" />

30/8/2011 - 12:13h - laMalla.cat

Reforma incòmoda

“Mal menor”, “sí amb retrets”, “acatament per lleialtat”, “jo no ho hauria fet així”. Llegint titulars i o declaracions de les últimes hores, se'ns fa evident que no hi ha cap mena d'entusiasme en les files socialistes (no cal dir en la resta de l'esquerra, que la rebutja obertament) per la reforma constitucional express destinada a limitar el dèficit i a calmar uns mercats que, pel que sembla són insaciables.

Només en les files del Partit Popular es mostra clara satisfacció per aquesta reforma de la màxima norma de l'Estat. Les reticències i discrepàncies més o menys explicitades des del PSOE i des del PSC a Catalunya no són cap sorpresa i tenen la seva lògica. No hi ha hagut cap debat intern previ. La mesura no li fa cap favor al candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, a tres mesos d'unes eleccions generals que seran duríssimes i molt díficils per al PSOE.

També són de manual les protestes i el desmarcament polític de Convergència i Unió al voltant d'una reforma de la qual se sent al marge. A les portes dels comicis, és normal el grup que encapçala Josep Antoni Duran i Lleida a Madrid centri els seus arguments en la crítica d'un pacte PSOE-PP que no ha comptat amb altres, particulament amb la federació nacionalista catalana. CiU fa i farà de la crítica a la reforma pactada per Zapatero i Rajoy, una base argumental per promocionar la seva proposta de pacte fiscal de cara a la cita del 20 de novembre.

El resum és que aquest segon 'retoc' de la Constitució no fa feliç a ningú, llevat de Mariano Rajoy i dels dirigents del seu partit, amb la mirada fixa sobre els seients de La Moncloa. El socialistes viuen amb una profunda incomoditat la cotilla que, a partir d'ara, tindrà la política econòmica de l'Estat per imperatiu constitucional. Perquè encara que que la reforma deixi la porta oberta a possibles excepcions en casos de recessió econòmica o de catàstrofe que pugui alterar “la sostenibilitat econòmica i social” del país, el cert és que la ratlla que marcarà la Constitució deixa pràcticament sense marge d'actuació econòmica als governs (central, autonòmic o local), independentment del color i la intencionalitat política que aquests governs tinguin.

L'esquerra (aquella que expressa públicament el seu rebuig, les seves reserves i també aquells que callen o acaten) saben que la reforma converteix en norma un model de política econòmic que està més a prop de les tesis liberals que de les seves.

Però sembla que no hi havia elecció. Un dirigent del PP ha dit públicament en les últimes hores que caldria conèixer el contingut dels missatges enviats des del Banc Central Europeu al president del Govern central, Rodríguez Zapatero. Molt probablement els darrers avisos hagin estat a caixa o faixa (o fas això, ho haurem d'anar al rescat). El cas és que de cara a la ciutadania es planteja la reforma gairebé com una qüestió de vida o mort i la paradoxa és que, de tantes apel·lacions al dramatisme, sembla que cada cop és més la gent que no hi creu. La reforma es farà sense referèndum no només per la urgència sinó per una forta intuició política de que una consulta popular sobre aquest canvi tindria com a resultat el rebuig a la proposta pactada per Zapatero amb el Partit Popular.

Així és com tirarà endavant una reforma constitucional incòmoda per a molts i que, en el fons, és la part espanyola del pedaç que preten substituir l'absència d'una veritable política econòmica europea, d'un departament d'economia de la UE que pogués regular els mercats, defensar l'euro i marcar les polítiques de dèficit i de deute públic, amb rigor sí, però en funció de la conjuntura concreta i sense condicionar la política econòmica de forma permanent.

21/7/2011 - 08:48h - laMalla.cat

La caiguda de Camps: València no és Roma

 

Definitivament hem de concloure -per si algú tenia extemporànies temptacions de caure en comparacions fàcils- que la Comunitat Valenciana no és Itàlia.

València com Roma? I ara! On vas a parar! L'edifici gòtic de la Generalitat al carrer de Cavallers no té res a veure amb el Palazzo Chigi de Roma, seu del govern italià. Francisco Camps no és Silvio Berlusconi i qualsevol semblança és pura coincidència com es diu prudentment en els avisos d'algunes pel·lícules.

Una altra cosa foren les comparacions  si el president de la Generalitat valenciana i la seva majoria absoluta a Les Corts haguessin tingut la potestat jurídica per modificar lleis o per 'ajustar' les nomes que regulen els processos judicials a 'la conjuntura' política. Però les competències de la Generalitat valenciana no arriben a tant i aquesta -la de fer-se 'vestits a mida' en l'àmbit legal- és una especialitat de Berlusconi pràcticament única al món.

No, Camps no ha arribat pas a tant. A València els vestits a mida són una cosa molt més domèstica. Més familiar. Sens dubte la comparació no es pot sostenir seriosament per molt que, el dimissionari president valencià comparteixi amb Berlusconi una indissimulada animadversió al sistema judicial (“sistema brutal”, en paraules de Camps) i una forma 'peculiar' d'entendre les relacions entre el poder polític i els mitjans de comunicació.

Francisco Camps va posar una dosi afegida de patetisme a l'espectacle de la seva caiguda política quan els seus serveis de premsa van impedir la retransmissió en directe del moment del la seva renúncia. És més que dubtós que Berlusconi hagués fet això. Arribat un moment semblant, el primer ministre de l'estat veí es recrearia com a protagonista de l'espectacle i hauria posat totes les seves televisions -les públiques i les privades- al servei del seu moment de glòria.

Però el tarannà de Camps és diferent i ell no va voler donar imatges en directe ni a aquells mitjans que podria sentir com a més propers. Ni al Canal 9 que controla de manera fèrria ni al diari Las Províncias, que no és precisament un mitjà hostil amb el Partit Popular.

La caiguda política de Camps era ja només qüestió de temps, de calendaris judicials, de ritmes i d'estratègies. Algun dia potser sabrem amb exactitud que va passar aquest dimecres entre el mati i la tarda. Hi ha tot un misteri entre els intents de la direcció del PP a Madrid per convèncer Camps de declarar-se culpable per evitar l'espectacle d'un president assegut a la banqueta dels acusats i la decisió final del president valencià de tirar la tovallola. ¿És Mariano Rajoy qui deixa caure Francisco Camps o és Camps qui, al final, fa un regal enverinat al president del PP, preocupat lògicament per unes eleccions molt properes? No està clar que amb la dimissió de Camps l'espectacle s'hagi acabat.

19/1/2011 - 06:51h - laMalla.cat

El “país normal” de Mariano Rajoy

 

Al líder del partit popular no li sembla propi “d'un país normal” que s'utilitzin les llengües pròpies de les comunitats autònomes al ple del Senat. Mariano Rajoy ha volgut escenificar una certa indignació per la mesura que ha entrat en vigor aquest dimarts a la Cambra que, se suposa, millor ha de representar la pluralitat territorial i política de l'Estat.

Sense rubor per caure en la demagògia Rajoy guarneix la seva crítica amb afirmacions com aquesta: “Me preocupa más el paro, el nivel adquisitivo de los españoles o la falta de crédito”. Però el més significatiu i revelador de les seves paraules és la utilització del terme “normal” -una paraula tant poc concreta com pervertida, i molt freqüent en l'argumentari tradicional de la dreta espanyola contra tot allò que trenqui amb una determinada idea d'Espanya que no és real.

Quin és “el país normal” que troba a faltar Rajoy?
Resulta evident que un país on la vida oficial i pública es faci únicament o essencialment en castellà, ja sigui a Madrid, a Tarragona o a La Corunya, al marge d'una realitat que la Constitució reconeix des que es va liquidar el franquisme. ¿És un país normal la Galícia natal de Rajoy quan el seu propi govern, format pel Partit Popular, ha desmuntat una norma que no pretenia una altra cosa que obrir la porta a l'ús vehicular del gallec a l'educació? Vol Rajoy la “normalitat” d'alguns ajuntaments gallecs governats per alcaldes del PP que sistemàticament incompleixen la llei de 1988 que estableix l'ús del galleg a l'adminsitració local d'aquella comunicat?

¿Hem de deduir de les últimes paraules del company de partit i excap de Rajoy, José Maria Aznar, (molt semblants a aquelles que escrivia de jovenet en contra del títol vuitè de la Constitució) que al país normal de Rajoy no hi hauria autonomies?
¿Hem d'entendre que era un país “normal” aquell on les parelles del mateix sexe no tenien els mateixos drets de ciutadania que la resta de parelles?  Són “normals” els 'estira i arronsa' entre alguns polítics i la Justícia com passa en casos d'alta responsabilitat institucional a la Comunitat Valenciana?

Desconfiem de la paraula “normal” aplicada en política. Pronunciada des de la dreta, a vegades n'hi hauria per posar-se a tremolar.

2/11/2010 - 08:00h - laMalla.cat

Hitler, Stalin, Franco i... Rajoy?

Més de 20.000 matrimonis, constituïts amb totes les de la llei, no es desfan així com així. Com molt bé ha remarcat una de les primeres dones que es van acollir a la reforma legal, ara fa cinc anys, canviar l'estat civil de les persones no ho ha mai fet cap govern del món en democràcia. En la història recent d'Europa, aquest privilegi l'han ostentat exclusivament personatges com Hitler, Stalin o Franco.

Mariano Rajoy
no sembla haver tingut gaire o gens en compte aquests antecedents tan nefastos quan, en una de les seves respostes a El País (entrevista bastant reveladora, per cert) deixa oberta la porta a que un govern del Partit Popular presidit per ell pogués arribar a abolir el dret d'igualtat reconegut a Espanya des de juliol de 2005.

Aquest anys 2010 els primers matrimonis de persones del mateix sexe estan celebrant el seu cinquè aniversari. Més de cinc anys després d'aprovada la llei, Rajoy amaga amb el fantasma de l'abolició precisament ara que sembla acostar-se el moment que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre el recurs en contra que el mateix PP va presentar. Ho fa quan la música que més sona en ambients jurídics és la d'una possible sentència favorable a la reforma legal que ha permès els matrimonis de gais i lesbianes i contrària, per tant, a la posició defensada pel PP en sintonia amb els sectors més conservadors de la dreta i de l'Església catòlica.

La dreta espanyola, fidel a ella mateixa, sembla trobar-se còmoda en el discurs de la contrareforma. El PP ha decidit abonar-s'hi descaradament aprofitant la crisi i la feblesa de Zapatero. Rajoy sap que una part del seu mercat electoral demana anuncis o insinuacions com les que ha començat a fer: eliminar els matrimonis homosexuals, salvaguardar les corrides de toros per damunt de la decisió d'un Parlament autonòmic que té competències per fer-ho, o posar sostre a l'Estat de les autonomies per considerar que “ha anat massa lluny”. És el mateix públic de dretes que en els anys 80 aplaudia els cants de sirena sobre la hipotètica derogació de la llei de l'avortament o fins i tot de la llei de divorci, derogacions que -òbviament- mai no van tenir lloc.

Tampoc no hi haurà abolició en aquest cas. Un matrimoni de Barcelona celebrarà aquest desembre a París el seu cinquè aniversari. D'aquí a una vintena d'anys, aquesta parella i totes les casades el 2005 podran arribar legalment a les noces d'argent. No són pocs els experts que consideren jurídicament inviable -en l'Espanya i l'Europa d'avui- una regressió en drets de ciutadania com la que planteja (suposem que sense creure-s'ho gaire) Mariano Rajoy

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

19/5/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Camps, “feliç” i a crits des del fons del pou

Hi ha preocupació creixent al Partit Popular sobre la sort judicial del cas Gürtel, mirant ara sobretot a València i al president de la Comunitat, Francisco Camps. I de la preocupació es podria esta passant ja als gestos. A hores d'ara, Camps i la direcció del PP valencià no han aconseguit comprometre la presència de Mariano Rajoy ni d'altres dirigents de la cúpula popular de Génova per a la seva 'missa política' programada per aquest dissabte a València. Un gran acte per commemorar els tres anys de l'actual govern a la Generalitat valenciana i que serà, de fet, un tancament de files i bany de masses populars per un Camps colpejat per la sentència del Suprem que reobre el cas dels famosos regals de vestits 'marca Gürtel'.

Mariano Rajoy, el mateix que fa pocs dies sorprenia per la contundència d'unes declaracions radiofòniques (“Camps serà el candidat a la Comunitat Valenciana. La justícia que digui el que vulgui”), ja ha confirmat la seva absència de l'acte 'campista' d'aquest dissabte. També està clar que no hi seran ni la número 2, Maria Dolores de Cospedal, que no té una relació fluïda amb Camps i els seus col·laboradors, ni tampoc la responsable d'organització Ana Mato. El més probable és que l'única representació de la cúpula estatal del partit l'ostenti Esteban González Pons, cosa que, a més a més, no tindria cap caràcter especial ja que González Pons és militant del Partit Popular a la Comunitat Valenciana. La direcció del PP a Alacant (dipositària de l'herència del zaplanisme) es planteja no acudir tampoc a l'acte polític del cap de setmana. Fer-se fotos amb Camps han començat a ser un exercici incòmode i fins i tot indesitjable al PP. Mala peça al teler, per al president valencià.

Camps, acostumat a la màscara mediàtica que gasta en els darrers temps, s'ha declarat “feliç”, en conèixer la decisió del Tribunal Suprem. El sentit de les seves declaracions als mitjans i el to de la seva veu -pràcticament a crits- no permetien percebre gaire aquest sentiment de suposada felicitat.

Al “tot és fals” i “un muntatge”, habituals en les respostes de Camps sobre aquesta qüestió, el president de la Generalitat valenciana ha afegit ara una mica de ventilador. En el contraatac no ha dubtat en utilitzar el nom de la presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas, assegurant que ella va rebre “un regal 10 vegades superior”.

La veu de Camps sona a desesperació. El Tribunal Suprem va arxivar el 2007 una querella contra la presidenta del TC a qui li van concendir el premi Jurista Pelayo, dotat amb 30.000 euros. L'arxiu es va produir perquè el Tribunal va determinar que el premi no li van donar per la representació que ostenta sinó pels seus mèrits acadèmics anteriors al càrrec de presidenta del TC. Però Camps protesta com un nen a qui acaben d'anunciar un càstic: “Mentre a ella li han arxivat de pla, a mi em reobren el cas”.

El polític valencià és capaç de passar de la negació absoluta al relativisme en la mateixa frase: “És un tema de tres vestits, no d'adjudicacions irregulars, no de finanáment irregular”. “La resolució parla dels vestits, només dels vestits. Que és mentida el seu regal, però en qualsevol cas, parla dels vestits”.

La veu de Francisco Camps sona ja amb el mateix patetisme que si provingués del fons d'un pou. Al carrer Gènova de Madrid, ho saben.

6/5/2010 - 08:52h - laMalla.cat

Ara toca, més que mai

 

Hi ha moments històrics que reclamen tota la claredat en els arguments, explicar-se, fer-se entendre i donar la batalla de les paraules, de la raó. Sense dubte, a Catalunya estem vivint un d'aquests moments.

Una prova que fa ben evident aquesta imperiositat de diàleg sigui la reunió d'aquest dijous entre el president de la Generalitat, José Montilla, i el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy. Per molt que les posicions siguin enfrontades i que no hi hagi expectatives d'un canvi d'actitud per part del seu interlocutor, el cap del govern català compleix amb una de les seves missions que és la de representar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada a través del Parlament i de les urnes. L'esforç de diàleg i explicació amb el màxim dirigent actual de la dreta espanyola, que és la responsable directa de situació d'impasse que ara mateix pateix l'Estatut vigent, però que ha estat històricament adversària (quan no directament enemiga) de l'autogovern de Catalunya i d'una interpretació d'Espanya com a estat plural.

Entre les iniciatives de defensa de l'Estatut i de l'autogovern el president Montilla ha decidit clarament incorporar l'estratègia de l'explicació i del diàleg. Són imprescindibles. De fet, no han deixat de ser-ho en cap moment des de la transició. El centralisme de segles i les quatre dècades lamentables que va durar franquisme, van calar molt a fons en amplis sectors de la societat espanyola a dreta i a esquerra (encara que a molts dels afectats, en el cas de l'esquerra, es resisteixin a reconèixer-ho)

Aquesta realitat complexa que és Espanya està necessitant urgentment noves grans dosis de pedagogia i es bo que també des de Catalunya siguem capaços de reconèixer que en les últimes tres dècades de democràcia i d'autogovern no s'hi ha fet l'esforç suficient. Com el mateix president Montilla ha posat de manifest en els darrers temps, la viabilitat d'Espanya com a projecte de convivència passa per un reconeixement real i efectiu de la seva diversitat i particularment de la identitat nacional de Catalunya. És lògic, per tant, que sigui Catalunya la primera interessada en treballar-hi.

Ara toca més que mai ser didàctic i dir aquestes coses perquè el recurs del PP ha col·locat l'encaix Catalunya-Espanya en aztucac. Quedem-nos amb un fragment de les reflexions que el president Montilla llançava en l'article publicat pel diari El País aquest dimecres.

Creo sinceramente que no se trata tan sólo de la defensa del Estatut, sino de la defensa de una interpretación de la Constitución en la que sigamos cabiendo todos los que luchamos por ella, la defendimos y la aprobamos. Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno. Una Constitución, la de 1978, fruto de un generoso acuerdo por la democracia, por la libertad y la convivencia. Una Constitución que creaba un espacio de consenso, de entendimiento y de apertura. Una Constitución que algunos pretenden secuestrar a través de la imposición de una visión restrictiva y cicatera de su Título VIII que, por su carácter abierto, debía ser completado por los Estatutos de Autonomía que devienen así bloque de constitucionalidad. No creo que tras el proceso que ha llevado a la plena vigencia del Estatuto por casi cuatro años se deba cercenar ahora un texto cuya aplicación no es directa, sino que depende de un desarrollo legislativo y competencial que siempre está sujeto a los criterios de constitucionalidad definidos por el Alto Tribunal. No exagero si llamo la atención sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España.

31/3/2010 - 08:26h - laMalla.cat

Epitafis per a Jaume Matas

 

No diré pas que es tracti d'una lectura apassionant, però recomano -perquè no resulta gens avorrit- fer per un repàs detallat de la interlocutòria del jutge sobre el cas Palma Arena i sobre l'expresident balear, Jaume Matas. Està clar que després de 16 hores d'enfrontar-se a un senyor de pedra, poc disposat a facilitar la investigació que li pot suposar molts anys de presó, el jutge José Castro Aragón, magistrat del jutjat d'instrucció número 3 de Palma de Mallorca, ha sentit la necessitat d'esplaiar-se una mica.

Diuen que Matas s'ha mostrat sempre molt sencer, molt segur davant el jutge, però aquest paràgraf de l'escrit del jutge revela bastant la decadència del personatge i el patetisme de la seva posició:

“...el Sr.Matas se limitaba a manifestar que nada tenía que decir, sin duda haciendo uso de un derecho que agotó, o contestando con la referencia de que su cargo no le permitía entrar en menudencias de las que responsabilizaba a los mandos inferiores aunque sin atreverse a pronunciar sus nombres, sin duda por temor a la reacción de éstos, y empleando con mucha frecuencia la expresión, rayana en la divinidad, de “hágase” para aludir a la manifestación de su voluntad política.

La pregunta que indudablemente asalta ante la lectura de lo anterior es la de cómo es posible que una declaración con ese escueto contenido durara más de dieciséis horas y la respuesta es simple: se invirtió más en formular las preguntas que en el desarrollo de las respuestas que en su generalidad brillaron por su ausencia.”


Aquest altre passatge és igualment il·lustratiu (i prou divertit) sobre la inconsistència argumental de Matas i el seu entorn a l'hora de 'fabricar' la seva defensa. Té a veure amb una de les propietats atribuïdes pel jutge i pel fiscal al matrimoni Matas-Areal però disfrassades mitjançant testaferros:

“La afirmación hecha por Don Bartolomé Reus Beltrán sobre que la Sra. Areal estaba tan apenada por no haber podido llegar a ser propietaria del piso de Don Ramón de la Cruz que tanta ilusión le hacía, que quienes la rodeaban la consolaban facilitándole que actuara como si lo fuera, pretendiendo con ello justificar que como tal la tuvieran vecinos y porteros, permitiéndole ello asistir a las Juntas y contratar trasteros, es una burla a este Juzgado y a los ciudadanos y no se entiende cómo se le ha podido ocurrir a alguien argumentar de esa manera. Seguridad absoluta, el piso de Madrid es de la familia Matas- Areal y con los antecedentes que se tienen no hacen falta derroches imaginativos para saber por qué lo ocultaron al igual que el de la Colonia de San Jordi”.

Amb tots els respectes per la presumpció d'innocència que fan al cas (i que podrem  aixecar quan el cas sigui “cosa jutjada”), la resolució del jutge és l'epitafi processal i legal en la pesada llosa que cau sobre el cadàver polític de l'expresident del Govern balear, exministre del Govern Aznar, exmilitant del PP i probablement d'aquí un temps exciutadà en llibertat, Jaume Matas.

L'epitafi polític ja el va posar l'altre dia (es va apressar a fer-ho) el seu examic Mariano Rajoy (“que demostri, si pot, la seva innocència”). No és estrany que Rajoy no vulgui afegir res més. Ell també deu haver llegit l'escrit del jutge.

16/2/2010 - 12:49h - laMalla.cat

El PP es demana “prime”

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

12/8/2009 - 08:45h - laMalla.cat

El teorema de la barbaritat

Aquest mes d'agost, tempestuós al cel i a la política, ens estem retrobant amb la 'teoria de la barbaritat'. Es tracta d'una senzilla regla matemàtica que apliquen alguns dirigents polítics i que no és, ni molt menys la primera vegada que veiem en pràctica. El teorema és simple: “tota barbaritat declarada serà directament proporcional al volum d'allò que es vol amagar o d'allò que es vol desviar l'atenció”. El ministre Rubalcaba ho descrivia més o menys així en la seva llarga roda de premsa d'aquest dimarts.

D'aquesta 'teoria de la barbaritat' n'hem tingut alguns exemples en els darrers cinc anys. Aquella famosa teoria de la conspiració (policíaco-etarra-islamista) al voltant dels atemptats de l'11M a Madrid en va ser un bon exponent.

Perquè la teoria de la barbaritat es compleixi de manera efectiva és imprescindible el concurs d'un bon aparell mediàtic que la difongui. El lector amb més memòria recent podrà recordar els quilòmetres de lletra impresa publicats per algun diari, alguna emissora de ràdio i algun mitjà digital al voltant del Titadine i dels suposats forats negres en la investigació de l'11-M. Com podria recordar també que en un acte polític, poc temps després de l'11-M i la derrota electoral del 14-M, José María Aznar va cridar davant un escalfat auditori de militants: “Han mentido”, referint-se a totes les crítiques rebudes per la política informativa dels darrers dies del Govern PP i del ministre Ángel lAcebes sobre els atemptats de Madrid. Teoria de la barbaritat en estat pur: si per desviar l'atenció, l'haig de dir ben grossa, la dic i prou.

L'última tesi doctoral sobre el nostre vell conegut teorema de la barbaritat l'ha feta, sense cap mena de dubte, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Ara sabem, perquè ho ha dit el propi president del partit, Mariano Rajoy, que tot el partit (?) comparteix les paraules de la dirigent popular: “vivim en un Estat policial on el Govern utilitza els instruments de l'Estat per perseguir l'oposició i està més interessat en la persecució del PP que en la lluita contra el terrorisme d'ETA”. Bingo! La frase és contundent com la que més. El titular, perfecte! Les proves?: “No vamos a entrar en más detalles y no tengo nada más que decir” (Rajoy, en roda de premsa ahir)