" />

22/9/2011 - 08:04h - laMalla.cat

Contra la infàmia de la censura prèvia

 

Fa molt de temps que ho sabem però ja és oficial. Per aquestes latituds tenim un problema -i greu- pel que fa a la gestió dels mitjans públics de comunicació i a la relació entre responsables i representants polítics i els professionals de la informació.

És del tot lògic que Twitter, tertúlies i altres fòrums i espais d'opinió s'hagin posat a bullir davant la infàmia d'una decisió presa pel Consell d'Administració de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) amb els vots favorables dels consellers escollits pel PP i per CiU però que no hauria tirat endavant sense l'abstenció dels consellers proposats pel PSOE, per ERC i pel sindicat Comissions Obreres.  És absolutament normal la intranquil·litat professional que ocasiona entre els informadors  saber que les persones designades pel Congrés dels Diputats per gestionar la corporació pública ara els estaran 'observant' mentre elaboren escaletes d'informatius, editen notícies o organitzen cobertures.

Els professionals de RTVE fan molt bé de revelar-s'hi i de mostrar la seva determinació a desobeir una mesura impresentable que, sens dubte representa un retrocés en l'àmbit de les garanties democràtiques i de les llibertats. A altres televisions públiques d'Europa -i segurament no sols a la BBC- una pretensió d'aquestes característiques per part dels representants polítics portaria els professionals a la mobilització o fins i tot a la vaga.

Potser ha arribat el moment de preguntar-se per què en aquesta part meridional del continent ens consta tant trobar un model democràtic i raonable per gestionar la relació entre polítics i mitjans públics. No acabem de trobar el punt. O es creen unes estructures de control i de gestió del sector audiovisual que són suposadament garantistes però que en la pràctica veuen limitada la seva eficàcia perquè el propi sistema polític les ocupa, les limita i les ofega (és el model català), o bé ens trobem l'impresentable sistema que s'aplica als mitjans públics de Madrid o del País Valencià: “Com que mano jo, es parla de que jo digui i com a mi m'interessi”.

Volíem pensar que les maneres de fer aplicades en el seu dia per Maria Antonia Iglesias i per Alfredo Urdaci havien quedat superades. Cap a quin model es vol conduir ara la ràdio, la televisió i les xarxes digitals de l'Estat?

Els responsables de les forces polítiques i sindicals que ara  han votat a favor de la infàmia a RTVE o aquells que l'han deixada passar amb la seva abstenció hauran d'explicar per a què volen controlar el procés d'elaboració dels telediaris i perquè prenen una iniciativa que vulnera completament el principi d'independència professional que ha de regir el funcionament d'uns serveis informatius.

Em sumo a totes les veus de companys de RTVE i d'altres mitjans que han expressat el seu rebuig envers una mesura que, a la pràctica, obre la porta a la censura prèvia.  Si no corregeixen aquells que puguin i vulguin fer-ho hauran causat una esquerda molt profunda en les regles del joc.  Simplement, no és admissible.

27/5/2011 - 07:46h - laMalla.cat

Buscant la sortida de l'infern

Les desventures dels darrers dies i de les últimes hores patides pel Partit Socialista obliguen a reflexionar sobre el que voldrien o necessitarien els ciutadans d'ideologia progressista, tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya. Els primers moviments i reaccions davant el que ha estat una davallada electoral sense precedents porten inevitablement a preguntar-se si els dirigents polítics de la castigada família socialista estan conduint les coses en la direcció que cal per donar resposta a molts electors que diumenge passat van decidir abstenir-se, votar en blanc o castigar directament les candidatures socialistes votant per altres opcions. Veurem ben aviat -començant per aquest mateix cap de setmana- si els dirigents socialistes s'instal·len en el seu propi infern o si en canvi són capaços de construir els ponts i els camins per sortir-ne.

De moment, en les últimes hores, ja hem tingut uns quants exemples d'allò que podem intuir no és precisament el que agrada o el que més esperen els potencials electors socialistes (ja siguin votants resistents o ciutadans indignats que no han votat en els darrers comicis). Exemples d'allò que no necessita una esquerra que es vulgui veure reconstruïda.

Els ciutadans progressistes no necessiten assistir, com hem vist en les darreres hores, al que més sembla una pugna de noms que un debat de projectes. No necessiten maniobres -si és que n'hi ha hagut- per evitar que una potencial candidata es presenti a unes primàries, però tampoc no tenen cap necessitat d'assistir al dramatisme exhibit per la frustrada candidata en el seu gest de renunciar a presentar-se a unes eleccions primàries. L'edat i una correcta conducció dels processos polítics podrien donar noves oportunitats a Carme Chacón en el futur, però ara el moment és un altre.

No sembla que hi hagi cap demanda social entre els ciutadans progressistes que es mouen a peu de carrer per apel·lar a “l'autoritat” d'un president del Govern i secretari general del PSOE que ha acabat esdevenint un llast més que no pas un actiu per als sectors progressistes del país. Potser sigui coherent que Carme Chacón hagi fet aquesta apel·lació per lleialtat a José Luis Rodríguez Zapatero i perquè ocupa un important ministeri en el Govern que ell presideix, però ara mateix, en el moment en el qual es troba el Partit Socialista, després dels seus pitjors resultats en unes eleccions locals i davant el debat en profunditat que necessiten tant l'esquerra espanyola i com la de tot Europa, no sembla que “autoritat” sigui un argument que tingui prioritat.

Res del que ha passat des de diumenge 22 de maig és el que estan demanant centenars de milers de persones que en aquests moments se senten orfes de referents polítics. Els resultats del 22M han aixecat dubtes raonables sobre gairebé tot. Alguns dirigents socialistes, com probablement bona part dels ciutadans que es consideren d'esquerres, pensen que no n'hi ha prou amb l'elecció d'un nou candidat a la Moncloa (encara que hagués estat per primàries) per intentar redreçar el camí i anar cap a la propera cursa electoral. Hi ha qui dubta, i té tot el dret a fer-ho, que hagi de ser Rodríguez Zapatero -encara que fos únicament com a secretari general del PSOE i no com a candidat a president del Govern- qui hagi de tutelar el “debat de les idees” del qual també ha parlat -més encertadament en aquest cas- la ministra de Defensa i no candidata.

Hi ha molta gent a Catalunya i a Espanya que espera una veritable reinvenció o refundació de l'esquerra. Però ha de començar per canviar la seva manera d'abordar les pròpies crisis.

24/1/2011 - 06:30h - laMalla.cat

Traduccions simultànies

Els traductors simultanis s'han posat de moda a Espanya. És sabut que no són de l'agrad dels dirigents del Partit Popular, començant per aquell que va ser president del Govern durant vuit anys i que, tant ponderat i constructiu com sempre, ara llança els seus canons verbals directament contra l'estat de les autonomies, més enllà fins i tot d'allò que el seu partit considera prudent.

Però les traduccions simultànies i resulten útils i positives. Ho són tan aquelles que serveixen per descodificar discursos pronunciats o escrits en un altre idioma o aquelles altres -una altra mena de traduccions- que ens ajuden a entendre el missatge real que amaguen determinades proclames.

“España tiene sed de urnas”, ha dit Mariano Rajoy aquest cap de setmana a Sevilla. El president del PP ha llançat als quatre vents mediàtics l'última consigna del partit conservador que ja s'hi troba.  Els populars es veuen recollint els fruits de la crisi econòmica i del desgast, per la crisi i pels seus errors, del president socialista José Luis Rodríguez Zapatero. La descodificació de la frase de Rajoy és senzilla i aquí el traductor ho té molt fàcil: El PP té set de poder, sap que les eleccions no s'avançaran però, a un any vista està determinat a crear un clima de cita electoral imminent, buscant que els problemes del moment els empenyin com un allau a dins del Palau de la Moncloa.

El cert és que no totes les paraules de Rajoy en la convenció de Sevilla tenen una traducció tant fàcil. Diu el líder conservador que “és el moment de posar el país a punt per als propers trenta anys” i apunta que si guanya les eleccions de 2012 farà reformes a les institucions, al Parlament, al Tribunal Constitucional, al model judicial i al funcionament de les administracions públiques. Molta reforma és aquesta i de molta rellevància institucional com perquè un partit pretengui abordar-la en solitari, segons el joc de majories qualificades que exigeix la llei. En quina direcció voldria conduir el PP l'Estat democràtic?

De tot el que s'ha dit a la convenció popular de Sevilla hi ha més missatges i actituds que mereixen una traducció afinada. Escoltar, per exemple, el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, afirmar que “la història escriurà amb majúscules el nom de Mariano Rajoy perquè serà qui traurà el país de la crisi” mereix, no ja una traducció de la frase sinó del seu propi autor. La grandiloqüent lloança que el polític valencià fa del seu cap de files a Madrid és directament proporcional a l'interès per posar-se al capdavant d'una manifestació amb perspectives guanyadores, lluny de les ombres que projecten sumaris i afers que estan a mans de la Justícia.  

Una cosa sí ha quedat clara i sense necessitat de traducció. Mariano Rajoy i el PP saben i assumeixen que l'adversari a batre ja no és Zapatero sinó Alfredo Pérez Rubalcaba. Ja no hi ha cap incògnita sobre el futur de l'actual president del Govern. L'únic que falta per saber és quan el PSOE decidirà activar el seu nou candidat i donar la rèplica al triomfalisme prelectoral del PP. El diàleg social i el calendari de reformes hi tenen molt a veure.

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

4/10/2010 - 08:24h - laMalla.cat

Madrid: postzapaterisme o revulsiu progressista?

 

Titulars i editorials d'alguns diaris, l'anàlisi d'alguns periodistes (molts d'allà i alguns d'aquí). Tots ells coincideixen en la sentència que més llegirem a la premsa i escoltarem a les tertúlies de les pròximes hores: “Ha començat el postzapaterisme”. No escaparem tampoc d'algun tòpic fàcil com el qüestionar les primàries perquè “les carrega el Diable·.

Convindria potser una mica més de distància. Un pèl de fredor abans d'arribar a conclusió lleugeres fruit d'anàlisis precipitades.

Està per veure que el postzapaterisme hagi començat precisament aquest diumenge amb la derrota de Trinidad Jiménez en les eleccions internes del PSOE de Madrid. Ningú no dubta del cop polític que significa per al president del Govern i màxim dirigent socialista que li hagi guanyat la partida a dins de casa precisament algú que s'ha negat a seguir les directrius del líder. Però ¿qui diu que el això que s'anomena postzapaterisme no va començar en realitat fa mesos, quan els indicadors electorals del PSOE van començar a caure amb la mateixa obstinació amb què Zapatero es resistia a admetre com estaven caient els indicados de l'economia?.

També està per demostrar que les eleccions primàries siguin una cosa intrínsecament perversa i adversa per a una estratègies política de mobilització. No hem de descartar veure-les ben aviat a Barcelona. És ben cert que les de Madrid han sortit a l'inrevés del que volia la direcció federal del PSOE, però han tingut un efecte indubtable sobre l'opinió pública que no podien ni somniar els dirigents socialistes fa molt pocs mesos. Tomás Gómez té ara un grau de coneixement i una projecció entre la ciutadania que fa creïble, per primera vegada en molt de temps, la possibilitat d'una derrota de la presidenta ultraliberal de Madrid, Esperanza Aguirre.

La gesta de Gómez -una mica 'David contra Goliat'- pot resultar un revulsiu mobilitzador per a una determinada esquerra enfadada i decebuda amb José Luis Rodríguez Zapatero. Vés per on.

3/5/2010 - 09:45h - laMalla.cat

Estatut, PSC, Zapatero i el 'Ala Oeste'

Algunes de les coses que estem veient aquests dies al voltant de la crisi del Tribunal Constitucional i l'Estatut són comprensibles i d'altres, no.  D'entrada, la gent (almenys el 60% de la ciutadania de Catalunya que va votar en el referèndum de 2006) no pot entendre com una llei tant important, votada pel poble, pugui estar ara amenaçada pel criteri de 10 magistrats. Especialment incomprensible quan al TC ni estan tots els que hi haurien de ser -perquè hi ha una vacant i una revocació discutible- i quan quatre dels que hi són ja no haurien d'estar-hi (no ens detindrem ara sobre el fet que la possible sentència sembli una subhasta entre magistrats o que els suposats subhastadors exhibeixin la seva sintonia a una plaça de toros a la Feria de Sevilla).

No és comprensible que prop de quatre anys d'aquell llarg i feixuc procés d'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya, estiguem a les portes d'una crisi política molt més important del que podria semblar a jutjar per algunes actituds. Si el que ara sembla un carreró sense sortida institucional no es pot entendre, encara resulta més extravagant el risc real que, una sentència restrictiva per part del TC ens pugui col·locar al llindar del precipici institucional i constitucional i deixar el text estatutari català en un estadi fins i tot anterior al pacte que van representar la Constitució i l'Estatut de 1979. Ho han advertit veus tan autoritzades com Miquel Roca.

Dit tot això, sí que es poden entendre alguns episodis de les últimes hores. És comprensible que el cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, avisi públicament que el lideratge de José Luis Rodriguez Zapatero no passa pel seu millor moment vist amb ulls dels socialistes catalans, que voldrien més decisió per part del líder del PSOE en la defensa de l'Estatut de Catalunya que ell mateix va votar i fer possible. També és perfectament explicable, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior, que el president català i primer secretari del PSC, José Montilla, hagi preferit posar una mica d'aigua al foc de la tensió, mentre treballa en la tasca de convèncer Zapatero i el PSOE.

L'única possibilitat d'aturar l'amenaça sobre l'Estatut és que el PSOE secundi les propostes dels partits catalans que defensen el text autonòmic. Montilla i tot el PSC ho saben i assumeixen també que intentar aquest acord és la seva primera responsabilitat.

La pedagogia i el convenciment, per difícil que siguin són la via. Encara que algú, en tota lògica estigui temptat d'intentar fer reaccionar Zapatero contra el PP (el culpable de la situació actual de l'Estatut i del TC) amb una frase de la sèrie 'El Ala Oeste de la Casa Blanca'. El fragment de diàleg aplicable en aquest cas, serien les paraules pronunciades per un assessor de la Casa Blanca en la ficció, fart d'una certa tebiesa davant la duresa dels republicans: “Y en lugar de decir: 'Disculpe, reaccionario de derechas, xenófobo, homófobo, enemigo de la educación y la libertad (...)' nos acobardamos en una esquina y decimos: 'Por favor, no nos hagáis daño'”.

16/2/2010 - 12:49h - laMalla.cat

El PP es demana “prime”

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

15/12/2008 - 07:35h - laMalla.cat

Ara tocarà moure peça a Zapatero

 

Passada la frontera de dijous vinent, quan el Congrés dels Diputats hauran aprovat els pressupostos generals de l'Estat, amb els 25 vots del PSC inclosos, el proper moviment en la partida d'escacs l'haurà de fer José Luis Rodríguez Zapatero.

Els socialistes catalans, amb dos ministres al govern i ni més ni menys que un secretari d'Estat d'Economia, no faran que caiguin uns pressupostos que, entre d'altres coses, comporten 4.626 milions d'euros d'inversió a Catalunya. Ara, el Govern central i el PSOE tenen l'obligació i la responsabilitat de complir la llei que van votar els seus diputats, els 142 del PSOE i els 25 del PSC (si es vol sumar d'aquesta manera).

És una llei orgànica aprovada per les Corts i refrendada pel poble de Catalunya i no cap rebequeria política el que fa que des de Catalunya es reclami un sistema de finançament suficient. Un sistema que doni prou capacitat financera a la Generalitat per atendre les necessitats en salut, educació, serveis socials i l'acollida de la immigració.

Ara sí que, de Madrid, haurà d'arribar una proposta detallada que abordi els mecanismes d'anivellament i de solidaritat sobre els quals l'Estatut dóna instruccions molt precises. Ara ja no valdrà jugar a guanyar temps com ha fet Pedro Solbes durant aquest mig any. No ha funcionat l'estratègia d'esperar que la crisi canviés de facto el que està recollit a la llei.

No serà, doncs, pel debat de pressupostos ni pels 25 diputats socialistes catalans que trontolli l'estabilitat política del país o el propi Govern de Zapatero. Però tot i amb els pressupostos aprovats, aquesta estabilitat no està ni molt menys garantida si no es compleix la llei i el compromís polític amb Catalunya, que va ser, recordem-ho peça clau perquè el PSOE pogués estar al Govern. Sembla obvi, però probablement el president Montilla es vegi en la necessitat de recordar-ho quan parli aquests propers dies amb José Luis Rodríguez Zapatero.

1/11/2008 - 08:47h - laMalla.cat

Sortint del jardí de la Reina

"El tema no dona més de si". El president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, ha volgut ajudar amb aquesta frase a fer que totes les aigües tornin al seu cabdal, després de l'enrenou aixecat pels comentaris publicats de la Reina Sofia. Compleix amb el seu paper i amb la seva responsabilitat i fa bé.

Pel Govern no haurà quedat, ni pel partit que el sustenta principalment, el PSOE. S'han esforçat en apagar un incendi que han provocat la imprudència institucional i la turpitud política comeses per una o per un conjunt de persones del palau de la Sarsuela. Les úniques veus autoritzades a parlar han estat les del propi Zapatero i la vicepresidenta De la Vega per destacar la forma "exemplar" i "impecable" amb la qual el Rei i la Reina han desenvolupat el seu paper constitucional durant tots aquests anys.

Des del minut 1 de la polèmica -quan dijous al matí apareixen reproduïdes a la premsa algunes de les cites reials- el PSOE va fer arribar a tots els seus la consigna de silenci. "El PSOE no farà cap valoració sobre aquest llibre" deia el cap de files parlamentari José Antonio Alonso públicament per deixar més clar el gest.

Per contribuir a l'extinció de l'incendi el PSOE ha amagat la seva pròpia incomoditat o irritació (això deu anar segons els casos) per llegir en boca de l'esposa del cap d'Estat afirmacions contra lleis aprovades sobiranament pel Congrés dels Diputats i abanderades pels socialistes.

Associacions de gais i lesbianes han acceptat (més o menys) els arguments de disculpa de la Casa Reial i és evident l'ascendència que el PSOE té sobre bona part d'aquests col·lectius tenint en compte que qui fins fa pocs anys era el seu líder més destacat, Pedro González Zerolo, ocupa avui un lloc a l'Executiva Federal socialista.

L'esforç de contenció per part de l'esquerra majoritària resulta encara més evident en veure que el PP -ideològicament coincident amb algunes de les afirmacions recollides en el llibre sobre la Reina- no ha aconseguit la mateixa disciplina de silenci. A les files populars la cosa s'ha dividit entre algú que ha criticat l'actuació de la Reina i d'altres que aplaudeixen l'esposa del Rei i arremeten contra el company que s'atreveix a censurar-la.

Apagat l'incendi i calmades les aigües, una altra cosa pot ser el que passi a partir d'ara. Com viuran el seu debat sentimental de fons aquells que tenen el cap en el marc institucional actual i el cor en la idea de la república? Des de la sana distància que permet la mirada de determinades qüestions aquí a Catalunya, el diputat del PSC Joan Ferran en fa una reflexió serena en el seu bloc: "Hi ha moments puntuals -aparentment intranscendents- en la política que fan accelerar les reflexions mentals de la gent. Vaja, que desperten allò que hom pensa que és just però, que hem deixat reposar a l'espera de temps millors."

21/9/2008 - 10:34h - laMalla.cat

Pacte del finançament: Silenci, es negocia

 

La foto que encapçala aquest post és de setembre de 2007. Aquest any el president del Govern central i líder socialista, José Luis Rodriguez Zapatero s'ha saltat la Pineda de Gavà. No acostuma a faltar cada mes de setembre, convidat pel PSC, a l'acte amb el qual els socialistes catalans obren el curs polític, però enguany (per agenda o per estratègia) Zapatero no ha estat a la Festa de la Rosa catalana. El missatge és molt clar: de moment, millor no exposar-se. En plena negociació sobre el finançament i amb una dificultat evident per a mantenir-la en un pla de discreció, els estrategues socialistes hauran convingut que era millor que Zapatero no vingués. L'absència és, ara per ara, l'única manera de guardar silenci.

L'últim acte públic de Zapatero a casa dels socialistes catalans va ser el dia de cloenda de l'11è congrés del PSC, ara fa dos mesos. Aquell dia al líder del PSOE li va tocar una mica el rebre. Aquelles paraules d'advertiment que li va adreçar José Montilla en públic eren les cartes sobre la taula d'una negociació dura i difícil, un pols entre el PSC i el PSOE que començava llavors i que ha seguit durant tot l'estiu. És evident que la cosa no va començar gens bé. Ara, pel que diuen alguns dirigents socialistes, el clima ha canviat. No trigarem gaire temps a comprovar fins a quin punt això és realment així.

De moment el president Montilla reclama silenci. Vol que es deixi negociar governs de Barcelona i de Madrid amb el menor soroll possible. L'exigència del cap del Govern català és més que raonable, però xoca amb un impediment congènit de la política catalana. CiU considera que li correspon el protagonisme de ser el primer partit del Parlament i ERC no vol quedar fora de joc davant de les dues forces majoritàries.

Un pacte sempre vol discreció i això a Catalunya és gairebé un impossible. Aquest pacte, si s'acaba aconseguint, haurà de sobreviure al soroll, sembla que inevitable, que tant esgota la societat catalana.