" />

23/11/2010 - 08:53h - laMalla.cat

Periodistes davant el 'cara a cara'

 

De sobte, la possibilitat d'una confrontació dialèctica entre els dos candidats amb opcions reals d'arribar a la presidència de la Generalitat, sembla haver-se convertit en el tema més rellevant de la campanya. Per a les formacions minoritàries, el 'cara a cara' ha estat identificat clarament com l'objectiu a batre. Per al PSC, una oportunitat de mobilitzar el seu electorat, per a CiU, un compromís al qual es va veure abocat Artur Mas -més o menys a contracor, forçat per un cop amagat que es guardava José Montilla davant les càmeres de TV3.

Els dos grans partits citen els seus líders a un duel televisiu. Les altres formacions es queixen, impugnen i recorren a la Junta Electoral perquè els empari. Fins aquí, tot molt comprensible. Molt normal l'actuació dels partits; molt explicable tenint en compte l'estratègia electoral dels uns i dels altres.

El que ja no resulta tan fàcil d'entendre és com pot arribar a enredar-se en aquesta qüestió una part de la professió periodística del país, especialment professionals del mitjà públic que, en principi, està cridat a acollir un programa especial que, a priori, té un innegable interès informatiu i públic.

Els comitès professionals de TV3 i de Catalunya Ràdio lamenten que Televisió de Catalunya (TVC) aculli un debat cara a cara. No deuen considerar prou rellevant el fet que les empreses i mitjans per als quals treballen puguin organitzar i emetre un esdeveniment inèdit en la política catalana ni que la televisió pública del país jugui un paper central en la informació dels ciutadans. Per damunt d'això, els comitès professionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) prefereixen denunciar el que consideren "la subordinació d'un mitjà públic com TVC a les estratègies electorals dels partits polítics, com ha quedat palès en la manera com s'ha arribat a l'organització d'un debat cara a cara entre els candidats de CiU i el PSC a la Generalitat".

Es fàcil d'entendre i de compartir el rebuig dels mateixos comitès professionals als “rígids criteris de proporcionalitat i l'ordre de les informacions i entrevistes electorals” que s'imposa a la CCMA i a altres mitjans públics en les eleccions. Però no resulta gaire coherent amb aquesta posició professional, el rebuig frontal a que els mateixos mitjans serveixin d'escenari per a un debat entre els líders de les dues forces polítiques que, en aquests moments, representen gairebé dues terceres parts de la ciutadania.

Per si un cas la Junta Electoral posava traves al 'cara a cara' de la televisió pública, una televisió privada ha tingut l'audàcia d'aixecar el dit i prestar-se com a alternativa.

La pregunta és: per què no, un debat cara a cara Mas-Montilla a la televisió pública? Prefereixen els periodistes de la televisió pública que el programa es faci i es miri a una cadena privada?

25/10/2010 - 07:33h - laMalla.cat

El punt i a part de Montilla

No hi haurà un altre Govern tripartit després de les eleccions del 28 de novembre. Ja no es tracta d'una qüestió d'aritmètica parlamentària. El “no” a una tercera reedició de la fórmula és un compromís en ferm -fet fins i tot amb certa solemnitat- per president i líder del partit que han governat precisament gràcies a l'acord de les tres forces d'esquerres del país.

Estant en plena campanya com estem no calia esperar que CiU i el seu candidat volguessin donar crèdit en públic al cop de porta que el president socialista Montilla ha donat a la fórmula que li han permès governar a ell i al seu partit. Artur Mas necessita el tripartit com a adversari tant com José Montilla i el PSC necessiten desvincular-se'n. Significativament els socialistes catalans han utilitzat el lema “punt i a part” per marcar l'anunci del seu líder. Montilla ha decidit conduir el seu projecte de país i el seu programa per governar-lo per un camí de missatges clars, sense la pesada càrrega que, segons opinió molt estesa, han suposat determinats tics dels seus socis.

Dissabte a la nit, entrevistat en la part blanca del programa 'La Noria' (Telecinco), alguna de les respostes del president ja apuntava en aquesta direcció. “Si el preu d'ERC és un referèndum que jo mai no avalaré, no hi ha possibilitat d'acord”, deia responent a una insistent Pilar Rahola.

En el fons, ni les bases, ni els electorats del PSC i d'Esquerra estarien en condicions de suportar una tercera edició de la fórmula. El partit de Joan Puigcercós es veu irremissiblement abocat a intentar marcar tota la musculatura independentista que li surti. Se li ha girat feina amb els competidors estrella que li han sortit en aquestes eleccions.

Dels tres socis del Govern, els socialistes seran els únics que tindran interès en explicar l'obra del Govern, les  inversions realitzades, els plans per als propers anys. ERC estarà molt ocupada en recordar cada dia (per a qui vulgui escoltar, que ara ja només potser CiU) que la seva condició "irrenunciable" per a un pacte de Govern és una consulta sobre la independència. ICV-EUiA farà, lògicament, la seva feina desmarcar-se de tot allò que el PSC avala i que ells consideren perniciós (el quart cinturó, la llei d'educació, les reformes del Govern central). Els socis deixen el camp lliure del Govern al PSC de Montilla i el president -lliure de motxilles- es disposa a donar és la batalla més difícil contra CiU.

Ni  la situació econòmica, ni les enquestes ni el vent bufen a favor del president català i el seu partit però Montilla ha deixat clar que pensa jugar les seves cartes. I també que el joc dels darrers set anys ja no serveix.

 

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

13/10/2010 - 08:36h - laMalla.cat

El debat sobre els debats

Definitivament aquesta no és una bona època per als matisos. Vivim en un temps de blanc i negre i aquest és el contrast que, deliberadament busquen alguns agents polítics i mediàtics. Si ens trobem, com ara a Catalunya, en plena precampanya electoral, ja no vull dir-ho!

La polèmica sobre el/els debats cara a cara entre el president de la Generalitat, José Montilla, i el candidat de CiU, Artur Mas, és un bon exemple de fins a quin punt es poden agafar les coses pel broc gros, fins al punt de construir una realitat 'modejada' per a ús polític contra l'adversari.

El socialistes catalans voldrien que, a més a més d'un debat cara a cara en català, pensat i fet per a ser difós a Catalunya, n'hi hagués un altre, en una cadena de difusió a tot Espanya i, per tant, en castellà.  Hi ha una part de l'electorat català (de tots els partits però segurament del PSC mes que de CiU) que connecta amb la realitat través de TVE-1, Telecinco, Antena 3, Cuatro o laSexta. Ho diuen els informes d'audiència i estudis sociològics que apunten, a més a més, que molts d'aquests ciutadans s'informen únicament del que passa al món, a Espanya i a Catalunya a través d'aquestes cadenes.  

L'interès del PSC per fer arribar el debat polític català a bona part de la població catalana que mira i consumeix cada dia els continguts de les televisions generalistes en castellà és evident. Els socialistes volen motivar i mobilitzar el seu electorat. Estan en el seu dret com ho està la federació nacionalista d'aplicar l'estratègia que consideri més convenient. Però no és de rebut tirar de tabú (el d'aquells que consideren proscrit el castellà de la vida púbica catalana) o de titulars més o menys esbiaixats (“El PSC vol que EL cara a cara Montilla-Mas sigui en castellà”).

Almenys això és el que fa pensar la polèmica aixecada per alguns sectors nacionalistes en les darreres setmanes i coronada amb unes declaracions del secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, que han irritat els socialistes.

Ara mateix sembla que s'esvaeix la possibilitat de veure els dos homes amb possibilitats reals de presidir el Govern de Catalunya per als propers quatre anys confrontar cara a cara idees i projectes, igual que es fa a tot Europa. Farien bé, tant socialistes com convergents, en no enterrar aquesta via si realment volen lluitar contra la desafecció i el desinterès de la ciutadania. I els polítics catalans -tots- es farien un favor a ells mateixos i a la democràcia, si reconeguessin en la pràctica, que els mitjans de comunicació que utilitzen els catalans són molts i diversos. Vivim en un món i en un país multipantalla agradi o no.

9/9/2010 - 08:05h - laMalla.cat

Pati dels Tarongers, seguirem informant

 

Pati dels Tarongers. 8 de setembre. Quasi increïble però ha passat un altre any! Les pedres històriques del Palau de la Generalitat tornen a ser discret testimoni d'improvisades tertúlies de grupets, converses que alternen la trivialitat i la transcendència com és costum entre periodistes. A un racó del discret pati, una petita tarima, un micròfon i una senyera (només una, s'ha encarregat de remarcar el president).

Tot molt semblant -quasi idèntic- que l'any passat, i que l'anterior. Tot molt discret i molt acurat. També ho és la representació de membres del Govern. No hi falta, com en els anys anteriors, el vicepresident Carod-Rovira. Pel que fa al tercer soci de Govern, el representant és el conseller Baltasar. Del mateix partit que el president, alguns consellers -Ernest Maragall, Mar Serna i Montserrat Tura- es barregen entre els periodistes. De tots ells, és la titular de Justícia qui sembla exercir enguany una especial capacitat de seducció entre els presents.

La proximitat de les eleccions anima, òbviament, la recepció del president de la Generalitat als representats de la premsa a les portes de l'Onze de Setembre. Inevitablement es cola en alguna conversa la boutade de l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, comparant el president Montilla amb el franquisme. Una relliscada en la precampanya de l'adversari sempre es benvinguda, confessa algun dels presents pròxim a la part socialista del Govern.

Arriba el moment dels parlaments i, quan el so de campanes de les nou en punt ho permeten, el president s'adreça als presents llançant una petita provocació que surt el seu efecte. Montilla emplaça els assistents a trobar-se l'any que ve, en un dia com aquest i una recepció com aquesta, en aquest mateix Pati dels Tarongers. El president, poc donat aventures verbals i polítiques acaba de desafiar enquestes, analistes i opinadors. El seu comentari no passa inadvertit. “Ho havia de dir, està en precampanya”, comenten alguns dels presents. “En aquestes eleccions hi pot haver més partit del que sembla”, apunten altres. L'any que ve, per aquestes dates, seguirem informant.

 

15/7/2010 - 08:30h - laMalla.cat

Capacitat de seducció

“No n'hi ha prou amb una frase, amb una declaració”. El president Montilla, fidel a la seva manera de fer, poc loquaç però precisa, ha posat unes poques paraules a les primeres respostes de José Luis Rodríguez Zapatero sobre com recomposar la trencadissa de l'Estatut.

Si d'una cosa n'hi ha hagut massa, en tot aquest llarg i desgastador procés per a la millora de l'autogovern de Catalunya, ha estat de frases i declaracions, des d'aquell famós i massa lleuger “apoyaré” pronunciat per Zapatero en un míting del PSC al Palau Sant Jordi, al freqüent anunci aznarista de l'apocalipsi anticatalanista (“España se rompe”). Hem viscut uns anys en els quals han dominat les frases pel damunt de la responsabilitat i del sentit de país i d'Estat quan del que es tractava era de quelcom tant important i delicat com la convivència a l'Espanya plurinacional real; una realitat a la qual la Constitució de 1978 tenia la clara voluntat de donar sortida utilitzant el terme “nacionalitat”, superant resistències uniformadores i involucionistes de l'època.

És per això que, lògicament, l'anàlisi buenista que fa Zapatero de la sentència del Tribunal Constitucional no pot seduir els sectors majoritaris de la societat catalana. Ni pot estar satisfet el president de la Generalitat, José Montilla, que forma part de la mateixa família política que Zapatero però que, per damunt de tot és president de Catalunya; ni pot estar-ho el portaveu del CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui hem vist debatre amb el president del Govern aquest dimecres, en un to de responsabilitat dins de la discrepància que trobem a faltar massa sovint en la política catalana i espanyola.

El compromís de reparar els danys de la sentència (aquells que es pugui) per la via de reformar lleis orgàniques, és un element positiu, però ja es donava per descomptat, en estricta aplicació de la coherència política. No calia esperar una altra cosa tenint en compte que el Govern central va ser un dels impulsors de la reforma estatutària i que el PSOE la va votar favorablement al Congrés i al Senat.

Del que es tracta -com ha recordat en diverses ocasions el president Montilla i com ahir verbalitzava Duran Lleida al Congrés- és d'actuar a partir de la plena consciència de que Espanya té un problema cardiovascular seriós si es fan més estretes les arteries constitucionals per on poden circular la identitat i la voluntat d'autogovern dels catalans.

Ja és tot un símptoma que Zapatero admeti -com ho va fer ahir al debat de la Cambra Baixa- que la sentència planteja més problemes de sensibilitat que retallades de fonament jurídic. Probablement tingui raó, però s'equivocarà si no calibra prou el pes d'aquesta “sensibilitat” que pot fer trontollar la convivència interna de Catalunya i la del conjunt d'aquesta realitat inevitablement complexa que és Espanya.

Ara caldrà posar-hi tota la sensibilitat i també tot el reconeixement jurídic a Catalunya que sigui capaç de donar la Constitució, ja sigui en el seu redactat actual o en una revisió futura que, a aquestes alçades ja hauria de deixar de ser tabú.

Cal que Espanya reconstrueixi una proposta plural capaç de seduir Catalunya. Només d'aquesta manera la societat catalana podrà recuperar l'interès en mostrar també les seves capacitats de seducció a Espanya. Les tenim, però poques vegades ens han deixat ensenyar-les aquells que s'han dedicat més a separar que a unir.

11/7/2010 - 10:57h - laMalla.cat

Cal reparar la destrossa

I ara què? Com reparar la destrossa? Com gestionar el malestar expressat de forma massiva al carrer amb la marea humana que ha inundat aquest 10 de juliol els carrers més cèntrics de Barcelona? Com guarir-nos del cop rebut a la dignitat? I sobretot, com
sortir del carreró tancat en el qual ens vol atrapar una determinada i limitada manera d'entendre Espanya, la que es reflecteix en els més de 800 folis de la sentència del Tribunal Constitucional i la que inspira i anima el Partit Popular ja des d'abans de la seva pròpia fundació, en aquells temps d'Alianza Popular.

Quan algú porta anys -especialment els darrers sis- atiant el fuet de càstig polític, negant la identitat d'un poble, alimentant tots els fantasmes de la discòrdia entre territoris i quan qui fa tot això troba ressò, suport o reacció poruga en altres sectors de la societat espanyola, està posant les llavors de l'enfrontament i del desencontre. Quan aquest algú -encara que fracassi en el seus intents maximalistes- aconsegueix que uns magistrats dictin una sentència que nega cap possible lectura plurinacional i oberta de la Constitució de 1978, Espanya té un problema seriós. És el que tenen en comú la política i l'agricultura: allò que et trobes en la collita és conseqüència de la llavor que hi vas posar quan sembraves.

El PP, el seu recurs i la posterior sentència del TC són els responsables  del que passa, però seria un error deixar l'anàlisi aquí i pensar que amb la denúncia del pecat i dels pecadors originals es podrà passar pàgina ràpidament.  

Tothom que observi la realitat política catala i espanyola amb una mica de responsabilitat i mirada mínimament objectiva sap que l'estructura institucional d'Espanya s'aguanta sobre l'arquitectura d'un pacte. Un pacte forjat l'any 1978, en temps molt difícils i convulsos i que ara convindrà més que mai reforçar o revisar en algunes de les seves màximes si és que es vol mantenir dempeus l'estructura i seguir avançant en convivència com s'ha pogut fer fins ara.

La manifestació multitudinària de 1977 va ser decisiva per a tenir l'Estatut d'Autonomia que Catalunya reclamava des del mateix moment de la mort de la dictadura. Un terç de segle més tard, sabem que la marxa de 2010 marcarà una nova fita en la història del país. El repte i la responsabilitat està en saber-la conduir, com es va fer amb la marea humana del 77, cap al progrés i la cohesió nacional i no cap a la discòrdia, no només entre catalans i espanyols sinó entre els catalans mateixos.

Era d'esperar i forma part de la lògica de la lògica de la llavor i la collita, que bona part de crits, consignes i actituds de la manifestació d'aquest dissabte, fossin obertament independentistes i resultessin un baló d'oxigen per aquells que aposten clarament per la ruptura. Entre aquells que cridaven per la independència i aquells (que també hi eren) que es manifestaven en silenci o llaçaven altres consignes hi havia un comú denominador: el rebuig a una idea d'Espanya monocultiu i uniforme i negadora de tota diversitat nacional en el seu interior.

En la seva sentència el Tribunal Constituciona insisteix fins a la nàusea en el to imperatiu i d'una frase que va ser en el seu dia en el redactat de la Constitució per aplacar les ires involucionistes de la ultradreta. És aquella fórmula de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, que conviu en un joc d'equilibris propi de l'època, amb el terme 'nacionalitat' que apunta clarament el caràcter plurinacional de l'Estat. Ha quedat clar que, com més s'insisteixi en  remarcar imperativament allò que es defineix com a “indissoluble” més contundent serà l'afirmació de Catalunya com a nació.  

Tristament els separadors han fet la seva feina i els separatistes es veuen amb cor ara de recollir-ne els rèdits. Naturalment cal distingir entre el que és legítim dret a la llibertat d'expressió de la ciutadania i el que són actituds minoritàries d'uns quants. Però presenciar en directe com un grup reduït d'energumens persegueix i increpa el president de la Generalitat al crit de “xarnego fill de puta”, fa pensar força sobre el punt en el quan ens trobem i sobre allò que hauríem d'evitar. S'ha d'evitar la fractura social entre catalans i s'ha preservar la unitat del poble, sense la qual estaria en risc l'existència mateixa de Catalunya.

29/6/2010 - 09:11h - laMalla.cat

Una nació. I que el TC digui missa

“No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació”, ha dit el president de la Generalitat, José Montilla, després de coneguda la resolució del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Catalunya era una nació abans de l'Estatut del 79, ho és amb l'Estatut del 2006 i ho seguirà essent hagués dit el que hagués dit aquest o aquell altre tribunal. Les nacions no es mesuren en les balances de la Justícia sinó en la voluntat de les persones que les formen.

La´bomba de rellotgeria' que, amb una clara intencionalitat desestabilitzadora, va col·locar el Partit Popular en la vida política catalana i espanyola ha esclatat i encara que l'explosió no ha sortit ni de bon tros com segurament els impulsors del recurs volien, sí que ha provocat danys de consideració. El més important -i això és responsabilitat directa del PP i dels magistrats del Tribunal Constitucional- és la revisió o voluntat involucionista sobre un dels pactes fonamentals de la transició. Aquell pacte, que va facilitar la Constitució de 1978 i la seva plena acceptació a Catalunya va tenir molt en compte el fet nacional català i la voluntat d'autogovern dels catalans. Si Espanya va donar sortida constitucional a les aspiracions catalanes i si una Constitució redactada i aprovada en temps de perills antidemocràtics i soroll de sabres parla de “nacionalitats”, no és ni per casualitat ni per caprici.

El PP dirigit per José María Aznar va voler minar aquell pacte de convivència política i democràtica entre Catalunya i Espanya que, lògicament havia de ser actualitzat entrats ja en el segle XXI. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional, fent ús de la seva legitimitat legal, però obviant la seva absoluta manca de legitimitat moral, ha contribuït a aquest intent de deconstrucció.

Convé ara una feina de reconstrucció. El Govern i les forces polítiques han de saber trobar vies per mantenir el nivell d'autogovern que els ciutadans de Catalunya van votar a les urnes de forma majoritària fa quatre anys. Cal reparar els danys en la relació Catalunya-Espanya ocasionats per l'artefacte del recurs estatutari que va activar el Partit Popular i que ha detonat el Tribunal Constitucional.

I cal, per damunt de tot, mantenir la unitat política i social a Catalunya. S'ha fet altres vegades -es va fer durant la transició- i ha donat els seus fruits. Els catalans tenim un comú denominador majoritari que és l'Estatut i el que l'Estatut representa.

Seria bo que tothom -començant per les forces polítiques- ho tingués present quan d'aquí uns dies la ciutadania al carrer per defensar l'Estatut i l'autogovern. “Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble” (José Montilla, 28/06/2010)

6/5/2010 - 08:52h - laMalla.cat

Ara toca, més que mai

 

Hi ha moments històrics que reclamen tota la claredat en els arguments, explicar-se, fer-se entendre i donar la batalla de les paraules, de la raó. Sense dubte, a Catalunya estem vivint un d'aquests moments.

Una prova que fa ben evident aquesta imperiositat de diàleg sigui la reunió d'aquest dijous entre el president de la Generalitat, José Montilla, i el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy. Per molt que les posicions siguin enfrontades i que no hi hagi expectatives d'un canvi d'actitud per part del seu interlocutor, el cap del govern català compleix amb una de les seves missions que és la de representar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada a través del Parlament i de les urnes. L'esforç de diàleg i explicació amb el màxim dirigent actual de la dreta espanyola, que és la responsable directa de situació d'impasse que ara mateix pateix l'Estatut vigent, però que ha estat històricament adversària (quan no directament enemiga) de l'autogovern de Catalunya i d'una interpretació d'Espanya com a estat plural.

Entre les iniciatives de defensa de l'Estatut i de l'autogovern el president Montilla ha decidit clarament incorporar l'estratègia de l'explicació i del diàleg. Són imprescindibles. De fet, no han deixat de ser-ho en cap moment des de la transició. El centralisme de segles i les quatre dècades lamentables que va durar franquisme, van calar molt a fons en amplis sectors de la societat espanyola a dreta i a esquerra (encara que a molts dels afectats, en el cas de l'esquerra, es resisteixin a reconèixer-ho)

Aquesta realitat complexa que és Espanya està necessitant urgentment noves grans dosis de pedagogia i es bo que també des de Catalunya siguem capaços de reconèixer que en les últimes tres dècades de democràcia i d'autogovern no s'hi ha fet l'esforç suficient. Com el mateix president Montilla ha posat de manifest en els darrers temps, la viabilitat d'Espanya com a projecte de convivència passa per un reconeixement real i efectiu de la seva diversitat i particularment de la identitat nacional de Catalunya. És lògic, per tant, que sigui Catalunya la primera interessada en treballar-hi.

Ara toca més que mai ser didàctic i dir aquestes coses perquè el recurs del PP ha col·locat l'encaix Catalunya-Espanya en aztucac. Quedem-nos amb un fragment de les reflexions que el president Montilla llançava en l'article publicat pel diari El País aquest dimecres.

Creo sinceramente que no se trata tan sólo de la defensa del Estatut, sino de la defensa de una interpretación de la Constitución en la que sigamos cabiendo todos los que luchamos por ella, la defendimos y la aprobamos. Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno. Una Constitución, la de 1978, fruto de un generoso acuerdo por la democracia, por la libertad y la convivencia. Una Constitución que creaba un espacio de consenso, de entendimiento y de apertura. Una Constitución que algunos pretenden secuestrar a través de la imposición de una visión restrictiva y cicatera de su Título VIII que, por su carácter abierto, debía ser completado por los Estatutos de Autonomía que devienen así bloque de constitucionalidad. No creo que tras el proceso que ha llevado a la plena vigencia del Estatuto por casi cuatro años se deba cercenar ahora un texto cuya aplicación no es directa, sino que depende de un desarrollo legislativo y competencial que siempre está sujeto a los criterios de constitucionalidad definidos por el Alto Tribunal. No exagero si llamo la atención sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España.

3/5/2010 - 09:45h - laMalla.cat

Estatut, PSC, Zapatero i el 'Ala Oeste'

Algunes de les coses que estem veient aquests dies al voltant de la crisi del Tribunal Constitucional i l'Estatut són comprensibles i d'altres, no.  D'entrada, la gent (almenys el 60% de la ciutadania de Catalunya que va votar en el referèndum de 2006) no pot entendre com una llei tant important, votada pel poble, pugui estar ara amenaçada pel criteri de 10 magistrats. Especialment incomprensible quan al TC ni estan tots els que hi haurien de ser -perquè hi ha una vacant i una revocació discutible- i quan quatre dels que hi són ja no haurien d'estar-hi (no ens detindrem ara sobre el fet que la possible sentència sembli una subhasta entre magistrats o que els suposats subhastadors exhibeixin la seva sintonia a una plaça de toros a la Feria de Sevilla).

No és comprensible que prop de quatre anys d'aquell llarg i feixuc procés d'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya, estiguem a les portes d'una crisi política molt més important del que podria semblar a jutjar per algunes actituds. Si el que ara sembla un carreró sense sortida institucional no es pot entendre, encara resulta més extravagant el risc real que, una sentència restrictiva per part del TC ens pugui col·locar al llindar del precipici institucional i constitucional i deixar el text estatutari català en un estadi fins i tot anterior al pacte que van representar la Constitució i l'Estatut de 1979. Ho han advertit veus tan autoritzades com Miquel Roca.

Dit tot això, sí que es poden entendre alguns episodis de les últimes hores. És comprensible que el cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, avisi públicament que el lideratge de José Luis Rodriguez Zapatero no passa pel seu millor moment vist amb ulls dels socialistes catalans, que voldrien més decisió per part del líder del PSOE en la defensa de l'Estatut de Catalunya que ell mateix va votar i fer possible. També és perfectament explicable, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior, que el president català i primer secretari del PSC, José Montilla, hagi preferit posar una mica d'aigua al foc de la tensió, mentre treballa en la tasca de convèncer Zapatero i el PSOE.

L'única possibilitat d'aturar l'amenaça sobre l'Estatut és que el PSOE secundi les propostes dels partits catalans que defensen el text autonòmic. Montilla i tot el PSC ho saben i assumeixen també que intentar aquest acord és la seva primera responsabilitat.

La pedagogia i el convenciment, per difícil que siguin són la via. Encara que algú, en tota lògica estigui temptat d'intentar fer reaccionar Zapatero contra el PP (el culpable de la situació actual de l'Estatut i del TC) amb una frase de la sèrie 'El Ala Oeste de la Casa Blanca'. El fragment de diàleg aplicable en aquest cas, serien les paraules pronunciades per un assessor de la Casa Blanca en la ficció, fart d'una certa tebiesa davant la duresa dels republicans: “Y en lugar de decir: 'Disculpe, reaccionario de derechas, xenófobo, homófobo, enemigo de la educación y la libertad (...)' nos acobardamos en una esquina y decimos: 'Por favor, no nos hagáis daño'”.