" />

22/9/2011 - 08:04h - laMalla.cat

Contra la infàmia de la censura prèvia

 

Fa molt de temps que ho sabem però ja és oficial. Per aquestes latituds tenim un problema -i greu- pel que fa a la gestió dels mitjans públics de comunicació i a la relació entre responsables i representants polítics i els professionals de la informació.

És del tot lògic que Twitter, tertúlies i altres fòrums i espais d'opinió s'hagin posat a bullir davant la infàmia d'una decisió presa pel Consell d'Administració de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) amb els vots favorables dels consellers escollits pel PP i per CiU però que no hauria tirat endavant sense l'abstenció dels consellers proposats pel PSOE, per ERC i pel sindicat Comissions Obreres.  És absolutament normal la intranquil·litat professional que ocasiona entre els informadors  saber que les persones designades pel Congrés dels Diputats per gestionar la corporació pública ara els estaran 'observant' mentre elaboren escaletes d'informatius, editen notícies o organitzen cobertures.

Els professionals de RTVE fan molt bé de revelar-s'hi i de mostrar la seva determinació a desobeir una mesura impresentable que, sens dubte representa un retrocés en l'àmbit de les garanties democràtiques i de les llibertats. A altres televisions públiques d'Europa -i segurament no sols a la BBC- una pretensió d'aquestes característiques per part dels representants polítics portaria els professionals a la mobilització o fins i tot a la vaga.

Potser ha arribat el moment de preguntar-se per què en aquesta part meridional del continent ens consta tant trobar un model democràtic i raonable per gestionar la relació entre polítics i mitjans públics. No acabem de trobar el punt. O es creen unes estructures de control i de gestió del sector audiovisual que són suposadament garantistes però que en la pràctica veuen limitada la seva eficàcia perquè el propi sistema polític les ocupa, les limita i les ofega (és el model català), o bé ens trobem l'impresentable sistema que s'aplica als mitjans públics de Madrid o del País Valencià: “Com que mano jo, es parla de que jo digui i com a mi m'interessi”.

Volíem pensar que les maneres de fer aplicades en el seu dia per Maria Antonia Iglesias i per Alfredo Urdaci havien quedat superades. Cap a quin model es vol conduir ara la ràdio, la televisió i les xarxes digitals de l'Estat?

Els responsables de les forces polítiques i sindicals que ara  han votat a favor de la infàmia a RTVE o aquells que l'han deixada passar amb la seva abstenció hauran d'explicar per a què volen controlar el procés d'elaboració dels telediaris i perquè prenen una iniciativa que vulnera completament el principi d'independència professional que ha de regir el funcionament d'uns serveis informatius.

Em sumo a totes les veus de companys de RTVE i d'altres mitjans que han expressat el seu rebuig envers una mesura que, a la pràctica, obre la porta a la censura prèvia.  Si no corregeixen aquells que puguin i vulguin fer-ho hauran causat una esquerda molt profunda en les regles del joc.  Simplement, no és admissible.

21/7/2011 - 08:48h - laMalla.cat

La caiguda de Camps: València no és Roma

 

Definitivament hem de concloure -per si algú tenia extemporànies temptacions de caure en comparacions fàcils- que la Comunitat Valenciana no és Itàlia.

València com Roma? I ara! On vas a parar! L'edifici gòtic de la Generalitat al carrer de Cavallers no té res a veure amb el Palazzo Chigi de Roma, seu del govern italià. Francisco Camps no és Silvio Berlusconi i qualsevol semblança és pura coincidència com es diu prudentment en els avisos d'algunes pel·lícules.

Una altra cosa foren les comparacions  si el president de la Generalitat valenciana i la seva majoria absoluta a Les Corts haguessin tingut la potestat jurídica per modificar lleis o per 'ajustar' les nomes que regulen els processos judicials a 'la conjuntura' política. Però les competències de la Generalitat valenciana no arriben a tant i aquesta -la de fer-se 'vestits a mida' en l'àmbit legal- és una especialitat de Berlusconi pràcticament única al món.

No, Camps no ha arribat pas a tant. A València els vestits a mida són una cosa molt més domèstica. Més familiar. Sens dubte la comparació no es pot sostenir seriosament per molt que, el dimissionari president valencià comparteixi amb Berlusconi una indissimulada animadversió al sistema judicial (“sistema brutal”, en paraules de Camps) i una forma 'peculiar' d'entendre les relacions entre el poder polític i els mitjans de comunicació.

Francisco Camps va posar una dosi afegida de patetisme a l'espectacle de la seva caiguda política quan els seus serveis de premsa van impedir la retransmissió en directe del moment del la seva renúncia. És més que dubtós que Berlusconi hagués fet això. Arribat un moment semblant, el primer ministre de l'estat veí es recrearia com a protagonista de l'espectacle i hauria posat totes les seves televisions -les públiques i les privades- al servei del seu moment de glòria.

Però el tarannà de Camps és diferent i ell no va voler donar imatges en directe ni a aquells mitjans que podria sentir com a més propers. Ni al Canal 9 que controla de manera fèrria ni al diari Las Províncias, que no és precisament un mitjà hostil amb el Partit Popular.

La caiguda política de Camps era ja només qüestió de temps, de calendaris judicials, de ritmes i d'estratègies. Algun dia potser sabrem amb exactitud que va passar aquest dimecres entre el mati i la tarda. Hi ha tot un misteri entre els intents de la direcció del PP a Madrid per convèncer Camps de declarar-se culpable per evitar l'espectacle d'un president assegut a la banqueta dels acusats i la decisió final del president valencià de tirar la tovallola. ¿És Mariano Rajoy qui deixa caure Francisco Camps o és Camps qui, al final, fa un regal enverinat al president del PP, preocupat lògicament per unes eleccions molt properes? No està clar que amb la dimissió de Camps l'espectacle s'hagi acabat.

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

1/2/2011 - 08:44h - laMalla.cat

Aznarades o alguna cosa més?

 

La pregunta no és si Espanya pot competir o no “amb 17 comunitats autònomes aspirant a ser mini-estats”, com ha dit José María Aznar; la pregunta és si el país pot ser competitiu amb un expresident del Govern que permanentment està aixecant ombres de dubte sobre tot, ja sigui la solvència econòmica del país com el propi model d'Estat. Un expresident del Govern ressentit per la pèrdua del poder -com és el cas evident d'Aznar des de 2004- esdevé un personatge nociu políticament; dinamitador de ponts, destructor de consensos, negador de qualsevol possibilitat d'entesa.

El pacte constitucional, ja tocat per episodis jurídics diversos que gairebé sempre tenen el seu origen el reduccionisme uniformista d'Aznar i dels seus coreligionaris més adeptes, rep ara nous atacs de qui mai no va veure amb bons ulls els preceptes de la Constitució de 1978 per a gestionar la diversitat política, lingüística i cultural d'Espanya. La desafecció aznarista per l'Estat de les Autonomies està escrita i documentada a les hemeroteques i ve d'aquells temps de la transició en els quals un jove 'Jose' llançava alertes des de la premsa de províncies que no distaven gaire d'aquelles altres proclames que s'imprimien en els diaris d'extrema dreta de l'època. Ara, alliberat de l'autocontrol a què obliguen el fet de ser president del Govern o candidat a alguna cosa, Aznar parla 'clar i castellà' per a una part de l'electorat de la dreta espanyola que sap que pensa exactament com ell.

Però és més que dubtós que Aznar vagi per totalment per lliure. La insistència de l'expresident en la seva particular 'gota malaia recentralitzadora' comença a resultar sospitosa. ¿És Aznar la veu “oficiosa” d'allò que el PP no s'atreveix a dir oficialment?

És ben cert que la transició va resoldre moltes coses i  que en va deixar pendents unes quantes. Una d'aquestes, que semblava encarrilada però que és evident que no ho està tant, és l'evolució cap a una certa comprensió de l'Espanya plural per part d'una determinada dreta que s'entestada en mantenir vius un dels seus fantasmes clàssics. No és així, i alguns, com Aznar insisteixen en alçar la bandera d'una Espanya uniforme, monopàtria i, si pot ser, monolingüe encara que aquesta no existeixi. Afortunadament mana la realitat i no pas Aznar. L'Espanya que voldria l'expresident del Govern no existirà ni ha pogut acabar d'existir mai tot i els intents per la força que van durar fins a quatre dècades, com el franquisme.

(Per cert: Com llueix la confluència Diagonal-Passeig de Gràcia, ara que han retirat aquell record de la 'Victòria' feixista sobre Barcelona!)

24/1/2011 - 06:30h - laMalla.cat

Traduccions simultànies

Els traductors simultanis s'han posat de moda a Espanya. És sabut que no són de l'agrad dels dirigents del Partit Popular, començant per aquell que va ser president del Govern durant vuit anys i que, tant ponderat i constructiu com sempre, ara llança els seus canons verbals directament contra l'estat de les autonomies, més enllà fins i tot d'allò que el seu partit considera prudent.

Però les traduccions simultànies i resulten útils i positives. Ho són tan aquelles que serveixen per descodificar discursos pronunciats o escrits en un altre idioma o aquelles altres -una altra mena de traduccions- que ens ajuden a entendre el missatge real que amaguen determinades proclames.

“España tiene sed de urnas”, ha dit Mariano Rajoy aquest cap de setmana a Sevilla. El president del PP ha llançat als quatre vents mediàtics l'última consigna del partit conservador que ja s'hi troba.  Els populars es veuen recollint els fruits de la crisi econòmica i del desgast, per la crisi i pels seus errors, del president socialista José Luis Rodríguez Zapatero. La descodificació de la frase de Rajoy és senzilla i aquí el traductor ho té molt fàcil: El PP té set de poder, sap que les eleccions no s'avançaran però, a un any vista està determinat a crear un clima de cita electoral imminent, buscant que els problemes del moment els empenyin com un allau a dins del Palau de la Moncloa.

El cert és que no totes les paraules de Rajoy en la convenció de Sevilla tenen una traducció tant fàcil. Diu el líder conservador que “és el moment de posar el país a punt per als propers trenta anys” i apunta que si guanya les eleccions de 2012 farà reformes a les institucions, al Parlament, al Tribunal Constitucional, al model judicial i al funcionament de les administracions públiques. Molta reforma és aquesta i de molta rellevància institucional com perquè un partit pretengui abordar-la en solitari, segons el joc de majories qualificades que exigeix la llei. En quina direcció voldria conduir el PP l'Estat democràtic?

De tot el que s'ha dit a la convenció popular de Sevilla hi ha més missatges i actituds que mereixen una traducció afinada. Escoltar, per exemple, el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, afirmar que “la història escriurà amb majúscules el nom de Mariano Rajoy perquè serà qui traurà el país de la crisi” mereix, no ja una traducció de la frase sinó del seu propi autor. La grandiloqüent lloança que el polític valencià fa del seu cap de files a Madrid és directament proporcional a l'interès per posar-se al capdavant d'una manifestació amb perspectives guanyadores, lluny de les ombres que projecten sumaris i afers que estan a mans de la Justícia.  

Una cosa sí ha quedat clara i sense necessitat de traducció. Mariano Rajoy i el PP saben i assumeixen que l'adversari a batre ja no és Zapatero sinó Alfredo Pérez Rubalcaba. Ja no hi ha cap incògnita sobre el futur de l'actual president del Govern. L'únic que falta per saber és quan el PSOE decidirà activar el seu nou candidat i donar la rèplica al triomfalisme prelectoral del PP. El diàleg social i el calendari de reformes hi tenen molt a veure.

19/1/2011 - 06:51h - laMalla.cat

El “país normal” de Mariano Rajoy

 

Al líder del partit popular no li sembla propi “d'un país normal” que s'utilitzin les llengües pròpies de les comunitats autònomes al ple del Senat. Mariano Rajoy ha volgut escenificar una certa indignació per la mesura que ha entrat en vigor aquest dimarts a la Cambra que, se suposa, millor ha de representar la pluralitat territorial i política de l'Estat.

Sense rubor per caure en la demagògia Rajoy guarneix la seva crítica amb afirmacions com aquesta: “Me preocupa más el paro, el nivel adquisitivo de los españoles o la falta de crédito”. Però el més significatiu i revelador de les seves paraules és la utilització del terme “normal” -una paraula tant poc concreta com pervertida, i molt freqüent en l'argumentari tradicional de la dreta espanyola contra tot allò que trenqui amb una determinada idea d'Espanya que no és real.

Quin és “el país normal” que troba a faltar Rajoy?
Resulta evident que un país on la vida oficial i pública es faci únicament o essencialment en castellà, ja sigui a Madrid, a Tarragona o a La Corunya, al marge d'una realitat que la Constitució reconeix des que es va liquidar el franquisme. ¿És un país normal la Galícia natal de Rajoy quan el seu propi govern, format pel Partit Popular, ha desmuntat una norma que no pretenia una altra cosa que obrir la porta a l'ús vehicular del gallec a l'educació? Vol Rajoy la “normalitat” d'alguns ajuntaments gallecs governats per alcaldes del PP que sistemàticament incompleixen la llei de 1988 que estableix l'ús del galleg a l'adminsitració local d'aquella comunicat?

¿Hem de deduir de les últimes paraules del company de partit i excap de Rajoy, José Maria Aznar, (molt semblants a aquelles que escrivia de jovenet en contra del títol vuitè de la Constitució) que al país normal de Rajoy no hi hauria autonomies?
¿Hem d'entendre que era un país “normal” aquell on les parelles del mateix sexe no tenien els mateixos drets de ciutadania que la resta de parelles?  Són “normals” els 'estira i arronsa' entre alguns polítics i la Justícia com passa en casos d'alta responsabilitat institucional a la Comunitat Valenciana?

Desconfiem de la paraula “normal” aplicada en política. Pronunciada des de la dreta, a vegades n'hi hauria per posar-se a tremolar.

2/11/2010 - 08:00h - laMalla.cat

Hitler, Stalin, Franco i... Rajoy?

Més de 20.000 matrimonis, constituïts amb totes les de la llei, no es desfan així com així. Com molt bé ha remarcat una de les primeres dones que es van acollir a la reforma legal, ara fa cinc anys, canviar l'estat civil de les persones no ho ha mai fet cap govern del món en democràcia. En la història recent d'Europa, aquest privilegi l'han ostentat exclusivament personatges com Hitler, Stalin o Franco.

Mariano Rajoy
no sembla haver tingut gaire o gens en compte aquests antecedents tan nefastos quan, en una de les seves respostes a El País (entrevista bastant reveladora, per cert) deixa oberta la porta a que un govern del Partit Popular presidit per ell pogués arribar a abolir el dret d'igualtat reconegut a Espanya des de juliol de 2005.

Aquest anys 2010 els primers matrimonis de persones del mateix sexe estan celebrant el seu cinquè aniversari. Més de cinc anys després d'aprovada la llei, Rajoy amaga amb el fantasma de l'abolició precisament ara que sembla acostar-se el moment que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre el recurs en contra que el mateix PP va presentar. Ho fa quan la música que més sona en ambients jurídics és la d'una possible sentència favorable a la reforma legal que ha permès els matrimonis de gais i lesbianes i contrària, per tant, a la posició defensada pel PP en sintonia amb els sectors més conservadors de la dreta i de l'Església catòlica.

La dreta espanyola, fidel a ella mateixa, sembla trobar-se còmoda en el discurs de la contrareforma. El PP ha decidit abonar-s'hi descaradament aprofitant la crisi i la feblesa de Zapatero. Rajoy sap que una part del seu mercat electoral demana anuncis o insinuacions com les que ha començat a fer: eliminar els matrimonis homosexuals, salvaguardar les corrides de toros per damunt de la decisió d'un Parlament autonòmic que té competències per fer-ho, o posar sostre a l'Estat de les autonomies per considerar que “ha anat massa lluny”. És el mateix públic de dretes que en els anys 80 aplaudia els cants de sirena sobre la hipotètica derogació de la llei de l'avortament o fins i tot de la llei de divorci, derogacions que -òbviament- mai no van tenir lloc.

Tampoc no hi haurà abolició en aquest cas. Un matrimoni de Barcelona celebrarà aquest desembre a París el seu cinquè aniversari. D'aquí a una vintena d'anys, aquesta parella i totes les casades el 2005 podran arribar legalment a les noces d'argent. No són pocs els experts que consideren jurídicament inviable -en l'Espanya i l'Europa d'avui- una regressió en drets de ciutadania com la que planteja (suposem que sense creure-s'ho gaire) Mariano Rajoy

22/10/2010 - 07:35h - laMalla.cat

León de la Riva i el fàstic

Impresentable, repugnant, indigne de l'alcaldia que ostenta. Definitivament, intolerable. És poc probable que un comentari com el que ha fet l'alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva (PP), sobre una ministra del Govern (o sobre qualsevol dona) l'hagués perpetrat un responsable polític a un país de cultura anglosaxona, però és segur que al Regne Unit, per exemple, ja fa temps que haurien fet dimitir a l'autor de frases i declaracions tan cavernícoles com aquestes:

“És la señorita Pepis vestida de soldado” (sobre la ministra de Defensa, Carme Chacón).

“Así nos va”
(sobre les dones en càrrecs de responsabilitat)

“Cualquier dia me acusarán de haber violado a la propia candidata (en referència a la seva contrincant del PSOE, Soraya Rodríguez) pero la verdad és que...”

Aquest cap de setmana comença a Valladolid la Setmana Internacional de Cinema (Seminci). L'escandalós alcalde, president del patronat que organitza el Festival, seurà -com correspon- a una de les millors butaques en la gala inaugural d'aquest dissabte. Atès que el seu partit no el farà dimitir, León de la Riva mereix almenys una d'aquestes esbroncades i mostres de rebuig que la gent del sector del cinema sap fer quan considera que cal. I caldria. Ens ajudaria una mica a tots a superar aquesta profunda sensació de fàstic.

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

6/10/2010 - 08:24h - laMalla.cat

Mala sort per als protaurins!

El debat ha sorgit a Catalunya però el Partit Popular està decidit a portar la polèmica sobre les corrides de toros a l'arena política d'arreu les Espanyes. Els estrategues del partit de Rajoy deuen haver fet els seus càlculs el possible rendiment electorals en els comicis que s'acosten. A les municipals ja s'hi deuen trobar: es podran presentar com a autèntics defensors de la tradició torera a ciutats d'afició molt arrelada com Sevilla, per mirar d'arraconar l'adversari socialista a batre.

La campanya protaurina del PP està en marxa. Des de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho ja està en el seu paper, poc menys que el d'una heroïna de la resistència davant el jou de la prohibició “imposat” per una “majoria intolerant” al Parlament.  

A Madrid, el partit de Rajoy, ha encarregat la missió a un dels seus quadres més bel·ligerants, el portaveu al Senat, Pío García Escudero. Els conservadors volen posar en problemes els socialistes de tot l'Estat obligant-los a pronunciar-se sobre la defensa de les curses de braus com a patrimoni immaterial de la humanitat.  El PP sap que és intel·lectualment impossible que la Unesco faci un reconeixement d'aquestes característiques per una pràctica que implica la tortura i mort d'un animal però tant se val. El que importa és que el PSOE voti en contra, tal i com succeirà.

Albert Rivera, des de Ciutadans no vol quedar fora de tot aquest joc identitari-tradicionalista i s'apunta  a la causa resistent fins al punt de sortir aixecat a collibè de la plaça Monumental de Barcelona. L'espectacle està assegurat i, probablement, una certa collita de vots en  determinats sectors de la societat, també.

El que no està gens clar és que aquesta estratègia dels 'aliats polítics de la tauromàquia' resulti beneficiosa per a la permenència de les curses de braus. Fins fa ben poc el debat quedava reclòs a Catalunya. A patir de la prohibició catalana, els col·lectius animalistes i antitaurins s'esforcen per estendre el debat, com una taca d'oli, a altres comunitats. Ara són el propi Partit Popular i altres petites formacions obertament protaurines els que animen el debat polític a tot Espanya i és el PP, precisament, qui introdueix la qüestió a les Corts Generals amb una iniciativa al Senat que té tots els números per sortir derrotada.

Res millor podrien esperar els antitaurins. Probablement ni els més optimistes podien somiar que la seva causa entrés en l'agenda política com ho està fent. El camí cap a l'eradicació total de la barbàrie taurina pot semblar encara llarg, però s'escurça. Afortunadament.