" />

22/12/2008 - 08:11h - laMalla.cat

Finançament: ha començat el ball

Ha començat el ball. L'orquestra toca la música prevista: suggestiva per alguns dels convidats (Montilla, Chaves) i una mica modesta i estrident per a alguns altres (Touriño i altres presidents socialistes) Desprès estan aquell altre grup de convidats als quals, soni la música que soni, el ball no els agradarà perquè qui no els agrada és l'amfitrió (Aguirre i, en generals, els presidents de comunitats del PP). El cas és, segons les regles, hi ha ball per a tothom i la gala no ha fet més que començar.

Des de Moncloa avisen que no és previsible tancar totalment el nou model de finançament autonòmic fins allà pel mes de març. És un missatge destinat a les comunitats de president socialista que no són ni Catalunya ni Andalusia, ni a aquelles del PP més proclius a aixecar la bandera del greuge comparatiu. Podem aventurar que serà una mica abans del mes de març, perquè el dia 1 d'aquest mes hi ha eleccions a Galícia i el socialista Emilio Pérez Touriño, es juga el segon mandat com a president.

Encara que el model general es tanqui d'aquí un parell de mesos, sembla molt probable -a jutjar per indicis i declaracions- que Catalunya tingui un principi d'acord tancat en els propers dies. Aquesta setmana -si pot més discretament encara que aquest dissabte- Montilla-Castells tornaran a parlar amb Zapatero-Solbes. No tot està resolt, però Zapatero sap que Montilla només podrà subscriure un bon model per Catalunya i que, sense l'acord de Catalunya, no hi ha model de finançament viable. Ha estat així històricament, també quan es va pactar el model actual entre el govern català de CiU i el PP de José Maria Aznar.

Es diu en algunes pàgines de diari que Moncloa ha assumit una peça fonamental del model que defensa Catalunya per al finançament. No només que prevalgui el criteri de població sinó també que el sistema posi algun límit a la redistribució dels diners entre les comunitats menys dinàmiques (pensis en Extremadura, Galícia, Astúries, Castella-Lleó, etc). Raó de mes perquè José Luís Rodriguez Zapatero, que formalment no pot convocar més que un sol ball, necessiti deixar respirar una mica a les comunitats "menors". Cal una mica de temps per explicar-los que, posant més diners al sistema, ningú no perdrà diners i tothom en rebrà més dels que rebia.

Després de tot això, el ball el ballarà tothom.

15/12/2008 - 07:35h - laMalla.cat

Ara tocarà moure peça a Zapatero

 

Passada la frontera de dijous vinent, quan el Congrés dels Diputats hauran aprovat els pressupostos generals de l'Estat, amb els 25 vots del PSC inclosos, el proper moviment en la partida d'escacs l'haurà de fer José Luis Rodríguez Zapatero.

Els socialistes catalans, amb dos ministres al govern i ni més ni menys que un secretari d'Estat d'Economia, no faran que caiguin uns pressupostos que, entre d'altres coses, comporten 4.626 milions d'euros d'inversió a Catalunya. Ara, el Govern central i el PSOE tenen l'obligació i la responsabilitat de complir la llei que van votar els seus diputats, els 142 del PSOE i els 25 del PSC (si es vol sumar d'aquesta manera).

És una llei orgànica aprovada per les Corts i refrendada pel poble de Catalunya i no cap rebequeria política el que fa que des de Catalunya es reclami un sistema de finançament suficient. Un sistema que doni prou capacitat financera a la Generalitat per atendre les necessitats en salut, educació, serveis socials i l'acollida de la immigració.

Ara sí que, de Madrid, haurà d'arribar una proposta detallada que abordi els mecanismes d'anivellament i de solidaritat sobre els quals l'Estatut dóna instruccions molt precises. Ara ja no valdrà jugar a guanyar temps com ha fet Pedro Solbes durant aquest mig any. No ha funcionat l'estratègia d'esperar que la crisi canviés de facto el que està recollit a la llei.

No serà, doncs, pel debat de pressupostos ni pels 25 diputats socialistes catalans que trontolli l'estabilitat política del país o el propi Govern de Zapatero. Però tot i amb els pressupostos aprovats, aquesta estabilitat no està ni molt menys garantida si no es compleix la llei i el compromís polític amb Catalunya, que va ser, recordem-ho peça clau perquè el PSOE pogués estar al Govern. Sembla obvi, però probablement el president Montilla es vegi en la necessitat de recordar-ho quan parli aquests propers dies amb José Luis Rodríguez Zapatero.

24/11/2008 - 07:13h - laMalla.cat

Govern Montilla, a la meitat del camí

 

Aquesta serà una setmana de balanços. És costum de la política i dels mitjans de comunicació repassar els comptes d'havers i de deures quan els mandats arriben a l'equador. El Govern de Catalunya presidit per José Montilla, sorgit del Pacte d'Entesa que van subscriure PSC, ERC i ICV-EUiA deprés de les eleccions de novembre de 2006, està a la meitat del seu recorregut. Evidentment hi haurà tants balanços com papers de l'auca i cadascú -govern o oposició- en farà el seu.

Intentem apuntar fets objectivables per a un balanç de dos anys de govern:

Quines prioritats ha marcat el Govern?

  • La pràctica d'aquests dos anys -en pressupostos i en execució- ens diu que, efectivament, com diu el govern, l'esforç ha estat en la politica social i en els serveis més tangibles per als ciutadans. L'atenció que presta la Generalitat en compliment de la llei de la dependència -malgrat la insuficiència de recursos econòmics previstos pel govern central- en seria l'exemple més clar.

  • Hi ha un ampli consens (amb permís de les interpretacions polítiques interessades a mantenir el contrari) en que els dos anys de Govern d'Entesa han estat dos anys amb poc soroll intern. A diferència del que va passar en l'etapa de Pasqual Maragall, José Montilla i els seus socis de govern han aconseguit aquesta vegada projectar una imatge de govern més cohesionat.

    Tothom sembla haver après les lliçons particulars de la legislatura anterior i el Govern s'ha acostumat a parlar amb una sola veu. Els socis del tripartit ténen ara com a prioritat el programa que els uneix per damunt de les coses que els separen. El preu, en tot cas, és ajornar o aparcar qüestions que podrien ser motiu de disputa.

Quines coses no estan resoltes o no funcionen bé?

  • Si hem de jutjar pels debats públics i pel reflexe als mitjans de comunicació, en les grans qüestions pendents o en les coses que no han anat bé durant aquests dos anys, la responsabilitat principal no recau en el Govern català. Si les Rodalies ferroviàries no han passat encara a mans de la Generalitat és perquè el Govern no ha volgut acceptar un transpàs en males condicions. Si al mes d'agost no es va complir la previsió de l'Estatut sobre l'acord de finançament i estem a un mes i una setmana de 2009 sense acord encara, no és culpa de Castells, ni de Montilla ni del Consell de Govern de la Generalitat.

Simplificant-ho molt, fins aquí arribarien els elements objectivables dels havers i els deures del Govern de Catalunya a la meitat del seu cami. El que ve ara és l'hora de la veritat.

El reptes de Montilla i del seu Govern no són gens fàcils. Primer, el de donar resposta a la crisi econòmica (el que més preocupa els ciutadans, segons les enquestes) i fer tot el possible per evitar una desindustrialització vestida d'ERO (mala peça al teler). Segon, el d'aconseguir -tot i que la pilota estigui a la taulada de Madrid- un bon acord de finançament. Al cap i a la fi, els diners són l'eina principal que té el govern per a poder seguir fent política social i plantejar respostes a la crisi. El tercer repte és, principalment del Govern però també del conjunt de forces polítiques del país. Donar una resposta clara, sense embogir ni embolicar la troca si el Tribunal Constitucional acaba retallant l'Estatut a instàncies del recurs en contra del PP i altres actors. El president Montilla fa mesos que treballa en aquesta direcció.

11/10/2008 - 10:41h - laMalla.cat

La crisi de l'Estatut i la crisi de tot

L'última setmana ha estat horrible. Als mitjans tots ens hem vist abocats a vomitar un titular rere l'altre sobre la crisi. A moltes empreses -grans o petites, de qualsevol sector- es posaven damunt la taula paraules que causen pànic en aquests moments: ajust, reducció, retall, ERO...

En mig d'aquest panorama, a meitat de la setmana, una noticia-alerta apareixia en grans caràcters a la portada de La Vanguardia: "El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut". La informació porta la signatura de Josep Maria Brunet que és, sens dubte, el periodista espanyol que millor coneix el que passa a dins i el que es cou a aquesta mena d'olla a pressió en la qual s'ha convertit el Tribunal Constitucional. Diuen que el treball sobre els recursos estan ja molt avançats. Afirmen que terme "nació" pot passar el tall, però que al tanto amb el finançament i la llengua.

La informació de La Vanguardia provoca l'efecte que es podia esperar. Des d'alguns sectors polítics -bàsicament CiU i ERC- s'activen totes les alarmes. "Govern d'unitat", diuen uns, "això no ho podriem acatar (i es trencaria tot)" adverteixen els altres. Polítics, periodistes i també juristes busquen segones lectures i interpretacions. Alguns dels destacats de la informació del diari sembla donar-nos alguna clau "El Gobierno duda entre dejar que el actual TC resuelva el Estatut o renovarlo / Los candidatos propuestos por el PP dificultan los cambios".

En aquests dies he escoltat algú que sap molt bé el que diu quan parla de justícia: "És un avís a Zapatero i a Montilla". Sembla que algú estigui alertant des de dins, des de la part més proEstatut del TC (en aquests moments minoritària), sobre el risc de retallada substancial que suposaria una sentència elaborada per l'actual equip de l'Alt Tribunal. Lògicament el PP ho deu saber, com sap o es pot imaginar els problemes polítics que patirien el president de la Generalitat i el president del Govern central si hi hagués una retallada seriosa de l'Estatut.

L'enrenou, certament, seria de l'alçada de diversos campanars. Això sí, al carrer, a les cases, a les empreses, als bars i als cafès de Catalunya no sembla que la sort de l'Estatut i les cabòries del TC estiguin ara mateix en la primera línia de la preocupació ciutadana. Vaja! ...diria jo. Però també em puc equivocar, es clar.

21/9/2008 - 10:34h - laMalla.cat

Pacte del finançament: Silenci, es negocia

 

La foto que encapçala aquest post és de setembre de 2007. Aquest any el president del Govern central i líder socialista, José Luis Rodriguez Zapatero s'ha saltat la Pineda de Gavà. No acostuma a faltar cada mes de setembre, convidat pel PSC, a l'acte amb el qual els socialistes catalans obren el curs polític, però enguany (per agenda o per estratègia) Zapatero no ha estat a la Festa de la Rosa catalana. El missatge és molt clar: de moment, millor no exposar-se. En plena negociació sobre el finançament i amb una dificultat evident per a mantenir-la en un pla de discreció, els estrategues socialistes hauran convingut que era millor que Zapatero no vingués. L'absència és, ara per ara, l'única manera de guardar silenci.

L'últim acte públic de Zapatero a casa dels socialistes catalans va ser el dia de cloenda de l'11è congrés del PSC, ara fa dos mesos. Aquell dia al líder del PSOE li va tocar una mica el rebre. Aquelles paraules d'advertiment que li va adreçar José Montilla en públic eren les cartes sobre la taula d'una negociació dura i difícil, un pols entre el PSC i el PSOE que començava llavors i que ha seguit durant tot l'estiu. És evident que la cosa no va començar gens bé. Ara, pel que diuen alguns dirigents socialistes, el clima ha canviat. No trigarem gaire temps a comprovar fins a quin punt això és realment així.

De moment el president Montilla reclama silenci. Vol que es deixi negociar governs de Barcelona i de Madrid amb el menor soroll possible. L'exigència del cap del Govern català és més que raonable, però xoca amb un impediment congènit de la política catalana. CiU considera que li correspon el protagonisme de ser el primer partit del Parlament i ERC no vol quedar fora de joc davant de les dues forces majoritàries.

Un pacte sempre vol discreció i això a Catalunya és gairebé un impossible. Aquest pacte, si s'acaba aconseguint, haurà de sobreviure al soroll, sembla que inevitable, que tant esgota la societat catalana.

1/9/2008 - 07:42h - laMalla.cat

Inici de curs amb assignatures pendents

1 de setembre, dilluns. Una data rodona. L'inici de temporada i la tornada a l'activitat normal coincideixen amb l'estrena del mes i de la setmana. Reconec una excentricitat meva des de petit: sempre m'han agradat els primers dies de curs.

El curs acadèmic es farà esperar encara uns dies però el nou cicle polític arrenca avui després d'unes vacances que tampoc no han estat del tot. Aquí les coses no són tant rodones. Els angles i els fronts oberts són tants que gairebé tots els 'alumnes' arriben a classe amb assignatures pendents

Zapatero se la juga a la primera avaluació

El president del Govern central diu començar el curs "tranquil i optimista".El cert és que el repte més important que té Zapatero en aquest curs és el de la crisi econòmica. Per molt "fort" que, segons el president, estigui el país per afrontar la crisi, ell i tothom d'estar molt atent a una tardor que per desgràcia pot estar farcida de regulacions laborals que atiarien encara més el foc de la crisi.

El de la crisi serà un examen per a tot el curs però Zapatero té un compromís decisiu ja en la primera avaluació, és a dir d'aquí al mes de desembre. Li és imprescindible trobar una bona sortida per al conflicte del finançament autonòmic -especialment el de Catalunya- si vol tirar endavant els pressupostos de l'any que ve i més encara si aspira a acords d'estabilitat parlamentària per a tota la legislatura.

Mentrestant Rajoy es permet iniciar el curs amb una declaració tant sincera com la que feia a 'El País' d'aquest diumenge: "Alguns no donaven un duro per mi". Té raó. Al final, malgrat tot, aquí el tenim.

El 'pati' català

En aquest 'cole' imaginari de la política, el pati dels partits catalans el tenim una mica tens. Montilla i el PSC saben que per damunt de compromisos fraternals, la seva obligació i el seu encàrrec és la defensa dels interessos de Catalunya i això els complica la vida i les relacions amb Zapatero. De pas, la complicació es pot estendre a la vida interna del Govern català que comparteixen amb ERC i ICV

El dilema d'Artur Mas i de CiU se sembla bastant al que tenien quan s'elaborava l'Estatut. La lluita entre el seny i la disbauxa. El seny els portaria a beneir un acord de finançament acceptable i de pas convertir-se en columna vertebral imprescindible per a Zapatero. La rauxa -a la qual podria contribuir un eventual fracàs del finançament- els portaria a radicalitzar la seva posició en aquesta mena de competició constant que tenen CiU i ERC.

Per a Esquerra Republicana el nou curs no és menys complexe. Puigcercòs diu que "vetllarà" perquè el Govern no es desviï i Carod prefereix apuntar al PP com a origen de tots els mals. Ell sap, per experiència pròpia, la influència que pot tenir un determinat discurs del PP sobre Catalunya.

El 'nou' PP català presidit per Alicia Sánchez Camacho es planteja el nou curs amb un gest de 'canvi'. La presidenta del PPC està disposada a que el seu partit torni aquest 11 de setembre a l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. De haver pensat, al cap i a la fi, que si allà sempre hi ha radicals que esbronquen a tothom, els populars catalans no hi perden res per sortir a la foto.

12/8/2008 - 08:38h - laMalla.cat

Apunts gallecs (des de A Coruña)

 

Primer apunt: Meirás

Escric aquestes línies a algun indret de les Ries Altes de Galícia, no massa lluny del Pazo de Meirás, lloc emblemàtic del franquisme i que es pot convertir ara en símbol de la liquidació definitiva de tot allò que tingui a veure amb el dictador. La família Franco se'n fa creus. Com pot ser que estigui en qüestió la propietat "regalada" l'any 1939 pel "poble" de la província de A Coruña? Com és que es permet una manca de respecte com la mofa que van fer l'altre dia alguns ciutadans del poble, mentre es casava Leticia,  besneta del "generalíssim"? Com pot ser que ara alguns pretenguin buscar documents històrics per acreditar el que va passar en realitat?

La realitat és que el "regal" dels corunyesos es va fer a la força, com es feien totes les coses a l'Espanya de 1939. La recapta "voluntària" va consistir, entre d'altres coses, en descomptes de sou-tant sí com no- a funcionaris públics i treballadors de pobles i ciutats de la província de A Coruña

M'apunto entusiasta a la reivindicació popular del Pazo de Meirás. Que la justícia investigui, que s'obri una causa amb totes les garanties i que els Franco deixin de gaudir d'un privilegi que, com tots els altres, no haurien d'haver tingut mai.

 

Segon apunt: Diàlegs galaico-catalans

El president d'aquesta comunitat on em trobo passant uns dies de vacances discrepa i critica obertament el president de Catalunya. Tots dos representen els interessos de nacions històriques dins de l'Espanya plural, tots dos són socialistes i tots dos mantenen posicions enfrontades. Es pot entendre que Emilio Pérez Touriño retregui a José Montilla el seu posicionament i els seus advertiments sobre el finançament autonòmic. Però no crec que el president gallec pensi seriosament que Montilla i Catalunya donen l'esquena a les altres autonomies. Touriño representa una de les comunitats que segueix necessitant la solidaritat del conjunt. El retard històric d'inversions i desenvolupament a Galícia -ara en fase de correcció- fa que la posició del president de la Xunta sigui comprensible. És la mateixa que molt probablement mantindrien Montilla, Mas o Carod, si estiguessin en el mateix cas. Però les realitats de Catalunya i Galicia són molt diferents. Montilla no compta amb el superàvit fiscal gallec (segur que tant just com necessari) i Touriño no ha de gestionar el dèficit català (tant innecessari com injust) ni té un partit independent orgànicament del PSOE amb 25 escons al Congrés dels Diputats.

5/8/2008 - 10:02h - laMalla.cat

Més que un finançament

El PSC ha advertit del risc de "radicalització" en la societat catalana si no es resol prou bé el finançament català. Ja se sap que la política no seria política sense una certa dosi de dramatisme. Que ningú no imagini barricades al carrer o una vaga general per culpa de la manca d'entesa entre Castells i Solbes  o entre Montilla i Zapatero. Això no vol dir, però, que la qüestió no sigui seriosa.

Més enllà del previsible incompliment de la data marcada per l'Estatut -el 9 d'agost- i de la negociació estricta sobre uns quants milions d'euros de més o de menys, el que realment s'ha obert amb aquesta negociació del nou sistema de finançament autonòmic és el meló de les regles del joc. Les normes de convivència territorial en aquest Estat plural, complex i complicat que anomenem Espanya.

El que veiem aquestes setmanes i veurem en els propers mesos podrien ser, en el fons, els episodis premilimars d'una nova etapa històrica. 30 anys després de la seva fundació, el model d'Estat emparat per la Constitució, està en crisi de creixement. És evident que una reforma constitucional trigarà i que quan aquesta reforma s'abordi no resultarà gens fàcil avançar, però també està molt clar que l'any 2006 l'Estatut de Catalunya amb la seva llarga, feixuga i accidentada aprovació, va obrir el camí d'una mena de segon període constituent des de la recuperació de la democràcia.

Per l'estabilitat de l'Estat és essencial l'equilibri polític i econòmic entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ho sabien els polítics de la transició fa 30 anys i els límits els van posar les cincumstàncies polítiques d'aquell moment.

Què és el que està en joc ara ho saben a tots els partits actuals, des de CiU fins a Ciutadans (seguint l'ordre parlamentari). I n'és particularment conscient el partit del president José Montilla perquè té la responsabilitat de govern més important i, de forma molt especial, per la seva relació amb el PSOE.

El PSC ha de passar ara la prova de la seva pròpia història. Acaba de fer 30 anys, els mateixos que tenen la democràcia i l'Estat autonòmic. Ara, en la seva majoria d'edat, té el desafiament de liderar un nou acord Catalunya-Espanya.

21/7/2008 - 08:10h - laMalla.cat

Abans que Zapatero, Catalunya

Una musiqueta freqüent de la política catalana és l'acusació als socialistes del PSC de plegar-se o d'estar sotmès al PSOE. Va ser un dels arguments de capçalera de CiU durant els 23 anys de governs Pujol i ho és també ara per part dels dirigents actuals de la federació nacionalista. Estem davant un lloc comú i un tòpic, o és certa la suposada submissió?

La veritat és que aquells que insisteixen en la musiqueta obvien, darrerament, una part bastant substancial de la lletra. Montilla presideix un model de Govern a Catalunya que no era precisament el que hauria agradat a Zapatero i al PSOE. Si hi ha algú que en té constància, és el líder de CiU, Artur Mas.

El fet és que el congrés del PSC i, sobretot, els advertiments del president José Montilla al secretari general del PSOE semblen desmentir la teoria clàssica de la submissió. Afectuós en la forma i contundent en el contingut, Montilla va parlar clar. Zapatero va sortir del Palau de Congressos de la Diagonal sabent més que mai -molt probablement ho sabia abans- que el PSC no abaixarà el llistó a l'hora de negociar el nou model de finançament. Ni els socialistes catalans poden fer-ho ni Zapatero tampoc.

Del reguitzell de missatges directes que Montilla va donar en públic a Zapatero, en destaquen dos de molt concrets: "Un mal acord (sobre el finançament) seria dolent per tothom" i una referència a "l'Estatut que tú (José Luis Rodríguez Zapatero) vas votar".

Tot, però, es resumeix en aquesta mena de declaració d'amor enverinada: "T'estimem, però encara estimem més Catalunya". Montilla sap que amb qui 'es juga els quartos' el PSC és amb el poble de Catalunya, amb el seus ciutadans/electors. Zapatero sap que el PSOE, en molt bona mesura, també.

18/7/2008 - 07:22h - laMalla.cat

Felip Puig i la 'destrossa'

Els debats sobre la llengua els carrega els diable. Quan més que debat el que hi sorgeixen són qüestions del pell, es produeixen episodis desagradables com el que es va viure ahir al Parlament de Catalunya, a partir d'uns comentaris inicials per part del secretari general adjunt de Convergència Democràtica i portaveu parlamentari de CiU, Felip Puig.

No és la primera vegada que unes paraules del diputat Puig fan d'espurna incendiària en això que alguns anomenen "oasi català", expressió que resulta ser tant tòpica com poc ajustada a la realitat. I no és la primera vegada que l'espurna té a veure amb l'origen territorial del president de Catalunya. L'estiu passat, durant una reunió a la Diputació Permanet, Puig es va referir reiteradament a que el president feia vacances "en el pueblo". Ara, Puig ha volgut deixar ben clar que no li agrada la qualitat del català que parla el president de la Generalitat, José Montilla, arribat a Catalunya en edat adolescent i considera que "el destrossa".

Tampoc no és la primera al·lusió crítica que algú fa -o se li escapa- sobre l'orígen del president català. Fa un parell de mesos, l'esposa de l'expresident Jordi Pujol, també va comunicar lliurament i pública allò que no li agrada. Li "molesta molt" -va dir en declaracions a una revista- que el president sigui ara "un andalús que té el nom en castellà" i també va retreure a Montilla el seu català.

Cada partit polític ha de conèixer el seu propi perfil i la psicologia dels seus dirigents, militants i, a ser possible, dels seus votants. Convergència Democràtica sabrà si aquests comentaris són només qüestions de pell de les persones que els fan o són una altra cosa.

En tot cas, alerta. Alerta amb les qüestions de pell en aspectes que poden tocar directament la sensibilitat personal de mitja Catalunya. Si es trenca el principi bàsic de "Catalunya un sol poble" assumit feliçment per la societat catalana des dels temps de la lluita per la llibertat democràtica, llavors la "destrossa" -per utilitzar l'expressió del diputat Puig- serà molt més important i greu que les faltes lingüístiques que pugui cometre el president Montilla o de ciutadà (català de ple dret, per cert) com ell.