" />

22/9/2011 - 08:04h - laMalla.cat

Contra la infàmia de la censura prèvia

 

Fa molt de temps que ho sabem però ja és oficial. Per aquestes latituds tenim un problema -i greu- pel que fa a la gestió dels mitjans públics de comunicació i a la relació entre responsables i representants polítics i els professionals de la informació.

És del tot lògic que Twitter, tertúlies i altres fòrums i espais d'opinió s'hagin posat a bullir davant la infàmia d'una decisió presa pel Consell d'Administració de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) amb els vots favorables dels consellers escollits pel PP i per CiU però que no hauria tirat endavant sense l'abstenció dels consellers proposats pel PSOE, per ERC i pel sindicat Comissions Obreres.  És absolutament normal la intranquil·litat professional que ocasiona entre els informadors  saber que les persones designades pel Congrés dels Diputats per gestionar la corporació pública ara els estaran 'observant' mentre elaboren escaletes d'informatius, editen notícies o organitzen cobertures.

Els professionals de RTVE fan molt bé de revelar-s'hi i de mostrar la seva determinació a desobeir una mesura impresentable que, sens dubte representa un retrocés en l'àmbit de les garanties democràtiques i de les llibertats. A altres televisions públiques d'Europa -i segurament no sols a la BBC- una pretensió d'aquestes característiques per part dels representants polítics portaria els professionals a la mobilització o fins i tot a la vaga.

Potser ha arribat el moment de preguntar-se per què en aquesta part meridional del continent ens consta tant trobar un model democràtic i raonable per gestionar la relació entre polítics i mitjans públics. No acabem de trobar el punt. O es creen unes estructures de control i de gestió del sector audiovisual que són suposadament garantistes però que en la pràctica veuen limitada la seva eficàcia perquè el propi sistema polític les ocupa, les limita i les ofega (és el model català), o bé ens trobem l'impresentable sistema que s'aplica als mitjans públics de Madrid o del País Valencià: “Com que mano jo, es parla de que jo digui i com a mi m'interessi”.

Volíem pensar que les maneres de fer aplicades en el seu dia per Maria Antonia Iglesias i per Alfredo Urdaci havien quedat superades. Cap a quin model es vol conduir ara la ràdio, la televisió i les xarxes digitals de l'Estat?

Els responsables de les forces polítiques i sindicals que ara  han votat a favor de la infàmia a RTVE o aquells que l'han deixada passar amb la seva abstenció hauran d'explicar per a què volen controlar el procés d'elaboració dels telediaris i perquè prenen una iniciativa que vulnera completament el principi d'independència professional que ha de regir el funcionament d'uns serveis informatius.

Em sumo a totes les veus de companys de RTVE i d'altres mitjans que han expressat el seu rebuig envers una mesura que, a la pràctica, obre la porta a la censura prèvia.  Si no corregeixen aquells que puguin i vulguin fer-ho hauran causat una esquerda molt profunda en les regles del joc.  Simplement, no és admissible.

29/8/2011 - 09:05h - laMalla.cat

Barrera, una visió de la Catalunya nacional

La mort d'Heribert Barrera és el primer fet a destacar d'un nou curs polític que es promet intens. Barrera va ser, sens dubte, un polític notable, de notable contribució a la recuperació de la dignitat política de Catalunya després de la negra nit del franquisme. Tothom -admiradors, amics, discrepants i adversaris- destaca la seva coherència en la defensa de les seves conviccions. Barrera, va ser un d'aquells nexes d'unió -tant necessaris en el moment del retorn a la democràcia- amb la legitimitat d'una república estroncada per la sedició feixista. Ell, com altres de la seva generació, va contribuir a reconstruir una Catalunya políticament rellevant, a refer un camí de llibertat interromput per la força de les armes franquistes l'any 1939. Barrera ho va fer des de la seva particular visió, eminentment sobiranista. Altres, com Gregori López Raimundo, que ens va deixar fa quatre anys, ho van fer mirant sobretot al model social del país i a les tensions entre el poder econòmic i la classe treballadora. Una i altra mirada eren valuoses, necessàries i representatives de la Catalunya del 1980, que es posava mans a l'obra en la difícil tasca de recuperar el temps i el recorregut perdut durant quatre dècades.

Barrera havia dit que l'horitzó nacional i l'horitzó social de Catalunya eren dues vies paral·leles, indestriables l'una de l'altra però, com tots i cadascú dels humans, ell va interpretar la realitat a la seva manera i segurament els seus criteris sobre la justícia social o la lluita contra les desigualtats devien ser diferents als de López Raimundo i Gutiérrez Díaz, del PSUC o Joan Raventós del Partit dels Socialistes de Catalunya. Barrera havia portat, dels anys 30, un profund sentiment anticomunista que l'allunyava de les forces hegemòniques de l'esquerra catalana a l'inici de la recuperació democràtica. Ell tenia les seves prioritats, les seves filies i les seves fòbies. I les va aplicar el 1980, fent amb els vots d'ERC al Parlament que Jordi Pujol fos el primer president de la Generalitat en la nova etapa democràtica i convertint-se ell en el primer president del Parlament restaurat. Poc després Esquerra Republicana va pagar electoralment per aquella aliança, com l'ERC actual està pagant ara pels anys de pacte amb els socialistes i amb ICV-EUiA, hereus de Raventós i de López Raimundo. La vida política catalana és a vegades ingrata i sempre complexa, perquè la realitat del país és plural i té molts matisos. Hi ha més d'una manera d'entendre la Catalunya nació i la de Barrera n'era una però no pas l'única, ni a l'esquerra, ni a la dreta, ni al centre. Catalunya no és terra de blanc o negre i això, darrerament, havia estat la clau d'alguna de les polèmiques amb el desaparegut president Barrera.

23/5/2011 - 09:23h - laMalla.cat

Després del 22M

En les pròximes hores, quan els guanyadors hagin donat sortida suficient a la seva eufòria i quan els perdedors hagin sortejat els inevitables símptomes depressius de la derrota, vindrà l'hora de la feina i de la responsabilitat. Les eleccions d'aquest diumenge 22 de maig posen deures per a tothom, i aquest vegada, ni la festa ni el funeral podran allargar-se gaire. A tots se'ls ha girat feina, molta i urgent.
 
Victòria clara de CiU
Convergència i Unió ha aconseguit un èxit històric amb la victòria de la ciutat de Barcelona i d'altres poblacions emblemàtiques com Girona, Reus, Manresa, Igualada, Figueres, Vilanova i la Geltrú. Casos com el de Barcelona o el de Girona, premien l'esforç i la perseverança de candidats que, com Xavier Trias o Carles Puigdemont, han aconseguit finalment recollir el fruit de la seva feina i del desgast de l'adversari. CiU té també al seu abast la possibilitat de decantar al seu favor pactes a ajuntaments com Tarragona o Mataró. Guanya a les quatre diputacions catalanes, amb majoria absoluta a Tarragona, Girona i Lleida i necessitant soci a la corporació provincial de Barcelona. Però els èxits i les victòries, després d'un sacseig electoral com el que s'acaba de produir, no deixen gaire temps per perdre. CiU ha d'escollir quina és la fórmula de pacte en molts àmbits de l'administració local on el seu avantatge no resulti suficient per ell mateix. En més d'una ocasió la disjuntiva serà pactar amb el PSC o fer-ho amb el PP per a evitar situacions de feblesa. Arriba l'hora de mullar-se.

El PSC i la urgent refundació de l'esquerra
Per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la feina per davant és immensa i la urgència màxima. La derrota de Barcelona, la pèrdua de ciutats importants i el retrocés electoral a tot Catalunya té unes dimensions que va molt més enllà de la pèrdua de musculatura que semblava previsible abans del 22M. Des de la seva fundació, l'any 1978, amb vocació de ser partit central de la política catalana, el PSC no havia tingut mai uns resultats tant dolents i menys en la seva base tradicional que han estat el món local i el municipalisme. El PSC és, amb diferència, qui té més deures -i els de més profunditat- després d'aquests comicis. Els socialistes tenen el difícil repte de construir un nou relat de Catalunya des de l'esquerra. L'esquerra que està a dins de les seves files, però també, i especialment amb aquella que no hi milita o que habita a altres formacions com Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA.

La caiguda electoral dels socialistes té claus diverses, algunes de les quals tenen a veure amb el desgast propi de tres dècades d'hegemonia local i altres poden ser fruit de la crisi i del desgast del Govern del PSOE. Però no faran be els deures els socialistes de Catalunya si no afronten la seva refundació en clau, en primer lloc, catalana. La fórmula 1978-2011 de relació PSC- PSOE ha caducat amb aquestes eleccions del 22M. Si vol tornar a ser hegemònica, la part majoritària de l'esquerra catalana -federalista i no independentista- ha de ser capaç d'arbitrar i executar un discurs propi capaç de tirar del carro de l'esquerra espanyola cap a un pacte renovat Catalunya-Espanya que es bais en el reconeixement democràtic i en la lleialtat mútua. És el que una majoria de catalans vol, quan se'ls pregunta per això tant complexe que són les identitats i els sentiments. Malgrat la seva destrossa, que ha estat molta, el PSC està en condicions d'intentar-ho. Ja voldria el PSOE haver salvat alguns dels mobles que els socialistes catalans han pogut rescatar del tsunami convergent i de l'onada conservadora en aquestes eleccions.

Aterratge forçós d'ERC
Per a l'esquerra independentista la primera tasca és la d'aterrar en la realitat que mostren els resultats del 22-M. En les eleccions al Parlament del mes de novembre de l'any passat, ni ERC ni les altres formacions independentistes van ser capaces de recollir el descontent de la gran manifestació després de la sentència de l'Estatut. Ara ha quedat clar que tampoc no han recollit, com pretenien l'esperit de la mobilització independentista que van suposar les consultes no oficials sobre la sobirania.

La dreta i l'extrema dreta
Del Partit Popular hauríem d'esperar contenció en la poc dissimulada ànsia per recuperar el poder a Espanya i per guanyar quotes de poder a Catalunya. Però els indicis no apunten en aquesta direcció. A la vista dels resultats de l'àrea metropolitana de Barcelona, a l'Ajuntament de Badalona, no ha arribat a entrar la xenòfoba Plataforma per Catalunya precisament perquè el candidat del PP -guanyador de les eleccions- ha ocupat el seu lloc amb un discurs molt semblant. Aquest fenomen i el del partit de Josep Anglada, present ara a consistoris com Santa Coloma de Gramenet o l'Hospitalet, obliguen a una reflexió profunda de tots.
Cal molta feina i molta responsabilitat.

1/12/2010 - 09:02h - laMalla.cat

I què dirà Carod?

 

El resultat de les eleccions passa factura. ¿Quina prova més evident que la renúncia al seu escó per part del president de la Generalitat i primer secretari del PSC fins al proper congrés? Als socialistes catalans, situats ara mateix en la pitjor marca de tota la seva història al Parlament de Catalunya, els toca iniciar el camí de la renovació interna i de la reconstrucció d'un projecte polític alternatiu per al país. El propi José Montilla i qui serà nou cap de l'oposició, Joaquim Nadal, han començat a marcar el pas en aquesta direcció.I què hi ha d'Esquerra Republicana, després d'haver perdut més de la meitat del suport electoral obtingut fa quatre anys i de la representació parlamentària que tenia? No han passat ni 48 hores des de tancats els col·legis electorals de diumenge quan el president d'ERC, ha hagut de fer un moviment del qual no havia donat cap indici la mateixa nit de les eleccions. El tret de sortida era aquest paràgraf escrit aquest dimarts pel president d'ERC en el seu bloc:

Després de compartir, ahir, amb els companys i companyes de l’Executiva Nacional l’anàlisi de la situació, i després d’una sèrie de consultes amb representants territorials del partit, vull anunciar-vos la meva decisió de posar el meu càrrec de president d’Esquerra a disposició del Consell Nacional, màxim òrgan del partit entre Congressos, que se celebrarà el proper 18 de desembre.”

És una fórmula coneguda en política, aplicada per diversos dirigents al llarg de la història, en temps de tribulacions internes i dificultats electorals. Mostrar-se disposat a plegar perquè el partit reclami el contrari és un gest que va donar resultat en algun cas com el de Felipe González l'any 1979, quan va aconseguir que el PSOE revisés l'ortodòxia marxista històrica, i es preparés per a la seva primera victòria electoral. Però la política ha canviat molt des de 1979. Ni l'ERC de 2010 té res a veure amb el PSOE de la transició. En aquell temps González i el PSOE eren, en bona mesura, la mateixa cosa, mentre que Esquerra és Esquerra i Puigcercós és Puigcercós.

Ernest Benach, amb un molt bon balanç institucional com a president del Parlament de Catalunya durant aquests darrers set anys, també ha utilitzat el seu bloc per explicar-se. Anuncia la seva renúncia a l'escó al Parlament i a la primer a línia de la política i va més enllà:

"Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l’esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d’Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.”

Ara per ara constructor de l'Esquerra Republicana contemporània, vicepresident del Govern en funcions, i totalment aparcat pel seu partit en aquestes últimes eleccions, Josep-Lluis Carod Rovira, guarda un silenci que potser algú consideri inquietant. El seu bloc resta inactiu des del 27 d'octubre. El dia de les eleccions va votar per correu per no haver de contestar preguntes dels periodistes. Està clar que l'expresident d'ERC ha decidit reservar-se fins considerar arribat el moment.

M'apunten que el segell silenciós de Carod no durarà gaire temps més. S'espera amb certa expectació per als propers dies o setmanes, una aparició mediàtica de anterior líder del partit per dir-hi la seva. Ningú no dubta que serà contundent. Atents. El Consell Nacional d'ERC està fixat per d'aquí a dues setmanes.

29/11/2010 - 09:43h - laMalla.cat

Què ha canviat, què cal canviar?

Catalunya ha canviat aquest diumenge. No està gens clar que ho hagi fet en la seva essència política: societat avançada, plural en idees i identitats, amant de la llibertat i de l'estabilitat. Però el que sí s'ha fet molt evident en aquestes eleccions és que les circumstàncies polítiques i econòmiques -especialment les dels dos darrers anys- han capgirat profundament el mapa de la vida pública catalana.
La victòria de Convergència i Unió -tant contundent com avalada per una participació força més alta d'aquella que semblava esperable- és la lògica evolució dels darrers esdeveniments.

Una part del vent a favor el té sempre el partit de l'oposició quan la crisi econòmica castiga durament la ciutadania i provoca frustracions i descontents que molta gent protesta contra el partit en el Govern. En temps de crisi hi ha una porció de ciutadans que giren cap al centre-dreta i aquesta és una realitat que es dóna a tot arreu. Però no ha estat el càstig per la crisi la part més important de la victòria de CiU.

El descontent polític generat per la sentència del Tribunal Constitucional que ha retallat l'Estatut que una majoria de catalans va votar a les urnes, ha estat recollit d'una manera clara per la formació que lidera Artur Mas, el proper president de la Generalitat. Això ha estat possible, gràcies a la gran musculatura política que ha demostrat CiU durant els set anys en els quals ha hagut de moure's a l'oposició, després d'aquells 23 anys de governs presidits per Jordi Pujol.

En el cantó dels derrotats, el PSC és qui té el repte més important: fer l'anàlisi correcta del que ha passat i ser capaç de reaccionar en conseqüència. No hi ha dubte les que les 'càrregues explosives' que el PP va deixar adossades al text de l'Estatut han ajudat força a  aconseguir l'efecte desitjat amb el recurs davant el TC. Fer naufragar una experiència de govern que sumava les forces del catalanisme d'esquerres i aconseguir rèdit electoral a mig i llarg termini. Però també és evident que el PSC i el tripartit no han estat únicament víctimes de l'explosió contra l'Estatut, sinó que també paguen errors propis i contradiccions entre els socis.

A Esquerra Republicana se li ha partit l'electorat en tres, amb importants fugues cap a CiU i cap a altres opcions independentistes. La formació de Joan Puigcercós entra en una etapa difícil reduïda a la meitat i sense el paraigües del Govern. A més a més, a ERC se li ha desdibuixat el perfil d'esquerra  perquè part del seu electorat se n'ha anat al centre dreta i una altra part ha fugit per alimentar el projecte personal de Joan Laporta que irromp sense que la ciutadania conegui gaire quin és el model de societat o de política social que proposa més enllà de la seva proclama a favor d'una declaració unilateral d'independència i de les ombres sobre l'eficiència de la seva gestió econòmica al capdavant del FC Barcelona.

Iniciativa per Catalunya-Verds i els seus aliats d'Esquerra Unida i Alternativa hauran d'extreure les lliçons que correspongui del seu pas pel Govern i dels conficltes i contradiccions internes que això els ha generat.

L'esquerra catalana i catalanista té el repte de recomposar un espai central en la societat catalana que queda ha quedat malmès amb les eleccions d'aquest diumenge.

Els socialistes catalans han de començar a gestar des d'aquest dilluns mateix, un autèntic pla de "refundació", paraula que ja utilitzen alguns dels seus dirigents. El propi José Montilla, líder dels socialistes catalans encara, s'ha marcat l'objectiu d'encarrilar el procés cap a un congrés de renovació i ho ha de fer passant per unes eleccions municipals que són cabdals per a un partit que té en l'administració local el seu pinyol. Sempre ha estat així. Ho és ara que la força majoritària de l'esquerra catalana ha de passar a l'oposició a nivell nacional, però també ha estat així durant els anys en els quals el PSC ha encapçalat el Govern de la Generalitat.

Ho ha dit el propi Montilla: els socialistes catalans han de reformular la seva proposta per a Catalunya, el seu sistema d'organització i els lideratges personals. I tot això ho han de fer a sis mesos d'unes eleccions municipals decisives.

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

7/9/2010 - 07:36h - laMalla.cat

Inici de curs per llogar-hi cadires

Avui és el primer dia hàbil a les escoles però més enllà de les aules fa molt de temps ens hem acostumat tots -alumnes, exalumnes, pares, periodistes, polítics i ciutadania en general- a mirar l'inici de curs (l'escolar i el genèric) com el veritable any nou. Tot comença, tot es reprèn i tot arrenca cada mes de setembre però poques vegades com aquesta, l'inici de curs arriba amb tanta densitat de canvis, de novetats, d'expectatives, d'incerteses i fins i tot de sotracs.

A les escoles catalanes estrenem reformes en el sistema, calendari i -inevitablement- polèmica. L'educació és material altament sensible. Polèmica si es degrada i no canvia i terriblement controvertida cada cop que l'administració (la que sigui, i del color que sigui) hi toca alguna cosa. El temps dirà -d'aquí un trimestre o dos- com evoluciona l'estat d'ànim de mestres, pares i alumnes.

L'economia, a jutjar per les dades que constantment escupen uns i altres, és com si estigués als Llimbs. No sabem ben bé si ens trobem a les portes del cel de la recuperació o si això que ens envolta no és més que el rebedor d'un infern llarg i terrible. Està clar que seguim en crisi però les percepcions i les anàlisis van segons els dies. N'hi ha que trobem dades que podrien indicar la llum de final del túnel, i n'hi ha que els brots verds semblen pobres i esquifits en mig del que podria ser una llarga travessa del desert.

Si ens fixem en la política, l'any nou del setembre és viu en mig d'un terratrèmol. Una incerta vaga general amaneix un començament de curs ple d'incerteses. CiU té pressa per unes eleccions on tothom li augura victòria. El PSC passa dels marcadors avant match i vol demostrar que hi ha partit i que, a part de la data de les eleccions, res no està decidit encara. ERC treballa per mantenir una exclusiva parlamentària de l'independentisme que veu en risc per primera vegada. El PPC mirar de poder arribar condicionar el govern català i, si pot ser, composar un pacte que pugui ser útil a Rajoy. Iniciativa s'esforça per mantenir aixecades totes les banderes: la verda, la roja, la internacionalista o la sobiranista friendly. Ciutadans s'esforça per existir.

Aquesta tardor no ens faltarà de res. El túnel de l'AVE passarà per sota de la Sagrada Família i el Papa de Roma hi passarà per dins. Quan hi ha visita pontifical tenim animació mediàtica assegurada. A l'Ajuntament de Barcelona, així que hagin passat les eleccions autonòmiques, algú provocarà un ball de possibles candidats o candidates (ja veurem si serà de 'candidats impossibles i possibles candidates') perquè l'examen electoral del mes de maig es presenta molt més complicat que les revàlides anteriors. A Madrid, unes primàries socialistes regionals poden marcar el futur de tot PSOE i del Govern de l'Estat.

Ens ho volíem perdre i és un any nou per llogar-hi cadires!

12/2/2010 - 07:19h - laMalla.cat

Fatiga, debat, campanya

El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.

5/1/2010 - 08:33h - laMalla.cat

Vegueries: la casa per la teulada?

Fa dies que ho sabem. El Govern català no aprova aquest dimarts, 5 de gener, l'avantprojecte de llei de vegueries, pensat, escrit i defensat, sembla que en solitari, pel conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC). És evident que alguns 'deures' es deu haver deixat de fer aquest conseller quan s'ha organitzat el galimaties que estem veient (alcaldes que discrepen, territoris que reclamen el seu fet diferencial, informes que dubten de la solidesa jurídica i de la sostenibilitat econòmica del projecte, i manca d'acord en el sí del propi Govern). És evident que alguna cosa s'ha fet malament quan l'aprovació tenia data en l'agenda del conseller -aquest 5 de gener precisament- i ara està ajornada sine die, per molt que ERC intenta pressionar perquè sigui la setmana que ve, o màxim l'altra.

Ens podem plantejar, raonablement, unes quantes preguntes:

  • Es podrà consensuar en dues setmanes el que no s'ha fet en més de tres anys de legislatura?

  • Es pot permetre ara mateix Catalunya (i el Govern, en concret) una tempesta de protagonismes i sensibilitats territorials segurament tant legítimes i comprensibles com complicades de gestionar?

  • Es caurà per segona vegada en la història recent de Catalunya (el precedent és el de CiU amb la LOT de 1987) en l'error d'impulsar o fins i tot imposar una organització territorial "per escons", sense haver-ho parlat i pactat amb el territori i el món local que tenen reconeguda la seva autonomia per l'Estatut, per la Constitució i per les lleis vigents?

ERC segueix pressionant perquè no vol que una de les qüestions de les quals ha fet bandera es quedi en el tinter de la legislatura. El PSC vol donar compliment a un compromís del Govern d'Entesa però es troba amb una tempesta al territori que és tant com dir a les seves pròpies files. Més enllà de l'argument oficial, s'estén entre els dirigents socialistes catalans la creença que no es donen les condicions polítiques suficients per tirar endavant un projecte que requereix de diàleg i d'esforç de consens en grans dosis. El tercer membre del Govern, Iniciativa-Verds, ja parla de deixar-ho per a una altra legislatura.

Les controvertides vegueries han esdevingut una altra teranyina d'aquestes que acostumen a deixar atrapada la política catalana. I si féssim l'exercici de frenar i de mirar una mica enrere? Què tal si repassem el que diu exactament la lletra del mandat estatutari? Què diu l'Estatut, quines són les bases que marca per una futura organització territorial de Catalunya?

ARTICLE 83. ORGANITZACIÓ DEL GOVERN LOCAL DE CATALUNYA

  1. Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries

ARTICLE 85. EL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. El Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic. Una llei del Parlament regula la composició, l'organització i les funcions del Consell de Governs Locals.

ARTICLE 90. LA VEGUERIA

  1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.

  2. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.


ARTICLE 91. EL CONSELL DE VEGUERIA

  1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.

  2. El president o presidenta de vegueria és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.

  3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions.

  4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si s'escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució.


ARTICLE 94. RÈGIM JURÍDIC

  1. L'Aran disposa d'un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Per mitjà d'aquest règim es reconeix l'especificitat de l'organització institucional i administrativa de l'Aran i se'n garanteix l'autonomia per a ordenar i gestionar els afers públics del seu territori.

 

De la lletra de l'Estatut, es desprenen alguns conceptes molt clars:

  • Es reconeix l'autonomia dels governs locals i de la vegueria com a adminstració intermunicipal

  • S'ordena escoltar el territori (Consell de Governs locals) sen la tramitació de projectes que afectin les administracions locals

  • Les vegueries substiuiran les diputacions

  • Per alterar els límits provincials (àmbit territorial de les actuals diputacions) "si s'escau" cal l'aprovació de les Corts Generals, tal i com estableix la Constitució. Així doncs, té poc sentit i una utilitat nul·la regular una divisió territorial sense haver buscat abans el consens necessari al Congrés dels Diputats.

  • L'Estatut, a més a més, no ordena alterar els límits d'una determinada manera o d'una altra. Tampoc l'Estatut no diu enlloc que el nombre de vegueries hagi de ser de ser de set, sis, cinc, quatre o X. El que sí diu és que l'Àran té un règim especial, i en aquest article estatutari basa el Síndic, Francés Boya, la seva oposició a que el seu territori sigui integrat en una hipotètica vegueria de l'Alt Pirineu. 

Sembla doncs que la llei bàsica catalana dóna amplitud de terreny suficient com per fer les coses amb flexibilitat i amb tota la calma que calgui. Cal posar en joc no només les passions identitàries del territori sinó també les lògiques demogràfiques, econòmiques i socials. Estem parlant d'una reforma destinada -se suposa- a millorar la governació del territori i, en definitiva, els serveis que reben els ciutadans.

Mai no és bona idea començar la casa per la teulada i menys en aquest cas, quan encara no està ni plantejada la solució al problema més greu que té l'administració local: el seu finançament.

16/12/2009 - 08:14h - laMalla.cat

Parlem de les consultes?

 

Les dades i els fets han avalat allò que es deia diumenge en aquest mateix espai. La partida de les consultes independentistes s'ha jugat exclusivament en el terreny interior del sobiranisme. Hi ha dos elements que ho demostren de manera meridiana:

a) els resultats objectivament pobres pel que fa a la participació: 27%. A tot arreu -excepte a la comarca d'Osona- la mobilització de ciutadans va estar molt per sota de les expectatives dels organitzadors.

b) La divisió interna i els moviments tàctics que estem veient quasi des del mateix moment de tancar-se les urnes populars de diumenge. Els suports de la primera hora i les gesticulacions per sumar-s'hi es tornen ara desmarcament clar o distància política (CDC i ERC, respectivament). De tot aquest moviment pro consultes sorgeixen ja noticies sobre la possible creació d'un nou partit polític o sobre els càlculs de Joan Carretero, amb partit polític extraparlamentari ja constituït i disposat a entrar al Parlament de Catalunya que sorgeixi de les properes eleccions encara que això signifiqui cedir protagonisme a Joan Laporta, a l'alcalde d'Arenys de Munt, o a tots dos. Cada vegada està més clar que una de les claus de les eleccions catalanes de 2010 serà com es resolgui el puzle del nacionalisme.

No s'ha de posar en qüestió la component cívica i independent de moltes persones que van participar activament i voluntària en la jornada de diumenge, però s'ha fet molt evident que en la cúpula de l'organització, hi havia molta més tàctica política i projecte personal o de partit que una mera i “innocent” coordinació tècnica de 166 consultes simultànies a 166 poblacions del país. Com que no ha anat bé, tot això es veu ara clarament.

En les últimes hores, he pogut conversar una estona sobre tot això amb un bon amic, actiu defensor de la bondat de les consultes de diumenge i ,de fet, votant a una de les poblacions on els organitzadors van posar-hi urnes. Pensa el meu amic que la participació “no ha estat tant malament” i que “els partits polítics han de prendre nota”, defensa el caràcter “d'avís” a la classe política. No dic pas que no tingui raó en això de l'avís, però jo li qüestiono el caràcter “espontani i apolític” de les consultes independentistes i ell tampoc no em desmenteix. Hem quedat en trobar-nos per parlar-ne amb més calma. Espero que sigui aviat. Si passa gaire temps sospito que acabarem parlant d'altres coses.