" />

19/5/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Camps, “feliç” i a crits des del fons del pou

Hi ha preocupació creixent al Partit Popular sobre la sort judicial del cas Gürtel, mirant ara sobretot a València i al president de la Comunitat, Francisco Camps. I de la preocupació es podria esta passant ja als gestos. A hores d'ara, Camps i la direcció del PP valencià no han aconseguit comprometre la presència de Mariano Rajoy ni d'altres dirigents de la cúpula popular de Génova per a la seva 'missa política' programada per aquest dissabte a València. Un gran acte per commemorar els tres anys de l'actual govern a la Generalitat valenciana i que serà, de fet, un tancament de files i bany de masses populars per un Camps colpejat per la sentència del Suprem que reobre el cas dels famosos regals de vestits 'marca Gürtel'.

Mariano Rajoy, el mateix que fa pocs dies sorprenia per la contundència d'unes declaracions radiofòniques (“Camps serà el candidat a la Comunitat Valenciana. La justícia que digui el que vulgui”), ja ha confirmat la seva absència de l'acte 'campista' d'aquest dissabte. També està clar que no hi seran ni la número 2, Maria Dolores de Cospedal, que no té una relació fluïda amb Camps i els seus col·laboradors, ni tampoc la responsable d'organització Ana Mato. El més probable és que l'única representació de la cúpula estatal del partit l'ostenti Esteban González Pons, cosa que, a més a més, no tindria cap caràcter especial ja que González Pons és militant del Partit Popular a la Comunitat Valenciana. La direcció del PP a Alacant (dipositària de l'herència del zaplanisme) es planteja no acudir tampoc a l'acte polític del cap de setmana. Fer-se fotos amb Camps han començat a ser un exercici incòmode i fins i tot indesitjable al PP. Mala peça al teler, per al president valencià.

Camps, acostumat a la màscara mediàtica que gasta en els darrers temps, s'ha declarat “feliç”, en conèixer la decisió del Tribunal Suprem. El sentit de les seves declaracions als mitjans i el to de la seva veu -pràcticament a crits- no permetien percebre gaire aquest sentiment de suposada felicitat.

Al “tot és fals” i “un muntatge”, habituals en les respostes de Camps sobre aquesta qüestió, el president de la Generalitat valenciana ha afegit ara una mica de ventilador. En el contraatac no ha dubtat en utilitzar el nom de la presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas, assegurant que ella va rebre “un regal 10 vegades superior”.

La veu de Camps sona a desesperació. El Tribunal Suprem va arxivar el 2007 una querella contra la presidenta del TC a qui li van concendir el premi Jurista Pelayo, dotat amb 30.000 euros. L'arxiu es va produir perquè el Tribunal va determinar que el premi no li van donar per la representació que ostenta sinó pels seus mèrits acadèmics anteriors al càrrec de presidenta del TC. Però Camps protesta com un nen a qui acaben d'anunciar un càstic: “Mentre a ella li han arxivat de pla, a mi em reobren el cas”.

El polític valencià és capaç de passar de la negació absoluta al relativisme en la mateixa frase: “És un tema de tres vestits, no d'adjudicacions irregulars, no de finanáment irregular”. “La resolució parla dels vestits, només dels vestits. Que és mentida el seu regal, però en qualsevol cas, parla dels vestits”.

La veu de Francisco Camps sona ja amb el mateix patetisme que si provingués del fons d'un pou. Al carrer Gènova de Madrid, ho saben.

31/3/2010 - 08:26h - laMalla.cat

Epitafis per a Jaume Matas

 

No diré pas que es tracti d'una lectura apassionant, però recomano -perquè no resulta gens avorrit- fer per un repàs detallat de la interlocutòria del jutge sobre el cas Palma Arena i sobre l'expresident balear, Jaume Matas. Està clar que després de 16 hores d'enfrontar-se a un senyor de pedra, poc disposat a facilitar la investigació que li pot suposar molts anys de presó, el jutge José Castro Aragón, magistrat del jutjat d'instrucció número 3 de Palma de Mallorca, ha sentit la necessitat d'esplaiar-se una mica.

Diuen que Matas s'ha mostrat sempre molt sencer, molt segur davant el jutge, però aquest paràgraf de l'escrit del jutge revela bastant la decadència del personatge i el patetisme de la seva posició:

“...el Sr.Matas se limitaba a manifestar que nada tenía que decir, sin duda haciendo uso de un derecho que agotó, o contestando con la referencia de que su cargo no le permitía entrar en menudencias de las que responsabilizaba a los mandos inferiores aunque sin atreverse a pronunciar sus nombres, sin duda por temor a la reacción de éstos, y empleando con mucha frecuencia la expresión, rayana en la divinidad, de “hágase” para aludir a la manifestación de su voluntad política.

La pregunta que indudablemente asalta ante la lectura de lo anterior es la de cómo es posible que una declaración con ese escueto contenido durara más de dieciséis horas y la respuesta es simple: se invirtió más en formular las preguntas que en el desarrollo de las respuestas que en su generalidad brillaron por su ausencia.”


Aquest altre passatge és igualment il·lustratiu (i prou divertit) sobre la inconsistència argumental de Matas i el seu entorn a l'hora de 'fabricar' la seva defensa. Té a veure amb una de les propietats atribuïdes pel jutge i pel fiscal al matrimoni Matas-Areal però disfrassades mitjançant testaferros:

“La afirmación hecha por Don Bartolomé Reus Beltrán sobre que la Sra. Areal estaba tan apenada por no haber podido llegar a ser propietaria del piso de Don Ramón de la Cruz que tanta ilusión le hacía, que quienes la rodeaban la consolaban facilitándole que actuara como si lo fuera, pretendiendo con ello justificar que como tal la tuvieran vecinos y porteros, permitiéndole ello asistir a las Juntas y contratar trasteros, es una burla a este Juzgado y a los ciudadanos y no se entiende cómo se le ha podido ocurrir a alguien argumentar de esa manera. Seguridad absoluta, el piso de Madrid es de la familia Matas- Areal y con los antecedentes que se tienen no hacen falta derroches imaginativos para saber por qué lo ocultaron al igual que el de la Colonia de San Jordi”.

Amb tots els respectes per la presumpció d'innocència que fan al cas (i que podrem  aixecar quan el cas sigui “cosa jutjada”), la resolució del jutge és l'epitafi processal i legal en la pesada llosa que cau sobre el cadàver polític de l'expresident del Govern balear, exministre del Govern Aznar, exmilitant del PP i probablement d'aquí un temps exciutadà en llibertat, Jaume Matas.

L'epitafi polític ja el va posar l'altre dia (es va apressar a fer-ho) el seu examic Mariano Rajoy (“que demostri, si pot, la seva innocència”). No és estrany que Rajoy no vulgui afegir res més. Ell també deu haver llegit l'escrit del jutge.

25/3/2010 - 07:47h - laMalla.cat

Rajoy i la memòria mallorquina

Quina poca gràcia deuen tenir les hemeroteques en determinats casos.

“Intentarem fer a Espanya el que Jaume i tots vosaltres vau fer a Balears”, va dir solemnement Mariano Rajoy el mes de novembre de 2004 en el congrés del PP balear. Quina frase més poc afortunada ! Quanta ràbia li deu fer al mateix Rajoy llegir aquella declaració grandiloqüent avui al costat de les notícies judicials sobre l'expresident balear Jaume Matas, imputat per nou presumptes delictes. A vegades els discursos fets en calent en un miting es demostren no només excessius sinó també, i sobretot, imprudents.

El discurs oficial del PP sobre Matas ha canviat, lògicament, de forma radical. Avui Rajoy no en parla. El líder del PP mantenia la boca closa quan aquest dimecres alguns periodistes intentaven treure-li algun pronunciament. Els seus companys de partit a les illes ho tenen una mica més complicat per escapar-se'n i tenen una resposta tipus per a aquest cas: “Matas pertany al passat i no hem de mirar pel retrovisor”. Hi ha un abisme (o dos o tres) entre aquella imatge heroica del Matas 2004 i el retrat actual d'un àngel caigut (un altre que cau definitivament de la vida pública balear, en poques setmanes)

Déu n'hi do com està el cementiri mallorquí de 'prínceps' i ' princeses'. No es d'estranyar que Rajoy prefereixi no mirar pel retrovisor (amb permís de les hemeroteques, és clar).

16/2/2010 - 12:49h - laMalla.cat

El PP es demana “prime”

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

29/9/2009 - 06:00h - laMalla.cat

El cas Gürtel i 'la prova del 9'

 

Hi ha algunes coses que per molt que les llegeixis als llibres o als mitjans (no a tots, es clar), per molt que te les hagin explicat de primera ma alguns col·legues o per més que estiguin assumides més o menys per tothom, prefereixes -si tens l'oportunitat- comprovar-les per tu mateix.

Com que avui això de la tele ja no te les fronteres que tenia, i com que la TDT ha trencat més límits autonòmics que tots els mapes del temps de TV3 junts, jo m'he disposat aquest dilluns al vespre a mirar un 'Telenotícies' valencià, i a fer la meva 'prova del 9' particular. Es tractava de comprovar, per mi mateix i sense intermediaris ni prejudicis, si diuen la veritat aquells que acusen de manipulació i/o ocultació la televisió pública valenciana -Canal 9-, o si, per contra, exageren o fins i tot menteixen. I m'he dit: “Calla!, avui que torna a haver-hi notícia rellevant en això del cas Gürtel, avui que ni més ni menys que la secretària general del PP ha passat la públicament la pilota als seus companys del partit a València perquè facin “el que més convingui” i perquè actuïn de forma “contundent”, avui -he conclòs- miraràs la tele valenciana i sortiràs de dubtes! ....I n'he sortit, sí senyor.



Escaleta de l'informatiu 'Notícies 9', edició vespre (28-09-2009)

21.00h: Titulars i obertura de l'informatiu. Bloc extens de 8 minuts de durada sobre la gota freda amb les fortes pluges caigudes a Alacant, València i Castelló. Tractament impecable. Cobertura extensa i solvent per tot el territori. Jo també hauria obert el noticiari amb aquesta informació. En situacions com aquestes, el primer és el servei públic i la proximitat. Res a dir.

21.10h aprox: Bloc de política (Ara!, penso jo des del meu sofà):
Lògicament -i tampoc no és qüestionable- la pujada d'impostos, les seves raons i les seves reaccions encapçalen aquesta part de l'informatiu. Com que la reforma fiscal rep moltes crítiques de tot arreu no és fàcil determinar si hi ha càrrega ideològica o intencionalitat política en l'entradeta. Que el lector jutgi:

CANAL 9: “...El rebuig a la històrica pujada dels impostos està arribant des de tots els sectors de la societat. Són moltes les veus i els informes que consideren que les rendes baixes i mitjanes carregaran amb la pujada d'impostos...”

Surten uns segons de Zapatero argumentant la pujada en declaracions fetes al matí a la Cadena SER i també uns quants testimonis de comerciants i empresaris queixant-se per l'augment de l'IVA. Fins aquí tot més o menys normal. Seguim amb el bloc d'informació política...

...Atenció! Apareix el president Camps en pantalla! i el vicepresident Rambla! Ostres tu! A què resulta que són falses tantes acusacions contra la direcció de Canal 9!   Calma! -em dic a mi mateix- No et precipitis! Escolta i ja veurem...!

CANAL 9: “...Noves mesures contra la crisi del govern valencià. Demà, en el debat de política general, el president de la Generalitat presentarà un pla d'austeritat que reduirà gastos i mantindrà la qualitat dels servicis. D'esta manera, segons el Consell, es podran abaixar els impostos...”

La imatge mostra Francisco Camps reunit amb els seus col·laboradors directes, se suposa que preparant el discurs que l'endemà pronunciarà a les Corts. Serà un debat parlamentari del mateix format que el que tindrà al nostre Parlament el president Montilla amb els líders de tots els grups. Però a la tele valenciana, de moment, només parlen de les mesures i arguments que prepara el Govern de Camps. Com pot ser? Un debat de política general a la Comunitat Valenciana i ningú no parlarà ni preguntarà sobre el cas Gürtel ni sobre les ombres de suposat finançament il·legal?  Probablement sí -imagino- però com que la noticia no inclou cap referència o declaració de cap membre de l'oposició, ens quedem sense saber-ho. Segurament demà, o demà passat, quan hagin intervingut a les Corts tindran els seus quinze segons de glòria al 'Noticies 9'

Malgrat la decepció, el meu interès en l'informatiu es manté inalterable. Passant al terreny social, m'interesso per saber com tracten la notícia del primer dia de venda de la píndola postcoital...

CANAL 9: “...Des de hui, la píndola de l'endemà ja es pot comprar a les farmàcies de tot Espanya sense necessitat de recepta mèdica. Segons el Ministeri de Sanitat, la intenció és reduir els embarassos no desitjats i els avortaments. Tanmateix, la possibilitat que es puga accedir-hi sense control mèdic ha alçat la veu d'alarma...”

L'informatiu avança cap al seu final i, casualment, el primer dia de la píndola ha coincidit també amb la primera entrevista televisada que concedeix el nou arquebisbe de València. Un moment molt escaient per incorporar la informació corresponent...

CANAL 9: “...L'arquebisbe de València ha estat en ''La Tertúlia'' de Canal 9. Monsenyor Carlos Osoro ha tractat els temes principals que marquen l'actualitat social, política i econòmica. També ha reiterat el compromís d'estar prop de la gent i, especialment, dels joves..."

...una bonica i lloable declaració d'intencions per part del nou arquebisbe, amanida -naturalment- amb una declaració del clergue contrària a la nova legislació de l'avortament que impulsa el Govern Zapatero.

Ja n'he tingut prou! Com a comprovació ha estat suficient, penso. Feta la 'prova del 9', tanco la tele i me'n vaig al despatx a buscar un llibre que, de sobte,  m'han vingut unes ganes boges de rellegir. Es diu 'Mentiras en directo' i el va escriure, allà pel 2005, la periodista valenciana Mariola Cubells. Ella coneix Canal 9 millor que jo.

12/8/2009 - 08:45h - laMalla.cat

El teorema de la barbaritat

Aquest mes d'agost, tempestuós al cel i a la política, ens estem retrobant amb la 'teoria de la barbaritat'. Es tracta d'una senzilla regla matemàtica que apliquen alguns dirigents polítics i que no és, ni molt menys la primera vegada que veiem en pràctica. El teorema és simple: “tota barbaritat declarada serà directament proporcional al volum d'allò que es vol amagar o d'allò que es vol desviar l'atenció”. El ministre Rubalcaba ho descrivia més o menys així en la seva llarga roda de premsa d'aquest dimarts.

D'aquesta 'teoria de la barbaritat' n'hem tingut alguns exemples en els darrers cinc anys. Aquella famosa teoria de la conspiració (policíaco-etarra-islamista) al voltant dels atemptats de l'11M a Madrid en va ser un bon exponent.

Perquè la teoria de la barbaritat es compleixi de manera efectiva és imprescindible el concurs d'un bon aparell mediàtic que la difongui. El lector amb més memòria recent podrà recordar els quilòmetres de lletra impresa publicats per algun diari, alguna emissora de ràdio i algun mitjà digital al voltant del Titadine i dels suposats forats negres en la investigació de l'11-M. Com podria recordar també que en un acte polític, poc temps després de l'11-M i la derrota electoral del 14-M, José María Aznar va cridar davant un escalfat auditori de militants: “Han mentido”, referint-se a totes les crítiques rebudes per la política informativa dels darrers dies del Govern PP i del ministre Ángel lAcebes sobre els atemptats de Madrid. Teoria de la barbaritat en estat pur: si per desviar l'atenció, l'haig de dir ben grossa, la dic i prou.

L'última tesi doctoral sobre el nostre vell conegut teorema de la barbaritat l'ha feta, sense cap mena de dubte, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Ara sabem, perquè ho ha dit el propi president del partit, Mariano Rajoy, que tot el partit (?) comparteix les paraules de la dirigent popular: “vivim en un Estat policial on el Govern utilitza els instruments de l'Estat per perseguir l'oposició i està més interessat en la persecució del PP que en la lluita contra el terrorisme d'ETA”. Bingo! La frase és contundent com la que més. El titular, perfecte! Les proves?: “No vamos a entrar en más detalles y no tengo nada más que decir” (Rajoy, en roda de premsa ahir)


16/7/2009 - 08:13h - laMalla.cat

Tempestes, polvorins i “cabronades”

Primer apunt d'avui: El millor que s'ha de fer respecte a la pestilència de determinada premsa editada Madrid sobre el suposat tracte de favor a Catalunya en el finançament és, senzillament, ignorar-la. La ignorància és l'actitud més intel·ligent quan el periodisme es deixa de fer amb la intenció d'informar o d'expressar legítimament un punt de vista editorial, sinó que obeeix a una voluntat clara i contundent de destruir.

Res més. No cal afegir ni una sola paraula. Ni cites, ni enllaços, ni res que contribueixi a alimentar un monstre que, com ja hem vist altres vegades, acabarà morint per inanició.

És molt més interessant enfocar la nostra lupa cap a una altra banda. ¿Per què després d'escoltar les últimes declaracions de dirigents del PP, començant pel seu president, Mariano Rajoy, hom té la sensació que hi ha a dins del partit del centre-dreta espanyol una mena de polvorí que pot esclatar en qualsevol moment?

Apunts d'interès que convé retenir davant possibles esdeveniments:

  • Rajoy decideix trencar el silenci i fer callar les veus internes i externes que pensen o sospiten que el tresorer i senador Luis Bárcenas, presumptament implicat en el cas Gürtel, està fent xantatge a la direcció del partit o al seu propi president.

  • El president del PP diu també que “no sap” o “no li consta” si Bárcenas s'ha endut documents de la seu central del PP a Madrid.

  • Alguns documents sobre la trama que formen part del sumari parlen de “Luis el cabrón”, apel·latiu que podria referir-se a Bárcenas. Són diverses les veus que veuen molt probable que en aquest cas es produeixi alguna “cabronada” (suposadament, un moviment de peces per part de Bárcenas)

  • Esperanza Aguirre, en plan heroïna del 2 de Maig, desafia públicament Bárcenas a que faci pública qualsevol informació que tingui sobre ella.

  • Cas Francisco Camps. Rajoy segueix dient que creu que el president valencià va pagar els seus vestits però comença a minimitzar el cas per si la Justícia determinés que hi ha hagut delicte: “La pena pel suborn impropi són 2.500 euros. És evident que Camps porta quatre mesos pagant una pena molt superior, i la pena de la banqueta (dels acusats) és molt més gran que aquests 2.500”.

La tempesta del finançament no durarà gaire. Aquesta, del cas Gürtel-Camps, no sé pas...

9/7/2009 - 10:31h - laMalla.cat

Peixatera valenciana

 

Entre els ecos i els silencis que es deriven aquests dies del cas Gürtel i, particulament, de la seva variant de corte y confección altrament dita cas Camps, destaca i brilla amb llum pròpia l'alcaldessa de València, Rita Barberà. És comprensible -faltaria més- la intenció política de sortir en defensa del seu company de files combinada amb una possible intenció (vés a saber) de fer-se visible en un moment en el qual alguns sectors del PP poden trobar a faltar algú que s'enfronti a les càmeres i micròfons dels periodistes sense por i sense pels a la llengua.

Si és així, evidentment, Rita no ha defraudat, i ha obert la peixateria (especialitat de la casa, les anxoves) per atreure l'atenció de polítics i periodistes i, de pas, distreure-la de l'afer de Camps i els seus vestits regalats o comprats segons la versió que hom vulgui creure. Amb tota probabilitat l'alcaldessa valenciana sap perfectament el que es fa quan aixeca pol·lèmica i escàndol arran de la seva estrambòtica comparació entre el possible judici contra Francisco Camps i les anxoves que regala el president de Cantàbria, Miguel Angel Revilla al president del Govern (i al del PP, i al propi Camps, i a d'altres dirigents polítics).

La Justícia en el seu moment, i les decisions polítiques en el seu cas, determinaran si el futur polític de l'actual president de la Generalitat valenciana és llarg o curt. El que queda molt clar és que Rita Barberà considera que ella no té tot el peix venut.

9/6/2009 - 07:57h - laMalla.cat

Ha guanyat el PP, però quin?

 

La dreta ha guanyat les eleccions europees pràcticament arreu d'Europa. Catalunya és una de les poques excepcions. A Espanya ha guanyat, indubtablement el PP. Els rivals interns de Mariano Rajoy al seu propi partit ja poden anar perdent tota Esperança de substituir-lo com a candidat a les pròximes eleccions generals.  ¿Però, quin és el PP que ha guanyat? ¿De quin dels diversos Marianos Rajois que hem conegut estem parlant ara?

¿Ha guanyat el Rajoy del discurs agre i faltón que tant es va prodigar la legislatura passada i que ha revifat aquesta passada campanya? ¿Estem parlant del PP que reivindica públicament Aznar com fa Jaime Mayor Oreja? ¿Ens hem de referir a aquell que qüestiona l'estat autonòmic com hem escoltat aquests dies d'Aleix Vidal-Quadras? ¿Parlem potser d'un PP que, igual que el cardenal Cañizares, considera més greu l'avortament que els abusos a menors? (Mayor Oreja coincideix amb jerarca de l'Església catòlica)

¿O, per ventura, ens trobarem un altre PP i un Rajoy diferent? Aquell mateix que vam poder veure als jardins de Pedralbes fa només un mes i mig i que fins i tot va jugar a que semblés possible la retirada del recurs contra l'Estatut al Tribunal Constitucional.
Quan el PP hagi digerit la seva eufòria haurà de determinar què vol ser quan sigui gran, és a dir, què vol fer durant els tres anys vinents. Els populars saben que tres anys és el temps que falta per a les eleccions generals per molt que llancin el fantasma de la moció de censura o reclamin al Govern Zapatero que plantegi una moció de confiança. A hores d'ara, cap dels grups minoritaris del Congrés dels Diputats no està disposat a donar suport a una eventual moció de censura presentada pel PP que tregui Zapatero de la Moncloa per entregar-ne les  claus a Mariano Rajoy. Les coses no van així.

Un gir al centre i, sobretot, un canvi radical en la política autonòmica que passés per retirar la impugnació de l'Estatut de Catalunya podria posar les coses més fàcils a Rajoy si els resultats de les eleccions de 2004 fessin possible una majoria entre el PP i els nacionalistes catalans.  Les eleccions europees d'aquest diumenge han evidenciat que el PP té un tap que li impedeix créixer a Catalunya. La pregunta és: ¿permetran alguns dels companys de files de Mariano Rajoy que el president del partit intenti treure el tap?

12/2/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Esperanza Aguirre, un lloc discret a la foto

Pp-lupa-aguirre


Mirant-ho des del punt de vista de l'estratègia de comunicació, la compareixença davant els mitjans que ahir va fer Mariano Rajoy, acompanyat per tota la cúpula del Partit Popular, en una imatge no gens habitual, va ser força efectista. La idea va ser de l'alcaldessa de València, Rita Barberà. Es tractava de fer pinya i la van fer. Es volia sortir al pas d'una investigació judicial per presumpta corrupció que afecta alguns militants i dirigents locals del PP i la sortida va ser el contraatac: petició de recusació del jutge Baltasar Garzón, petició de dimissió d'un ministre i trencament del pacte de la Justícia. Tot molt cohesionat, tot molt contundent, tot "de grans titulars".

Però en aquestes coses de les estratègies de comunicació està molt clar que cadascú en té la seva. Esperanza Aguirre, que viu en mig d'un dels huracans que afecten el PP aquests dies, no va faltar -naturalment- a la foto de família ideada per l'alcaldessa valenciana. Però tothom sap que a la presidenta de la Comunitat de Madrid no se li escapa ni per un moment el que vol dir cada gest mediàtic, la lectura que es pot fer de cada foto o el que implica estar o no en l'angle de les càmeres de televisió.

La mateixa Aguirre que sovint busca el focus dels objectius, la mateixa que és capaç de presentar-se a la premsa amb mitjons de supervivent després d'una massacre a Bombai, va ser tot un exemple de discreció i de manca de protagonisme en la foto de família del seu partit. La presidenta madrilenya va quedar (casualment ?) col·locada en un segon pla més que discret, en una posició lateral, lluny de l'objectiu dels fotògrafs i, naturalment, fora de l'abast de les càmeres de televisió que recollien la declaració de Mariano Rajoy.

Talment, com si hagués tornat a la nit electoral del 9 de març de l'any passat quan la foto era la clàssica del balcó de Gènova. Aquell dia vam veure una Esperanza discreta, mirant-s'ho tot des de la barrera, a través d'un vidre de la seu popular. Ni per un moment deuria passar pel cap de la senyora Aguirre sortir al balcó de la derrota, on es trobaven Mariano Rajoy i la seva esposa Elvira, Ángel Acebes, Pío Garcia Escudero, Manuel Pizarro i Soraya Sáenz de Santamara. No sembla probable que ahir tingués cap dubte tampoc sobre quin era el seu lloc a la foto.