" />

2/7/2009 - 10:12h - laMalla.cat

Educació per àmplia majoria

Hi ha lleis (no només les constitucions, els estatuts o els sistemes electorals) que més enllà que tinguin caràcter orgànic o que no, és bo i convenient que comptin amb el suport d'una àmplia majoria parlamentària. És evident, en el cas d'una Llei d'Educació, com que acaba de veure la llum al Parlament de Catalunya.

Des del curs vinent, el sistema d'educació pública de país, estarà regit per una norma avalada per les dues polítiques forces majoritàries (62,97% del Parlament) i que té igualment el suport de la tercera força. En total, el 78,53% dels representants del poble de Catalunya han votat favorablement la llei. És la primera vegada a Espanya que una llei d'educació neix amb una esperança de vida superior a la del govern de torn, perquè no s'ha fet amb l'estricta majoria aritmètica del govern sobre l'oposició. Fins i tot, com és sabut, en aquest cas una part del govern -el tercer soci de l'executiu català, ICV- ha mantingut la seva discrepància amb postulats molt rellevants de la llei i hi ha votat en contra.

La novetat d'una llei d'educació aprovada per ampli consens no és una simple curiositat històrica. Aquest és un país on massa sovint la meitat que tenia el poder ha volgut imposar un model educatiu sobre l'altra meitat. Com sabem, per el estudis i informes sobre la salut del nostre nivell educatiu, aquest és un luxe que no ens hauríem de permetre mai més.

El temps dirà si la nova llei és un instrument útil o no ho és per a millorar el nivell i la qualitat del nostre sistema d'educació pública (el temps i els diners del nou finançament que està per arribar encara), però d'entrada, el suport majoritari de les forces parlamentàries catalanes a aquest text te un avantatge addicional: fa d'escut polític davant alguns sectors de l'opinió pública conservadora espanyola que hi veuen una nova excusa per atiar el foc de l'anticatalanisme. És significatiu comprovar quines són les capçaleres de premsa escrita publicades a Madrid que avui aposten per tirar-se les mans al cap amb interpretacions esbiaixades del que recull la llei en matèria lingüística:

- El Mundo: Cataluña consuma la secesión lingüística con su ley educativa

- ABC: La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas de Catalunya

17/6/2009 - 07:56h - laMalla.cat

Escenes d'aeroport

 

Vaig considerar seriosament la possibilitat de modificar l'agenda del dimarts al matí per sumar-me a la munió de gent (informadors, polítics, representants de la societat civil i militar) present en un moment tant rellevant com la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. Finalment ho vaig desestimar per dos motius: el primer, necessitats de la feina; el segon, la certesa que si volia retenir determinats detalls i gestos, la millor opció era seguir-ho a través del monitor de televisió que tinc al costat de la meva taula de despatx.

No em vaig equivocar. Els primers plans durant els discursos, la mirada del president Montilla mentre Zapatero anunciava (“Ay, ay que me parece que ya!) la proximitat d'un acord de finançament. Impagables, les imatges preses amb steadicam del passeig del president del Govern central amb la pilota del Barça per la nova i magestuosa terminal.

Sense paraules, davant el moment colpidor de la càlida trobada entre Zapatero i el vicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira. No era precisament 'Casablanca', però la realització institucional servida per TV3 a totes les televisions i agències va recollir fidelment el moment: encaixada de mans amb un ample somriure de Zapatero, resposta no menys somrient de Carod i immediatament després un d'aquells gestos que els polítics reserven només per a comptades ocasions i sempre amb les càmeres com a testimoni. Zapatero va agafar afectuosament Carod amb les dues mans. Com diria aquell: “La guerra ha terminado”.

És el risc que tenen determinades 'plantades polítiques' quan s'està governant: al final la foto institucional surt corregida i augmentada. No sembla que això hagi preocupat gaire als primers càrrecs institucionals d'ERC (Carod i Benach) però tampoc no li ha importat ser-hi a d'altres dirigents republicans com el regidor Jordi Portabella, que va fer valdre la seva condició -institucional sens dubte- d'electe municipal per a saltar-se la plantada del seu partit.

Mirant a través de la pantalla els rostres dels dirigents polítics de tots els partits presents en la inauguració d'ahir vaig intentar fer l'exercici  que tant ens agrada als periodistes d'intentar endevinar el pensament d'uns i altres.  

Vaig concloure que tots eren conscients -cadascú, això sí, buscant la seva pròpia lectura i la seva legítima estratègia- que la T1 marca un abans i un després en la història dels darrers desencontres Catalunya-Espanya. En les pròximes setmanes i mesos, començaran a caure els fruits de les negociacions, pressions i tensions dels darrers mesos. La mirada de José Montilla semblava més relaxada que altres vegades. Seguirem informant.

17/4/2009 - 07:36h - laMalla.cat

Carod, Puigcercòs i l'estabilitat

 

No és una retirada. No és ben bé una derrota de Josep-Lluís Carod Rovira en el seu pols intern amb Joan Puigcercós. El vicepresident del Govern català deuria saber de feia temps, i sobretot des de l'últim congrés d'ERC, ara fa un any, que en cas de presentar batalla oberta per a l'elecció de candidat les seves possibilitats eren incertes. Ell i tothom sap que s'hauria sotmès el partit a una tensió interna que, molt probablement, l'electorat hauria castigat a les urnes. Les enquestes no auguren precisament un creixement d'ERC, sinó més aviat el contrari, i la batalla pel lideratge hauria acabat de complicar les coses.

El que hi ha hagut, de forma molt evident, és un pacte. Carod fa el gest generós de renunciar a ser cap de llista, i amb això, per molt que les seves possibilitats de guanyar el pols fossin poques, aplana el camí de Puigcercòs i dóna estabilitat a Esquerra. A canvi, a Carod se li garanteix mantenir-se en la primera línia política i el sector dels seus partidaris podrà accedir a la direcció del partit, fins ara copada exclusivament pels homes i les dones de Puigcercós.

Explica aquest divendres Lluís Mauri, a El Periódico, com s'ha arribat a l'acord de pau escenificat a l'Auditori: Ernest Benach, per part de Carod, i Xavier Vendrell, del costat de Puigcercòs, han estat acostant posicions i propiciant trobades regulars entre els dos líders enfrontats.

Un i altre han jugat les seves cartes durant tots aquests mesos: Puigcercós mantenint fins ara tancada la porta de la direcció als partidaris de Carod, i el vicepresident del Govern mantenint fins ara oberta la possibilitat de lluitar pel cartell electoral.

Ara, canviant l'actitud de tots dos, les dues parts surten guanyant. El lideratge de Puigcercòs es reforça en moments especialment delicats, on a dins d'ERC no falten sectors com el d'Uriel Bertran, disposats a convertir el partit en un polvorí davant les dificultats del finançament i les amenaces sobre l'Estatut.

Si l'acord de pau Carod-Puigcercòs dóna estabilitat a ERC, és obvi que també en guanya el govern que presideix José Montilla. En canvi es refreden les esperances d'aquells que, des de CiU, estiguessin desitjant una explosió de lideratges a dins d'Esquerra que pogués fer saltar pels aires el Tripartit.

La pau de l'Auditori és més tàctica que sincera, però sens dubte és l'opció més intel·ligent.