" />

18/6/2010 - 09:52h - laMalla.cat

Millet no és Mr. Scrooge (o 'Conte de la presó')

Una reflexió personal i una confessió. La primera, la vaig posar al twitter només saber per la redacció de lamalla.cat que Fèlix Millet i Jordi Montull anaven a presó per ordre de la Justícia: “L'ordre judicial de presó per als lladres Millet i Montull, la millor notícia dels darrers mesos”, vaig teclejar des del mòbil. La segona, es deriva clarament de la primera: tot i trobar-me bastant a prop de la presó Model, no vaig tenir l'ocasió de presenciar el moment de l'entrada de furgó que transportava els dos imputats. D'haver-hi estat, jo també hauria aplaudit, com van fer alguns veïns. A última hora hem sabut que els dos delinqüents han passat la nit a Can Brians II i no a la vella presó de Barcelona. Tant se val!

En tot l'escàndol del Palau hi pot haver moltes incògnites i coses presumptes, començant per una de molt important: la presumpta quantia de l'espoli i de l'apropiació indeguda per part d'aquests individus. Del que no hi ha dubte, malauradament, (més enllà de la presumpció d'innocència formal que reconeix l'Estat de Dret) que estem davant de dos lladres, dels delinqüents confessos més grans en la historia recent de Catalunya. Dins de la desgràcia social i col·lectiva que representa tot l'escàndol que ha afectat el Palau de la Música és una notícia feliç que aquests dos personatges execrables estiguin finalment entre reixes.

La jutgessa Míriam de la Rosa Palacio ha demostrat amb la seva ordre de presó incondicional que l'entrada de Millet i Montull a la Model no només era “normal”, com podíem pensar fins ara els ciutadans “normals”, sinó que a més a més era necessària per evitar el risc d'interferències en la instrucció o de destrucció de proves. Si la jutgessa que instrueix el cas de l'hotel del Palau ha pogut provar com un dels acusats intentava influir en un dels testimonis de la instrucció sobre aquest afer, la pregunta immediata és inevitable: Què no hauran pogut intentar -i fins i tot fer- els dos lladres del Palau de la Música durant tots aquests mesos (a la tardor farà un any) des que el jutge Juli Solaz va determinar que no hi havia risc?

Diu l'advocat de la defensa, Pau Molins, que els seus clients són “uns marginats socials, uns empestats”, que no poden influir en ningú perquè ningú no els agafa el telèfon. El lletrat Molins fa el que li toca i suposo que ho fa el millor que pot. La seva estratègia és la de presentar Millet com un home gran, poc menys que desvalgut, penedit desprès de la seva confessió i totalment desarmat de les seves antigues xarxes de poder i d'influència. Tot molt cristià, molt de Charles Dickens. Són intents, segurament legítims, per intentar refredar l'escàndol i la indignació social.

Però això no és un passatge de la Bíblia, ni la història de Millet és el conte de Nadal sobre l'avar Mr. Scrooge, amb un final de penediment que el pugui convertir en un vellet entranyable. La indignació és molta perquè l'escàndol i l'insult al país, a les seves institucions i a la seva ciutadania han estat desmesurats. La Justícia -com és la seva funció- imposarà la seva condemna i buscarà les reparacions possibles. Però en aquest cas si hi ha quelcom no gens reparable és la imatge pública dels dos LLADRES.

27/5/2010 - 09:00h - laMalla.cat

Millet i Pretòria han vingut per quedar-se

 

Fa menys de 48 hores, el PSC decidia -després de considerar pros i contres- impulsar la creació d'una comissió parlamentària per investigar possibles vinculacions del cas Millet, l'espoli de milions d'euros del Palau de la Música, amb les finances internes de CDC. Fa menys de 48 hores, el president de CDC i de CiU, Artur Mas, anunciava la intenció de la seva formació de no oposar-s'hi però reclamava, això sí, que s'investigui també tot el que es pugui derivar del cas 'Pretòria' que va acabar políticament amb l'exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz.

La comissió sobre l'afer del Palau de la Música està a les portes de posar-se en marxa i pot començar a treballar la setmana que ve. Del cas 'Pretòria', no hi ha investigació parlamentària i tot just ara es comencen a conèixer detalls del sumari judicial. Entre les revelacions, una conversa intervinguda judicialment entre l'exalcalde destituït i processat i el presumpte cap de la trama corrupta ha saltat per mèrits propis als primers titulars de tots els mitjans de comunicació. El 13 de març de 2009, set mesos abans que el jutge Baltasar Garzón ordenés les seves detencions, les d'Alavedra i Prenafeta, i d'altres, Bartomeu Muñoz i Luis García conversaven per telèfon i es lamentaven: "El Montilla no ens dona res, el millor és que guanyi el Mas aquest i ens donaran més coses”.

Que dos presumptes delinqüents comparin la suposada disponibilitat d'un políttic o d'un altre per facilitar les seves operacions no demostra res en concret. És als tribunals de Justícia a qui toca determinar sobre els fets, més que no pas sobre les paraules. Però en política les paraules acostumen a ser material altament sensible, especialment quan qui les pronuncia acaba essent imputat per presumptes delictes de corrupció i quan el que fa es citar noms propis de dirigents polítics.

Segurament Artur Mas no es deu sentir gens còmode amb les preferències electorals expressades en el seu dia per Bartomeu Muñoz i pel tal 'Luigi'. Segur que el líder i candidat de CiU no estava pensant en una cosa així quan dimarts clamava en roda de premsa al Parlament: “Si es vol investigar, que s'investigui tot”.

Millet i Pretòria han entrat en la precampanya catalana. Ningú no els havia convidat però, a jutjar per les darreres notícies, sembla que han vingut per quedar-se.

5/10/2009 - 08:20h - laMalla.cat

Oasi català: tancat per reformes

Hem pogut llegir força als diaris d'aquest cap de setmana sobre com la teoria de l'oasi català salta pels aires amb l'escàndol del Palau, les activitats fraudulentes del lladre Félix Millet i -atenció- amb les noves dades que apunten directament al finançament de sigles polítiques o de fundacions vinculades a partits.

És un fet que s'ha situat en primera línia de l'agenda política l'afer dels 630.000 euros aportats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas, de CDC, conegut en els darrers dies i reconegut pel secretari general adjunt de la formació nacionalista, Felip Puig. Ho hem sabut, tot just després de conèixer de boca d'Àngel Colom, actualment dirigent també de CDC que Millet va lliurar diners (72.000 euros, segons Colom; 150.000 segons les factures) per pagar la fallida econòmica del fracàs polític del Partit per la Independència (PI).

A aquestes alçades, per si algú ho dubtava, queda més que clar que fa dècades que arrosseguem dos problemes: un, que un 'excés de confiança' institucional en Millets i Montulls hauria fet possible l'escàndol més importants comès amb diners públics en la història recent de Catalunya; l'altre, que el sistema de finançament dels partits polítics és una assignatura pendent a aquest país que, de no abordar-se d'una manera clara, transparent i valenta, pot agreujar la ja malmesa confiança de la ciutadania en la política. El tema es cola, com era d'esperar en la precampanya electoral, però més enllà de justificacions i acusacions convindria la màxima transparència.

A CDC li toca ara donar explicacions més enllà de la primera resposta de Felip Puig: que els diners rebuts per la fundació del partit eren fruit de “convenis legals amb diners oficials” amb l'objectiu d'organitzar actes per promocionar la cultura catalana. El temps i la investigació acabarà dient si té raó o no Artur Mas quan es queixa que els socialistes volen "empastifar" el seu partit. Al PSC, dit acusador en aquest cas, li tocaria prendre la iniciativa política, com a primer partit del Govern català i com a part molt important del grup socialista al Congrés dels Diputats, per impulsar una revisió a fons del sistema de finançament dels partits.

Del famós oasi, millor que en revisem el concepte. Preservem de l'oasi català allò que se suposa que distingeix la vida pública catalana del clima caïnita que domina la política de Madrid, però enterrem per sempre allò que hagi pogut tenir de gran catifa tapadora de brossa. Perquè és evident que, de catifa n'hi ha hagut i vés a saber quants Millets i bitllets s'hi han amagat a sota.

2/10/2009 - 07:44h - laMalla.cat

Madrid

 

Ja se sap que per a un català la relació amb Madrid sempre és, com a mínim, complexa. Si a més a més ets d'aquí, però has viscut alguns anys allà, el quadre emocional és, indubtablement, d'amor i odi.

La 'Villa y Corte' té la singularitat de fascinar-te en molts aspectes i de fer-se terriblement odiosa en molts d'altres. Tenir la seu del Govern i de les altes institucions de l'Estat marca la vida i el tarannà de la ciutat per bé i per mal. És tant obvi que Madrid treu profit del seu caràcter de capital com ho és que aquesta condició capitalina limita, condiciona i encarcara la vida cultural i social de la ciutat.

Malgrat totes les evidències materials (aeroport espectacular, una de les millors xarxes de metro del món...) n'hi ha prou amb un ràpid repàs pel present i per la història per comprovar la quantitat de 'danys col·laterals' que han pesat i pesen sobre la capital pel sol fet de ser-ho.

El primer, la inexistència d'una societat civil madrilenya tal i com l'entenem aquí (clar que el concepte de societat civil d'aquí l'haurem de revisar a ben a fons després del sotrac que significa el cas del lladre Millet).

A Madrid el poder l'ajuda molt però també l'ofega. Així és ara i així ha estat durant tota la seva història. Quan t'endinses en la vida d'aquella ciutat, en les converses de veïnat, de feina o en una tertúlia de cafè, te n'adones perfectament. El nucli de la incomprensió de mitja Espanya respecte Catalunya (i viceversa) habita quotidianament als carrers de Madrid. És difícil que els madrilenys entenguin que Espanya és una realitat plural i diversa si, durant generacions han estat corretja de transmissió d'una visió del país monolítica i autoritària per part del poder. Les etapes de democràcia i d'obertura de mires política han estat petits parèntesis en la història de Madrid i d'Espanya i, per tant, no han tingut prou força com per esborrar una cultura centralista i rònega rebuda durant segles. Caldrà temps i unes quantes generacions noves per superar massa prejudicis, desconeixements i incomprensions acumulats. Però això passa aquí i arreu del món.

Tot i la inèrcia de la història, segur que aquests trenta anys de democràcia i han servit per avançar en el difícil terreny de la comprensió Madrid-Barcelona, ni que sigui uns pocs metres. Bona part d'aquest avenç es va fer amb la fita olímpica de la capital catalana, l'any 1992. Jo vivia a Madrid aleshores i sé perfectament del que parlo. L'admiració i el respecte per les maneres de fer catalanes van fer un salt endavant a Madrid i a tot Espanya en aquells dies en que Barcelona i Catalunya van brillar davant la mirada del món. Per això podem estar segurs que el dia que Madrid sigui seu olímpica (sigui el 2016 o més tard) es produirà el mateix efecte en direcció inversa.

22/9/2009 - 06:51h - laMalla.cat

Millet, Zapatero... S'acumula la feina

A vegades al blocaire se li acumula la feina, les ganes o la necessitat de dir coses. Aquests dies l'actualitat empeny i em porta a acumular un parell d'apunts en aquest post.

Cas Millet: presó per al lladre
Com ha dit el president de la Generalitat, aquest afer "remou els budells". És urgent que la societat catalana passi de l'estat de shock a l'acció, del lament per la inexistència o ineficàcia dels controls fiscalitzadors a la correcció contundent d'un sistema que evidentment no ha funcionat durant 30 anys. I és fins i tot necessari -i em consta que no sóc l'únic que pensa així- que es decreti presó preventiva per al senyor Fèlix Millet. Ara ja no només sabem que Millet és un lladre confés sinó que la seva suposada confessió (amb l'objectiu únic d'evitar la presó) sembla plena de mitges veritats o de mentides. Millet s'ha revelat com un autèntic pirata de la gestió cultural i les dades apunten que el botí acumulat és molt més important del que confessa. L'alarma social és un factor que, sovint, els jutges tenen en compte en la instrucció dels sumaris i aquí el grau d'alarma de la societat catalana és molt alt i el risc de fuga existeix.

La crisi, Zapatero i les crítiques
Si una situació tant adversa com la de l'economia espanyola va acompanyada per una política erràtica i la turpitud en la comunicació de les mesures i els plans del Govern, és lògic que sobre aquest plogui un allau de crítiques i de retrets. És normal que l'oposició, com fa en aquests moments el PP, intenti obtenir rèdit en la opinió pública dels errors i la feblesa del governant (una altra és, en aquest cas, si Rajoy recull o no els rèdits del desgast de Zapatero).
Fins aquí, tot normal. Són lògiques les crítiques polítiques i les mediàtiques. Però per a afinar més en l'anàlisi de tot plegat, no està de més explicitar allò que a ulls de molts ciutadans, internautes, lectors, oients o televidents pot resultar molt clar. Hi ha qui, per raons particulars i empresarials, posa la seva pròpia salsa en aquesta amanida del debat sobre la gestió de la crisi que fan José Luis Rodríguez Zapatero i el seu Govern. L'excés de gesticulació cansa i comença a ser una mica esgotador, com a lector d'El País, oient de la Cadena SER o espectador de Noticias Cuatro, desconnectar mentalment de la batalla particular del grup Prisa sobre la TDT de pagament per concentrar-se només en la informació sobre la crisi i sobre la gestió qüestionable que en fa el Govern Zapatero.

18/9/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Fèlix Millet i les llàgrimes de cocodril

Fèlix Millet confessa” “Aporta al jutjat 1,8 milions i una llista dels seus bens per compensar el dany” “Es mostra penedit i ofereix col·laborar amb la justícia”. En els últimes hores ens han arribat gran quantitat de titulars sobre el “gest” de l'expresident del Palau i de l'Orfeó Català, el reconeixement de la seva culpa i del seu “error” en haver desviat per al seu propi benefici més de 3 milions d'euros (segons confessió escrita)
 
Coincideixo plenament amb els col·legues periodistes als quals he llegit i escoltat en aquestes hores. És indiferent que el senyor Millet es disculpi ara, que se'n penedeixi o que estigui disposat a reparar econòmicament el que confessa haver robat. Tornar els diners és la seva obligació, tant se val si ho fa ara voluntàriament com si ho fa després quan li ho mani una sentència judicial. Amb respecte per totes les creences i costums, aquí no serveixen les regles del joc del sacrament de la confessió, ni el penediment i ni la penitència, sortides habituals i no poc “convenients” en diverses tradicions religioses.
  
La Justícia haurà d'aplicar el codi penal davant d'uns fets clarament delictius que tenen l'agreujant, com a tot cas de corrupció, de l'apropiació indeguda de bens procedenrts sobretot de subvencions o aportacions públiques. El penediment del senyor Millet és més que dubtós, però en cas que fos sincer també seria inocu.
  
Que plori si vol o si ho necessita. Que s'humiliï públicament tant com li dicti la seva consciència o com li aconselli la seva estratègia de defensa. Però que torni el que ha robat i que compleixi la condemna que, indefectiblement, dictarà en el seu moment un tribunal penal. Aquí no hi ha terreny per a la pietat!