" />

23/11/2010 - 08:53h - laMalla.cat

Periodistes davant el 'cara a cara'

 

De sobte, la possibilitat d'una confrontació dialèctica entre els dos candidats amb opcions reals d'arribar a la presidència de la Generalitat, sembla haver-se convertit en el tema més rellevant de la campanya. Per a les formacions minoritàries, el 'cara a cara' ha estat identificat clarament com l'objectiu a batre. Per al PSC, una oportunitat de mobilitzar el seu electorat, per a CiU, un compromís al qual es va veure abocat Artur Mas -més o menys a contracor, forçat per un cop amagat que es guardava José Montilla davant les càmeres de TV3.

Els dos grans partits citen els seus líders a un duel televisiu. Les altres formacions es queixen, impugnen i recorren a la Junta Electoral perquè els empari. Fins aquí, tot molt comprensible. Molt normal l'actuació dels partits; molt explicable tenint en compte l'estratègia electoral dels uns i dels altres.

El que ja no resulta tan fàcil d'entendre és com pot arribar a enredar-se en aquesta qüestió una part de la professió periodística del país, especialment professionals del mitjà públic que, en principi, està cridat a acollir un programa especial que, a priori, té un innegable interès informatiu i públic.

Els comitès professionals de TV3 i de Catalunya Ràdio lamenten que Televisió de Catalunya (TVC) aculli un debat cara a cara. No deuen considerar prou rellevant el fet que les empreses i mitjans per als quals treballen puguin organitzar i emetre un esdeveniment inèdit en la política catalana ni que la televisió pública del país jugui un paper central en la informació dels ciutadans. Per damunt d'això, els comitès professionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) prefereixen denunciar el que consideren "la subordinació d'un mitjà públic com TVC a les estratègies electorals dels partits polítics, com ha quedat palès en la manera com s'ha arribat a l'organització d'un debat cara a cara entre els candidats de CiU i el PSC a la Generalitat".

Es fàcil d'entendre i de compartir el rebuig dels mateixos comitès professionals als “rígids criteris de proporcionalitat i l'ordre de les informacions i entrevistes electorals” que s'imposa a la CCMA i a altres mitjans públics en les eleccions. Però no resulta gaire coherent amb aquesta posició professional, el rebuig frontal a que els mateixos mitjans serveixin d'escenari per a un debat entre els líders de les dues forces polítiques que, en aquests moments, representen gairebé dues terceres parts de la ciutadania.

Per si un cas la Junta Electoral posava traves al 'cara a cara' de la televisió pública, una televisió privada ha tingut l'audàcia d'aixecar el dit i prestar-se com a alternativa.

La pregunta és: per què no, un debat cara a cara Mas-Montilla a la televisió pública? Prefereixen els periodistes de la televisió pública que el programa es faci i es miri a una cadena privada?

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

13/10/2010 - 08:36h - laMalla.cat

El debat sobre els debats

Definitivament aquesta no és una bona època per als matisos. Vivim en un temps de blanc i negre i aquest és el contrast que, deliberadament busquen alguns agents polítics i mediàtics. Si ens trobem, com ara a Catalunya, en plena precampanya electoral, ja no vull dir-ho!

La polèmica sobre el/els debats cara a cara entre el president de la Generalitat, José Montilla, i el candidat de CiU, Artur Mas, és un bon exemple de fins a quin punt es poden agafar les coses pel broc gros, fins al punt de construir una realitat 'modejada' per a ús polític contra l'adversari.

El socialistes catalans voldrien que, a més a més d'un debat cara a cara en català, pensat i fet per a ser difós a Catalunya, n'hi hagués un altre, en una cadena de difusió a tot Espanya i, per tant, en castellà.  Hi ha una part de l'electorat català (de tots els partits però segurament del PSC mes que de CiU) que connecta amb la realitat través de TVE-1, Telecinco, Antena 3, Cuatro o laSexta. Ho diuen els informes d'audiència i estudis sociològics que apunten, a més a més, que molts d'aquests ciutadans s'informen únicament del que passa al món, a Espanya i a Catalunya a través d'aquestes cadenes.  

L'interès del PSC per fer arribar el debat polític català a bona part de la població catalana que mira i consumeix cada dia els continguts de les televisions generalistes en castellà és evident. Els socialistes volen motivar i mobilitzar el seu electorat. Estan en el seu dret com ho està la federació nacionalista d'aplicar l'estratègia que consideri més convenient. Però no és de rebut tirar de tabú (el d'aquells que consideren proscrit el castellà de la vida púbica catalana) o de titulars més o menys esbiaixats (“El PSC vol que EL cara a cara Montilla-Mas sigui en castellà”).

Almenys això és el que fa pensar la polèmica aixecada per alguns sectors nacionalistes en les darreres setmanes i coronada amb unes declaracions del secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, que han irritat els socialistes.

Ara mateix sembla que s'esvaeix la possibilitat de veure els dos homes amb possibilitats reals de presidir el Govern de Catalunya per als propers quatre anys confrontar cara a cara idees i projectes, igual que es fa a tot Europa. Farien bé, tant socialistes com convergents, en no enterrar aquesta via si realment volen lluitar contra la desafecció i el desinterès de la ciutadania. I els polítics catalans -tots- es farien un favor a ells mateixos i a la democràcia, si reconeguessin en la pràctica, que els mitjans de comunicació que utilitzen els catalans són molts i diversos. Vivim en un món i en un país multipantalla agradi o no.

31/5/2010 - 08:20h - laMalla.cat

Autòpsies polítiques

El temps dirà (posem-hi uns mesos, d'aquí a final d'any) si Zapatero és o no és “un cadàver polític”, com l'ha definit, en la frase 'estel·lar' del cap de setmana, Josep Antoni Duran Lleida. El líder d'Unió i 'delegat' de la direcció de CiU a Madrid, s'erigeix en forense i es disposa a practicar l'autòpsia (política, es clar) del president del Govern.

Certament, les paraules de Duran són l'expressió (més o menys afortunada) d'una situació que no té precedents des que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a La Moncloa, el març de 2004. La imatge del president del Govern està enterrada sota la crisi i enfosquida per la combinació de decisions i indecisions del seu Govern a l'hora de fer-hi front.

Amb aquesta crisi, econòmica, política, de valors... les coses són més difícils i complexes del que pugui semblar per unes declaracions més o menys ocurrents. La crisi està engreixant les perspectives electorals del PP a tot Espanya i tothom, inclosa CiU recorda el pa, que s'hi va donar amb una majoria absoluta del Partit Popular entre 2000 i 2004.

Abans de les autòpsies cal tenir els certificats de defunció corresponents i ni Duran, ni Artur Mas nii altres dirigents de CiU, més enllà de la duresa de les seves paraules i crítiques dels darrers dies, s'ho pensen més de dues vegades abans d'expedir l'únic certificat que té realment validesa legal: el de tombar el Govern en una votació crucial com la de dijous passat o com podria ser la votació d'uns pressupostos. CiU es mou entre la gesticulació electoral i la prudència, no fos cas que les diferents combinacions polítiques i electorals portessin a una particular recreació parlamentària de 'La núvia cadàver'.

14/7/2009 - 08:38h - laMalla.cat

I després del finançament, què?

 

En últim any la qüestió del finançament ha copat tanta atenció i energies en la vida pública catalana que ara amb prou feines som capaços tots plegats de resituar-nos i canviar de registre. Un cas de clara descol·locació és, en aquest cas, és el de Convergència i Unió. El seu “no” al nou sistema pactat pel Govern tripartit amb el Govern central xoca amb la satisfacció mostrada pels principals agents econòmics, per la societat civil del país tant al·ludida per la pròpia CiU com per la resta de partits.

És lògic que les dificultats del govern format per PSC, ERC i ICV per aconseguir un bon acord de finançament hagin estat fins ara un arma de desgast en mans d'Artur Mas i de CiU. Hauria format part de la normalitat política que CiU hagués coincidit amb la Cambra de Comerç i amb les organitzacions empresarials del país en el rebuig a un mal acord. Qui hauria pogut discutir la posició crítica de CiU si estigués denunciant un fracàs assenyalat objectivament com a tal pels sectors econòmics del país? Però resulta que no ha estat així i CiU pot quedar atrapada en una mena de solitud argumental si basa tota la seva estratègia dels propers mesos en intentar desmuntar la idea que s'ha aconseguit un bon model de finançament. L'acord és percebut positivament per la societat catalana i, ha servit al Govern tripartit per sentir-se enfortit.

Inevitablement, la campanya electoral per a les eleccions catalanes de 2010 ha començat. Els socialistes començaran aquest cap de setmana a explicar l'acció de govern i el nou sistema de finançament als carrers de les ciutats catalanes. Els dos partits de la federació nacionalista -Convergència i Unió Democràtica- es reuneixen aquest dimarts en sessió extraordinària del seu òrgan conjunt de direcció. Serà, de ben segur, una bona ocasió per analitzar les dades sobre el finançament i, sobretot, per reflexionar sobre l'estratègia política a seguir.

Amb una ciutadania catalana tant políticament cansada com s'ha demostrat recentment, el sentit comú hauria d'aconsellar a uns i altres comportar-se amb molta claredat i poc soroll. Als del govern els toca explicar feina feta i projectes de futur. Als de l'oposició els toca presentar davant els ciutadans una alternativa constructiva. D'entrada, algunes complicitats mediàtiques o acompanyaments editorials que ha tingut fins ara l'estratègia convergent de donar per sentat que hi hauria un mal final per al finançament, es podrien estar refredant.

23/4/2009 - 17:36h - laMalla.cat

Sant Jordi amb convidat de pedra

Va dir que ho faria i ho ha fet. Mariano Rajoy s'ha passejat pels jardins de Pedralbes entre els aproximadament tres milers de convidats a la recepció de institucional de Sant Jordi. La política té els seus moments i les seves oportunitats i a can PP han considerat que aquest Sant Jordi, -dia de llibres, roses i bon rotllo- era una bona ocasió per generar una imatge “simpàtica” del líder del partit del recurs contra l'Estatut.

El ritual estava cantat, i així s'ha produït: núvol de periodistes i fotògrafs al voltant del polític gallec, que no ho ha tingut difícil per treure's una hipotètica síndrome de convidat de pedra, davant l'expectació mediàtica.  L'autora de l'idea i de l'operació es  la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho. Una de les seves obsessions -a jutjar per les vegades que ho repeteix en públic i en privat- és que la seva formació deixi de ser vista com un partit anticatalà. Desconec si li agraden els toros però és evident que la primera responsable del PP català és partidària de torejar encara que el toro sigui difícil i que la plaça i l'afició no li siguin favorables. A mí els toros ni m'agraden ni m'interessen però, en termes polítics, la senadora Camacho no toreja malament.

Això sí, el gest 'simpàtic' no canvia gaire res. Ningú no havia d'esperar que Rajoy deixés la porta oberta a una eventual retirada del recus d'inconstitucionalitat contra l'Estatut ni que es convertís en el primer dels “catalans” a l'hora de defensar el millor dels finançaments per Catalunya.  Això sí, la presència de Rajoy ha condicionat -en uns casos més que en d'altres- el comportament d'alguns polítics catalans.

Suposant que Artur Mas hagi volgut evitar fer-se una foto amb el líder del PP, indubtablement se li hauria de reconèixer l'èxit. El cap de l'oposició a Catalunya ha estat, naturalment a la recepció, se l'ha vist i, com és natural, ha fet declaracions als periodistes. Però un tema de conversa entre alguns assistents a la recepció -ja se sap de que mala baba n'hi ha molta- era la casual no coincidència, en cap moment, entre Artur Mas i Mariano Rajoy amb tot el seguici que l'acompanyava. Si el líder de CiU s'ha fet fonedís expressament o no, ho deuen saber ell i els seus col·laboradors més directes però el que està clar és que no s'ha vist foto cordial ni de cap altra mena que pogués recordar ni de lluny allò que un dia es va negar fins i tot davant notari.  

Deixant el 'Moment Rajoy' a banda, ha estat una recepció més o menys com les altres. Menys esmorzar que l'any passat perquè la crisi ho mana i potser més conversa política que en altres ocasions, perquè el finançament, l'Estatut i els nous ministres marquen l'actualitat d'aquests dies.

En els grupets de la gent dels mitjans, molt comentada la pèrdua de lideratge de Catalunya Ràdio, entre els polítics, alguns pensant ja en el que sortirà en el proper baròmetre del CEO que s'ha de conèixer d'aquí poques setmanes.

14/7/2008 - 07:47h - laMalla.cat

Congrés de CDC: prova superada!

Prova superada! És una expressió que podrien subscriure una immensa majoria de militants de Convergència Democràtica de Catalunya. Per cenyir-nos a les dades objectives del seu congrés celebrat aquest cap de setmana, el 98,3 per cent dels convergents valoren com a "prova superada", aquests darrers quatre anys difícils -els més difícils, segons ha reconegut el propi Artur Mas- viscuts pel partit que va fundar Jordi Pujol. No és fàcil resistir el fred de l'oposició. Sobrertot, després d'haver governat ininterrompudament durant 23 anys. CDC ha aguantat sòlidament, mostrant un bon estat de salut, la gèlida situació de perdre el govern de la Generalitat.

És perfectament lògic i normal que en aquest congrés no hagi hagut sorpreses, ni ensurts, ni crits ni tan sols crítiques. A CDC, a CiU, l'objectiu ara és sortir del desert de l'oposició i convé que la caravana es mantingui junta i ben coordinada. Si s'ha d'accentuar el perfil sobiranista, s'accentua... Si s'ha d'integrar a la direcció algú que defensa posicions diferents, se l'integra. Les contradiccions queden aparcades o directament s'obvien. El cas és no perdre ni un gram d'energia en disputes que no farien sinó destorbar de cara l'objectiu principal. Artur Mas ho sap perfectament i prova d'això és el seu anunci, també lògic, que la pròxima cita electoral serà la seva última oportunitat.

Això sí, en política els discusos públics ja se sap que són un territori abonat per alguns excessos. La "urgència nacional" dibuixada per Artur Mas en la cloenda del congrés cal situar-la en aquest context. Troba el lector una majoritària sensació d'urgència nacional als carrers de Catalunya?  

Exageracions a banda, el cert és que el nostre sistema democràtic -que és i serà sempre imperfecte- té ja un cert grau de maduresa. Els dos grans partits de Catalunya CDC, i PSC saben el pa que s'hi dona a l'oposició, el fred que hi fa i han après que la primera recepta -encara que no la única- és la unitat interna. La capacitat de sumar començant pels de dins.

Per als socialistes catalans van començar a millorar a les coses quan es van posar seriosament a "casar" les diferents cultures del partit i posar-les totes al servei de l'objectiu de governar Catalunya. Aquella feina de cohesió interna la va gestar amb èxit Narcís Serra durant els anys que va ser primer secretari del PSC. Convergència no havia passat el tràngol fins ara. I ho està fent.

10/5/2008 - 08:34h - laMalla.cat

Trens que passen

 

A la vida també hi trens que no paren a totes les estacions. N'hi ha que passen de llarg i deixen el passatger palplantat a l'andana, per molt important i notable que el passatger sigui. Si ha un terreny on aquesta metàfora del tren sembla ajustar-se com un guant a la realitat d'alguns personatges, aquest terreny és el de la política.

Hillary Clinton pot estar essent un cas clar. Feia anys que la carrera política de la senadora semblava tenir un destí presidencial gairebé incontestable. Ella era vista per milions de nord-americans i de ciutadans d'arreu del món com la primera dona de la història amb possibilitats reals de ser presidenta dels Estats Units. Fa tan sols un un any, Clinton apareixia com l'alternativa més sòlida després de l'era Bush. Però ara el tren de Hillary sembla disposat a passar de llarg. Probablement hi hagi passat ja, encara que la senadora i encara candidata, es negui -ara per ara- a reconèixer-ho.

De polítics que mai no han pogut agafar el tren presidencial per al qual semblaven predestinats, en podem comptar uns quants. Manuel Fraga és un bon exemple en la política espanyola. Dues derrotes successives com a candidat alternatiu als primers governs del PSOE van acabar amb les seves aspiracions de president del Govern. Això sí, el cas de Fraga va tenir una peculiaritat. Per evitar quedar abandonat a l'andana, el fundador del PP va optar per prendre un altre tren, més modest, però que el va conduir directament a la presidència de Galícia.

Entre els dirigents catalans, el paradigma del passatger sense tren és, sens dubte, Miquel Roca. Capacitat inqüestionable, pare de la Constitució i del primer Estatut, solvència contrastada com a estadista... Un bon perfil presidencial, en definitiva. És ben cert que Roca que va agafar el tren de l'anomenada 'operació reformista' de 1986. Aquell no li va passar de llarg, però no es va moure ni un quilòmetre, quedant-se clavat a la via. Però al marge d'aquella aventura fracassada, qui pot assegurar Miquel Roca i Junyent no hauria estat capaç d'agafar el tren presidencial del postpujolisme a Catalunya? El problema és que els seus no li van permetre ni tan sols acostar-s'hi.

També hem tingut algun cas notable de tren agafat pels pels: Pasqual Maragall. Al final, allò que en els anys 90 semblava un futur polític brillant i llarg per a l'alcalde olímpic, va ser una mica menys de tot (menys llarg i menys brillant) Però Maragall pot comptar-se entre els que no van perdre el tren.

La imatge del tren que donaria per a molt més. Casos del passat, del present i qui sap si també del futur. És bastant probable que Mariano Rajoy tingui ja interioritzada la metàfora. I Artur Mas, què en deu pensar?

 

24/4/2008 - 06:35h - laMalla.cat

Dia de Vins i de Roses sota el Sol de Pedralbes

En recepcions com la de la Diada de Sant Jordi a un li ve al cap aquella vella idea aplicada a aquesta mena de convencions socials i polítiques: "Hi ha el tot Catalunya". Certament hi havia molta gent i, naturalment, tota la classe política (excepció destacada l'ex president Pujol) i molts representants d'això que se'n diria "les forces vives" de la societat catalana (excepció notable, també, el president del FC Barcelona, Joan Laporta). El "tot Catalunya" podria resultar discutible i per això deixarem estar el concepte. Ens quedarem en els temes que van animar les múltiples converses sota un Sol de Justícia als jardins de Pedralbes. Sort, per cert, de l'amnistia que proporcionaven els para-sols i els arbres.

No tant el nom de la persona, però sí el càrrec de delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, va ser l'estrella de 'petit comitè' entre polítics i periodistes. El nom de la persona -per qui no el sàpiga- és Lluís Salvadó. Pertany a ERC i, essent el representant del Govern de Catalunya a aquell territori, va mostrar la seva "incomoditat" amb la prolongació del minitransvassament de l'Ebre decidida pel "seu" Govern. Salvadó i altres responsables d'ERC a l'administració catalana d'aquelles terres van amagar amb dimitir la setmana passada. Ahir, el president José Montilla va dir que "els càrrecs no són obligatoris", deixant clar que el delegat del govern ha d'assumir allò que el govern faci o bé ha de marxar.

El cas del delegat del Govern a l'Ebre i la posició d'ERC en la crisi de l'aigua eren indubtablement el primer tema de la recepció. Joan Puicercós es va esforçar en defensar la presència dels dirigents republicans, el 18 de maig, en la manifestació prevista contra la canonada que portarà aigua a Barcelona. No cal dir que, en altres grupets de conversa, amb protagonistes polítics d'altres formacions, la cosa es veia de manera molt diferent. El nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va ser especialment crític amb la doble actitud d'ERC. Artur Mas animava directament els republicans a sortir d'aquest Govern -se suposa que per acabar entrant en un altre- però el Govern es va fer una unitària foto de família davant les escales del Palau de Pedralbes.

Per animar els canapès, les copes de cava, els vins, i els refrescos, no va faltar un altre tema: l'embús polític que pateixen la ràdio i la televisió públiques de la Generalitat. Ara resulta que si no es desbloqueja la designació d'un director general (que ja no correspon al Govern sinó al Consell de la CMMA votat per àmplia majoria al Parlament) "s'hauran de fer canvis a la llei", segons avisa el conseller Tresserres. Les expressions col·loquials poden ser molt socorregudes en aquests casos, i al final resultarà que per desgovernamentalitzar la tele pública s'haurà fet "un pa com unes osties".

La veritat que aquesta recepció de Sant Jordi va ser rica en temes de conversa i en protagonistes. L'ex ministre i ex alcalde Joan Clos va lluïr molt somrient les incògnites sobre el seu proper destí polític. A l'ombra d'un arbre, algú altre -que no era de l'oposició- ja s'atrevia a fer números electorals per les eleccions autonòmiques de l'any 2010. I més o menys li sortien els comptes.