" />

10/3/2009 - 07:30h - laMalla.cat

Dissimulació en públic, confessions en privat

Deia amb raó el company de COMRàdio Jordi Duran, en l'entrevista que publicava ahir lamalla.cat, que “la sinceritat és una revolució pendent en el periodisme”. De la política ja ni parlem, oi?

Ens hem acostumat a la ficció verbal, a l'exageració o a la veritat maquillada com si es tractés d'una característica consubstancial de la mateixa política (probablement més d'un lector pensarà que efectivament ho és). Com que ens hi trobem cada dia no ja no hi parem massa atenció perquè tots, més o menys, ens hem acostumat a llegir els polítics entre línies. És feina dels periodistes buscar les diferències entre els discurs públic i el comentari en privat. I és aquí on, a vegades, els contrastos són més que notables.

Exemples de les últimes hores:

  • El PSC dóna públicament un notable al primer any del govern Zapatero en la seva segona legislatura. Discurs en privat: com a molt un aprovat, i ja va essent hora que el president del Govern central faci canvis a l'Executiu, començant pel vicepresident econòmic Pedro Solbes. És obvi, amb el finançament per resoldre i amb altres qüestions compromeses que encara no estan resoltes, que els socialistes catalans no han tingut ara massa motius per donar salts d'alegria amb la política de Zapatero. Les mirades del PSC estan posades ara en la remodelació que pugui fer el líder de Moncloa i en les possibilitats que el pes específic de Carme Chacón al govern pugui experimentar alguna variació a l'alça. El discurs en públic, és el de tancar files amb Zapatero.

  • Un altre cas, el de la manifestació independentista de dissabte passat a Brussel·les. Els seus organitzadors asseguren, en públic, que la mobilització va ser un “gran èxit” i finalment van decidir quantificar la participació en les 10.000 persones inicialment previstes, tot i que ells mateixos havien rebaixat la previsió -un parell de dies abans- a unes 4.000 o 5.000 persones. En privat algunes persones que s'han implicat en aquesta iniciativa admeten que uns 3.000 participants, la xifra que va comptar la policia belga, està molt per sota de les expectatives marcades per a una mobilització que pivotava justament sobre una pàgina web anomenada deumil.cat.

15/12/2008 - 07:35h - laMalla.cat

Ara tocarà moure peça a Zapatero

 

Passada la frontera de dijous vinent, quan el Congrés dels Diputats hauran aprovat els pressupostos generals de l'Estat, amb els 25 vots del PSC inclosos, el proper moviment en la partida d'escacs l'haurà de fer José Luis Rodríguez Zapatero.

Els socialistes catalans, amb dos ministres al govern i ni més ni menys que un secretari d'Estat d'Economia, no faran que caiguin uns pressupostos que, entre d'altres coses, comporten 4.626 milions d'euros d'inversió a Catalunya. Ara, el Govern central i el PSOE tenen l'obligació i la responsabilitat de complir la llei que van votar els seus diputats, els 142 del PSOE i els 25 del PSC (si es vol sumar d'aquesta manera).

És una llei orgànica aprovada per les Corts i refrendada pel poble de Catalunya i no cap rebequeria política el que fa que des de Catalunya es reclami un sistema de finançament suficient. Un sistema que doni prou capacitat financera a la Generalitat per atendre les necessitats en salut, educació, serveis socials i l'acollida de la immigració.

Ara sí que, de Madrid, haurà d'arribar una proposta detallada que abordi els mecanismes d'anivellament i de solidaritat sobre els quals l'Estatut dóna instruccions molt precises. Ara ja no valdrà jugar a guanyar temps com ha fet Pedro Solbes durant aquest mig any. No ha funcionat l'estratègia d'esperar que la crisi canviés de facto el que està recollit a la llei.

No serà, doncs, pel debat de pressupostos ni pels 25 diputats socialistes catalans que trontolli l'estabilitat política del país o el propi Govern de Zapatero. Però tot i amb els pressupostos aprovats, aquesta estabilitat no està ni molt menys garantida si no es compleix la llei i el compromís polític amb Catalunya, que va ser, recordem-ho peça clau perquè el PSOE pogués estar al Govern. Sembla obvi, però probablement el president Montilla es vegi en la necessitat de recordar-ho quan parli aquests propers dies amb José Luis Rodríguez Zapatero.

12/12/2008 - 06:24h - laMalla.cat

PSC, pressupostos, finançament (i Fraga)

Abans d'entrar en matèria, només un apunt breu sobre Manuel Fraga i al seu exabrupte sobre "penjar els nacionalistes". Senzillament, INTOLERABLE.

Els historiadors donaran compte en el seu moment d'aquest personatge que, certament no ho tindrà gens fàcil per a rebre un judici benèvol. Va tenir la habilitat de passar de tenir cadira al consell de ministres del dictador Franco a ser un dels pares de la Constitució. Però va intentar que aquesta no abolís la pena de mort i es va resistir amb totes les seves forces al títol vuitè que estableix l'estat autonòmic. Paradoxalment, el seu màxim destí institucional en democràcia va ser el de president de Galícia.

Però deixem de banda l'arqueologia política i anem al que interessa...

S'acosta final d'any, les negociacions del finançament no es desencallen. La tensió política puja (lògic) però les escenificacions també (previsible). Si es passa la frontera del canvi d'any sense el nou sistema de finançament que preveu l'Estatut i que ha de permetre a la Generalitat donar resposta suficient a les necessitats socials i econòmiques de Catalunya, el Govern de Zapatero, no estarà complint i això seria greu.

Com que la política sovint és un guió previsible, augmenta la pressió sobre els socialistes catalans per a que amb els seus vint-i-cinc vots al Congrés facin caure els pressupostos generals de l'Estat en la votació de dijous que ve. Els partits que així ho reclamen fan el paper que consideren que han de fer davant els seus electorats i, especialment CiU que ha de fer oposició. Ara bé: un "no" del PSC als pressupostos desbloquejaria la situació del finançament? Les conseqüències d'un escenari així polítiques beneficiarien Catalunya?

D'entrada, sense pressupostos no hi hauria inversions. Els 4.600 euros d'inversió a Catalunya previstos ara per ara en el projecte pressupostari no hi serien. Seria impossible un nou model de finançament autonòmic perquè automàticament quedarien prorrogats els pressupostos de 2008.

Un vot negatiu del PSC als pressupostos provocaria, previsiblement, el trencament de la família socialista. "Objectiu aconseguit!", es felicitaria la dreta espanyola. Eleccions avançades i grans possibilitats de victòria del Partit Popular. Aniria millor la negociació amb un nou govern conservador, s'avançaria més en el desenvolupament de l'Estatut recorregut pel PP?

La política és optar, triar. A vegades triar el menys difícil de dos camins.

21/9/2008 - 10:34h - laMalla.cat

Pacte del finançament: Silenci, es negocia

 

La foto que encapçala aquest post és de setembre de 2007. Aquest any el president del Govern central i líder socialista, José Luis Rodriguez Zapatero s'ha saltat la Pineda de Gavà. No acostuma a faltar cada mes de setembre, convidat pel PSC, a l'acte amb el qual els socialistes catalans obren el curs polític, però enguany (per agenda o per estratègia) Zapatero no ha estat a la Festa de la Rosa catalana. El missatge és molt clar: de moment, millor no exposar-se. En plena negociació sobre el finançament i amb una dificultat evident per a mantenir-la en un pla de discreció, els estrategues socialistes hauran convingut que era millor que Zapatero no vingués. L'absència és, ara per ara, l'única manera de guardar silenci.

L'últim acte públic de Zapatero a casa dels socialistes catalans va ser el dia de cloenda de l'11è congrés del PSC, ara fa dos mesos. Aquell dia al líder del PSOE li va tocar una mica el rebre. Aquelles paraules d'advertiment que li va adreçar José Montilla en públic eren les cartes sobre la taula d'una negociació dura i difícil, un pols entre el PSC i el PSOE que començava llavors i que ha seguit durant tot l'estiu. És evident que la cosa no va començar gens bé. Ara, pel que diuen alguns dirigents socialistes, el clima ha canviat. No trigarem gaire temps a comprovar fins a quin punt això és realment així.

De moment el president Montilla reclama silenci. Vol que es deixi negociar governs de Barcelona i de Madrid amb el menor soroll possible. L'exigència del cap del Govern català és més que raonable, però xoca amb un impediment congènit de la política catalana. CiU considera que li correspon el protagonisme de ser el primer partit del Parlament i ERC no vol quedar fora de joc davant de les dues forces majoritàries.

Un pacte sempre vol discreció i això a Catalunya és gairebé un impossible. Aquest pacte, si s'acaba aconseguint, haurà de sobreviure al soroll, sembla que inevitable, que tant esgota la societat catalana.

1/9/2008 - 07:42h - laMalla.cat

Inici de curs amb assignatures pendents

1 de setembre, dilluns. Una data rodona. L'inici de temporada i la tornada a l'activitat normal coincideixen amb l'estrena del mes i de la setmana. Reconec una excentricitat meva des de petit: sempre m'han agradat els primers dies de curs.

El curs acadèmic es farà esperar encara uns dies però el nou cicle polític arrenca avui després d'unes vacances que tampoc no han estat del tot. Aquí les coses no són tant rodones. Els angles i els fronts oberts són tants que gairebé tots els 'alumnes' arriben a classe amb assignatures pendents

Zapatero se la juga a la primera avaluació

El president del Govern central diu començar el curs "tranquil i optimista".El cert és que el repte més important que té Zapatero en aquest curs és el de la crisi econòmica. Per molt "fort" que, segons el president, estigui el país per afrontar la crisi, ell i tothom d'estar molt atent a una tardor que per desgràcia pot estar farcida de regulacions laborals que atiarien encara més el foc de la crisi.

El de la crisi serà un examen per a tot el curs però Zapatero té un compromís decisiu ja en la primera avaluació, és a dir d'aquí al mes de desembre. Li és imprescindible trobar una bona sortida per al conflicte del finançament autonòmic -especialment el de Catalunya- si vol tirar endavant els pressupostos de l'any que ve i més encara si aspira a acords d'estabilitat parlamentària per a tota la legislatura.

Mentrestant Rajoy es permet iniciar el curs amb una declaració tant sincera com la que feia a 'El País' d'aquest diumenge: "Alguns no donaven un duro per mi". Té raó. Al final, malgrat tot, aquí el tenim.

El 'pati' català

En aquest 'cole' imaginari de la política, el pati dels partits catalans el tenim una mica tens. Montilla i el PSC saben que per damunt de compromisos fraternals, la seva obligació i el seu encàrrec és la defensa dels interessos de Catalunya i això els complica la vida i les relacions amb Zapatero. De pas, la complicació es pot estendre a la vida interna del Govern català que comparteixen amb ERC i ICV

El dilema d'Artur Mas i de CiU se sembla bastant al que tenien quan s'elaborava l'Estatut. La lluita entre el seny i la disbauxa. El seny els portaria a beneir un acord de finançament acceptable i de pas convertir-se en columna vertebral imprescindible per a Zapatero. La rauxa -a la qual podria contribuir un eventual fracàs del finançament- els portaria a radicalitzar la seva posició en aquesta mena de competició constant que tenen CiU i ERC.

Per a Esquerra Republicana el nou curs no és menys complexe. Puigcercòs diu que "vetllarà" perquè el Govern no es desviï i Carod prefereix apuntar al PP com a origen de tots els mals. Ell sap, per experiència pròpia, la influència que pot tenir un determinat discurs del PP sobre Catalunya.

El 'nou' PP català presidit per Alicia Sánchez Camacho es planteja el nou curs amb un gest de 'canvi'. La presidenta del PPC està disposada a que el seu partit torni aquest 11 de setembre a l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. De haver pensat, al cap i a la fi, que si allà sempre hi ha radicals que esbronquen a tothom, els populars catalans no hi perden res per sortir a la foto.

29/8/2008 - 09:02h - laMalla.cat

El finançament i el temps

 

El vicepresident econòmic Pedro Solbes ha volgut donar-li la volta a allò de que "dos no es barallen si un no vol". La culpa, la responsabilitat -diu Solbes- de què s'hagi incomplert el termini marcat per l'Estatut per a un acord sobre el finançament no és d'un, sinó de tots dos. Més aviat, el que diu Solbes és que la culpa de l'incompliment és de la part catalana i del seu NO rotund a les bases exposades pel ministre el mes de juliol. Estava clar que en aquests moments, la compareixença de Solbes serviria per a poca cosa més que per mostrar ben definides les diferents posicions però que no ajudaria gens a sortir de l'atzucac. Hauria servit per alguna cosa més la compareixença de Zapatero que tanta polseguera ha aixecat en els darrers dies?

Sincerament, penso que no. Ni Solbes ni Zapatero estan en condicions encara d'aportar-hi novetats. Potser sí que aquesta negociació sobre el finançament autonòmic s'ha obert de forma més transparent que altres del passat, però a hores d'ara el ball no ha ni començat i l'únic que sabem és que els participants volen repertoris musicals ben diferents. (Déu n'hi do, el joc que dona la ditxosa metàfora de la música). Més enllà dels 'actes transparents', la qüestió requereix moltes hores de converses, de negociació de números i de percentatges i amb tota probabilitat el nou curs polític serà intens en sessions de treball, reunions i trucades. Costaria de creure que part de tota aquesta feina callada no hagi començat ja, fins i tot mentre es produeix el xoc de posicions en públic.

De tot aquest 'ball a porta tancada' no en sabrem res o molt poca cosa fins que un dia algú digui públicament que hi ha 'fumata blanca' sobre el finançament o per contra que s'ha fracassat en l'intent. Això últim -per moltes amenaces o advertències tàctiques que faci Solbes- sembla altament improbable si molts -especialment el PSOE i el PSC- volen evitar entrar en el camí d'un cert suïcidi polític.

Zapatero ha dit fa pocs dies que resoldre el model de finançament autonòmic "portarà temps". El nou sistema de finançament hauria d'entrar en vigor el mes de gener. El rellotge ha començat a córrer.

5/8/2008 - 10:02h - laMalla.cat

Més que un finançament

El PSC ha advertit del risc de "radicalització" en la societat catalana si no es resol prou bé el finançament català. Ja se sap que la política no seria política sense una certa dosi de dramatisme. Que ningú no imagini barricades al carrer o una vaga general per culpa de la manca d'entesa entre Castells i Solbes  o entre Montilla i Zapatero. Això no vol dir, però, que la qüestió no sigui seriosa.

Més enllà del previsible incompliment de la data marcada per l'Estatut -el 9 d'agost- i de la negociació estricta sobre uns quants milions d'euros de més o de menys, el que realment s'ha obert amb aquesta negociació del nou sistema de finançament autonòmic és el meló de les regles del joc. Les normes de convivència territorial en aquest Estat plural, complex i complicat que anomenem Espanya.

El que veiem aquestes setmanes i veurem en els propers mesos podrien ser, en el fons, els episodis premilimars d'una nova etapa històrica. 30 anys després de la seva fundació, el model d'Estat emparat per la Constitució, està en crisi de creixement. És evident que una reforma constitucional trigarà i que quan aquesta reforma s'abordi no resultarà gens fàcil avançar, però també està molt clar que l'any 2006 l'Estatut de Catalunya amb la seva llarga, feixuga i accidentada aprovació, va obrir el camí d'una mena de segon període constituent des de la recuperació de la democràcia.

Per l'estabilitat de l'Estat és essencial l'equilibri polític i econòmic entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ho sabien els polítics de la transició fa 30 anys i els límits els van posar les cincumstàncies polítiques d'aquell moment.

Què és el que està en joc ara ho saben a tots els partits actuals, des de CiU fins a Ciutadans (seguint l'ordre parlamentari). I n'és particularment conscient el partit del president José Montilla perquè té la responsabilitat de govern més important i, de forma molt especial, per la seva relació amb el PSOE.

El PSC ha de passar ara la prova de la seva pròpia història. Acaba de fer 30 anys, els mateixos que tenen la democràcia i l'Estat autonòmic. Ara, en la seva majoria d'edat, té el desafiament de liderar un nou acord Catalunya-Espanya.

21/7/2008 - 08:10h - laMalla.cat

Abans que Zapatero, Catalunya

Una musiqueta freqüent de la política catalana és l'acusació als socialistes del PSC de plegar-se o d'estar sotmès al PSOE. Va ser un dels arguments de capçalera de CiU durant els 23 anys de governs Pujol i ho és també ara per part dels dirigents actuals de la federació nacionalista. Estem davant un lloc comú i un tòpic, o és certa la suposada submissió?

La veritat és que aquells que insisteixen en la musiqueta obvien, darrerament, una part bastant substancial de la lletra. Montilla presideix un model de Govern a Catalunya que no era precisament el que hauria agradat a Zapatero i al PSOE. Si hi ha algú que en té constància, és el líder de CiU, Artur Mas.

El fet és que el congrés del PSC i, sobretot, els advertiments del president José Montilla al secretari general del PSOE semblen desmentir la teoria clàssica de la submissió. Afectuós en la forma i contundent en el contingut, Montilla va parlar clar. Zapatero va sortir del Palau de Congressos de la Diagonal sabent més que mai -molt probablement ho sabia abans- que el PSC no abaixarà el llistó a l'hora de negociar el nou model de finançament. Ni els socialistes catalans poden fer-ho ni Zapatero tampoc.

Del reguitzell de missatges directes que Montilla va donar en públic a Zapatero, en destaquen dos de molt concrets: "Un mal acord (sobre el finançament) seria dolent per tothom" i una referència a "l'Estatut que tú (José Luis Rodríguez Zapatero) vas votar".

Tot, però, es resumeix en aquesta mena de declaració d'amor enverinada: "T'estimem, però encara estimem més Catalunya". Montilla sap que amb qui 'es juga els quartos' el PSC és amb el poble de Catalunya, amb el seus ciutadans/electors. Zapatero sap que el PSOE, en molt bona mesura, també.