" />

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

9/8/2010 - 09:32h - laMalla.cat

Estatut, una celebració particular

Un aniversari és sovint sinònim de celebració, de festa, de pastís i d'alegria. Pot significar també un trist record 'in memoriam' per aquells o allò que hem perdut. A Catalunya, les circumstàncies històriques ens han portat a desenvolupar una particular visió de determinats aniversaris i celebracions que ens situen al mig dels dos extrems. El nostre -per vocació o per força- és un país de matisos, no gaire donat als blancs totals o als negres absoluts.

Potser ha estat per fer de la necessitat virtut però aquí, hi ha algunes celebracions que preferim mantenir en una mena de llimbs: ni joia ni dolor, ni tot perdut ni res acabat de guanyar. La Diada Nacional de l'Onze de Setembre és un exemple singular d'això, la commemoració d'avui -quatre anys de vigència de l'Estatut- és l'última versió actualitzada del mateix.

L'Estatut, la nova llei que emmarca l'autogovern del país, fa quatre anys avui. Una criatura, tot just en edat de créixer i desenvolupar-se, bé que hauria de ser motiu de sonora celebració. Però el debat sobre el jove Estatut és un debat vell, perquè d'això s'han encarregat aquells que van decidir combatre'l abans que nasqués com la bruixa del conte clàssic que feia una maledicció al peu del bressol de la petita princesa.

De tota manera aquí no som a cap conte de fades. Ni els finals feliços estan garantits ni la distinció entre bons i dolents és tant contundent i clara. De l'animadversió d'uns s'alimenta l'interès dels altres, d'aquells que tampoc no els entusiasmava o rebutjaven obertament el nou Estatut perquè preferirien eliminar qualsevol relació amb Espanya.

Seguint l'esperit pràctic de les 'celebracions a la catalana' avui és dia per a un punt de reflexió (crítica i autocrítica) però també per mirar cap a endavant i per superar dificultats.

L'Estatut és objectivament l'eina d'autogovern més potent que ha tingut la Catalunya moderna. Com diu la consellera Montserrat Tura, aquest és el primer Estatut que veu la llum des de la normalitat democràtica. Les lleis anteriors tant la de 1979 com la de 1932, totes dues inferiors en competències i capacitats, van sorgir després de períodes de repressió, de dictadura i de negació total de la identitat nacional catalana. El repte ara és seguir avançant i superar l'últim escull, com s'han superat tants i tant importants obstacles en les últimes dècades.

15/7/2010 - 08:30h - laMalla.cat

Capacitat de seducció

“No n'hi ha prou amb una frase, amb una declaració”. El president Montilla, fidel a la seva manera de fer, poc loquaç però precisa, ha posat unes poques paraules a les primeres respostes de José Luis Rodríguez Zapatero sobre com recomposar la trencadissa de l'Estatut.

Si d'una cosa n'hi ha hagut massa, en tot aquest llarg i desgastador procés per a la millora de l'autogovern de Catalunya, ha estat de frases i declaracions, des d'aquell famós i massa lleuger “apoyaré” pronunciat per Zapatero en un míting del PSC al Palau Sant Jordi, al freqüent anunci aznarista de l'apocalipsi anticatalanista (“España se rompe”). Hem viscut uns anys en els quals han dominat les frases pel damunt de la responsabilitat i del sentit de país i d'Estat quan del que es tractava era de quelcom tant important i delicat com la convivència a l'Espanya plurinacional real; una realitat a la qual la Constitució de 1978 tenia la clara voluntat de donar sortida utilitzant el terme “nacionalitat”, superant resistències uniformadores i involucionistes de l'època.

És per això que, lògicament, l'anàlisi buenista que fa Zapatero de la sentència del Tribunal Constitucional no pot seduir els sectors majoritaris de la societat catalana. Ni pot estar satisfet el president de la Generalitat, José Montilla, que forma part de la mateixa família política que Zapatero però que, per damunt de tot és president de Catalunya; ni pot estar-ho el portaveu del CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui hem vist debatre amb el president del Govern aquest dimecres, en un to de responsabilitat dins de la discrepància que trobem a faltar massa sovint en la política catalana i espanyola.

El compromís de reparar els danys de la sentència (aquells que es pugui) per la via de reformar lleis orgàniques, és un element positiu, però ja es donava per descomptat, en estricta aplicació de la coherència política. No calia esperar una altra cosa tenint en compte que el Govern central va ser un dels impulsors de la reforma estatutària i que el PSOE la va votar favorablement al Congrés i al Senat.

Del que es tracta -com ha recordat en diverses ocasions el president Montilla i com ahir verbalitzava Duran Lleida al Congrés- és d'actuar a partir de la plena consciència de que Espanya té un problema cardiovascular seriós si es fan més estretes les arteries constitucionals per on poden circular la identitat i la voluntat d'autogovern dels catalans.

Ja és tot un símptoma que Zapatero admeti -com ho va fer ahir al debat de la Cambra Baixa- que la sentència planteja més problemes de sensibilitat que retallades de fonament jurídic. Probablement tingui raó, però s'equivocarà si no calibra prou el pes d'aquesta “sensibilitat” que pot fer trontollar la convivència interna de Catalunya i la del conjunt d'aquesta realitat inevitablement complexa que és Espanya.

Ara caldrà posar-hi tota la sensibilitat i també tot el reconeixement jurídic a Catalunya que sigui capaç de donar la Constitució, ja sigui en el seu redactat actual o en una revisió futura que, a aquestes alçades ja hauria de deixar de ser tabú.

Cal que Espanya reconstrueixi una proposta plural capaç de seduir Catalunya. Només d'aquesta manera la societat catalana podrà recuperar l'interès en mostrar també les seves capacitats de seducció a Espanya. Les tenim, però poques vegades ens han deixat ensenyar-les aquells que s'han dedicat més a separar que a unir.

11/7/2010 - 10:57h - laMalla.cat

Cal reparar la destrossa

I ara què? Com reparar la destrossa? Com gestionar el malestar expressat de forma massiva al carrer amb la marea humana que ha inundat aquest 10 de juliol els carrers més cèntrics de Barcelona? Com guarir-nos del cop rebut a la dignitat? I sobretot, com
sortir del carreró tancat en el qual ens vol atrapar una determinada i limitada manera d'entendre Espanya, la que es reflecteix en els més de 800 folis de la sentència del Tribunal Constitucional i la que inspira i anima el Partit Popular ja des d'abans de la seva pròpia fundació, en aquells temps d'Alianza Popular.

Quan algú porta anys -especialment els darrers sis- atiant el fuet de càstig polític, negant la identitat d'un poble, alimentant tots els fantasmes de la discòrdia entre territoris i quan qui fa tot això troba ressò, suport o reacció poruga en altres sectors de la societat espanyola, està posant les llavors de l'enfrontament i del desencontre. Quan aquest algú -encara que fracassi en el seus intents maximalistes- aconsegueix que uns magistrats dictin una sentència que nega cap possible lectura plurinacional i oberta de la Constitució de 1978, Espanya té un problema seriós. És el que tenen en comú la política i l'agricultura: allò que et trobes en la collita és conseqüència de la llavor que hi vas posar quan sembraves.

El PP, el seu recurs i la posterior sentència del TC són els responsables  del que passa, però seria un error deixar l'anàlisi aquí i pensar que amb la denúncia del pecat i dels pecadors originals es podrà passar pàgina ràpidament.  

Tothom que observi la realitat política catala i espanyola amb una mica de responsabilitat i mirada mínimament objectiva sap que l'estructura institucional d'Espanya s'aguanta sobre l'arquitectura d'un pacte. Un pacte forjat l'any 1978, en temps molt difícils i convulsos i que ara convindrà més que mai reforçar o revisar en algunes de les seves màximes si és que es vol mantenir dempeus l'estructura i seguir avançant en convivència com s'ha pogut fer fins ara.

La manifestació multitudinària de 1977 va ser decisiva per a tenir l'Estatut d'Autonomia que Catalunya reclamava des del mateix moment de la mort de la dictadura. Un terç de segle més tard, sabem que la marxa de 2010 marcarà una nova fita en la història del país. El repte i la responsabilitat està en saber-la conduir, com es va fer amb la marea humana del 77, cap al progrés i la cohesió nacional i no cap a la discòrdia, no només entre catalans i espanyols sinó entre els catalans mateixos.

Era d'esperar i forma part de la lògica de la lògica de la llavor i la collita, que bona part de crits, consignes i actituds de la manifestació d'aquest dissabte, fossin obertament independentistes i resultessin un baló d'oxigen per aquells que aposten clarament per la ruptura. Entre aquells que cridaven per la independència i aquells (que també hi eren) que es manifestaven en silenci o llaçaven altres consignes hi havia un comú denominador: el rebuig a una idea d'Espanya monocultiu i uniforme i negadora de tota diversitat nacional en el seu interior.

En la seva sentència el Tribunal Constituciona insisteix fins a la nàusea en el to imperatiu i d'una frase que va ser en el seu dia en el redactat de la Constitució per aplacar les ires involucionistes de la ultradreta. És aquella fórmula de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, que conviu en un joc d'equilibris propi de l'època, amb el terme 'nacionalitat' que apunta clarament el caràcter plurinacional de l'Estat. Ha quedat clar que, com més s'insisteixi en  remarcar imperativament allò que es defineix com a “indissoluble” més contundent serà l'afirmació de Catalunya com a nació.  

Tristament els separadors han fet la seva feina i els separatistes es veuen amb cor ara de recollir-ne els rèdits. Naturalment cal distingir entre el que és legítim dret a la llibertat d'expressió de la ciutadania i el que són actituds minoritàries d'uns quants. Però presenciar en directe com un grup reduït d'energumens persegueix i increpa el president de la Generalitat al crit de “xarnego fill de puta”, fa pensar força sobre el punt en el quan ens trobem i sobre allò que hauríem d'evitar. S'ha d'evitar la fractura social entre catalans i s'ha preservar la unitat del poble, sense la qual estaria en risc l'existència mateixa de Catalunya.

9/7/2010 - 08:54h - laMalla.cat

La Nació i 'la Roja'

No hi ha res que desagradi tant als defensors de discursos uniformistes -tinguin la causa i la bandera que tinguin- que veure com la gent administra a la seva manera, i reparteix com vol, els seus afectes i les seves adhesions. En això de la identitat i dels colors no han triomfat mai 'sentiments de manual' per molt que la història de gairebé tots els països estigui farcida de personatges i de corrents de pensament que ho han intentat.

Les circumstàncies han volgut que aquests dies, a Catalunya, vivim una d'aquelles situacions que remouen i sacsegen alguns llocs comuns i arguments 'de fulletó' sobre allò que tocaria aplaudir o rebutjar en funció del costat de la trinxera en el qual s'estigui. La selecció espanyola de futbol, catalana en bona part de la seva composició i majoritàriament culer, segons el nombre de jugadors seleccionats, està molt a prop d'aconseguir la màxima glòria del futbol mundial. Com algú ha dit -divertit i encertat alhora- "la Copa del Món és l´únic títol que falta a les vitrines del Barça".

Al mateix temps que vivim pendents de la gesta esportiva -tant seguida a Catalunya com a altres indrets de l'Estat- els catalans ens disposem a mostrar al carrer, i a fer-ho en massa, la indignació majoritària que provoca una sentència que retalla o modifica allò que la majoria va votar l'any 2006, després que ho aprovessin -com tocava- els representants democràtics d'Espanya, al Congrés dels Diputats i de Catalunya, al Parlament. I la coincidència no agrada, incomoda o fins i tot preocupa a molts que semblen trobar-se més còmodes en el discurs uniformistes.

A Madrid no falta qui conviu malament amb el fet que l'home que ha conduit Espanya a la màxima fita futbolística de la història es digui de nom Carles, de cognom Puyol i hagi nascut a la Pobla de Segur, a la comarca del Pallars Jussà.

A Catalunya també molesta alguns el gest de Puyol. Però per raons ben diferents. No ho confessen gaire obertament, però aquells que preferirien saltar els dies del calendaris com si el Mundial de futbol no hagués existit mai, tampoc no estan gens feliços amb la marcada catalanitat de la selecció espanyola.

La portada 'Visca España' del diari As d'aquest dijous, provoca el mateix rebuig entre els ultres d'una determinada idea d'Espanya, uniforme, monolítica i, sortosament, fora de la llei i aquells que , en l'extrem oposat veuen Catalunya amb una estricta mirada independentista i que la voldrien també uniforme en afectes i sentiments. Al final, es compleix la regla. Els extrems es retroalimenten i els seus adeptes preferirien evitar qualsevol barreja o mixticitat, no fos cas que alguns preceptes de manual caiguessin com castell de cartes.

Aquest dissabte hi haurà molta gent, moltíssima, cridant al centre de Barcelona que Catalunya és una nació i que vol ser respectada políticament. Cadascú ho farà amb el seu accent i cadascú donarà a la paraula nació el sentit polític que vulgui. Diumenge hi haurà milions d'espectadors catalans pendents de la gesta d'uns jugadors de futbol i molts sortiran al carrer a celebrar la victòria, si es confirma.

Qualsevol intent de situar una línia separadora entre uns catalans i els altres seria tant erroni com irresponsable. Molts dels manifestants de dissabte seguiran el partit de diumenge i molts dels que rebutgen una determinada idea involucionista d'Espanya, que es podria desprendre de la sentència de l'Estatut, estaran disposats a celebrar les victòries i avenços d'una Espanya molt diferent a aquella, oberta i orgullosa de la seva realitat diversa.

Espanya encara ha aprendre molt més de sí mateixa i de la seva pròpia complexitat. Catalunya -més enllà de determinades estratègies polítiques i manuals de catalanitat- sempre ha tingut l'avantatge de saber-se una realitat socialment polièdrica,

Els manuals poden dir el que sigui però és la gent la que marca el tarannà de les nacions i dels països. Males notícies per als uniformistes de qualsevol signe. Visca Catalunya lliure, no simple!

6/7/2010 - 08:23h - laMalla.cat

Dissabte és l'hora de la suma

Aquest dissabte a la tarda torna a ser l'hora de la suma. Ho hem fet altres vegades. Ho van saber fer (i prou bé!) generacions anteriors com les que exigien: “Llibertat, Aministia, Estatut d'Autonomia' en els anys de la transició. La regla bàsica era la suma, la unitat per damunt de diferències i matisos. Fa més de 30 anys, Adolfo Suárez i els actors polítics de la transició van tenir molt clar -perquè ho van veure al carrer- que al darrere de les reclamacions d'autogovern hi havia el poble. Avui, amb un nivell d'autogovern que hauria semblat utòpic als més optimistes de la transició, torna a ser moment de mostrar unitat.

Unitat no vol dir uniformitat. Ni ho voldrà dir mai. Perquè de visions del que és Catalunya ni ha o n'hi pot haver tantes com catalans i això es podria dir de qualsevol comunitat nacional, de qualsevol estat, de qualsevol país. Del que es tracta en els grans moments de defensa de valors comuns, és de buscar i de saber explotar precisament això, el comú denominador.

Res, com la senyera (i amb permís de Barça) per jugar aquest paper cohesionador. Quan encara en aquest país s'havia de reclamar un salt de la dictadura a la democràcia, la bandera catalana era un símbol d'unitat i d'integració democràtiques, un símbol de llibertat fins i tot en actes i manifestacions a Madrid o a altres punts de l'Estat.

Dissabte, que cadascú dibuixi l'horitzó polític de Catalunya allà on tingui personalment per convenient. Cadascú té el seu dibuix de la nació i tots els dibuixos sumats (federalistes, autonomistes, regionalistes, independentistes...) són els que en realitat construeixen la nació mateixa. Però siguem capaços d'aplicar la mateixa intel·ligència que hi van saber posar els de la transició, en circumstàncies molt més dures i amb una perspectiva democràtica més que incerta.

29/6/2010 - 09:11h - laMalla.cat

Una nació. I que el TC digui missa

“No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació”, ha dit el president de la Generalitat, José Montilla, després de coneguda la resolució del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Catalunya era una nació abans de l'Estatut del 79, ho és amb l'Estatut del 2006 i ho seguirà essent hagués dit el que hagués dit aquest o aquell altre tribunal. Les nacions no es mesuren en les balances de la Justícia sinó en la voluntat de les persones que les formen.

La´bomba de rellotgeria' que, amb una clara intencionalitat desestabilitzadora, va col·locar el Partit Popular en la vida política catalana i espanyola ha esclatat i encara que l'explosió no ha sortit ni de bon tros com segurament els impulsors del recurs volien, sí que ha provocat danys de consideració. El més important -i això és responsabilitat directa del PP i dels magistrats del Tribunal Constitucional- és la revisió o voluntat involucionista sobre un dels pactes fonamentals de la transició. Aquell pacte, que va facilitar la Constitució de 1978 i la seva plena acceptació a Catalunya va tenir molt en compte el fet nacional català i la voluntat d'autogovern dels catalans. Si Espanya va donar sortida constitucional a les aspiracions catalanes i si una Constitució redactada i aprovada en temps de perills antidemocràtics i soroll de sabres parla de “nacionalitats”, no és ni per casualitat ni per caprici.

El PP dirigit per José María Aznar va voler minar aquell pacte de convivència política i democràtica entre Catalunya i Espanya que, lògicament havia de ser actualitzat entrats ja en el segle XXI. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional, fent ús de la seva legitimitat legal, però obviant la seva absoluta manca de legitimitat moral, ha contribuït a aquest intent de deconstrucció.

Convé ara una feina de reconstrucció. El Govern i les forces polítiques han de saber trobar vies per mantenir el nivell d'autogovern que els ciutadans de Catalunya van votar a les urnes de forma majoritària fa quatre anys. Cal reparar els danys en la relació Catalunya-Espanya ocasionats per l'artefacte del recurs estatutari que va activar el Partit Popular i que ha detonat el Tribunal Constitucional.

I cal, per damunt de tot, mantenir la unitat política i social a Catalunya. S'ha fet altres vegades -es va fer durant la transició- i ha donat els seus fruits. Els catalans tenim un comú denominador majoritari que és l'Estatut i el que l'Estatut representa.

Seria bo que tothom -començant per les forces polítiques- ho tingués present quan d'aquí uns dies la ciutadania al carrer per defensar l'Estatut i l'autogovern. “Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble” (José Montilla, 28/06/2010)

6/5/2010 - 08:52h - laMalla.cat

Ara toca, més que mai

 

Hi ha moments històrics que reclamen tota la claredat en els arguments, explicar-se, fer-se entendre i donar la batalla de les paraules, de la raó. Sense dubte, a Catalunya estem vivint un d'aquests moments.

Una prova que fa ben evident aquesta imperiositat de diàleg sigui la reunió d'aquest dijous entre el president de la Generalitat, José Montilla, i el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy. Per molt que les posicions siguin enfrontades i que no hi hagi expectatives d'un canvi d'actitud per part del seu interlocutor, el cap del govern català compleix amb una de les seves missions que és la de representar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada a través del Parlament i de les urnes. L'esforç de diàleg i explicació amb el màxim dirigent actual de la dreta espanyola, que és la responsable directa de situació d'impasse que ara mateix pateix l'Estatut vigent, però que ha estat històricament adversària (quan no directament enemiga) de l'autogovern de Catalunya i d'una interpretació d'Espanya com a estat plural.

Entre les iniciatives de defensa de l'Estatut i de l'autogovern el president Montilla ha decidit clarament incorporar l'estratègia de l'explicació i del diàleg. Són imprescindibles. De fet, no han deixat de ser-ho en cap moment des de la transició. El centralisme de segles i les quatre dècades lamentables que va durar franquisme, van calar molt a fons en amplis sectors de la societat espanyola a dreta i a esquerra (encara que a molts dels afectats, en el cas de l'esquerra, es resisteixin a reconèixer-ho)

Aquesta realitat complexa que és Espanya està necessitant urgentment noves grans dosis de pedagogia i es bo que també des de Catalunya siguem capaços de reconèixer que en les últimes tres dècades de democràcia i d'autogovern no s'hi ha fet l'esforç suficient. Com el mateix president Montilla ha posat de manifest en els darrers temps, la viabilitat d'Espanya com a projecte de convivència passa per un reconeixement real i efectiu de la seva diversitat i particularment de la identitat nacional de Catalunya. És lògic, per tant, que sigui Catalunya la primera interessada en treballar-hi.

Ara toca més que mai ser didàctic i dir aquestes coses perquè el recurs del PP ha col·locat l'encaix Catalunya-Espanya en aztucac. Quedem-nos amb un fragment de les reflexions que el president Montilla llançava en l'article publicat pel diari El País aquest dimecres.

Creo sinceramente que no se trata tan sólo de la defensa del Estatut, sino de la defensa de una interpretación de la Constitución en la que sigamos cabiendo todos los que luchamos por ella, la defendimos y la aprobamos. Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno. Una Constitución, la de 1978, fruto de un generoso acuerdo por la democracia, por la libertad y la convivencia. Una Constitución que creaba un espacio de consenso, de entendimiento y de apertura. Una Constitución que algunos pretenden secuestrar a través de la imposición de una visión restrictiva y cicatera de su Título VIII que, por su carácter abierto, debía ser completado por los Estatutos de Autonomía que devienen así bloque de constitucionalidad. No creo que tras el proceso que ha llevado a la plena vigencia del Estatuto por casi cuatro años se deba cercenar ahora un texto cuya aplicación no es directa, sino que depende de un desarrollo legislativo y competencial que siempre está sujeto a los criterios de constitucionalidad definidos por el Alto Tribunal. No exagero si llamo la atención sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España.

3/5/2010 - 09:45h - laMalla.cat

Estatut, PSC, Zapatero i el 'Ala Oeste'

Algunes de les coses que estem veient aquests dies al voltant de la crisi del Tribunal Constitucional i l'Estatut són comprensibles i d'altres, no.  D'entrada, la gent (almenys el 60% de la ciutadania de Catalunya que va votar en el referèndum de 2006) no pot entendre com una llei tant important, votada pel poble, pugui estar ara amenaçada pel criteri de 10 magistrats. Especialment incomprensible quan al TC ni estan tots els que hi haurien de ser -perquè hi ha una vacant i una revocació discutible- i quan quatre dels que hi són ja no haurien d'estar-hi (no ens detindrem ara sobre el fet que la possible sentència sembli una subhasta entre magistrats o que els suposats subhastadors exhibeixin la seva sintonia a una plaça de toros a la Feria de Sevilla).

No és comprensible que prop de quatre anys d'aquell llarg i feixuc procés d'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya, estiguem a les portes d'una crisi política molt més important del que podria semblar a jutjar per algunes actituds. Si el que ara sembla un carreró sense sortida institucional no es pot entendre, encara resulta més extravagant el risc real que, una sentència restrictiva per part del TC ens pugui col·locar al llindar del precipici institucional i constitucional i deixar el text estatutari català en un estadi fins i tot anterior al pacte que van representar la Constitució i l'Estatut de 1979. Ho han advertit veus tan autoritzades com Miquel Roca.

Dit tot això, sí que es poden entendre alguns episodis de les últimes hores. És comprensible que el cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, avisi públicament que el lideratge de José Luis Rodriguez Zapatero no passa pel seu millor moment vist amb ulls dels socialistes catalans, que voldrien més decisió per part del líder del PSOE en la defensa de l'Estatut de Catalunya que ell mateix va votar i fer possible. També és perfectament explicable, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior, que el president català i primer secretari del PSC, José Montilla, hagi preferit posar una mica d'aigua al foc de la tensió, mentre treballa en la tasca de convèncer Zapatero i el PSOE.

L'única possibilitat d'aturar l'amenaça sobre l'Estatut és que el PSOE secundi les propostes dels partits catalans que defensen el text autonòmic. Montilla i tot el PSC ho saben i assumeixen també que intentar aquest acord és la seva primera responsabilitat.

La pedagogia i el convenciment, per difícil que siguin són la via. Encara que algú, en tota lògica estigui temptat d'intentar fer reaccionar Zapatero contra el PP (el culpable de la situació actual de l'Estatut i del TC) amb una frase de la sèrie 'El Ala Oeste de la Casa Blanca'. El fragment de diàleg aplicable en aquest cas, serien les paraules pronunciades per un assessor de la Casa Blanca en la ficció, fart d'una certa tebiesa davant la duresa dels republicans: “Y en lugar de decir: 'Disculpe, reaccionario de derechas, xenófobo, homófobo, enemigo de la educación y la libertad (...)' nos acobardamos en una esquina y decimos: 'Por favor, no nos hagáis daño'”.

27/4/2010 - 08:26h - laMalla.cat

“Intolerable i desproporcionada”, per què?

Avui hem sabut de les presses que té el sector conservador del Tribunal Constitucional, el més inclinat pel que sembla a fer una interpretació del text constitucional que ignori o fins i tot esmeni aquell pacte constituent. I hem conegut detalls que indiquen que els magistrats volen emetre sentència tant ràpidament com sigui possible. Ara, després de prop de quatre anys.

S'ha parlat molt, especialment en les últimes setmanes, del xoc de legitimitats que suposaria una sentència que retalli l'Estatut que va votar el poble de Catalunya després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya i per les Corts Generals.

La col·lisió és evident i té una profunditat política que va molt més enllà de la mera retallada que pugui suposar la sentència. Com recorda sovint el president Montilla, està en joc el pacte entre Catalunya i Espanya que va marcar la transició a la democràcia i que està implícit en el propi text de la Constitució de 1978. Potser algú es pensa que la inclusió de la paraula “nacionalitat” per part dels pares de la Carta Magna va ser un accident o un caprici d'algú?.

El xoc de legitimitats no es produirà quan arribi la sentència negativa. El xoc s'està produint ja ara, com ho demostren les últimes declaracions de María Emilia Casas, presidenta del TC. Es queixa públicament la magistrada pel que ella considera una “desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi per part de certs sectors polítics i mediàtics”. I llegint aquests arguments de la presidenta hom té l'impuls de llançar unes quantes preguntes:

  • Per què és desproporcionat i intolerable que el president de la Generalitat de Catalunya i la gran majoria de forces polítiques del Parlament -legítims representants de la ciutadania- manifestin la defensa del text aprovat pel poble català en referèndum?

  • Per què és intolerable opinar que la situació viciada que viu el Tribunal Constitucional (certament, no per culpa del seus magistrats) no el posen en les millors condicions per dictaminar sobre una qüestió tant sensible per l'estructura de l'Estat?

  • És el desprestigi del Tribunal Constitucional una conseqüència del que la magistrada Casas considera “campanya” o és fruit d'un model clarament pervertit que ens ha portat a més de tres anys d'incapacitat per resoldre, en mig de batalles internes, recusacions, filtracions i tacticismes?

Catalunya és una nació, digui el que digui qualsevol sentència i tant si l'expressió queda al seu Estatut com si no. Ho era fins i tot durant el franquisme, quan no hi havia ni autogovern, ni democràcia, ni estatut, ni constitució ni tribunal que s'encarregués de preservar-la.

El Tribunal Constitucional pot tenir tota la legitimitat jurídica i mereix respecte institucional, en això té raó la seva presidenta. Però si la institució no té autoritat moral (i no la tindrà si no es reforma la llei per desbloquejar-la) no acabarà de complir amb eficàcia la missió d'arbitre que la Constitució li encomana.