" />

29/8/2011 - 09:05h - laMalla.cat

Barrera, una visió de la Catalunya nacional

La mort d'Heribert Barrera és el primer fet a destacar d'un nou curs polític que es promet intens. Barrera va ser, sens dubte, un polític notable, de notable contribució a la recuperació de la dignitat política de Catalunya després de la negra nit del franquisme. Tothom -admiradors, amics, discrepants i adversaris- destaca la seva coherència en la defensa de les seves conviccions. Barrera, va ser un d'aquells nexes d'unió -tant necessaris en el moment del retorn a la democràcia- amb la legitimitat d'una república estroncada per la sedició feixista. Ell, com altres de la seva generació, va contribuir a reconstruir una Catalunya políticament rellevant, a refer un camí de llibertat interromput per la força de les armes franquistes l'any 1939. Barrera ho va fer des de la seva particular visió, eminentment sobiranista. Altres, com Gregori López Raimundo, que ens va deixar fa quatre anys, ho van fer mirant sobretot al model social del país i a les tensions entre el poder econòmic i la classe treballadora. Una i altra mirada eren valuoses, necessàries i representatives de la Catalunya del 1980, que es posava mans a l'obra en la difícil tasca de recuperar el temps i el recorregut perdut durant quatre dècades.

Barrera havia dit que l'horitzó nacional i l'horitzó social de Catalunya eren dues vies paral·leles, indestriables l'una de l'altra però, com tots i cadascú dels humans, ell va interpretar la realitat a la seva manera i segurament els seus criteris sobre la justícia social o la lluita contra les desigualtats devien ser diferents als de López Raimundo i Gutiérrez Díaz, del PSUC o Joan Raventós del Partit dels Socialistes de Catalunya. Barrera havia portat, dels anys 30, un profund sentiment anticomunista que l'allunyava de les forces hegemòniques de l'esquerra catalana a l'inici de la recuperació democràtica. Ell tenia les seves prioritats, les seves filies i les seves fòbies. I les va aplicar el 1980, fent amb els vots d'ERC al Parlament que Jordi Pujol fos el primer president de la Generalitat en la nova etapa democràtica i convertint-se ell en el primer president del Parlament restaurat. Poc després Esquerra Republicana va pagar electoralment per aquella aliança, com l'ERC actual està pagant ara pels anys de pacte amb els socialistes i amb ICV-EUiA, hereus de Raventós i de López Raimundo. La vida política catalana és a vegades ingrata i sempre complexa, perquè la realitat del país és plural i té molts matisos. Hi ha més d'una manera d'entendre la Catalunya nació i la de Barrera n'era una però no pas l'única, ni a l'esquerra, ni a la dreta, ni al centre. Catalunya no és terra de blanc o negre i això, darrerament, havia estat la clau d'alguna de les polèmiques amb el desaparegut president Barrera.

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

23/5/2011 - 09:23h - laMalla.cat

Després del 22M

En les pròximes hores, quan els guanyadors hagin donat sortida suficient a la seva eufòria i quan els perdedors hagin sortejat els inevitables símptomes depressius de la derrota, vindrà l'hora de la feina i de la responsabilitat. Les eleccions d'aquest diumenge 22 de maig posen deures per a tothom, i aquest vegada, ni la festa ni el funeral podran allargar-se gaire. A tots se'ls ha girat feina, molta i urgent.
 
Victòria clara de CiU
Convergència i Unió ha aconseguit un èxit històric amb la victòria de la ciutat de Barcelona i d'altres poblacions emblemàtiques com Girona, Reus, Manresa, Igualada, Figueres, Vilanova i la Geltrú. Casos com el de Barcelona o el de Girona, premien l'esforç i la perseverança de candidats que, com Xavier Trias o Carles Puigdemont, han aconseguit finalment recollir el fruit de la seva feina i del desgast de l'adversari. CiU té també al seu abast la possibilitat de decantar al seu favor pactes a ajuntaments com Tarragona o Mataró. Guanya a les quatre diputacions catalanes, amb majoria absoluta a Tarragona, Girona i Lleida i necessitant soci a la corporació provincial de Barcelona. Però els èxits i les victòries, després d'un sacseig electoral com el que s'acaba de produir, no deixen gaire temps per perdre. CiU ha d'escollir quina és la fórmula de pacte en molts àmbits de l'administració local on el seu avantatge no resulti suficient per ell mateix. En més d'una ocasió la disjuntiva serà pactar amb el PSC o fer-ho amb el PP per a evitar situacions de feblesa. Arriba l'hora de mullar-se.

El PSC i la urgent refundació de l'esquerra
Per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la feina per davant és immensa i la urgència màxima. La derrota de Barcelona, la pèrdua de ciutats importants i el retrocés electoral a tot Catalunya té unes dimensions que va molt més enllà de la pèrdua de musculatura que semblava previsible abans del 22M. Des de la seva fundació, l'any 1978, amb vocació de ser partit central de la política catalana, el PSC no havia tingut mai uns resultats tant dolents i menys en la seva base tradicional que han estat el món local i el municipalisme. El PSC és, amb diferència, qui té més deures -i els de més profunditat- després d'aquests comicis. Els socialistes tenen el difícil repte de construir un nou relat de Catalunya des de l'esquerra. L'esquerra que està a dins de les seves files, però també, i especialment amb aquella que no hi milita o que habita a altres formacions com Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA.

La caiguda electoral dels socialistes té claus diverses, algunes de les quals tenen a veure amb el desgast propi de tres dècades d'hegemonia local i altres poden ser fruit de la crisi i del desgast del Govern del PSOE. Però no faran be els deures els socialistes de Catalunya si no afronten la seva refundació en clau, en primer lloc, catalana. La fórmula 1978-2011 de relació PSC- PSOE ha caducat amb aquestes eleccions del 22M. Si vol tornar a ser hegemònica, la part majoritària de l'esquerra catalana -federalista i no independentista- ha de ser capaç d'arbitrar i executar un discurs propi capaç de tirar del carro de l'esquerra espanyola cap a un pacte renovat Catalunya-Espanya que es bais en el reconeixement democràtic i en la lleialtat mútua. És el que una majoria de catalans vol, quan se'ls pregunta per això tant complexe que són les identitats i els sentiments. Malgrat la seva destrossa, que ha estat molta, el PSC està en condicions d'intentar-ho. Ja voldria el PSOE haver salvat alguns dels mobles que els socialistes catalans han pogut rescatar del tsunami convergent i de l'onada conservadora en aquestes eleccions.

Aterratge forçós d'ERC
Per a l'esquerra independentista la primera tasca és la d'aterrar en la realitat que mostren els resultats del 22-M. En les eleccions al Parlament del mes de novembre de l'any passat, ni ERC ni les altres formacions independentistes van ser capaces de recollir el descontent de la gran manifestació després de la sentència de l'Estatut. Ara ha quedat clar que tampoc no han recollit, com pretenien l'esperit de la mobilització independentista que van suposar les consultes no oficials sobre la sobirania.

La dreta i l'extrema dreta
Del Partit Popular hauríem d'esperar contenció en la poc dissimulada ànsia per recuperar el poder a Espanya i per guanyar quotes de poder a Catalunya. Però els indicis no apunten en aquesta direcció. A la vista dels resultats de l'àrea metropolitana de Barcelona, a l'Ajuntament de Badalona, no ha arribat a entrar la xenòfoba Plataforma per Catalunya precisament perquè el candidat del PP -guanyador de les eleccions- ha ocupat el seu lloc amb un discurs molt semblant. Aquest fenomen i el del partit de Josep Anglada, present ara a consistoris com Santa Coloma de Gramenet o l'Hospitalet, obliguen a una reflexió profunda de tots.
Cal molta feina i molta responsabilitat.

18/2/2011 - 09:35h - laMalla.cat

Més que primàries del PSC, cruïlla política de Barcelona

 

La vida municipal de Barcelona està a punt de viure una cruïlla inèdita. Mai en la història política recent de la ciutat, s'havia produït res semblant. Ja no es tracta únicament del fet que militants i simpatitzants del partit que governa la ciutat estiguin a punt de decidir quin serà el seu candidat a alcalde o candidata a alcaldessa. El que resulta realment rellevant, donades les circumstàncies polítiques, és que un grup petit de ciutadans (molt petit si el comparem al conjunt de la ciutadania barcelonina) podria tenir a les seves mans, de fet, el futur de la ciutat, i no ja sols el nom del candidat o candidata socialista sinó el color polític del proper govern municipal de Barcelona.

Des la federació de Barcelona del PSC, lògicament neutral en les formes, però òbviament implicada en l'aposta de continuïtat que representa l'alcalde Hereu, apunten que es detecta més mobilització dels militants que dels simpatitzants. Aquells que ensumen en l'interior de les files socialistes barcelonines sostenen que, entre els militants el vot fidel a Hereu és més fort que el vot renovador que aposta per Montserrat Tura.

Si hem de fer cas de les enquestes, el PSC caminaria cap a una derrota electoral de dimensions estratosfèriques en les eleccions del 22 de maig, en cas d'optar per Jordi Hereu aquest dissabte. L'alcalde i els seus partidaris confien, en canvi, en poder poder presentar un alcalde reforçat si guanya les primàries i capgirar així els sondejos. Les mateixes enquestes no asseguren una victòria electoral en cas que Montserrat Tura fos candidata a alcaldessa però sí dibuixen clarament un canvi de tendència radical; un escenari polític en el qual els socialistes podrien mantenir vives les possibilitats d'un ajuntament de to progressista.

Un grapat d'afiliats socialistes potser s'estan debatent a aquesta hora entre el cor i el cap a l'hora de determinar el seu vot. Uns quants milers de simpatitzants deuen estar dubtant ara mateix entre anar a o no anar a votar després d'una campanya que ha estat poc brillant i molt marcada per un prudent Fair Play entre els dos contrincants. La decisió d'uns i altres serà només seva, però la cruïlla política és de tota la ciutat.

10/2/2011 - 10:11h - laMalla.cat

Apunts breus: Polònia, paperetes i Berlusconi

Trobo que a vegades és saludable deixar-se anar en l'exercici d'un repàs ràpid als diaris de la jornada i llançar, esponàniament, allò que susciten les columnes i els titulars.  A veure què tal...

'Polònia' de TV·3 fa cinc anys
. Prop de 700.000 espectadors de mitjana, 120.000 seguidors al Facebook, una mitjana de 30.000 usuaris únics mensuals a internet. Estem davant d'una brillant creació televisiva, tant sana com necessària en democràcia. S'ha de felicitar els col·legues de 'Minoria absoluta', entre ells vells amics i col·legues com el Queco o el Manel i animar-los a seguir fent-ho tan bé com ho fan,  en mig d'algunes incògnites -segurament,  espero, llegendes urbanes- sobre eventuals 'desafeccions' del nou Govern de CiU envers el programa. Una cosa es veu clara: els guionistes, tot l'equip del 'Polònia' i els seus resultats, farien altament difícil la justificació d'una desaparició o arraconament del programa.

Primàries i paperetes. Diuen les cròniques d'aquest dijous que, finalment i després de negociacions de certa intensitat, els contendents en les eleccions primàries del PSC a Barcelona -els equips de Montserrat Tura i de Jordi Hereu- s'han posat d'acord sobre una qüestió de formes, però no menor, pel que es veu. Els militants i simpatitzants que estan en el cens d'aquestes eleccions primàries podran rebre la papereta i el sobre a domicili i, si així ho desitgen, portar ja preparat el seu vot des de casa. Expliquen els cronistes que l'equip d'Hereu es resistia a aquesta possibilitat i aquesta reticència obre alguns interrogants. ¿Pensen els partidaris de l'alcalde que el vot al seu candidat pot ser més favorable si la papereta es pren directament a la seu de l'agrupació del partit? ¿Per què?

'Putiferi' a la italiana. Llegeixo a La Vanguardia que Berlusconi sent “fàstic” per una fiscalia “amb finalitats subversives”. En aquest cas, prefereixo deixar l'espai del comentari a disposició de la lliure imaginació dels lectors. Serveixint-se de gust, si volen!

12/1/2011 - 08:15h - laMalla.cat

Barcelona i els pètals de la margarida

No passaran gaires dies abans que es desfulli definitivament la margarida de si hi haurà o no una opció alternativa a la de Jordi Hereu com a candidat socialista a l'alcaldia de Barcelona en les eleccions locals del mes de maig.

A poc més de quatre mesos de les eleccions ja no sembla gens sostenible la situació actual: un alcalde que reclama, dia sí, dia també, la continuïtat del seu projecte davant una direcció del PSC que ha volgut deliberadament deixat obert el debat, conscient de la importància estratègica de l'Ajuntament de Barcelona i davant dels fins ara dubtes o silencis dels possibles candidats alternatius.

M'apunten que el cercle viciós es pot trencar aquesta mateixa setmana. La margarida ja no té més pètals i qui hagi de dir si vol entrar o no en una batalla de primàries ho farà ben aviat.

El nom de Montserrat Tura, ha començat a sortir de l'estricte i discret territori de les travesses periodístiques en el que s'ha mogut des de fa mesos per passar a estar en boca de dirigents del PSC, ja en declaracions públiques El propi Jordi Hereu, preguntat pels informadors, s'ha mostrat disposat a “confrontar” el projecte per a la capital de Catalunya amb l'exconsellera de Justícia, d'Interior i exalcadessa de Mollet del Vallès. El cap de files dels socialistes catalans al Parlament, Joaquim Nadal, ha dit públicament que Tura seria una candidata “apta” per liderar la ciutat de Barcelona. Les enquestes que es maneguen al carrer Nicaragua ho avalarien. No sabem -perquè ningú no ho explica- les dimensions exactes que auguren els sondejos per cada possible candidat però sí que el nom de l'exconsellera té millor acollida que el del propi alcalde quan pregunten aquells que fan els estudis d'opinió.

La paraula la té ara ja la pròpia Tura i ella es pronunciarà, finalment, en els propers dies. Posteriorment, si és el cas, la tindran els militants del PSC de Barcelona i -atenció- també els simpatitzants. En última instància, el 22 de maig, parlarà i decidirà la ciutadania de Barcelona.

28/12/2010 - 07:10h - laMalla.cat

Entreactes de la política

Any nou, Govern nou, oposició nova i, fins i tot en el cas d'algun conseller del  nou Govern, nova adscripció política. Tota alternança en el poder comporta generalment canvis en el planter de protagonistes. En el nou panorama polític català hi ha una mica de tot: aparicions, reaparicions i desaparicions anunciades. Algunes, anunciades directament per la lògica dels resultats electorals i  d'altres, derivades de la mateixa lògica dels vots però forçades després d'una resistència inicial que no resultava gens sostenible.

Però ara el que compta és el Govern i Artur Mas ja n'ha completat el puzle. Quatre membres de Convergència Democràtica, dos d'Unió i cinc independents, un d'ells, com ja és sabut, de militància socialista fins ara. El temps i la praxis política del nou l'Executiu diran si es tracta efectivament del “Govern dels millors” com ha anunciat reiteradament el president de la Generalitat o “el millor dels Governs possibles”, donades les circumstàncies.

El nou president català ha volgut jugar clarament la carta dels fitxatges buscant en els sectors de l'economia i de la societat persones especialment capacitades per portar a terme la gestió de cadascuna de les àrees. Bona idea la de cercar els millors, fins i tot a risc que, com ha transcendit en aquests dies, algunes invitacions a possibles consellers acabin no fructificant, ja sigui per motius econòmics o per raons d'altra mena.

Ferran Mascarell ha estat, finalment, el fitxatge estrella d'Artur Mas.  Mascarell és l'home que va elaborar el programa electoral de cultura i coneixement amb el qual el PSC i José Montilla es presentaven a les eleccions del 28 de novembre, fa exactament un mes. Era dijous, 25 de novembre quan el mateix Montilla, en un acte al Museu de la Tècnica de Manresa, proclamava que “l'economia i el coneixement” serien “el cor” del seu Govern i que per això comptaria amb “les persones més valuoses” per a fer-se càrrec d'aquestes dues àrees. En el cas de l'economia, l'home era Antoni Castells. Per al coneixement, l'aposta de Montilla era Ferran Mascarell.

Poques setmanes més tard, passades les eleccions, derrotat el PSC i clarament victorioses les candidatures de CiU, Mascarell accedeix al càrrec que el convertirà en l'executor del programa cultural d'Artur Mas i deixarà de militar, segons s'anuncia, en el Partit dels Socialistes de Catalunya.  En l'escenari de la política s'actua sovint a curt termini i de vegades no transcorre prou temps com perquè l'espectador pugui entendre del tot l'evolució de l'argument entre acte i acte.

 

JOSÉ MONTILLA. Acte de camapanya electoral a Manresa (25/11/2010):

16/12/2010 - 08:45h - laMalla.cat

Els ànims i les ànimes

Després del xoc ve la valoració dels danys i toca calibrar les pèrdues. Però el més immediat i necessari és sortir del vehicle accidental, desenclaustrar-se i comprovar que, malgrat les ferides, hom manté el més important: la integritat física. El PSC no surt il·lès de la col·lisió electoral del 28-N, però en surt viu i lúcid, segons els primers indicadors.

President i consellers en funcions, diputats electes, alcaldes i regidors de tot Catalunya, dirigents i quadres del socialisme català, estan en l'inevitable exercici de mirar-se al mirall. Saben que bona part d'una futura recuperació dependrà de la capacitat d'analitzar el que ha passat i d'aplicar els canvis adequats en el relat, en els equips i en els lideratges. Però hi ha una part del futur que no depèn d'ells.

La crisi i els seus efectes socials converteixen la política en un territori incert i poc previsible. És una regla que mana per a tothom. Res no serà fàcil, ni per als que tornen al Govern ara, després de set anys de travessa del desert, ni per al PSC, a qui correspon, en aquests moments, retrobar-se en el paper de construir una alternativa des de l'oposició i treballar per mantenir la seva musculatura en l'ámbit municipal.

Fa unes hores, la proximitat de les festes de Nadal ha proporcionat l'excusa perquè dirigents del socialisme català es mirin en el mirall dels mitjans comunicació. Una ocasió perquè polítics i periodistes compartissin copa de cava i algunes reflexions, amb més sinceritat que s'acostuma a gastar en les compareixences oficials.

Una de les 'ànimes' presents en la cita prenadalenca amb els periodistes apunta alguns elements d'alarma basats en l'aritmètica dels darrers resultats. Justament ara que la crisi fa que es disparin les incerteses i que les bosses de probresa creixin, un partit com al PSC, cridat a ser aliat de la cohesió social, està en la seva posició més feble en més de 30 anys de presència al Parlament de Catalunya. Els socialistes catalans han tingut en aquestes eleccions 570.000 vots, el mateix resultat que han aconseguit, junts, el Partit Popular, Ciutadans o Plataforma per Catalunya, “els partits de la confrontació”, segons terminologia utilitzada per l'esmentada 'ànima' socialista.

El diagnòstic és senzill. El partit que aspira a representar i a interpretar de forma majoritària un projecte progressista per a Catalunya, està en ple procés de pair la derrota. Donen senyals d'estar disposats a fer-ho amb calma, sense tempestes internes i amb realisme. El temps, les eleccions municipals i el congrés de la tardor de 2011 dirà si ho aconsegueixen.

29/11/2010 - 09:43h - laMalla.cat

Què ha canviat, què cal canviar?

Catalunya ha canviat aquest diumenge. No està gens clar que ho hagi fet en la seva essència política: societat avançada, plural en idees i identitats, amant de la llibertat i de l'estabilitat. Però el que sí s'ha fet molt evident en aquestes eleccions és que les circumstàncies polítiques i econòmiques -especialment les dels dos darrers anys- han capgirat profundament el mapa de la vida pública catalana.
La victòria de Convergència i Unió -tant contundent com avalada per una participació força més alta d'aquella que semblava esperable- és la lògica evolució dels darrers esdeveniments.

Una part del vent a favor el té sempre el partit de l'oposició quan la crisi econòmica castiga durament la ciutadania i provoca frustracions i descontents que molta gent protesta contra el partit en el Govern. En temps de crisi hi ha una porció de ciutadans que giren cap al centre-dreta i aquesta és una realitat que es dóna a tot arreu. Però no ha estat el càstig per la crisi la part més important de la victòria de CiU.

El descontent polític generat per la sentència del Tribunal Constitucional que ha retallat l'Estatut que una majoria de catalans va votar a les urnes, ha estat recollit d'una manera clara per la formació que lidera Artur Mas, el proper president de la Generalitat. Això ha estat possible, gràcies a la gran musculatura política que ha demostrat CiU durant els set anys en els quals ha hagut de moure's a l'oposició, després d'aquells 23 anys de governs presidits per Jordi Pujol.

En el cantó dels derrotats, el PSC és qui té el repte més important: fer l'anàlisi correcta del que ha passat i ser capaç de reaccionar en conseqüència. No hi ha dubte les que les 'càrregues explosives' que el PP va deixar adossades al text de l'Estatut han ajudat força a  aconseguir l'efecte desitjat amb el recurs davant el TC. Fer naufragar una experiència de govern que sumava les forces del catalanisme d'esquerres i aconseguir rèdit electoral a mig i llarg termini. Però també és evident que el PSC i el tripartit no han estat únicament víctimes de l'explosió contra l'Estatut, sinó que també paguen errors propis i contradiccions entre els socis.

A Esquerra Republicana se li ha partit l'electorat en tres, amb importants fugues cap a CiU i cap a altres opcions independentistes. La formació de Joan Puigcercós entra en una etapa difícil reduïda a la meitat i sense el paraigües del Govern. A més a més, a ERC se li ha desdibuixat el perfil d'esquerra  perquè part del seu electorat se n'ha anat al centre dreta i una altra part ha fugit per alimentar el projecte personal de Joan Laporta que irromp sense que la ciutadania conegui gaire quin és el model de societat o de política social que proposa més enllà de la seva proclama a favor d'una declaració unilateral d'independència i de les ombres sobre l'eficiència de la seva gestió econòmica al capdavant del FC Barcelona.

Iniciativa per Catalunya-Verds i els seus aliats d'Esquerra Unida i Alternativa hauran d'extreure les lliçons que correspongui del seu pas pel Govern i dels conficltes i contradiccions internes que això els ha generat.

L'esquerra catalana i catalanista té el repte de recomposar un espai central en la societat catalana que queda ha quedat malmès amb les eleccions d'aquest diumenge.

Els socialistes catalans han de començar a gestar des d'aquest dilluns mateix, un autèntic pla de "refundació", paraula que ja utilitzen alguns dels seus dirigents. El propi José Montilla, líder dels socialistes catalans encara, s'ha marcat l'objectiu d'encarrilar el procés cap a un congrés de renovació i ho ha de fer passant per unes eleccions municipals que són cabdals per a un partit que té en l'administració local el seu pinyol. Sempre ha estat així. Ho és ara que la força majoritària de l'esquerra catalana ha de passar a l'oposició a nivell nacional, però també ha estat així durant els anys en els quals el PSC ha encapçalat el Govern de la Generalitat.

Ho ha dit el propi Montilla: els socialistes catalans han de reformular la seva proposta per a Catalunya, el seu sistema d'organització i els lideratges personals. I tot això ho han de fer a sis mesos d'unes eleccions municipals decisives.

25/10/2010 - 07:33h - laMalla.cat

El punt i a part de Montilla

No hi haurà un altre Govern tripartit després de les eleccions del 28 de novembre. Ja no es tracta d'una qüestió d'aritmètica parlamentària. El “no” a una tercera reedició de la fórmula és un compromís en ferm -fet fins i tot amb certa solemnitat- per president i líder del partit que han governat precisament gràcies a l'acord de les tres forces d'esquerres del país.

Estant en plena campanya com estem no calia esperar que CiU i el seu candidat volguessin donar crèdit en públic al cop de porta que el president socialista Montilla ha donat a la fórmula que li han permès governar a ell i al seu partit. Artur Mas necessita el tripartit com a adversari tant com José Montilla i el PSC necessiten desvincular-se'n. Significativament els socialistes catalans han utilitzat el lema “punt i a part” per marcar l'anunci del seu líder. Montilla ha decidit conduir el seu projecte de país i el seu programa per governar-lo per un camí de missatges clars, sense la pesada càrrega que, segons opinió molt estesa, han suposat determinats tics dels seus socis.

Dissabte a la nit, entrevistat en la part blanca del programa 'La Noria' (Telecinco), alguna de les respostes del president ja apuntava en aquesta direcció. “Si el preu d'ERC és un referèndum que jo mai no avalaré, no hi ha possibilitat d'acord”, deia responent a una insistent Pilar Rahola.

En el fons, ni les bases, ni els electorats del PSC i d'Esquerra estarien en condicions de suportar una tercera edició de la fórmula. El partit de Joan Puigcercós es veu irremissiblement abocat a intentar marcar tota la musculatura independentista que li surti. Se li ha girat feina amb els competidors estrella que li han sortit en aquestes eleccions.

Dels tres socis del Govern, els socialistes seran els únics que tindran interès en explicar l'obra del Govern, les  inversions realitzades, els plans per als propers anys. ERC estarà molt ocupada en recordar cada dia (per a qui vulgui escoltar, que ara ja només potser CiU) que la seva condició "irrenunciable" per a un pacte de Govern és una consulta sobre la independència. ICV-EUiA farà, lògicament, la seva feina desmarcar-se de tot allò que el PSC avala i que ells consideren perniciós (el quart cinturó, la llei d'educació, les reformes del Govern central). Els socis deixen el camp lliure del Govern al PSC de Montilla i el president -lliure de motxilles- es disposa a donar és la batalla més difícil contra CiU.

Ni  la situació econòmica, ni les enquestes ni el vent bufen a favor del president català i el seu partit però Montilla ha deixat clar que pensa jugar les seves cartes. I també que el joc dels darrers set anys ja no serveix.