, qui signa aquestes ratlles exercia, per primera vegada, el dret de votar els representants al Parlament de Catalunya.

Calculo que, en el meu cas, la litúrgia democràtica d'anar al col·legi electoral per dipositar el vot o els vots a l'urna es deu haver produït, amb la d'aquest diumenge, 27 vegades. Haurien estat 29 si no fos pel fet d'haver residit durant set anys a Madrid en la dècada dels 90 quan coincidien en data les eleccions a municipals i les de l'Assemblea autonòmica de la Comunitat de Madrid.

En qualsevol cas i sempre la meva primera i única opció ha estat votar. En qualsevol situació de crisi (que efectivament n'hi ha hagut en tots aquests anys) -fos quin fos el grau i la intensitat de la desafecció (que també n'hem viscut)- en cap cas, he considerat mai una opció interessant, ni per a mi ni per al conjunt de la societat, la de no anar a votar o provocar que el meu vot sigui nul. Alguna cosa de l'emoció i l'excitació que vaig veure en els meus adults, allà per aquell remot desembre de 1976, ha quedat viva en totes i cadascuna de les vegades que he anat a exercir el meu dret de ciutadà davant una urna electoral.

Avui no ha estat diferent i espero que no ho arribi a ser mai.

9/9/2010 - 08:05h - laMalla.cat

Pati dels Tarongers, seguirem informant

 

Pati dels Tarongers. 8 de setembre. Quasi increïble però ha passat un altre any! Les pedres històriques del Palau de la Generalitat tornen a ser discret testimoni d'improvisades tertúlies de grupets, converses que alternen la trivialitat i la transcendència com és costum entre periodistes. A un racó del discret pati, una petita tarima, un micròfon i una senyera (només una, s'ha encarregat de remarcar el president).

Tot molt semblant -quasi idèntic- que l'any passat, i que l'anterior. Tot molt discret i molt acurat. També ho és la representació de membres del Govern. No hi falta, com en els anys anteriors, el vicepresident Carod-Rovira. Pel que fa al tercer soci de Govern, el representant és el conseller Baltasar. Del mateix partit que el president, alguns consellers -Ernest Maragall, Mar Serna i Montserrat Tura- es barregen entre els periodistes. De tots ells, és la titular de Justícia qui sembla exercir enguany una especial capacitat de seducció entre els presents.

La proximitat de les eleccions anima, òbviament, la recepció del president de la Generalitat als representats de la premsa a les portes de l'Onze de Setembre. Inevitablement es cola en alguna conversa la boutade de l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, comparant el president Montilla amb el franquisme. Una relliscada en la precampanya de l'adversari sempre es benvinguda, confessa algun dels presents pròxim a la part socialista del Govern.

Arriba el moment dels parlaments i, quan el so de campanes de les nou en punt ho permeten, el president s'adreça als presents llançant una petita provocació que surt el seu efecte. Montilla emplaça els assistents a trobar-se l'any que ve, en un dia com aquest i una recepció com aquesta, en aquest mateix Pati dels Tarongers. El president, poc donat aventures verbals i polítiques acaba de desafiar enquestes, analistes i opinadors. El seu comentari no passa inadvertit. “Ho havia de dir, està en precampanya”, comenten alguns dels presents. “En aquestes eleccions hi pot haver més partit del que sembla”, apunten altres. L'any que ve, per aquestes dates, seguirem informant.

 

7/9/2010 - 07:36h - laMalla.cat

Inici de curs per llogar-hi cadires

Avui és el primer dia hàbil a les escoles però més enllà de les aules fa molt de temps ens hem acostumat tots -alumnes, exalumnes, pares, periodistes, polítics i ciutadania en general- a mirar l'inici de curs (l'escolar i el genèric) com el veritable any nou. Tot comença, tot es reprèn i tot arrenca cada mes de setembre però poques vegades com aquesta, l'inici de curs arriba amb tanta densitat de canvis, de novetats, d'expectatives, d'incerteses i fins i tot de sotracs.

A les escoles catalanes estrenem reformes en el sistema, calendari i -inevitablement- polèmica. L'educació és material altament sensible. Polèmica si es degrada i no canvia i terriblement controvertida cada cop que l'administració (la que sigui, i del color que sigui) hi toca alguna cosa. El temps dirà -d'aquí un trimestre o dos- com evoluciona l'estat d'ànim de mestres, pares i alumnes.

L'economia, a jutjar per les dades que constantment escupen uns i altres, és com si estigués als Llimbs. No sabem ben bé si ens trobem a les portes del cel de la recuperació o si això que ens envolta no és més que el rebedor d'un infern llarg i terrible. Està clar que seguim en crisi però les percepcions i les anàlisis van segons els dies. N'hi ha que trobem dades que podrien indicar la llum de final del túnel, i n'hi ha que els brots verds semblen pobres i esquifits en mig del que podria ser una llarga travessa del desert.

Si ens fixem en la política, l'any nou del setembre és viu en mig d'un terratrèmol. Una incerta vaga general amaneix un començament de curs ple d'incerteses. CiU té pressa per unes eleccions on tothom li augura victòria. El PSC passa dels marcadors avant match i vol demostrar que hi ha partit i que, a part de la data de les eleccions, res no està decidit encara. ERC treballa per mantenir una exclusiva parlamentària de l'independentisme que veu en risc per primera vegada. El PPC mirar de poder arribar condicionar el govern català i, si pot ser, composar un pacte que pugui ser útil a Rajoy. Iniciativa s'esforça per mantenir aixecades totes les banderes: la verda, la roja, la internacionalista o la sobiranista friendly. Ciutadans s'esforça per existir.

Aquesta tardor no ens faltarà de res. El túnel de l'AVE passarà per sota de la Sagrada Família i el Papa de Roma hi passarà per dins. Quan hi ha visita pontifical tenim animació mediàtica assegurada. A l'Ajuntament de Barcelona, així que hagin passat les eleccions autonòmiques, algú provocarà un ball de possibles candidats o candidates (ja veurem si serà de 'candidats impossibles i possibles candidates') perquè l'examen electoral del mes de maig es presenta molt més complicat que les revàlides anteriors. A Madrid, unes primàries socialistes regionals poden marcar el futur de tot PSOE i del Govern de l'Estat.

Ens ho volíem perdre i és un any nou per llogar-hi cadires!

15/2/2010 - 09:08h - laMalla.cat

La culpa no és de Madrid

 

Aquest any tampoc, i ja en van trenta. Els intents de consensuar una llei electoral catalana han tornat a fracassar. El Parlament de Catalunya té competències i mandat estatutari per fer una llei que reguli les eleccions a Catalunya i disposa d'aquestes facultats des de l'Estatut de 1979, ja superat per l'actual. Es perd novament una oportunitat per ajustar el sistema electoral a la realitat del país i per acostar els representants del poble a la ciutadania, quelcom que -donada la desafecció actual- no estaria gens malament.

Aquí, el fre no és cap recurs d'inconstitucionalitat, ni l'actitud anticatalana de ningú. Madrid, en aquest cas, no hi té res a dir. No hi ha enemic exterior, ni real ni imaginari. Tot i així, no hi ha acord.

Una llei electoral s'ha d'aprovar com és lògic per una majoria qualificada. No és possible amb que un partit o un govern que tingui majoria absoluta  pugui imposar el seu criteri en una qüestió tant sensible per la democràcia com són les regles del joc electoral. Aquesta circumstància, que hauríem de valorar en positiu, es torna en un malson quan l'amplitud de mira política és insuficient o quan hom no és capaç de treure's ni per un moment la capa partidista.

Els responsables del desacord són tots però, com gairebé sempre passa en política, de culpables n'hi ha que ho són més que d'altres. Convergència i Unió ha decidit donar continuïtat a la trista història dels darrers trenta anys en matèria de legislació electoral catalana. A diferència de la resta de partits, els representants de CiU a la ponència no han abandonat la seva posició inicial de partit, diferenciada de l'informe dels experts on s'aposta per un model mixt que compagini proporcionalitat i representació territorial.

L'argument oficial de la federació que lidera Artur Mas és el de "no voler abandonar el territori", donant a entendre, d'aquesta manera, una suposada intenció d'abandó per part de la resta. No cal analitzar gaire els resultats de tres dècades d'eleccions a Catalunya per constatar l'interès de determinades formacions en això que s'anomena  "territori".  La qüestió és: ¿S'accepta el principi "un ciutadà un vot" amb els correctius que calgui perquè tots els territoris tinguin representació parlamentària, sí o no?.

9/6/2009 - 07:57h - laMalla.cat

Ha guanyat el PP, però quin?

 

La dreta ha guanyat les eleccions europees pràcticament arreu d'Europa. Catalunya és una de les poques excepcions. A Espanya ha guanyat, indubtablement el PP. Els rivals interns de Mariano Rajoy al seu propi partit ja poden anar perdent tota Esperança de substituir-lo com a candidat a les pròximes eleccions generals.  ¿Però, quin és el PP que ha guanyat? ¿De quin dels diversos Marianos Rajois que hem conegut estem parlant ara?

¿Ha guanyat el Rajoy del discurs agre i faltón que tant es va prodigar la legislatura passada i que ha revifat aquesta passada campanya? ¿Estem parlant del PP que reivindica públicament Aznar com fa Jaime Mayor Oreja? ¿Ens hem de referir a aquell que qüestiona l'estat autonòmic com hem escoltat aquests dies d'Aleix Vidal-Quadras? ¿Parlem potser d'un PP que, igual que el cardenal Cañizares, considera més greu l'avortament que els abusos a menors? (Mayor Oreja coincideix amb jerarca de l'Església catòlica)

¿O, per ventura, ens trobarem un altre PP i un Rajoy diferent? Aquell mateix que vam poder veure als jardins de Pedralbes fa només un mes i mig i que fins i tot va jugar a que semblés possible la retirada del recurs contra l'Estatut al Tribunal Constitucional.
Quan el PP hagi digerit la seva eufòria haurà de determinar què vol ser quan sigui gran, és a dir, què vol fer durant els tres anys vinents. Els populars saben que tres anys és el temps que falta per a les eleccions generals per molt que llancin el fantasma de la moció de censura o reclamin al Govern Zapatero que plantegi una moció de confiança. A hores d'ara, cap dels grups minoritaris del Congrés dels Diputats no està disposat a donar suport a una eventual moció de censura presentada pel PP que tregui Zapatero de la Moncloa per entregar-ne les  claus a Mariano Rajoy. Les coses no van així.

Un gir al centre i, sobretot, un canvi radical en la política autonòmica que passés per retirar la impugnació de l'Estatut de Catalunya podria posar les coses més fàcils a Rajoy si els resultats de les eleccions de 2004 fessin possible una majoria entre el PP i els nacionalistes catalans.  Les eleccions europees d'aquest diumenge han evidenciat que el PP té un tap que li impedeix créixer a Catalunya. La pregunta és: ¿permetran alguns dels companys de files de Mariano Rajoy que el president del partit intenti treure el tap?

22/5/2009 - 08:02h - laMalla.cat

Eleccions europees: Brussel·les, tenim un problema

 

Acabem d'entrar en la campanya electoral de les Europees. És la més singular de totes les que es fan i es desfan perquè, en aquest cas, els partits operen sobre un territori polític que, segons totes les enquestes és un gran desconegut per a la ciutadania i genera més aviat poc interès polític entre la part de població que sí sap més o menys de què va la cosa.

Segons l'enquesta del CIS, més d'una quarta part dels ciutadans de tot Espanya ni tan sols sap que les eleccions són el 7 de juny, quan estem a dues setmanes de la jornada electoral.

Brussel·les, tenim un problema!. Resulta que és del Parlament Europeu d'on venen moltes de les decisions polítiques i econòmiques que després ens toquen directament la butxaca i en la vida quotidiana però el carrer en sembla bastant aliè.

Hi ajuden els partits polítics que concorren a les eleccions? Com que estem en campanya electoral, deixarem sigui l'elector qui arribi solet a les seves pròpies conclusions escoltant els arguments d'uns i d'altres. Això sí, és una impressió generalitzada que les planes majors de les formacions polítiques (a Catalunya, a Espanya i als països europeus que voten d'aquí pocs dies, entre el 4 i el 7 de juny) semblen preocupades per les batalles polítiques domèstiques i per la lectura que se'n pugui treure de cadascun dels resultats locals, més que no pas per la composició del proper Parlament europeu.

El procés d'integració europea pateix una crisi institucional des de fa temps. Ara, per acabar-ho d'adobar la crisi econòmica allunya no fa més que incrementar una sensació de desafecció molt generalitzada entre la ciutadania.

Davant d'aquesta crisi econòmica i d'altres que puguin venir, sigui del tipus que sigui, Europa serà més forta quan hi hagi més Unió Europea, quan tingui institucions més àgils i properes a la ciutadania i que apostin per uns valors socials que els europeus -tot i les diferències- tenim en comú. Que ens diferencien de societats socialment més hostils com la nord-americana o determinats models asiàtics.

Procuraem pensar-hi d'aquí al 7 de juny si som capaços de deixar una mica de banda el soroll més domèstic de la campanya.

4/11/2008 - 08:35h - laMalla.cat

Hauríem de poder votar avui

Ja sé que no hi ha cap base jurídica per a proposar una cosa així. Però raons, el que es diu raons polítiques -fins i tot diria que ètiques- n'hi ha de sobres com perquè els ciutadans d'arreu del món, i particularment els europeus, ens sentim concernits pel que es juga en les pròximes hores en la partida electoral dels Estats Units.

Em limitaré a esmentar les raons força que em vénen al cap:

  • Està en joc -ni més ni menys- que el model de l'economia mundial després d'una crisi que ha esclatat precisament als Estats Units i que no es podrà resoldre sense ells.

  • Ens hi va el model de relacions i equilibris entre els països del món. Saber si la consigna es resoldre les coses a bufetades i matant mosques a canonades (model Bush) o fer alguna cosa un xic més civilitzada per afrontar les tensions i odis que hi ha al món.

  • Importa i molt, saber, si el nou ocupant de l'ala oest de la Casa Blanca, té com a mínim la consciència o no de la gravetat del canvi climàtic i dels problemes ambientals que estem provocant al planeta. Ho dic des del convenciment que només el dia que qui segui al despatx oval ho tingui clar, les multinacionals i la resta de governs del món decidiran posar-hi seriosament.

No veig que hi hagi tres raons més poderoses que aquestes per tenir el desig de poder votar avui: economia, guerra o pau i planeta.

Sóc realista i sé que l'home que surti de les eleccions presidencials nord-americanes no resoldrà ni la meitat de tots problemes. Però, tant clar com això, tinc per segura una cosa que està demostrada en els darrers vuit anys: que depèn de qui sigui el president dels Estats Units pot contribuir decisivament a empitjorar-los.