" />

17/7/2009 - 08:39h - laMalla.cat

Més enllà de les xifres...

Mentre seguia, a través d'un monitor de televisió, el relat didàctic del conseller d'Economia sobre el nou model de finançament i les seves xifres i els seus guanys em venien al cap alguns apunts.

  • Més enllà de l'anàlisi que es pugui fer sobre si l'acord ha millorat la posició del Govern d'entesa que presideix Montilla, és evident que el conseller Antoni Castells ha crescut políticament amb aquesta negociació i,sobretot, amb el seu resultat.

  • Va ser una bona idea incloure en l'Estatut els preceptes sobre el model de finançament. No es d'estranyar que aquest fos un dels capítols que més soroll va provocar en tot el procés discussió i aprovació de la Llei catalana els anys 2005-2006. L'Estatut català ha manat sobre aquesta negociació i, al final, el resultat és que el seu model és el que regeix sobre tot el sistema de finançament autonòmic espanyol. Sense l'Estatut no tindríem damunt la taula un model i unes xifres com aquestes de les quals pot presumir ara el Govern Montilla.

  • Conseqüència de l'apunt anterior: Amb aquest nou sistema en marxa, aprovat per la majoria de comunitats autònomes i aprofitat previsiblement per totes -també les del PP que no hi donen suport- ara entrarà més bé una sentència globalment favorable sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional.

  • ...i una pregunta: ¿Seria més còmoda la situació de CiU ara si hagués tingut una part activa en la negociació que li permetés ser partícip de l'èxit en aquests moments?

14/7/2009 - 08:38h - laMalla.cat

I després del finançament, què?

 

En últim any la qüestió del finançament ha copat tanta atenció i energies en la vida pública catalana que ara amb prou feines som capaços tots plegats de resituar-nos i canviar de registre. Un cas de clara descol·locació és, en aquest cas, és el de Convergència i Unió. El seu “no” al nou sistema pactat pel Govern tripartit amb el Govern central xoca amb la satisfacció mostrada pels principals agents econòmics, per la societat civil del país tant al·ludida per la pròpia CiU com per la resta de partits.

És lògic que les dificultats del govern format per PSC, ERC i ICV per aconseguir un bon acord de finançament hagin estat fins ara un arma de desgast en mans d'Artur Mas i de CiU. Hauria format part de la normalitat política que CiU hagués coincidit amb la Cambra de Comerç i amb les organitzacions empresarials del país en el rebuig a un mal acord. Qui hauria pogut discutir la posició crítica de CiU si estigués denunciant un fracàs assenyalat objectivament com a tal pels sectors econòmics del país? Però resulta que no ha estat així i CiU pot quedar atrapada en una mena de solitud argumental si basa tota la seva estratègia dels propers mesos en intentar desmuntar la idea que s'ha aconseguit un bon model de finançament. L'acord és percebut positivament per la societat catalana i, ha servit al Govern tripartit per sentir-se enfortit.

Inevitablement, la campanya electoral per a les eleccions catalanes de 2010 ha començat. Els socialistes començaran aquest cap de setmana a explicar l'acció de govern i el nou sistema de finançament als carrers de les ciutats catalanes. Els dos partits de la federació nacionalista -Convergència i Unió Democràtica- es reuneixen aquest dimarts en sessió extraordinària del seu òrgan conjunt de direcció. Serà, de ben segur, una bona ocasió per analitzar les dades sobre el finançament i, sobretot, per reflexionar sobre l'estratègia política a seguir.

Amb una ciutadania catalana tant políticament cansada com s'ha demostrat recentment, el sentit comú hauria d'aconsellar a uns i altres comportar-se amb molta claredat i poc soroll. Als del govern els toca explicar feina feta i projectes de futur. Als de l'oposició els toca presentar davant els ciutadans una alternativa constructiva. D'entrada, algunes complicitats mediàtiques o acompanyaments editorials que ha tingut fins ara l'estratègia convergent de donar per sentat que hi hauria un mal final per al finançament, es podrien estar refredant.

17/6/2009 - 07:56h - laMalla.cat

Escenes d'aeroport

 

Vaig considerar seriosament la possibilitat de modificar l'agenda del dimarts al matí per sumar-me a la munió de gent (informadors, polítics, representants de la societat civil i militar) present en un moment tant rellevant com la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. Finalment ho vaig desestimar per dos motius: el primer, necessitats de la feina; el segon, la certesa que si volia retenir determinats detalls i gestos, la millor opció era seguir-ho a través del monitor de televisió que tinc al costat de la meva taula de despatx.

No em vaig equivocar. Els primers plans durant els discursos, la mirada del president Montilla mentre Zapatero anunciava (“Ay, ay que me parece que ya!) la proximitat d'un acord de finançament. Impagables, les imatges preses amb steadicam del passeig del president del Govern central amb la pilota del Barça per la nova i magestuosa terminal.

Sense paraules, davant el moment colpidor de la càlida trobada entre Zapatero i el vicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira. No era precisament 'Casablanca', però la realització institucional servida per TV3 a totes les televisions i agències va recollir fidelment el moment: encaixada de mans amb un ample somriure de Zapatero, resposta no menys somrient de Carod i immediatament després un d'aquells gestos que els polítics reserven només per a comptades ocasions i sempre amb les càmeres com a testimoni. Zapatero va agafar afectuosament Carod amb les dues mans. Com diria aquell: “La guerra ha terminado”.

És el risc que tenen determinades 'plantades polítiques' quan s'està governant: al final la foto institucional surt corregida i augmentada. No sembla que això hagi preocupat gaire als primers càrrecs institucionals d'ERC (Carod i Benach) però tampoc no li ha importat ser-hi a d'altres dirigents republicans com el regidor Jordi Portabella, que va fer valdre la seva condició -institucional sens dubte- d'electe municipal per a saltar-se la plantada del seu partit.

Mirant a través de la pantalla els rostres dels dirigents polítics de tots els partits presents en la inauguració d'ahir vaig intentar fer l'exercici  que tant ens agrada als periodistes d'intentar endevinar el pensament d'uns i altres.  

Vaig concloure que tots eren conscients -cadascú, això sí, buscant la seva pròpia lectura i la seva legítima estratègia- que la T1 marca un abans i un després en la història dels darrers desencontres Catalunya-Espanya. En les pròximes setmanes i mesos, començaran a caure els fruits de les negociacions, pressions i tensions dels darrers mesos. La mirada de José Montilla semblava més relaxada que altres vegades. Seguirem informant.

15/6/2009 - 07:07h - laMalla.cat

Finançament, Estatut i desbloqueig

 

Diuen que ja s'acaba. Apunten els analistes que aquesta sensació de bloqueig polític i institucional causada per la manca d'acord de finançament i el recurs de l'Estatut està a prop d'arribar a la seva fi. Ja seria hora, perquè des de l'any 2006, quan es va aprovar l'actual llei catalana, el tren de la política està encallat en la via del diàleg Catalunya-Espanya.

Tres anys és massa temps per una situació de bloqueig. Massa temps al Govern de Catalunya que, d'aquí a un any, ha de presentar els seus havers davant la ciutadania. En el pacte del Govern d'Entesa, José Montilla va marcar amb lletra vermella la voluntat concentrar els esforços en la gestió i no en la discussió. Però per poder fer més feina i perquè pugui lluir la feina feta el president necessita amb urgència que desapareguin les ombres de finançament i l'Estatut.

A José Luis Rodríguez Zapatero, el llarg bloqueig de les qüestions catalanes també li està passant factura. S'acaba de veure en la desafecció electoral dels catalans, superior a la mitjana espanyola. El president del Govern central ha vist com es pot ressentir la bossa de vots catalana que tant clarament va contribuir a les victòries electorals de 2004 i de 2008. Però en les mateixes eleccions Zapatero ha comprovat també com, fins i tot en els moments més difícils, pot ser PSC és principal motor electoral del socialisme a Espanya, mantenint el PP a ratlla i un avantatge important sobre el primer contrincant, CiU. La conclusió després d'analitzar un fet i l'altre és molt clara: cal tancar ja els temes de Catalunya.

Les cròniques diuen que serà aviat. L'acord de finançament arriba ja en poques setmanes i el Tribunal Constitucional, segons s'apunta en fonts periodístiques i polítiques de Madrid es traurà del damunt el seu recurs més difícil abans de les vacances d'estiu. Diuen que el TC donarà llum verda a l'Estatut, limitant això sí, algunes de les seves possibles interpretacions. Alguns dirigents polítics catalans, tant del govern com de l'oposició afirmen obertament que una sentència interpretativa pot ser el millor final possible d'una tortura política i jurídica que ha durat més de tres anys.

Escrivia Jordi Barbeta aquest diumenge a La Vanguardia, que fins i tot el PP està ja cansats de la batalla de l'Estatut. Les eleccions europees també deuen haver fet obrir els ulls a Mariano Rajoy: qualsevol suma aritmètica futura amb CiU serà impossible mantenint el clima de confrontació que va donar lloc al recurs contra l'Estatut. Millor passar pàgina.

Diuen que aquest estiu marcarà un abans i un després. L'agenda ja està marcada: el previsible descontent dels sectors nacionalistes (presentaran qualsevol acord de finançament com a insuficient) quedarà diluït per les vacances i les altes temperatures. Sembla que aquest setembre, sí que començarem un curs totalment, sense repetir assignatures pendents.

 

15/4/2009 - 07:40h - laMalla.cat

Oblidem el 'talante' i donem pas al 'ritme'

Ritme. És la paraula més pronunciada per Zapatero i els vicepresidents i ministres (especialment pels nous). És la nova marca que promociona Moncloa i que ha desplaçat el ja desgastat 'talante'.

Enfoquem la nostra lupa per mirar d'analitzar les primeres mostres del 'nou ritme' governamental.

Ritme legislatiu mirant a l'esquerra
Zapatero trepitja l'accelerador en la iniciativa legislativa del govern i del grup socialista amb iniciatives que miren cap a l'esquerra de la cambra ara que necessita urgentment buscar suports parlamentaris. Anuncia que "en poques setmanes" arribaran al Congrés projectes de llei com la Llei d'Igualtat de Tracte i no Discriminació, la nova llei de l'Avortament, la llei de Llibertat Religiosa, la Llei Audiovisual o una reforma de la llei de la Ciència. El PSOE posarà la mirada legislativa en la part esquerra de la cambra (ERC, ICV-IU, BNG). El nou secretari del grup parlamentari socialista al Congrés, el jove diputat basc Eduardo Madina, sembla una bona aposta per buscar complicitats amb altres forces progressistes.

Ritme en el finançament autonòmic?
Ritme també és el que Zapatero i el seu nou equip voldrien imprimir a la negociació del finançament autonòmic encallada amb Catalunya i pendent amb el conjunt de comunitats autònomes. El Govern central té ganes i pressa per tancar el tema, a jutjar per totes les declaracions (el president, la vicepresidenta econòmica i el vicepresident territorial). Però atenció, perquè aquesta pressa pot comportar la intenció de fer rebaixar els plantejaments del Govern català, que està obligat -per cert- a defensar les previsions financeres de l'Estatut.

Això és el que José Montilla està repetint en els seus contactes d'aquests dies amb els nous ministres i això és el que el president de la Generalitat va venir a advertir ahir públicament en la roda de premsa posterior a la reunió del seu govern. Ritme sí, pressa per signar un mal acord, no!

Cal que Zapatero compassi els dos ritmes. La mirada ideològica cap a l'esquerra a l'hora d'aprovar lleis i la mirada territorial a Catalunya, d'on van sortir un bon grapat dels vots d'esquerres que li van donar la victòria.

10/2/2009 - 07:34h - laMalla.cat

El finançament avorreix

Fa força dies que en aquest bloc no parlo de finançament. La raó principal és ben simple: fins que no hagi novetats, no hi ha massa cosa a dir. Però hi ha un motiu no menys important: el finançament, per important que sigui -que sens dubte ho és- s'ha convertit en un d'aquells temes de la política catalana que cansen, avorreixen, fan desconnectar i fins i tot fastiguegen.

El conseller Ernest Maragall ha dit que el finançament té aspectes de “tortura psicològica”, i encara que l'expressió pugui semblar una mica excessiva no deixa de respondre a la veritat. Ja sé que el conseller es referia més aviat al desgast psicològic que segurament està buscant una part negociadora (el Govern central) sobre l'altra (la Generalitat). Però és evident que el responsable d'Educació del Govern català, home expert en les subtileses del llenguatge, no ha volgut deixar per alt aquesta sensació d'esgotament general sobre el ditxós finançament.

El que és segur és que els professionals de la informació n'estem cansats i que, a més a més, intuïm, sabem o constatem (depen dels casos) que els espectadors, lectors, oients i internautes fa temps que han 'desconnectat' del tema. Absolutament lògic, d'altra banda, en els temps que corren. En plena crisi tant dura com aquesta, les primeres finances que preocupen a la gent, són les domèstiques.

Així doncs, no en parlarem gaire més del finançament. No, evidentment, fins que no hi hagi noticia.

5/1/2009 - 07:00h - laMalla.cat

Un plat que vol silenci

Hi ha plats, com aquest del finançament autonòmic que s'està cuinant en aquests moments, que volen silenci i molta tranquil·litat a la cuina. És quelcom semblant a aquella prevenció domèstica per evitar que se'ns talli la salsa maionesa.

Un dels principals xefs d'aquesta salsa, el president José Montilla, té un paper complicat però cabdal en aquest procés d'elaboració silenciosa. D'una banda té el repte d'aconseguir un bon acord de finançament per Catalunya mantenint la pressió sobre el Govern central. De l'altra, en el cas d'aconseguir l'objectiu d'un finançament correcte i que s'ajusti a l'Estatut, el repte serà essent la discreció. No convindria que el xef Montilla sortís a saludar el públic del mejador per molt èxit que pogués tenir el plat servit a taula.

Montilla sap que no es pot permetre un hipotètic passeig triomfal si sortís bé l'acord de finançament. Per què? Senzillament perquè s'activarien totes les maquinàries de la crispació i de la fòbia anticatalana que ja vam veure funcionar quan es discutia l'Estatut. No són pocs els que estan esperant el moment de recuperar arguments com “se rompe España”, “Zapatero rehén de los nacionalistas”, ja sigui buscant el rendiment electoral o símplement, la desestabilització.

Com dèiem en un post anterior, aquí el que s'està cuintant és ni més ni menys que un model federal i un nou equilibri entre els poders de l'Estat, el central i l'autonòmic. Aquesta mesa de coses, a Espanya, sempre s'ha resolt, històricament, a crits o a cops. Es tracta de que ara, sigui diferent.

D'aquí menys de dos mesos, hi haurà eleccions a Galícia (un territori que també es juga bastant amb el finançament autonòmic però amb circumstàncies molt diferents a les catalanes) i al País Basc. Tant el PSOE com el PP s'hi juguen molt en aquestes eleccions. Els socialistes, mantenir el lideratge del govern gallec i poder aspirar a governar Euskadi. Els populars s'hi juguen la seva pròpia estabilitat interna començant pel lideratge de Mariano Rajoy que podria quedar realment molt tocat en cas d'un fracàs a Galicia.

La tensió i el soroll preelectoral es notaràn tot just després d'aquestes festes de Reis, o sigui que, el millor que pot fer el xef és tancar la porta de la cuina i seguir cuinant com si res. El bon plat requereix silenci i calma. Per al xef Montilla, aquestes no són condicions difícils.

30/12/2008 - 18:08h - laMalla.cat

Sistema federal 'de facto'

A vegades -tot s'ha de dir- la política té damunt la taula qüestions molt importants per a la vida quotidiana dels ciutadans encara que aquests vegin de molt lluny les discussions dels polítics. Un exemple clar és finançament autonòmic, és a dir els recursos del Govern de Catalunya per prestar els serveis a 7,3 milions des ciutadans. No és qualsevol cosa. Va molt més enllà dels tacticismes o les estratègies d'un o altre partit.

Està per veure -ho sabrem en les properes setmanes- a quin port arriben les negociacions entre el govern de Catalunya i l'executiu central sobre el famós finançament (famós mediàticament perquè la gent del carrer ni en parla ni sembla preocupar-se'n gaire).

Tot i la manca de concrecions i de xifres sí que hi ha un fet clar i que no té una importància menor, precisament. La proposta de model que ha fet el govern de l'Estat redueix el pes de l'administració central en la gestió pressupostària. Per primer cop es planteja una reducció radical del nivell de dependència financera de les comunitats autònomes.

Si s'aplica la nova fórmula que ha avalat el president del Govern d'Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, les autonomies només dependran en un 10 per cent dels recursos que obtinguin de l'Administració central. Dit en temes col·loquials: els governs autonòmics seran més amos d'ells mateixos i dels seus propis diners. Més autonomia financera, més corresponsabilitat fiscal i més responsabilitat davant dels ciutadans als quals han de servir.

Estem, de facto, en ple procés constituent d'un sistema federal encara que la Constitució que el fa possible, no s'hi refereixi d'aquesta manera. Probablement algun any no massa llunyà, hi haurà la possibilitat d'un acord polític per posar la Constitució al dia però el cas és que d'aquí unes quantes dècades, quan els historiadors analitzin aquesta etapa, no podran anomenar-ho de cap altra manera.

24/11/2008 - 07:13h - laMalla.cat

Govern Montilla, a la meitat del camí

 

Aquesta serà una setmana de balanços. És costum de la política i dels mitjans de comunicació repassar els comptes d'havers i de deures quan els mandats arriben a l'equador. El Govern de Catalunya presidit per José Montilla, sorgit del Pacte d'Entesa que van subscriure PSC, ERC i ICV-EUiA deprés de les eleccions de novembre de 2006, està a la meitat del seu recorregut. Evidentment hi haurà tants balanços com papers de l'auca i cadascú -govern o oposició- en farà el seu.

Intentem apuntar fets objectivables per a un balanç de dos anys de govern:

Quines prioritats ha marcat el Govern?

  • La pràctica d'aquests dos anys -en pressupostos i en execució- ens diu que, efectivament, com diu el govern, l'esforç ha estat en la politica social i en els serveis més tangibles per als ciutadans. L'atenció que presta la Generalitat en compliment de la llei de la dependència -malgrat la insuficiència de recursos econòmics previstos pel govern central- en seria l'exemple més clar.

  • Hi ha un ampli consens (amb permís de les interpretacions polítiques interessades a mantenir el contrari) en que els dos anys de Govern d'Entesa han estat dos anys amb poc soroll intern. A diferència del que va passar en l'etapa de Pasqual Maragall, José Montilla i els seus socis de govern han aconseguit aquesta vegada projectar una imatge de govern més cohesionat.

    Tothom sembla haver après les lliçons particulars de la legislatura anterior i el Govern s'ha acostumat a parlar amb una sola veu. Els socis del tripartit ténen ara com a prioritat el programa que els uneix per damunt de les coses que els separen. El preu, en tot cas, és ajornar o aparcar qüestions que podrien ser motiu de disputa.

Quines coses no estan resoltes o no funcionen bé?

  • Si hem de jutjar pels debats públics i pel reflexe als mitjans de comunicació, en les grans qüestions pendents o en les coses que no han anat bé durant aquests dos anys, la responsabilitat principal no recau en el Govern català. Si les Rodalies ferroviàries no han passat encara a mans de la Generalitat és perquè el Govern no ha volgut acceptar un transpàs en males condicions. Si al mes d'agost no es va complir la previsió de l'Estatut sobre l'acord de finançament i estem a un mes i una setmana de 2009 sense acord encara, no és culpa de Castells, ni de Montilla ni del Consell de Govern de la Generalitat.

Simplificant-ho molt, fins aquí arribarien els elements objectivables dels havers i els deures del Govern de Catalunya a la meitat del seu cami. El que ve ara és l'hora de la veritat.

El reptes de Montilla i del seu Govern no són gens fàcils. Primer, el de donar resposta a la crisi econòmica (el que més preocupa els ciutadans, segons les enquestes) i fer tot el possible per evitar una desindustrialització vestida d'ERO (mala peça al teler). Segon, el d'aconseguir -tot i que la pilota estigui a la taulada de Madrid- un bon acord de finançament. Al cap i a la fi, els diners són l'eina principal que té el govern per a poder seguir fent política social i plantejar respostes a la crisi. El tercer repte és, principalment del Govern però també del conjunt de forces polítiques del país. Donar una resposta clara, sense embogir ni embolicar la troca si el Tribunal Constitucional acaba retallant l'Estatut a instàncies del recurs en contra del PP i altres actors. El president Montilla fa mesos que treballa en aquesta direcció.

4/9/2008 - 08:34h - laMalla.cat

I el finançament local, també

Temps de vaques magres, sí. Però se suposa que en democràcia la màquina del servei a la ciutadania ha de seguir funcionant en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia... Perquè la maquina treballi calen diners. Ho saben perfectament (millor que ningú, jo diria) els alcaldes, els dels més de 900 municipis catalans i els dels més de 8.000 del conjunt d'Espanya. Hi ha crisi, sí, però justament en temps de crisi "no m'escanyi", podrien dir col·loquialment alcaldes i regidors de tot arreu i de qualsevol partit al ministre d'Economia, Pedro Solbes.

Ara s'ha sabut que entre els plans de Solbes per als pressupostos de 2009, hi ha la reducció dels diners destinats als ajuntaments. En un primer moment, el vicepresident econòmic va fer per als municipis la mateixa promesa que per a les comunitats autònomes: que ningú no perdria amb la revisió del finançament.

És justament en temps de crisi quan moltes de les anomenades competències impròpies que fan els municipis (assistència social, gent gran, suport per a la vivenda, etc...) tenen més demanda i requereixen recursos. L'ajuntament és la primera porta a la qual pica el ciutadà quan té problemes. És la primera que espera trobar oberta.

És lògic -com està passant amb el finançament autonòmic- que, per damunt sigles polítiques, s'aixequin veus com la de l'alcalde de Saragossa, el socialista Juan Alberto Belloch, que animin a crear un front de contestació municipal a tot Espanya contra les intencions de Solbes.

Des de molt joves aprenem que en això dels números mana la llei dels vasos comunicants. Si en poses aquí, n'has de treure d'enllà. Al final el pressupost ha de quadrar. Però omplir més el vas autonòmic -cosa que al final passarà- a costa de buidar una mica la bossa dels municipis no és, ni de bon tros, una bona solució. Que el llegir, no ens faci perdre l'escriure, diuen.