" />

4/10/2011 - 09:08h - laMalla.cat

Separar la indignació de la indignitat

'15-M: ho abordem o ens fiquem al jardí?'. Així es presentava el mes de maig passat en aquest bloc la cruïlla davant la qual estaven els poders públics i alguns organs jurisdiccionals del país. Carrers i places de les ciutats plenes de persones que protestaven pacíficament contra un model econòmic i social a la deriva o directament en risc de naufragi a les portes d'unes eleccions municipals. Les juntes electorals i les autoritats governatives estaven molt ocupades aquells dies en escatir si eren o no legals les acampades i concentracions de ciutadans indignats i si alteraven o no la normalitat del procés electoral.

Des d'aquí -com des de moltes altres tribunes petites o grans- vam posar el focus sobre el que estava passant. No se sabia si el moviment del 15-M seria una mobilització passatgera o què acabaria sorgint de concentracions que en aquell moment comptaven amb una clara simpatia d'amplis sectors de la ciutadania. El que sí es podia veure amb prou nitidesa era que les protestes i demostracions d'indignació se sustentaven sobre una base ben real i compartida per molta gent: la duresa de la crisi mundial, la injustícia de patir-la sense tenir-ne la culpa, la crueltat d'un mercat que, amb una voracitat insaciable, es devora ell mateix i  arrossega, al seu pas, milions de víctimes, com un tsunami.

Llevat d'alguna resolució de la Junta Electoral, tan excessiva com estèril, uns i altres -manifestants i poders públics- va optar per no ficar-se en cap jardí almenys fins a les eleccions del 22 de maig. Les concentracions van ser pacífiques i la policia -els Mossos d'Esquadra a Catalunya i la Policia Nacional o altres a la resta d'Espanya- van actuar amb el seny que la situació requeria.

Malgrat les alertes d'alguns que advertien sobre vés a saber quines connexions electoralistes amb les protestes, els comicis es van celebrar amb normalitat. Res dels resultats que es van produir en els comicis locals del 22-M fa pensar que les manifestacions i acampades hagin afavorit o perjudicat una o una altra formació política.  Eleccions i protestes van funcionar com a dues línies paral·leles, sense contaminar-se gaire. Un fet positiu, pel que fa a la normal celebració dels comicis, però, probablement també, una de les claus del problema que patim.

Fins a després de les eleccions uns i altres -manifestants i poders públics- van tenir molta cura de no enredar-se. La guàrdia es va baixar un cop celebrades les eleccions. El 27 de maig una acció dels Mossos d'Esquadra a la plaça de Catalunya va intentar el desallotjament de la plaça de Catalunya aprofitant les tasques de neteja i a les portes d'una possible celebració si el FC Barcelona guanyava la Champions. La operació, lluny d'aconseguir el seu objectiu, va activar la reacció dels organitzadors de l'acampada, i aquesta es va reinstal·lar ràpidament. Aquella operació no va funcionar i va quedar marcada pels incidents entre un grup d'acampats que va resistir violentament i la Policia. Allò li va suposar no poques crítiques al conseller d'Interior, Felip Puig qui, dies més tard, reconeixia al Parlament que no es va calibrar bé el “nivell d'agressivitat” d'alguns dels concentrats.

Però el 'jardí' més important, el més greu, va ser aquell en el qual van decidir situar el moviment del 15-M alguns dels seus activistes amb els fets del parc de la Ciutadella, a les portes del Parlament, el dia 15 de juny.

Donada la situació general i ateses totes les raons per a la indignació abans esmentades, podia ser perfectament normal i legítim que centenars de veus es concentressin davant del Parlament el mateix dia que la Cambra catalana debatia uns pressupostos de crisi i de retallades. Que els membres del Govern i els diputats haguessin hagut d'escoltar les protestes des del carrer formava part de la normalitat democràtica. Però que la consigna llançada per alguns a través de twitter fos “Aturem el Parlament” i que aquesta es materialitzés realment en l'acció violenta d'alguns que assetjaven, agredien o insultaven els parlamentaris resultava letal per a la legitimitat d'un moviment en el qual molts ciutadans havien posat una mirada d'esperança.

Ara, quan s'ha revifat tota aquella polèmica per les citacions judicials dels acusats d'aquelles agressions, fora bo que l'anomenat moviment 15-M marqués distàncies amb uns fets vergonyosos i injustificables per molts motius que hi hagi -i n'hi ha- per al divorci entre la ciutadania i els seus representants polítics.

Ho vam dir llavors i convé repetir-ho ara: la consigna “Aturem el Parlament” mai no pot ser assumible en democràcia. Si hom considera que els parlamentaris no ho fan bé, se'ls castiga amb el vot, no amb la coacció, ni amb l'agressió, ni tampoc disparant esprais de pintura contra els seus vestits. El que va passar el 15 de juny al Parlament de Catalunya van ser uns fets indignes, molt greus, i la llei no se'n pot desentendre.   

En democràcia sempre es bo que s'apliqui la llei a aquells que opten per no respectar-la (com molt bé sabem al nostre país, les lleis a les dictadures, són una altra cosa). Què s'apliqui la llei a aquells que van boicotejar el Parlament no traurà ni un sol gram de raó a la indignació d'aquells que, ofegats pels efectes de la crisi i pels errors d'altres, exigeixen un nou ordre econòmic i social, un món més just.

16/6/2011 - 08:38h - laMalla.cat

#joambelparlament

És lògic que les assemblees i comissions de l'anomenat moviment dels 'indignats' que va sorgir el 15 de maig es desmarquin dels lamentables i vergonyants incidents d'ahir a les portes del Parlament de Catalunya. Vam patir la vergonya de veure escampades, a casa i arreu del món, unes imatges d'humiliació envers un dels parlaments més antics d'Europa, precisament una Cambra que és l'expressió històrica del sentir i la tradició democràtica d'un país que ha estat durant massa temps negada per règims centralistes i/o totalitaris.  Que els impulsors d'acampadabn rebutgin l'actitud d'aquells que van agredir, escopir, insultar o assetjar els diputats d'un Parlament que tant ens ha costat de tenir, era del tot desitjable i comprensible, però molt em temo que també, a aquestes alçades, resultarà inútil.

Més enllà del debat sobre si les actuacions violentes les van protagonitzar elements aïllats que no responen a l'esperit del moviment de protesta; o deixant a banda les versions no contrastades que abonen 'teories de la conspiració' sobre suposades infiltracions per provocar incidents, resulta evident que hi va haver un error. Un terrible i defintiu error que és previ a tots els aldarulls i situacions de tensió.

La idea força amb la qual els 'indignats' es van plantejar la jornada del 15 de juny (i així mateix ho llançaven en les seves proclames a les xarxes socials) era 'Aturem el Parlament'. L'objectiu d'impedir que la Cambra es pogués reunir com estava previst o que la sessió del debat dels Pressupostos s'iniciés a l'hora programada ja depassava una línia vermella, com molt bé ha definit el president de la Generalitat, Artur Mas. En una democràcia al Parlament no se l'ha d'aturar mai, ni de forma violenta ni pacífica, per molt  imperfecta i manifestament millorable que sigui la vida parlamentària i la mateixa democràcia. Ni per moltes raons legítimes, comprensibles i compartibles que hi hagi ha per a la protesta o per a la indignació.

Tal i com s'ha pogut constatar, el moviment dels indignats havia recollit força simpaties en el conjunt de la societat. En aquest mateix bloc ja apuntàvem fa setmanes que la classe política no havia de mirar a un altre costat davant el malestar manifest que estava creixent a les places de les ciutats. Era el 19 de maig, tot just als inicis del moviment.

Molts ciutadans havien vist en les protestes nascudes el 15M un revulsiu  que podria resultar enriquidor per a una necessària regeneració de la política i dels valors democràtics. Des del treball periodístic, molts ens hem acostat a la realitat del moviment, al qual hem demanat que expliqui les seves propostes a través dels mitjans i els hem donat l'oportunitat de trencar tòpics i de desmuntar clixés prefabricats sobre el perfil dels que protestaven.

Hem vist com famílies senceres i grups d'amics de totes les edats i professions passejaven per la plaça de Catalunya el seu esperit democràtic. Hem assistit a una revolta pacífica on predominaven els rostres somrients i moltes reflexions de fons. Fins i tot hem defensat el moviment davant d'aquells que, fent ús d'una patològica tendència a mirar el país en versió monocromàtica, han criticat els acampats perquè no sempre parlaven català o per no posar “prou accent” en la reivindicació nacional.

Tot aquest corrent de simpatia es va veure frustrat ahir al matí, ja abans dels lamentables incidents a l'entrada del Parlament. La consigna 'Aturem el Parlament' era el pitjor dels indicis. No crec que la pugui subscriure mai en democràcia, ni tan sols en democràcia imperfecta.  

27/7/2010 - 07:16h - laMalla.cat

Toros: Civilització vs Barbàrie

No puc estar més d'acord amb l'apunt que m'enviava un col·lega fa algunes hores des de Facebook: el debat sobre les corrides de toros no és 'Catalunya vs Espanya', el debat és 'Civilització vs Barbàrie'. Convé que no s'enganyi l'opinió pública catalana i espanyola sobre el que passarà al Parlament de Catalunya aquest dimecres però sabem que no hi falta qui aprofita la controvèrsia taurina per atiar els seu foc polític particular. Es diran i s'escriuran coses sobre suposats vincles entre els toros i la sentència de l'Estatut, sobre la desafecció catalana i sobre el nostre 'malaltís delit' per trencar Espanya. Res de nou o de diferent, res que no hagi estat dit, escrit o proclamat ja per sectors mediàtics i polítics defensors d'una determinada, antiga i irreal idea uniformista d'Espanya.

L'expectació és màxima davant la sessió d'aquest dimecres de la Cambra catalana. Els serveis de premsa del Parlament tenien ja aquest dilluns al matí una llarga llista de periodistes acreditats, més extensa -em diuen- que la del debat del mes de desembre passat, quan es va votar la presa en consideració de la iniciativa legislativa popular. Mitjans de comunicació internacionals com la BBC o France Press, ha reservat lloc ja per aquest dimecres al Parlament del parc de la Ciutadella.

La sensació més generalitzada és que la majoria del Parlament apostarà per l'abolició, especialment després que el grup socialista, hagi decidit, finalment, donar llibertat de vot als seus diputats, en coherència amb el que ja es va fer en el debat del desembre. Per arribar fins aquí, molts dirigents i militants han hagut de pressionar, recollir signatures i signar manifestos per convèncer la direcció del seu partit que no es podia mantenir una posició mololítica que fes passar el PSC com una formació partidària de mantenir els espectacles basats en la tortura i mort d'animals.

Em diuen que la cosa ja pintava bé per a la prohibició, abans fins i tot que la direcció del PSC accedís a deixar via lliure als seus diputats. És evident la prudència extrema predominant en les files parlamentàries socialistes. És pràcticament un impossible periodístic que un diputat socialista anunciï clarament el sentit del seu vot. Comenten, fonts que coneixen bé les interioritats dels despatxos de grup parlamentari, que es voldria evitar l'abolició de les corrides guanyés per una victòria aclaparadora per no retroalimentar els atacs de la dreta política i mediàtica espanyola. Esforç inútil, perquè determinades tempestes (o 'tempestetes') estan assegurades i haurien de donar-se per descomptades.

També hi ha alguns silencis clamorosos a les files de CiU on diuen que hi ha entre 10 i 15 indecisos. La votació no secreta ens dirà, al final, quina ha estat la posició personal de cadascú. Sigui com sigui, el vot lliure dels dos grups majoritaris, CiU i PSC, on conviuen partidars i contraris a la prohibició, alimenta l'optimisme dels antitaurins i deixa els partidaris de les corrides en una situació moral quasi de retirada.

Si la curiositat et portava a sintonitzar el programa radiofònic de Manuel Molés (tota una vida com a cronista taurí) en podies tenir la prova. Es lamentava de la manca de mobilització dels sectors protaurins a Catalunya i es resignava al “funeral” d'aquest dimecres. No crec que sigui gaire rellevant, ni capaç de mobilitzar una gran resposta, una altra part de la intervenció del radiofonista taurí aquest darrer diumenge, quan va confessar haver pres les seves pròpies “decisions personals” fa mesos. “De mi ja no en trauran res”, va dir Molés, visiblement irat, insinuant allò que el lector pot intuir clarament.  No sembla pas, aquesta vegada, que el soroll tingui la força suficient com per moure boicots contra el cava o el fuet de Vic. Actituds d'aquest tipus es traduirien en noves antipaties i passos enrere per a una tradició que no per ancestral (a Espanya i a Catalunya) deixa de cruel, incompatible amb la dignitat animal i humana i, per sort, cada cop més qüestionada.

Una iniciativa legislativa popular semblant a la catalana ha arribat a l'Assemblea de la Comunitat de Madrid. Amb tota probabilitat el recorregut serà més llarg i difícil a Madrid o a altres comunitats de l'Estat. Cada societat haurà de fer el seu propi procés de maduració en aquesta qüestió com en d'altres, però ja hem après que l'avenç de la humanitat, tot i resultar lent i erràtic, és, per damunt de tot, imparable.

5/3/2010 - 06:55h - laMalla.cat

Esperanza Aguirre, 'capote' o estocada final?

 

En el debat sobre les corrides de toros, la qüestió de fons no és la reacció o la crispació que genera en determinada premsa espanyola de dretes el sol fet que se'n parli - a favor i en contra- al Parlament de Catalunya. Ni tan sols -mireu que us dic! - serà tant rellevant a la llarga el que acabin decidint els diputats i diputades quan arribi el moment de la votació que mantingui o prohibeixi la celebració d'espectacles taurins. Passi el que passi en aquella votació, la fiesta està tocada de mort a Catalunya i en retrocés lent però sostingut a altres llocs d'Espanya (al marge de les Illes Canàries, on ja es van prohibir fa gairebé vint anys, el 1991.

A Catalunya, en deu anys, la xifra total de corrides o espectacles taurins no han arriben a 250. L'any 2008 només n'hi va haver 16 i tots es van fer a la plaça Monumental de Barcelona que és l'única que es manté activa al país. La caiguda de l'afició als toros a Catalunya s'ha accentuat especialment des de l'any 2005.

A altres comunitats com les Balears, Astúries o Galícia, les coses no estan gaire millor per a la tauromàquia. En un any, a les Balears només hi ha hagut 6 corrides o novillades, 7 a Astúries i a Galicia, 8. Les dades són del Ministeri de l'Interior i fan referència a 2008. La mateixa font no té encara disponibles les dades de 2009, però vista la progressió dels darrers anys no sembla que el balanç hagi de ser millor (millor per als protaurins, s'entén)

O sigui, que passi el que passi i voti el que voti el Parlament, els defensors de les corrides de toros, tenen la batalla perduda a curt termini a Catalunya i a mig o a llarg (depèn de la zona) a altres territoris d'Espanya. La batalla dels toros és, en bona part, qüestió de temps i de generacions, ja no gaires.

Però això no treu que el Parlament de Catalunya, com qualsevol altre parlament, no tingui dret a escoltar, a debatre i si vol, a legislar, sobre uns espectacles públics que es fan al país. Una altra cosa són les oportunitats, les estratègies i els posicionaments de cadascú.

Coneguda (per les dades que acabem de repassar) la mort per inanició de la fiesta taurina, i conegut també el soroll mediàtic que són capaços d'aixecar alguns, jo sóc dels que, en cas de ser parlamentari, no hauria posat encara el debat 'toros sí, toros no' en l'agenda del Parlament de Catalunya. Esperant una mica més, probablement no gaires anys, s'acabaria recollint en la llei una abolició que la pròpia societat catalana està fent de forma natural.

Però en cas de trobar-me assegut a un escó al Parlament, posat en la obligació d'haver d'emetre un vot sobre la continuïtat o no d'un espectacle objectivament cruel i torturador, no dubtaria en votar en conseqüència. Optaria per la prohibició per damunt d'estratègies, recomanacions o disciplines de grup. Sigui com sigui, el cas és que no faig de diputat sinó de simple ciutadà, i que la meva és una de les més d 450.000 signtures que van entrar al Parlament per acabar amb l'espectacle de les corrides. 

Estava jo immers en aquestes dades i reflexions personals quan m'arribava la notícia que segurament molts antitaurins estaven esperant i que podrien estar tement molts partidaris de la festa. Aquells que estan per la desaparició de les corrides podrien aspirar a tenir ca aliada millor que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Espe no ha dubtat a entrar al drap i ha sortit de toril escarbotant l'arena i anunciant la declaració de la festa dels toros com a "Bé d'interès cultural". Ella mai no té cap dubte quan veu una oportunitat per anar de lideressa de la dreta, quan creu que presentant la seva treballada imatge de dona de ferro pot guanyar punts davant el sector més aguerrit de l'electorat conservador.

"Millor!", deuen pensar molts detractors de les corrides de toros. Hi ha causes que, més enllà del arguments i raonaments objectius, contra Espe, es defensen millor. Em sembla que els protaurins ho tenen ara una mica més cru.

15/2/2010 - 09:08h - laMalla.cat

La culpa no és de Madrid

 

Aquest any tampoc, i ja en van trenta. Els intents de consensuar una llei electoral catalana han tornat a fracassar. El Parlament de Catalunya té competències i mandat estatutari per fer una llei que reguli les eleccions a Catalunya i disposa d'aquestes facultats des de l'Estatut de 1979, ja superat per l'actual. Es perd novament una oportunitat per ajustar el sistema electoral a la realitat del país i per acostar els representants del poble a la ciutadania, quelcom que -donada la desafecció actual- no estaria gens malament.

Aquí, el fre no és cap recurs d'inconstitucionalitat, ni l'actitud anticatalana de ningú. Madrid, en aquest cas, no hi té res a dir. No hi ha enemic exterior, ni real ni imaginari. Tot i així, no hi ha acord.

Una llei electoral s'ha d'aprovar com és lògic per una majoria qualificada. No és possible amb que un partit o un govern que tingui majoria absoluta  pugui imposar el seu criteri en una qüestió tant sensible per la democràcia com són les regles del joc electoral. Aquesta circumstància, que hauríem de valorar en positiu, es torna en un malson quan l'amplitud de mira política és insuficient o quan hom no és capaç de treure's ni per un moment la capa partidista.

Els responsables del desacord són tots però, com gairebé sempre passa en política, de culpables n'hi ha que ho són més que d'altres. Convergència i Unió ha decidit donar continuïtat a la trista història dels darrers trenta anys en matèria de legislació electoral catalana. A diferència de la resta de partits, els representants de CiU a la ponència no han abandonat la seva posició inicial de partit, diferenciada de l'informe dels experts on s'aposta per un model mixt que compagini proporcionalitat i representació territorial.

L'argument oficial de la federació que lidera Artur Mas és el de "no voler abandonar el territori", donant a entendre, d'aquesta manera, una suposada intenció d'abandó per part de la resta. No cal analitzar gaire els resultats de tres dècades d'eleccions a Catalunya per constatar l'interès de determinades formacions en això que s'anomena  "territori".  La qüestió és: ¿S'accepta el principi "un ciutadà un vot" amb els correctius que calgui perquè tots els territoris tinguin representació parlamentària, sí o no?.

22/5/2009 - 08:02h - laMalla.cat

Eleccions europees: Brussel·les, tenim un problema

 

Acabem d'entrar en la campanya electoral de les Europees. És la més singular de totes les que es fan i es desfan perquè, en aquest cas, els partits operen sobre un territori polític que, segons totes les enquestes és un gran desconegut per a la ciutadania i genera més aviat poc interès polític entre la part de població que sí sap més o menys de què va la cosa.

Segons l'enquesta del CIS, més d'una quarta part dels ciutadans de tot Espanya ni tan sols sap que les eleccions són el 7 de juny, quan estem a dues setmanes de la jornada electoral.

Brussel·les, tenim un problema!. Resulta que és del Parlament Europeu d'on venen moltes de les decisions polítiques i econòmiques que després ens toquen directament la butxaca i en la vida quotidiana però el carrer en sembla bastant aliè.

Hi ajuden els partits polítics que concorren a les eleccions? Com que estem en campanya electoral, deixarem sigui l'elector qui arribi solet a les seves pròpies conclusions escoltant els arguments d'uns i d'altres. Això sí, és una impressió generalitzada que les planes majors de les formacions polítiques (a Catalunya, a Espanya i als països europeus que voten d'aquí pocs dies, entre el 4 i el 7 de juny) semblen preocupades per les batalles polítiques domèstiques i per la lectura que se'n pugui treure de cadascun dels resultats locals, més que no pas per la composició del proper Parlament europeu.

El procés d'integració europea pateix una crisi institucional des de fa temps. Ara, per acabar-ho d'adobar la crisi econòmica allunya no fa més que incrementar una sensació de desafecció molt generalitzada entre la ciutadania.

Davant d'aquesta crisi econòmica i d'altres que puguin venir, sigui del tipus que sigui, Europa serà més forta quan hi hagi més Unió Europea, quan tingui institucions més àgils i properes a la ciutadania i que apostin per uns valors socials que els europeus -tot i les diferències- tenim en comú. Que ens diferencien de societats socialment més hostils com la nord-americana o determinats models asiàtics.

Procuraem pensar-hi d'aquí al 7 de juny si som capaços de deixar una mica de banda el soroll més domèstic de la campanya.