" />

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

9/9/2010 - 08:05h - laMalla.cat

Pati dels Tarongers, seguirem informant

 

Pati dels Tarongers. 8 de setembre. Quasi increïble però ha passat un altre any! Les pedres històriques del Palau de la Generalitat tornen a ser discret testimoni d'improvisades tertúlies de grupets, converses que alternen la trivialitat i la transcendència com és costum entre periodistes. A un racó del discret pati, una petita tarima, un micròfon i una senyera (només una, s'ha encarregat de remarcar el president).

Tot molt semblant -quasi idèntic- que l'any passat, i que l'anterior. Tot molt discret i molt acurat. També ho és la representació de membres del Govern. No hi falta, com en els anys anteriors, el vicepresident Carod-Rovira. Pel que fa al tercer soci de Govern, el representant és el conseller Baltasar. Del mateix partit que el president, alguns consellers -Ernest Maragall, Mar Serna i Montserrat Tura- es barregen entre els periodistes. De tots ells, és la titular de Justícia qui sembla exercir enguany una especial capacitat de seducció entre els presents.

La proximitat de les eleccions anima, òbviament, la recepció del president de la Generalitat als representats de la premsa a les portes de l'Onze de Setembre. Inevitablement es cola en alguna conversa la boutade de l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, comparant el president Montilla amb el franquisme. Una relliscada en la precampanya de l'adversari sempre es benvinguda, confessa algun dels presents pròxim a la part socialista del Govern.

Arriba el moment dels parlaments i, quan el so de campanes de les nou en punt ho permeten, el president s'adreça als presents llançant una petita provocació que surt el seu efecte. Montilla emplaça els assistents a trobar-se l'any que ve, en un dia com aquest i una recepció com aquesta, en aquest mateix Pati dels Tarongers. El president, poc donat aventures verbals i polítiques acaba de desafiar enquestes, analistes i opinadors. El seu comentari no passa inadvertit. “Ho havia de dir, està en precampanya”, comenten alguns dels presents. “En aquestes eleccions hi pot haver més partit del que sembla”, apunten altres. L'any que ve, per aquestes dates, seguirem informant.

 

7/9/2010 - 07:36h - laMalla.cat

Inici de curs per llogar-hi cadires

Avui és el primer dia hàbil a les escoles però més enllà de les aules fa molt de temps ens hem acostumat tots -alumnes, exalumnes, pares, periodistes, polítics i ciutadania en general- a mirar l'inici de curs (l'escolar i el genèric) com el veritable any nou. Tot comença, tot es reprèn i tot arrenca cada mes de setembre però poques vegades com aquesta, l'inici de curs arriba amb tanta densitat de canvis, de novetats, d'expectatives, d'incerteses i fins i tot de sotracs.

A les escoles catalanes estrenem reformes en el sistema, calendari i -inevitablement- polèmica. L'educació és material altament sensible. Polèmica si es degrada i no canvia i terriblement controvertida cada cop que l'administració (la que sigui, i del color que sigui) hi toca alguna cosa. El temps dirà -d'aquí un trimestre o dos- com evoluciona l'estat d'ànim de mestres, pares i alumnes.

L'economia, a jutjar per les dades que constantment escupen uns i altres, és com si estigués als Llimbs. No sabem ben bé si ens trobem a les portes del cel de la recuperació o si això que ens envolta no és més que el rebedor d'un infern llarg i terrible. Està clar que seguim en crisi però les percepcions i les anàlisis van segons els dies. N'hi ha que trobem dades que podrien indicar la llum de final del túnel, i n'hi ha que els brots verds semblen pobres i esquifits en mig del que podria ser una llarga travessa del desert.

Si ens fixem en la política, l'any nou del setembre és viu en mig d'un terratrèmol. Una incerta vaga general amaneix un començament de curs ple d'incerteses. CiU té pressa per unes eleccions on tothom li augura victòria. El PSC passa dels marcadors avant match i vol demostrar que hi ha partit i que, a part de la data de les eleccions, res no està decidit encara. ERC treballa per mantenir una exclusiva parlamentària de l'independentisme que veu en risc per primera vegada. El PPC mirar de poder arribar condicionar el govern català i, si pot ser, composar un pacte que pugui ser útil a Rajoy. Iniciativa s'esforça per mantenir aixecades totes les banderes: la verda, la roja, la internacionalista o la sobiranista friendly. Ciutadans s'esforça per existir.

Aquesta tardor no ens faltarà de res. El túnel de l'AVE passarà per sota de la Sagrada Família i el Papa de Roma hi passarà per dins. Quan hi ha visita pontifical tenim animació mediàtica assegurada. A l'Ajuntament de Barcelona, així que hagin passat les eleccions autonòmiques, algú provocarà un ball de possibles candidats o candidates (ja veurem si serà de 'candidats impossibles i possibles candidates') perquè l'examen electoral del mes de maig es presenta molt més complicat que les revàlides anteriors. A Madrid, unes primàries socialistes regionals poden marcar el futur de tot PSOE i del Govern de l'Estat.

Ens ho volíem perdre i és un any nou per llogar-hi cadires!

27/7/2010 - 07:16h - laMalla.cat

Toros: Civilització vs Barbàrie

No puc estar més d'acord amb l'apunt que m'enviava un col·lega fa algunes hores des de Facebook: el debat sobre les corrides de toros no és 'Catalunya vs Espanya', el debat és 'Civilització vs Barbàrie'. Convé que no s'enganyi l'opinió pública catalana i espanyola sobre el que passarà al Parlament de Catalunya aquest dimecres però sabem que no hi falta qui aprofita la controvèrsia taurina per atiar els seu foc polític particular. Es diran i s'escriuran coses sobre suposats vincles entre els toros i la sentència de l'Estatut, sobre la desafecció catalana i sobre el nostre 'malaltís delit' per trencar Espanya. Res de nou o de diferent, res que no hagi estat dit, escrit o proclamat ja per sectors mediàtics i polítics defensors d'una determinada, antiga i irreal idea uniformista d'Espanya.

L'expectació és màxima davant la sessió d'aquest dimecres de la Cambra catalana. Els serveis de premsa del Parlament tenien ja aquest dilluns al matí una llarga llista de periodistes acreditats, més extensa -em diuen- que la del debat del mes de desembre passat, quan es va votar la presa en consideració de la iniciativa legislativa popular. Mitjans de comunicació internacionals com la BBC o France Press, ha reservat lloc ja per aquest dimecres al Parlament del parc de la Ciutadella.

La sensació més generalitzada és que la majoria del Parlament apostarà per l'abolició, especialment després que el grup socialista, hagi decidit, finalment, donar llibertat de vot als seus diputats, en coherència amb el que ja es va fer en el debat del desembre. Per arribar fins aquí, molts dirigents i militants han hagut de pressionar, recollir signatures i signar manifestos per convèncer la direcció del seu partit que no es podia mantenir una posició mololítica que fes passar el PSC com una formació partidària de mantenir els espectacles basats en la tortura i mort d'animals.

Em diuen que la cosa ja pintava bé per a la prohibició, abans fins i tot que la direcció del PSC accedís a deixar via lliure als seus diputats. És evident la prudència extrema predominant en les files parlamentàries socialistes. És pràcticament un impossible periodístic que un diputat socialista anunciï clarament el sentit del seu vot. Comenten, fonts que coneixen bé les interioritats dels despatxos de grup parlamentari, que es voldria evitar l'abolició de les corrides guanyés per una victòria aclaparadora per no retroalimentar els atacs de la dreta política i mediàtica espanyola. Esforç inútil, perquè determinades tempestes (o 'tempestetes') estan assegurades i haurien de donar-se per descomptades.

També hi ha alguns silencis clamorosos a les files de CiU on diuen que hi ha entre 10 i 15 indecisos. La votació no secreta ens dirà, al final, quina ha estat la posició personal de cadascú. Sigui com sigui, el vot lliure dels dos grups majoritaris, CiU i PSC, on conviuen partidars i contraris a la prohibició, alimenta l'optimisme dels antitaurins i deixa els partidaris de les corrides en una situació moral quasi de retirada.

Si la curiositat et portava a sintonitzar el programa radiofònic de Manuel Molés (tota una vida com a cronista taurí) en podies tenir la prova. Es lamentava de la manca de mobilització dels sectors protaurins a Catalunya i es resignava al “funeral” d'aquest dimecres. No crec que sigui gaire rellevant, ni capaç de mobilitzar una gran resposta, una altra part de la intervenció del radiofonista taurí aquest darrer diumenge, quan va confessar haver pres les seves pròpies “decisions personals” fa mesos. “De mi ja no en trauran res”, va dir Molés, visiblement irat, insinuant allò que el lector pot intuir clarament.  No sembla pas, aquesta vegada, que el soroll tingui la força suficient com per moure boicots contra el cava o el fuet de Vic. Actituds d'aquest tipus es traduirien en noves antipaties i passos enrere per a una tradició que no per ancestral (a Espanya i a Catalunya) deixa de cruel, incompatible amb la dignitat animal i humana i, per sort, cada cop més qüestionada.

Una iniciativa legislativa popular semblant a la catalana ha arribat a l'Assemblea de la Comunitat de Madrid. Amb tota probabilitat el recorregut serà més llarg i difícil a Madrid o a altres comunitats de l'Estat. Cada societat haurà de fer el seu propi procés de maduració en aquesta qüestió com en d'altres, però ja hem après que l'avenç de la humanitat, tot i resultar lent i erràtic, és, per damunt de tot, imparable.

23/7/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Coses que generen desconfiança

Hi ha dies que et despertes feiner, amb ganes de posar ordre a les coses, a les idees. Són dies en els quals el cap et funciona més àgil, amb una fluïdesa que ja voldries per sempre. Ocasió perfecta per a fer inventari -m'he dit- i mirant l'actualitat dels darrers dies, m'ha sortit aquest petit llistat de coses que generen desconfiança:

1 – La manca de decisió i l'excés de tacticisme. L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats és probablement un dels millors exemples dels darrers temps. Millor li hauria anat aquesta setmana al PSC si hagués votat, juntament amb els altres partits catalans contraris a la sentència de l'Estatut (encara que no hagués tingut el suport del PSOE) a canvi de poder tirar endavant, aquesta sí, la resolució negociada amb els socialistes de Zapatero. Millor imatge haurien projectat CiU i ERC si, tot i les posicions particulars de cadascú, no haguessin impedit que s'aprovés una resolució del Congrés dels Diputats on s'afirmava el compromís per desenvolupar l'autogovern de Catalunya i es reconeixia la “realitat nacional” catalana.

2 – Jugar amb cartes amagades. Governar implica definir-se, però estar a l'oposició (sobretot si hom creu tenir possibilitats com a alternativa real de govern) no hauria de suposar un grau de claredat menor. ¿Pot generar confiança aquell que diu: “Aquest no és el camí” sense explicar a la ciutadania quina és la ruta que proposa? Podem fer-nos aquesta pregunta tant en el debat Catalunya-Espanya com en l'anàlisi sobre la resposta que s'ha de donar a tot l'Estat a la crisi econòmica.

3 – Alerta amb els nous líders 'vocacionals'. Que vivim una crisi de valors polítics és tan evident com que patim una sequera de líders. Abunden comentaris més o menys nostàlgics sobre el gran perfil que tenien els polítics de la transició, en detriment del planter actual. Segurament en bona part la comparació és certa, però no crec que tenir polítics de perfil més baix sigui l'explicació ni tan sols l'origen principal del problema. Ha canviat la societat, s'ha alterat l'escala de valors i la gent està més disposada a exigir que a creure. Per això ens hauríem de refiar molt poc o gens de nous personatges que busquen insistentment el seu espai personal en la política i fan gala de la seva “vocació de servei al país”. Si algú que busca insistentment el seu espai personal en la política planteja grans plataformes transversals de salvació nacional. Si algú s'atreveix a inventar-se un hipotètic conglomerat on diu que podrien cabre-hi des de Convergència a Iniciativa, però no se'ns diu (potser ni es pensa) quin model de societat, d'educació, de sanitat pública o de serveis socials es vol aplicar (el de CiU, el d'ICV o el de Plataforma per Catalunya) llavors ja podem desconfiar i apartar-nos-en tant com sigui possible. La història recent d'Europa té uns quants exemples significatius del risc que suposen aquelles que van sublimar la nació per damunt de les persones que la formen.

4 – Les enquestes electorals, amb reserva. Les dimensions reals de les pujada o caiguda d'una formació política o una altra podrien ser molt diferents del que preveuen els sondejos. Aquesta vegada l'estat d'ànim col·lectiu és una estranya i potser explosiva combinació de sentiments: desafecció, desorientació, cabreig, preocupació, despreocupació... ¿Algú és capaç de preveure amb precisió l'abast de l'onada expansiva? ¿Qui s'atreveix a presumir de bola de vidre amb un panorama com aquest?

3/5/2010 - 09:45h - laMalla.cat

Estatut, PSC, Zapatero i el 'Ala Oeste'

Algunes de les coses que estem veient aquests dies al voltant de la crisi del Tribunal Constitucional i l'Estatut són comprensibles i d'altres, no.  D'entrada, la gent (almenys el 60% de la ciutadania de Catalunya que va votar en el referèndum de 2006) no pot entendre com una llei tant important, votada pel poble, pugui estar ara amenaçada pel criteri de 10 magistrats. Especialment incomprensible quan al TC ni estan tots els que hi haurien de ser -perquè hi ha una vacant i una revocació discutible- i quan quatre dels que hi són ja no haurien d'estar-hi (no ens detindrem ara sobre el fet que la possible sentència sembli una subhasta entre magistrats o que els suposats subhastadors exhibeixin la seva sintonia a una plaça de toros a la Feria de Sevilla).

No és comprensible que prop de quatre anys d'aquell llarg i feixuc procés d'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya, estiguem a les portes d'una crisi política molt més important del que podria semblar a jutjar per algunes actituds. Si el que ara sembla un carreró sense sortida institucional no es pot entendre, encara resulta més extravagant el risc real que, una sentència restrictiva per part del TC ens pugui col·locar al llindar del precipici institucional i constitucional i deixar el text estatutari català en un estadi fins i tot anterior al pacte que van representar la Constitució i l'Estatut de 1979. Ho han advertit veus tan autoritzades com Miquel Roca.

Dit tot això, sí que es poden entendre alguns episodis de les últimes hores. És comprensible que el cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, avisi públicament que el lideratge de José Luis Rodriguez Zapatero no passa pel seu millor moment vist amb ulls dels socialistes catalans, que voldrien més decisió per part del líder del PSOE en la defensa de l'Estatut de Catalunya que ell mateix va votar i fer possible. També és perfectament explicable, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior, que el president català i primer secretari del PSC, José Montilla, hagi preferit posar una mica d'aigua al foc de la tensió, mentre treballa en la tasca de convèncer Zapatero i el PSOE.

L'única possibilitat d'aturar l'amenaça sobre l'Estatut és que el PSOE secundi les propostes dels partits catalans que defensen el text autonòmic. Montilla i tot el PSC ho saben i assumeixen també que intentar aquest acord és la seva primera responsabilitat.

La pedagogia i el convenciment, per difícil que siguin són la via. Encara que algú, en tota lògica estigui temptat d'intentar fer reaccionar Zapatero contra el PP (el culpable de la situació actual de l'Estatut i del TC) amb una frase de la sèrie 'El Ala Oeste de la Casa Blanca'. El fragment de diàleg aplicable en aquest cas, serien les paraules pronunciades per un assessor de la Casa Blanca en la ficció, fart d'una certa tebiesa davant la duresa dels republicans: “Y en lugar de decir: 'Disculpe, reaccionario de derechas, xenófobo, homófobo, enemigo de la educación y la libertad (...)' nos acobardamos en una esquina y decimos: 'Por favor, no nos hagáis daño'”.

15/2/2010 - 09:08h - laMalla.cat

La culpa no és de Madrid

 

Aquest any tampoc, i ja en van trenta. Els intents de consensuar una llei electoral catalana han tornat a fracassar. El Parlament de Catalunya té competències i mandat estatutari per fer una llei que reguli les eleccions a Catalunya i disposa d'aquestes facultats des de l'Estatut de 1979, ja superat per l'actual. Es perd novament una oportunitat per ajustar el sistema electoral a la realitat del país i per acostar els representants del poble a la ciutadania, quelcom que -donada la desafecció actual- no estaria gens malament.

Aquí, el fre no és cap recurs d'inconstitucionalitat, ni l'actitud anticatalana de ningú. Madrid, en aquest cas, no hi té res a dir. No hi ha enemic exterior, ni real ni imaginari. Tot i així, no hi ha acord.

Una llei electoral s'ha d'aprovar com és lògic per una majoria qualificada. No és possible amb que un partit o un govern que tingui majoria absoluta  pugui imposar el seu criteri en una qüestió tant sensible per la democràcia com són les regles del joc electoral. Aquesta circumstància, que hauríem de valorar en positiu, es torna en un malson quan l'amplitud de mira política és insuficient o quan hom no és capaç de treure's ni per un moment la capa partidista.

Els responsables del desacord són tots però, com gairebé sempre passa en política, de culpables n'hi ha que ho són més que d'altres. Convergència i Unió ha decidit donar continuïtat a la trista història dels darrers trenta anys en matèria de legislació electoral catalana. A diferència de la resta de partits, els representants de CiU a la ponència no han abandonat la seva posició inicial de partit, diferenciada de l'informe dels experts on s'aposta per un model mixt que compagini proporcionalitat i representació territorial.

L'argument oficial de la federació que lidera Artur Mas és el de "no voler abandonar el territori", donant a entendre, d'aquesta manera, una suposada intenció d'abandó per part de la resta. No cal analitzar gaire els resultats de tres dècades d'eleccions a Catalunya per constatar l'interès de determinades formacions en això que s'anomena  "territori".  La qüestió és: ¿S'accepta el principi "un ciutadà un vot" amb els correctius que calgui perquè tots els territoris tinguin representació parlamentària, sí o no?.

12/2/2010 - 07:19h - laMalla.cat

Fatiga, debat, campanya

El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.

5/1/2010 - 08:33h - laMalla.cat

Vegueries: la casa per la teulada?

Fa dies que ho sabem. El Govern català no aprova aquest dimarts, 5 de gener, l'avantprojecte de llei de vegueries, pensat, escrit i defensat, sembla que en solitari, pel conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC). És evident que alguns 'deures' es deu haver deixat de fer aquest conseller quan s'ha organitzat el galimaties que estem veient (alcaldes que discrepen, territoris que reclamen el seu fet diferencial, informes que dubten de la solidesa jurídica i de la sostenibilitat econòmica del projecte, i manca d'acord en el sí del propi Govern). És evident que alguna cosa s'ha fet malament quan l'aprovació tenia data en l'agenda del conseller -aquest 5 de gener precisament- i ara està ajornada sine die, per molt que ERC intenta pressionar perquè sigui la setmana que ve, o màxim l'altra.

Ens podem plantejar, raonablement, unes quantes preguntes:

  • Es podrà consensuar en dues setmanes el que no s'ha fet en més de tres anys de legislatura?

  • Es pot permetre ara mateix Catalunya (i el Govern, en concret) una tempesta de protagonismes i sensibilitats territorials segurament tant legítimes i comprensibles com complicades de gestionar?

  • Es caurà per segona vegada en la història recent de Catalunya (el precedent és el de CiU amb la LOT de 1987) en l'error d'impulsar o fins i tot imposar una organització territorial "per escons", sense haver-ho parlat i pactat amb el territori i el món local que tenen reconeguda la seva autonomia per l'Estatut, per la Constitució i per les lleis vigents?

ERC segueix pressionant perquè no vol que una de les qüestions de les quals ha fet bandera es quedi en el tinter de la legislatura. El PSC vol donar compliment a un compromís del Govern d'Entesa però es troba amb una tempesta al territori que és tant com dir a les seves pròpies files. Més enllà de l'argument oficial, s'estén entre els dirigents socialistes catalans la creença que no es donen les condicions polítiques suficients per tirar endavant un projecte que requereix de diàleg i d'esforç de consens en grans dosis. El tercer membre del Govern, Iniciativa-Verds, ja parla de deixar-ho per a una altra legislatura.

Les controvertides vegueries han esdevingut una altra teranyina d'aquestes que acostumen a deixar atrapada la política catalana. I si féssim l'exercici de frenar i de mirar una mica enrere? Què tal si repassem el que diu exactament la lletra del mandat estatutari? Què diu l'Estatut, quines són les bases que marca per una futura organització territorial de Catalunya?

ARTICLE 83. ORGANITZACIÓ DEL GOVERN LOCAL DE CATALUNYA

  1. Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries

ARTICLE 85. EL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. El Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic. Una llei del Parlament regula la composició, l'organització i les funcions del Consell de Governs Locals.

ARTICLE 90. LA VEGUERIA

  1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.

  2. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.


ARTICLE 91. EL CONSELL DE VEGUERIA

  1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.

  2. El president o presidenta de vegueria és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.

  3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions.

  4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si s'escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució.


ARTICLE 94. RÈGIM JURÍDIC

  1. L'Aran disposa d'un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Per mitjà d'aquest règim es reconeix l'especificitat de l'organització institucional i administrativa de l'Aran i se'n garanteix l'autonomia per a ordenar i gestionar els afers públics del seu territori.

 

De la lletra de l'Estatut, es desprenen alguns conceptes molt clars:

  • Es reconeix l'autonomia dels governs locals i de la vegueria com a adminstració intermunicipal

  • S'ordena escoltar el territori (Consell de Governs locals) sen la tramitació de projectes que afectin les administracions locals

  • Les vegueries substiuiran les diputacions

  • Per alterar els límits provincials (àmbit territorial de les actuals diputacions) "si s'escau" cal l'aprovació de les Corts Generals, tal i com estableix la Constitució. Així doncs, té poc sentit i una utilitat nul·la regular una divisió territorial sense haver buscat abans el consens necessari al Congrés dels Diputats.

  • L'Estatut, a més a més, no ordena alterar els límits d'una determinada manera o d'una altra. Tampoc l'Estatut no diu enlloc que el nombre de vegueries hagi de ser de ser de set, sis, cinc, quatre o X. El que sí diu és que l'Àran té un règim especial, i en aquest article estatutari basa el Síndic, Francés Boya, la seva oposició a que el seu territori sigui integrat en una hipotètica vegueria de l'Alt Pirineu. 

Sembla doncs que la llei bàsica catalana dóna amplitud de terreny suficient com per fer les coses amb flexibilitat i amb tota la calma que calgui. Cal posar en joc no només les passions identitàries del territori sinó també les lògiques demogràfiques, econòmiques i socials. Estem parlant d'una reforma destinada -se suposa- a millorar la governació del territori i, en definitiva, els serveis que reben els ciutadans.

Mai no és bona idea començar la casa per la teulada i menys en aquest cas, quan encara no està ni plantejada la solució al problema més greu que té l'administració local: el seu finançament.

5/10/2009 - 08:20h - laMalla.cat

Oasi català: tancat per reformes

Hem pogut llegir força als diaris d'aquest cap de setmana sobre com la teoria de l'oasi català salta pels aires amb l'escàndol del Palau, les activitats fraudulentes del lladre Félix Millet i -atenció- amb les noves dades que apunten directament al finançament de sigles polítiques o de fundacions vinculades a partits.

És un fet que s'ha situat en primera línia de l'agenda política l'afer dels 630.000 euros aportats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas, de CDC, conegut en els darrers dies i reconegut pel secretari general adjunt de la formació nacionalista, Felip Puig. Ho hem sabut, tot just després de conèixer de boca d'Àngel Colom, actualment dirigent també de CDC que Millet va lliurar diners (72.000 euros, segons Colom; 150.000 segons les factures) per pagar la fallida econòmica del fracàs polític del Partit per la Independència (PI).

A aquestes alçades, per si algú ho dubtava, queda més que clar que fa dècades que arrosseguem dos problemes: un, que un 'excés de confiança' institucional en Millets i Montulls hauria fet possible l'escàndol més importants comès amb diners públics en la història recent de Catalunya; l'altre, que el sistema de finançament dels partits polítics és una assignatura pendent a aquest país que, de no abordar-se d'una manera clara, transparent i valenta, pot agreujar la ja malmesa confiança de la ciutadania en la política. El tema es cola, com era d'esperar en la precampanya electoral, però més enllà de justificacions i acusacions convindria la màxima transparència.

A CDC li toca ara donar explicacions més enllà de la primera resposta de Felip Puig: que els diners rebuts per la fundació del partit eren fruit de “convenis legals amb diners oficials” amb l'objectiu d'organitzar actes per promocionar la cultura catalana. El temps i la investigació acabarà dient si té raó o no Artur Mas quan es queixa que els socialistes volen "empastifar" el seu partit. Al PSC, dit acusador en aquest cas, li tocaria prendre la iniciativa política, com a primer partit del Govern català i com a part molt important del grup socialista al Congrés dels Diputats, per impulsar una revisió a fons del sistema de finançament dels partits.

Del famós oasi, millor que en revisem el concepte. Preservem de l'oasi català allò que se suposa que distingeix la vida pública catalana del clima caïnita que domina la política de Madrid, però enterrem per sempre allò que hagi pogut tenir de gran catifa tapadora de brossa. Perquè és evident que, de catifa n'hi ha hagut i vés a saber quants Millets i bitllets s'hi han amagat a sota.